quin control el poble?

L'hegemonia i radicalització de la democràcia és el que Iñigo Castejón en diu "Construir Pueblo". Ells entenen per hegemonia la socialista en la versió intel·lectual del dirigent comunista italià Gramsci i del post marxisme, superant el problema de la "falsa consciència"i "l'essencialisme de classe", negant la capacitat de l'autodomini a l'individu, considerant les classes socials com subjectes socials construïts. Consideren necessari repensar lo polític, partint de la base de que la classe obrera està perduda i avui és el que en diuen "la multitud". Per Errejón, vivin ara a Espanya un moment accelerat amb equilibris trencats per la ofensiva de les oligarquies i sectors privilegiats coincuidint amb la crisi d'un precari sistema productiu i de protecció social que dificulta l'ascens social dels més desfavotits per la riquesa, produïnt desafecció, amb una maquinària política que es belluga fora de l'àmbit de la sobirania popular. Errejón recorda que el marc de 1978 va nèixer amb un contorn demòcrata-liberal de pressions, renuncies i exclusions que tots coneixem. Fou la del 78 una democràcia formal i aparent sense projectes i sense alternatives per les que lluitar ara que hem vist en que ha quedat la aliança de conservadors, liberals conservadors i socialistes espanyols, més la desentesa constant dels cercles de Podemos. El fet és que la democràcia ha sigut segrestada per la oligarquia financera, situació que fomenta el descrèdit dels polítics i l'expansió del descointentament que coinverteix la socoietat en conservadora per intentar impedir que el poder no amenaci més els patrimomnis i recursos socials, empobrint els més perjudicats per, la crisi, proletaritzant les classes mitjanes que sempre han sigut motor de les economies dels països lliures. L'Estat incompleix les seves promeses, fractura la societat que desprès vol atribuir als independentistes catalans. Ha aparegut una tecnocràcia en els círtcols del poder de l'Estat que trenca amb el pluralisme i no fa res comntra el, perill reaccionari, l'ascens de la ultradreta que amenaça la mateixa democràcia i els drets humans. La lluita és per l'hegemonia que no vol deixar anar una classe privilegiada nascuida en la legitimitat històrica de la dictadura que no encarna l'interès general, nocoiu per la mateixa democràcia que tant va costar començar a organitzar a la mort del dictador. Pateixen les condicions de vida dels treballadors i classes mitjanes. Som un país més pobre i feble, cada dia menys democràtic i més injuts on el poble no té cap control real del que passa i no disposa d'un poder mobilitzador per enderrocar electoralment per sufragi universal la minoria privilegiada de l'1% que té tant com el 70% de la població. El control del pobloe, és a dir la victòria de la democràcia que aquests interessos de concentracióp de riquesa i egoísme social volen desarticular, aprofitant l'agonia del moviment obrer convertit en massa de consumidors. El 15 M segueix viu. El poble sense control de la política.