deriva política espanyola

Es patètic i no ho veuen a Espanya que la política va a la deriva arrossegada per les pròpies turbulències com l'Armada Invencible. Existeix una causa castellana, l'esforç d'un poble que com els "comuneros" treballa per redimir Castella del seu segrest per una història calamitosa que el mantè alienat i a disposició de tots els expoliadors, entre els que es troba com primer l'Estat espanyol en les seves diferents versions històriques. La Castella dels comuneros vol recuperar la seva consciència històrica base de tota identitat. Castella ha perdut en la immensitat del mar espanyol i sortir de la història falsejada per viure uyna cultura de ciutadania i dignitat i per damunt de tot assegurar la llibertat i el bon veinatge amb els altres pobles, segons escriu el segovià Manuel González Herrero, en el seu "Memorial de Castilla". Però Castella en el passat se sent i es creu imprescindible per la construcció d'Espanya com a comunitat nacional, sense pensar que ja existien altres pobles com Catalunya, amb identitat pròpia que mai es deixarien absorbir per Castella. La història ens explica que fou el 932 que Fernan González fou reconegut pel Rei de Lleó Ramiro II, com Comte de Castella i Alava, que, després d'enfrontaments armats amb León i Navarra, va creaur el riu Duero emprenent la conquesta i repoblació de l'Extremadura castellana, el que es avui Segovia, Madrid, Guadalajara i Cuenca. Fou terra de frontera i de castells de defensa. Però el que podia haver sigut un poble governat pels "Fueros" i els "Concejos", el respecte a la dignitat humana, llibertat i igualtat davant la llei que constava als dits fueros i als pactes i acords amb el Rei fou desnaturalitzat per un règim de senyors feudals, per una monarquia centralista i absolutista que es va servir de Castella per crear un poble dominant i imperialista que imposava als demés per la força de les armes i la por as la repressió, el seu idioma, cultura i lleis, impedint l'entesa amb els pobles perifèrics. Aquesta fou la Espanya que tots patim i que impossibilita el futur. Els castellans responsabilitzen l'Estat com un intrús fet pels "señorios" concedits a les grans famílies i ordres militars, deguts a la conquesta i repoblació de territoris com pagament de serveis i per aturar lluites intestines, com més tard va pasar amb Amèrica. La substància democràtica dels castellans fou destruïda per la política dels reis de LLeó i Castella. A finals del segle XV la monarquia unitària va destruir totalment l'autonomia dels concejos i l'Estat castellà pluralista. Les velles llibertats del poble foren expropiades. Com deia Ortega y Gasset "a Castella el camp és mut..." CAstella fou doncs utilitzada per las monarquia absoluta i els senyors feudals per crear l'Espanya amb la unificacaió de les monarquies de Castella i LLeó el segle XIII, una Espanya unificada el segle XV per un Estat no castellà sota la idea imperial del Regne de León. Les lleis de la Monarquia espanyola no foren les del poble castellà que ja havien sigut liquidades per les disposicions anticomuneres dels reis Fernando III i Alfonso X, amb la imposició de las "Partidas" i el "Fuero real", les lleis d'Alcalà i les lleis de Toro. Fou aiuxí com CAstella es feu Espanya, descastellanitzant-se, situació que mantenen l'actual govern i Monarquia borbònica. Les relacions d'Espanya i Catalunya mai han sigiut cordials. A la Biblioterca del Congreso de los Diputados a Madfrid hi trobarem totes les lleis que s'han fet contra Catalunya des del 1.400. Catalunya existia ben abans que Castella i Espanya, però Catalunya va patir les conseqüències colonitzadores i destructives de l'expansió de l'Espanya Imperial. Prohibit el català el 1545 sota la Inquisició. Prohibit el català en els epitafis de les tombes, esqueles, participacions de casament i bateijos el 1838. Fou la obsolescència programada. En ocasió de l'invent del telèfon es va prohibir l'úsd dels aparells en català. L'Espanya irredenta, control·lada per hereva de la Castella vinculada al Regne de León amb vocació imperial, se servia de l'espasa abans que de la paraula de pau i el diàleg, de la traició i de l'engany per assolir els seus propòsits de domini i expoli. No admeten el pacte, només volen la victòria. I fou com l'Imperi es va desfer amb la marxa de Flandes, Portugal, tota l'Amèrica llatina, Filipinas i els territoris d'Itàlia. L'hostilitat de l'estat protector va facilitar aixecaments i el desmoronament del domini imperial. Els pobles emancipats amb la independència de la Corona, recuperaven les seves cultures, llengues, creences, lleis, sortien de l'esclavatge i el poder alié. Es va acabar l'Imperi en el que mai es posava el sol Poc ha canviat la situació amb el no al diàleg sobre la secessó pacífica i democràtica de Catalunya, la política del despreci ni el menysteniment provocador. Ja no som en temps de tenir una administraciò preocupada per enriquir la Corona i els nobles, virreis o senyors al servei del Rei que practicaven amb nivell més alt l'absolutisme, l'eliminació de l'adversari, guiats pel principi de la força, el predomini del poder que avui serà disfressaat en nom del servei a la llei. El conflicte Catalunya Espanya, per tant no fou cosa de la Guerra de Successió. Amb el creixement territorial de Castella Catalunya era el territori rebel a sotmetre. I cinc cents anys després, encara seguim amb la mateixa cançó.