jovent, rock, caos i anarquia

El jovent no és el caos i la anarquia pel sol fet de que no vagin els diumenges a l'església i els trobem massivament en bars de copes, discoteques, concerts de rock i festes universitàries. Que les parròquies es vagin buidant de gent no és culpa dedle joves ni se'ls ha de fer responsables de que a l'església només hi vagi la gent gran. Un acte religiòs no permet al capellà atacar els fills i nets dels assistents, gent gran la majoria, als actes religiosos, culpabilitzant pares i avis d'aquesta indiferència religiosaa i inhibició dels joves. Aquests sacerdots no respecten la llibertat de consciència que tots tenim per decidir lliurament el que i en què hem, de creure. Pretenen que els pares i els avis els portin a l'església agafats d'una orella La religió catòlica no té l'exclusiva de la religió. Si la té a Espanya dels beneficis fiscals i de la participació en les declaracions de renda que li assigna l'Estat. En religió hi han a més protestants, evangelistes, testimonis de Jehovà, mormons, musulmans, budistes, partidaris de la cienzologia, i tots ells no reben res de la renda per afiliaci´po religiosa perquè no tenen cap concordat amb l'Estat espanyol. Reben d'aquesta manera un tracte desigual pels afairs religiosos que sembla de favor i discriminatori, en cara que el Tribunbal Suprem digui que no ho és. EWl catolicisme a Espanya fou u8n pountal del franquisme agressiu contra la erpública, fou la església oficial del nuevo Estado totalitàrio. Es van acostumar al poder perquè n'hi havia que també eren Procuradors en Cortes, a més de presidir el Cardenal Gomà la matrança de republicans a la Plaça de braus de Badajoz. No volen renunciar a tenir poder més que autoritat, tot i que veuen que el poder se'ls escapa poc a poc. Per això la política de fer por al futur de les ànimes de la gent gran que s'apropen al final de la seva vida humana. Les esglésies cada setmana es veuen més buides i en temps de grip no cal ni parlar-ne. Els actes socials com el bateig d'un nen, els matrimonis, les defuncions ja no passen per les parròquies. Tot per lo civil i els acomiadaments dels difunts se celebren als tanatoris. Enrocar-se en la parròquia com el castell de l'evangeli és no tocar de peus a terra i no complir amb la demanda de misericòrdia, humiltat i generositat que demana el Papa Francesc als seus pastors. Em segueixo preguntant quans refugiats han sigut acollits i viuen en cases parroquials encara que no siguin catòlics. No és lògic ni humanitari que hi hagi capellans que es llencin a parlar de la barbàrie terrorista i de l'avortament com si estiguessim sota el veinatge d'assassins. Els refugiats no són bàrbars en potència. venen d'altres cultures, però la paciència i el respecte han de guanyar-los. El missatge de Jesús no és el de l'odi i la provocació. No crec que aquests discursos xenòfobs siguin el qaue els capellans han aprés en teologia pastoral. N'hi han doincs que tenen una visió reaccionària de la vida lligada a una imaginació producte de la soletat en la que viuen. On són els pobvres i els treballadors els diumenges. No tant sols han deixat d'anar a les esglésies els joves. On són els que v an de pidolaires pels carrers i als menjadors socials? Aquesta separació entre creients que donen almoines i els que no entren a l'església perquè pidolen fora no és el missatrge cristià ecumènic. El Concili de Trento ja és cosa superada pel Vaticà II,i les Encícliques Pacem in Terris i Populorum Progressio. Ni la Biblia permet aquestes coses, ni em puc creure que el Vaticà ho doni per bo. Hora és ja de que l'església catòlica s'obri a ser ecumènica i polivalent, començant per repartir equitativament amb les altres religions el que guanya de l'impost sobre la renda. La cultura oral de la misa setmanal ha de canviar a una reflexió dels principis i valors de la societat en lloc de disparar canonades de brams conra els batejats o no que no apareixen per la església i que el capellà no ha fet res per conèixer i dialogar amb ells. Volen obediència cega com els corders, quan som persones racionals amb una especial dignitat. Els manca esperit de pau i de comprensió del món que els va ensenyar Crist, el fundador fa dos mil anys d'una religió que encara çes manté viva. Amb una oratòria vomitiva, renyant els pecadors de pensament que traiex la consciència, amb una presentació màgica d'hipnosi i domini de la ment dels feligresos, aquests homes d'ofici pastoral no fan altra cosa que estimular la ceguesa del poble i la conformitat en les desgràcies. Els homes del Papa no surten del repertori oficial, el que mana el Bisbat és el que val. No pensen lliurament, ni volen que els corders deixin de ser corders. Els han de conduir pel camói del dolor com a porta del repós etern. La nova església quebtrenca amb el passat és al Vaticà acusada ara d'heretgia. Aviat per creure i seguir el Papa Francesc haurem de ser heretges i comunicar amb el pensament de la raó amb esperança, sense pors ni covardies provocades, sense trair els principis de les creences que ens allunyen del desig de destrucció, de domini, de l'odi i de l'expansió militar,seguim els nous camins que ens condueixen per principis orals de respecte i solidaritat.