qui estima el món democràtic?

Avui el portaveu del Govern Espanyol, el Ministre Méndez de Vigo, reconeix en una entrevista que publica el diari El País que a Espanya falta la pedagogia de que en política no s'ha de guanyar per KO, i veure els pactes i els acords amb més naturalitat, tot i que recorda que "no es pot discutir la unitat d'Espanya, que el Govern no pot ni vol fer", i que convé deixar les coses clares i no enganyar ningú. Cap metamorfosi doncs del règim postfranquista que continua amb el seu itinerari institucional amb un cos electoral dividit i a punt de la descomposició per la desafecció en els dirigents dels partits i la política de portes tancades. La dreta que governa es defensa davant l'oposiciò nacionalista amb el seu concepte de la identitat espanyola que la platafoprma concòrdia cívica vol ajudar a construir acusant els catalans pro independència de nacionalisme excloent per voler recobrar l'Estat i llibertats anorreades per la Castella imperial. Ja ni serveix aquest tipus de plataforma de estratègia de simulació. La crisi de la identitat nacional que vol generalitzat com eficient la dreta espanyola vé malalt d'origen pel jacobinisme dels funcionaris de l'administració central i la recentralització de les competències que es proposa l'Estat central. No tornem als origens, perquè no és identitat les guerres contra Portugal i Catalunya. No és identitat de país la guerra civil. No és identitat de nació els milers de morts, empresonats i desapareguts per no pertànyer al bàndol nacional espanyol vencedor de la guerra civil 1936/39. Espanya és un país qaue sempre s'ha oposat a allò que hi ha més enllà dels Pirineus i les religions que no són la oficial que acompanyava les tropes franwquistes i presidia els afusellaments de soldats i ciutadans republicans. L'estranger ha sigut sempre considerat com la anti-Espanya. El laicisme i la qüestió social, la defensa de les llibertats i els Drets Humans contiuen éssent gairebé impossibles polítics quan la dreta disposa del poder, sigui guanyat o pactat. El Govern d'Espanya s'ha adonat que el nacionalisme espanyol agressiu no ofereix solucions democràtiques i no gaudeix d'admiració a Catalunya, com tampoc la va aconseguir la Inquisició, ni la censura franquista, ni la prohibició de l'ús de la llengua catalana. El Govern d'Espanya no ha encertat en la reconstrucció del discurs sobre la identitat nacional espanyola que saben inexistent, perquè Espanya és una construcció artificial de Castella, perquè fins ara tot es donava per fet i segur, sense reflexionar, ni pensar, sense escoltar crítiques. El tema és que del fracàs no pasin a l'irracional estigmatitzant els polítics catalans ascusant-los de pràctiques fanàtiques d'allò prohibit i pràctiques coercitives. Quan això fan els manca una lògica d'apertura i noves visions culturals de la realitat social, doncs continua vigent l'ambició d'eradicar de Catalunya la llengua i la cultura catalanes en nom de la igualtat dels espanyols i de la unitat d'Espanya. És doncs un fals debat parlar de la identitat nacional espanyola determinada. ideològicament des del franquisme i les èlits situades en el poder. No és precisament Catalunya qui ha conduït la refundació de les dretes espanyoles i seguir en el frontisme amb les reivindicacions catalanes per a recobrar l'Estat propi i les llibertats. No dubtem de que Espanya ha rebut tocs internacionals sobre la duresa amb la que tracta la qüestió catalana. La història catalana s'ha forjat tant al Parlament, abans Corts Generals, com a la vida social i empresarial, no amb les fantasies d'una esquerra que va perdre el seu mandat democràtic amb les ànsies de fer la revolució. A Espanya sempre hem patit del dèficit democràtic. Tant dir que no al que proposen els catalans vol dir que no els agrada el règim democràtic, el món de la democràcia, fer possible l'impossible.