L'Estat que hem heretat

L'any 1956 l'Instituto de Estudios Políticos va redactar un resposta en forma d'informe de contestació o rèplica a l'Informe de la Comissió Internacional de Juristes. La finalitat d'aquest Informe patrocinat pel Ministeri de Justícia era, segons deien, restablir la veritat sobre la legitimitat d'origen i d'exercici del Règim que afirmaven operava dins de l'ordre del Dret del Nou Estat espanyol. L'informe presentava el veritable origen de l'Estat Espanyol, segons els redactors, a més del continuat i inacabat procés d'institucionalització iniciat el 1938 que gaudia del favor popular que també el legitimava. Aquest informe feia queixa del de la Comissió Internacional de Juristes, sostenint que havia desvirtuat el principi de comunicació dels bens morals entre els que es troba el Dret, no essent més que un panflet de propaganda contra l'ordre polític establert va Espanya. Acusava l'Informe de la Comissió Internacional de Juristes de politització del Dret i de corrupció política del Dret. També deia que el Dret ha de produir-se sota una recta subordinació als principis duperiors de la Justícia, defensant que l'Estat de Dret és avui una doctrina de l'Estat Social de Dret per quan existeix una evolució social i una llibertat que exigeix crear condicions efectives de justícia social. En polena dictadura, deien els juristes de l'Estat espanyol que l'ordinament jurídic espanyolçera l'expressió positiva d'una constitució oberta al temps i preocupat per la constitució progressiva dels més alts nivells de llibertat i de la justícia social, realitat evolutiva que segons ells ignorava l'Informe al que es donava resposta. Es negava que Espanya infringis les regles del Dret, sempre perfectible, ni els reptes de subversió comunista que amenaçava els postulats fonamentals de la llibertat i la dignitat humana, coinsiderant maliciòs i contra la bona fe l'estudi fet a Ginebra. L'informe del Instituto de Estudios Polìticos afirmava doncs la il·legitimitat de l'exercici del poder pels governs del Front Popular i en canvi la legitimitat jurídica del Nou Estat espanyol creat pel General Franco. Es deia que el 1936 es va produir una conflagració per causa de la culminació d'un procés revolucionari, doncs el Alzamiento NAcional que va posar fi a la II República espanyola no pot ser qualificat com una rebelió contra un Estat de Dret legítim en el seu origen i exercici, sinó que fou un legítim dret de defensa exercit per les forces socialsd no compromeses en la consopiració revolucionària dels que tirànica i anarquicament retenien i usurpaven el poder. Declaraven inconstitucional el Parlament i il·legal el Govern, doncs el Parlament es va constituir amb actes falsificades i es va declarar indisolubre durant la vigència del mandat presidencial, violant tots els escrúpols de la legalitat i de consciència. En esdevenir inconstitucional i facciós el Parlament a criteri dels informants, resultaven il·legítims els Governs que van nèixer del Parlament de 1936, i per tant il·legítim el Govern del Front Popular. Aquesta situació feia legítim el Nou Estat que es va enfrontar a la demoagògia per restablir l'ordre, la justicia i la seguretat jurídica, enllaçant amb la tradició jurídica espanyolas al temps que responia a les noves realitats del moment, creant la democràcia orgànica, sense sufragi universal que no feia les Cortes representatives quan si ho assolien la família, el sindicat i el municipi, autolimitant-se el propi cap d'Estat en la tasca legislativa, segons recull el Fuero de los Españoles de 17 de juliol de 1945, mentre que la llei de successió en la Prefectura de l'estat de 1947 era definitòria de la forma política del nou Estat. El règim va instituir també per llei la consulta per referèndum entenent que pertenyia a la doctrina dels nostres tratadistes clàssics com Francisco Suárez com institució eminentment democràtica. L'informe acabava dient que la legitimitat es justificava a més per l'obra de pau i continuïtat realitzada des de el final de la guerra civil, pel manteniment d'un règim de Dret per una funció legislativa, per una funció executiva garantista i sotmesa al Dret, amb desenvolupament de l'Administratiu. La nova legislació es basava en principis flexibles i pel que fa a la premsa treien importància a la censura i parlaven del Self Government de la premsa, doncs al Nou Estat pereocupava el normal funcionament de les Institucións públiques i privades i el lliure i pacífic exercici dels drets individuals, polítics i socials reconeguts per les lleis, que era el que definia com Ordre Públic. D'aquesta manera quedava defenssat el criteri del Nou Estat franquista sobre l'Estat de Dret, que definien com un Estat en el que les llibertats de la persona no estan tant sols garantides per les lleis, sinó que aquestes lleis s'apliquen quan són violades. El regim franquista defensava en les conclusions del seu informe de resposta a la Comissió Internacional de Juristes, que l'Estat espanyol es fonamentava en el Dret Públic Cristià en permanent evolució, doncs no és un cos de doctrina estàtic ni caracteritzat per normes aïllades, derogades o en desús, dictades per unes circumstàcies totalment superades. Els signants de l'Informe deien que l'Estat espanyol és el resultat d'un procés històric que s'inicia a principis del segloe XIX i arriba a la seva culminació el 1936, quan el poble espanyol, en ús d'un dret legítim a la defensa és va alçar contra la anarquia, el caos revolucionari i l'exercici il·legítim del pder pel Govern. L'informe afegia que des del 16 de febrer de 1936 fins el 16 de juny del mateix any havien sigut destruïdes 160 esglésies, assaltades i amb destroces altres 275, 269 morts, 69 centres polítics destruïts, 425 vagues, 225 diaris destruïts 146 bombes fent explosió i altres 78 recollides sense explotar, com a demostració d'un desgovern que Franco va liquidar per construir el Nou Estat que els falangistes van declarar totalitari. Aquell informe no deia la veritat com és natural, però estava fet per enlluernar les excel·lències d'una dictadura que es presentava com defensora de les llibertats i la dignitat humana a més de seguidora i respectuosa amb els principis cristians, sense amagar una clara vinculació de l'església catòlica amb la dictadura, Esglk´ñesia que representada per el CArdenal Gomà prewsidiza els afusellaments de soldats i republicans a la plaça de toros de Badajoz, sense haver demanat mai perdó al poble pel que va fer i els abusos comesos. Avui, transcorreguts 40 anys des del final del règim dictatorial que Adolfo Suárez i el Rei Joan CArles I van fer evolucionar cap una democràcia formal i aparent homologable a Europa, els valors de les llibertats, la democràcia, el pluralisme, la igualtat i la germanor i la pau entre diferent comunitats no està garantidda. Tampoc els Drets Humans tot i que es van ratificar i publicar en el BOE l'abril del'any 1977, abans del referèndum aprovant la Constitució de 1978. Aquell règim se serví del referèndum en varies ocasions, obligant el poble a anar a votar. Fou un exemple d'autodeterminació amb una soburania que podriem arribar a considerar il·legítima com ho fou un aixecament militar hostil a la República, per enderrocar-la i imposar un règim totalitari aliat amb el nazisme i el feixisme. Avui el Govwern espanyol segueix en la linea de l'immobilisme del poder i l'estatisme, negant al poble de Catalunya el dret legítim a pronunciar-se lliurament en un referèndum dins del procés català cap a la independència, que no es pot dissimular amb termes com "sobirania", independència, procés constituent o estat propi que aceben sent mers subterfugis, com diu el Professor de la UB Dr. Ferran Armengol, puig que aquestes paraules en lloc de dur-nos cap un procés per la indeoendència rns presenten una mena de reforma constitucional o estatutària de durada i resultats indeterminats, davant la fermesa del règim que vam heretar a la mort del dictador l'any 1975 que sobreviu en la mateixa Constitució de 1978 per escàndol dels mateixos demòcrates que van participar en la seva elaboració. És doncs la regla d'efectivitat reconeguda pel Tribunal Intrnacional de Justícia en el cas Kosovo, la capacitat d'exercir la sobirania la que deterina avui l'existència d'un Estat, seguint amb el compliment dels requisits exigits pel Conveni de Montevideo de 1933 per reconèixer l'existència d'un Estat. El tema és fàctic, estant de més les propostes constitucionals farragoses, fora de temps i fetes fora de seu parlamentària. Al menys reconeixien a l'informe que Catalunya fou integrada a l'Estat espanyol com a culminació d'un procés històric començat el segle XIX, excepte que no fos dit per dissimular una vegada més la absorció i annexió dels països catalans per la força de les armes aprofitant la guetrra de successió del segle XVIII.