un pacte contra la corrupció, la resposta

El que s'ha descobert en el cas Sumarroca ha posat de relleu una vegada més l'existència de corrupció institucional a CDC. No atacar aquest tema faria insuficient i feble l'estratègia electoral de Junts pel Si. Hem viscut retòrica d'atac, viurem en els dies propers atacs de tota mena, i les anomenades clavegueres se serviran també de personatges pùblics per intentar desacreditar la campanya catalana, desorientar l'electorat i atemorir els votants. Avui mateix a El País l'expresident Felipe Gonzalez es despatxa a gust tatxant de feixisme l'impuls català de Junts pel si. No se sap ben bé si ha escrit l'article per iniciativa pròpia o induït per algú altra. Hi ha qui apunta a una inspiració rebuda de la casa reial. Però si és cert, quedarà en el secret o com material classificat que no voldran desclassificcar fins que arribi un equip demòcrata al poder del govern d'Espanya. És absolutakent necessari fer neteja de corruptes abans de que comenci la campanya electoral el dia 11 de Setembre. Neteja i eliminació de la vida pública dels corruptes sense consideració de cap mena ni perdó. El President Mas ha de destituir fulminantment i fer donar de baixa del seu partit tots els càrrecs orgànics i institucionals del seu partit vinculats amb la corrupció, els interessos creats, la gestió de conveniència, l'endollisme, l'abús del càrrec. I si diu ara que no sap qui són, que posi en marxa un comité gris independent de neteja. Arribar a la Itaca promesa exigeix ara naus noves,pulides i netes, partits en els que es pugui confiar, gent honesta i honrada, acabar amb els iconoclastes interessats, els que només van a la política per fer-se amb una feina estable i ben pagada. La candidatura ha de proposar-se apartar immediatament de celebrades les eleccions tots els seus membres responsables d'haver fet de la política un modus vivendi, aprofitar-se de fets contraris a la justícia, mancats de lleialtat al poble que deien servir mesurats per l'ambició, perquè aquests elements són els que poden produïr actes contraris a la democràcia que volem. Precisament els primers que no havien d'haver sigut introduït a les llistes són els i les que han passat de democràcia i primàries a les seves pròpies organitzacions per passar davant dels polítics que Catalunya necessita. El prestigi de la candidatura unitària està en pèrill si la neteja no es fa ben feta i de la manera més ràpida, doncs l'impacte televisiu de les entrades i registres a les seus de CDEC i Catdem serà difícil d'oblidar. Un pacte per acabar amb la corrupció a Catalunya és necessari i s'ha de convidar a totes les forces polítiques a signar-li siguin del signe que siguin. L'oficina antifrau ha de renovar-se amb mitjans i eficàcia, i treballar fent hores extraordinàries per ajudar a fer la neteja ràpidament com exigència ètica de la política catalana. El nomenament d'un Comissari anticorrupció amb facultats indiscutibles no seria gens vist a desgrat per la població resident a Catalunya amb dret a vot.

Catalunya no es trenca

Que Catalunya no es trenca ho va dir ahir per la tarda el president Mas a l'acte de presentació a Barcelona de Junts pel Si davant unes quaranta mil persones després de les entrades i registres a les seus de CDC, CATDEM i varis ajuntaments a la cerca de més proves que involucren el partit CDC en la corrupció detectada a Torredembarra. Quan això passa recorda com a Madrid va desaparèixer a la seu del PP l'ordinador de la comptabilitat de Bàrcenas i no va passar res, no es va donar valor als apunts manuals de pagaments de favor i asignacions als alts càrrecs. Ningú era responable, ningú no reconeixia haver rebut pagamanents en efectiu. A Barcelona no ha sigut el mateix, lo primer el disc dur de l'ordinador de la comptabilitat i CDC ha reconegut haver rebut diners. S'han donat xifres publicament. No entro ara a valorar l'efecte de l'acte anticorrupció produït a Barcelona ahir durant més de vuit hores quan se sabia que s'anava a fer. Però la gent no va deixar d'anar a l'acte de Junts pel Si. Possiblement més gent de l'esperada. Pot ser esperessin una trencada entre els sectors d'esquerres, ERC i CDC, però no ha passat. Grmà Bel i Raul Romeva presents i aquest extenen la mà a la gemnt de CAtalunya si. Trobo insultant i demagògic el titular del diari La Razón "Juntos por el 3%" que poenja avui al kiosc. L'espectacle mediàtic, la fanfarria no ha espantat ningú, ans al contrari es respirava una certa indignació amb l'Estat. Els catalans ja no es creuen en la inocència de la persecució judicial anticorrupció coincident amb actes polítics, digui el que digui la Sr. Soraya Saenz de Santamaria. S'ha fet antipàtic el mig somriure que deixa anar cada vegada que es ficca amb Catalunya. Per què no hi van anar als registres els Mossos d'Esquadra i en canvi ho va fer la Guàrdia Civil amb dos Fiscals? Per què la premsa va arribar inclús abans que guàrdies, fiscals i Jutjat? Això per la Sra. Saenz de Santamaria no té cap importància. L'important és el fe, involucrar CDC amb la corrupció del tot davant l'opinió pública abans de les eleccions. No s'ha de criticar el Jutge que va ordenar els registres fent la seva feina a la vista dels informes de la comptabilitat intervinguda a can Sumarroca, sinó l'ús polític i mediàtic de l'acte d'investigació. Clarament podem dir que PP i C's s'han aprofitat del treball d'instrucció judicial per altres finalitats. Perpò no per això caurà l'adscripciò nacional catalana. L'any 2007 explicava el Notari Lopez Tena en el seu llibre "Catalunya sota Espanya"que les enquestes d'opinió sobre l'adscripció nacional predominant o exclusiu català, al voltant del 45% i el predominant o exclusiu espanyol, al voltant del 15%. Durant aquests darreres vuit anys s'ha produït el reforçament de l'adscripció catalana dins de la que creix sobretot l'opció solament català, doncs recordem que el 2007 existia una tendència equidistant entre sentir-se més català que espanyol del 40% que s'ha anat reduïnt a mida que l'Estat ha anat deesenvolupant la guerra freda contra Catalunya intentant afeblir la identitat exclusivament catalana. Tot l'esforç de l'Estat ha sigut dividir i enfrontar, però sense tenir èxit conseguint promoure en canvi una polarització política més forta a Catalunya i la unitat política per la independència. L'Estat no ha volgut veure que el nacionalisme s'ha vinculat als efectes pràctics que la llibertat i l'autogovern generen en la vida de les persones. La ciutadania s'ha adonat finalment de que és inútil i estèril voler arreglar els catalans una Espanya que està disposada a fer joc brut, tractar-nos amb el cinisme de l'explotador, servir-se de l'espectacle mediàtic per desacreditar els suports del procés i llençar a la cridòria anticatalana els oradors més durs i xenòfobs, amb manca d'atractiu però, contra la immigració que haurà de decidir que ha de ser Catalunya. Però el que és clar és que la gent catalana vol alliberar-se d'aquest estat de coses. Que CDC acabi desapareixent un dia no té cap mena d'importància. També va desaparèixer la Lliga Regionalista de Cambó i Catalunya va seguir. ERC fou destruida pel franquisme i ha reixit de nou. Els partits són creacions circumstancials com les persones temporals, quan el que importa és Catalunya. Catalunya no vol joc brut, servir-se el govern conservador i centralista de l'Estat d'unes actuacions judicials per endurir a Catalunya la confrontació del procés electoral.

L'independència arribarà pas a pas

La independència és possible. Som en el moment que tres segles d'espanyolització no han transformat l'anhel històric dels catalans a veure respectada la seva identitat. Ha aparegut un nou independentisme polític i econòmic forjat a partir d'un nou discurs sobretot funcional i econòmic que s'ajunta al clàssic històric i identitari. L'Estat espanyol ha trigat a adonar-se d'aquesta realitat en marxa tot i que una part dels catalans actuals manifesten sentir-se també espanyols per raons d'origen o lligams familiars. Però aquest doble sentiment no és incompatible amb la defensa de la plena sobirania de Catalunya. La política és la nova aspiració dels catalans davant la tesi de l'expoliació o de l'asfixia. El cost econòmic que té Espanya per Catalunya i la repercusió en retallades socials d'aquest cost a Catalunya és el nou argument per seguir el desafiament. El catalanisme tradicional va acabar amb l'experiència Maragall-Serra i va obrir la porta al independentisme. Es va fer realitat que Catalunya no podia ni debia liderar res a Espanya com havia proposat Cambó amb el seu discurs sobre "la concòrdia". Ara cal desenvolupar plenament l'estat propi, la República Catalana parlamentària independent. És el nou punt de partida. El model autonòmic espanyol, amb molts punts de contacte amb els sistemes federals com molt be analitzava en Joan Ridao en el seu treball "Podem ser independents?" (RBA, 2012), no resolt els problemes de la financiació de Catalunya ni de la solidaritat entre comunitats, ni dels sostres competencials, ni de les balances fiscals. La Constitució de 1978 no reconeix explícitament el dret d'autodeterminació que és el que s'empressa en recordar el Govern d'Espanya a cada pas de Catalunya per trobar la màxima legitimitat democràtica i l'internacionalització de la reivindicació nacional catalana i poder arribar a la creació del nou estat com han fet altres comunitats independents de l'Est d'Europa en els darrers anys sense contradir el Dret Internacional, sense arribar a situacions impròpies en una democràcia del segle XXI. La solució es troba a les urnes en la resposta del poble català amb el seu vot contra la regressió política espanyola. Voler aturar amb actes de repressió el procés de Catalunya cap a la independència sense comptar amb l'opinió electoral del poble català situaria l'Estat espanyol fora de les democràcies europees. Hem arribat a un punt en el que ja no és qüestió de la política del peix al cova i l'ara convé, sinó de definir d'una vegada que Catalunya és una nació i que té perfecte dret a desenvolupar lliurament la seva personalitat nacional dins del marc europeu. El dret de Catalunya a la lliure l'autodeterminació no el pot decidir l'Estat espanyol ni l'Unió Europea. És Catalunya qui ha de decidir.

retòrica com estratègia

Els corrents enfrontats segueixen amb el seu ritme habitual. Però ha aparegut una novetat aquesta primera quinzena d'agost. Ara el President del Govern Central Sr. Rajoy i el seu Ministre de Justicia Sr. Català davant l'empenta independentista catalana ja parlen de reforma de la Constitució, encara que limitada, però sense precisar continguts. De manera que no sabem quina és la seva idea o si la dita reforma constitucional que volen pactar amb el PSOE no és més que un recurs retòric o una mortífera carga contra l'autonomia i en favor de la recentralització. Parlar de reformar una constitució sense comptar amb els afectats, el poble català, i no dir el que es proposa exactament és infravalorar l'adversari que reclama la independència d'un territori, és fer ostentaciò de complexe de poder i contestar amb simplismes legalistes. L'Estat continua infravalorant Catalunya i el seu poble seguint una estrategia ineficient d'enfrontament entre comunitats, els catalans d'origen i els anomenats "nous catalans", els immigrats a Catalunya durant el franquisme, procedents d'altres pobles d'Espanya. És clarament el poder espanyol el que està disposat a fracturar la societat civil catalana i dividir-la fent còrrer rumors, desacreditant els dirigents catalans, intentant rebaixar l'impuls de la independència. La política española no es tracta amb sabiduria com tampoc la justícia. La realitat histórica és la que compte: poder polític, poder ideològicament familiar, idees fixes per imposar als que pensen diferent i llei per substituir el poder de la religió i el caprici dels governants que no reconeixien les llibertats. Catalunya no vol aquest camí veient que el govern espanyol el que vol és excitar els sentiments dels partidaris del no a la independència de Catalunya, empenyat en fer jutge de la llibertat catalana a tota la ciutadania espanyola. D'això n'hauran parlat a Marivent el Rei i Rajoy aquests dies passats aprofitant la seva tradicional trobada estival. No necessiten inventar la història si recorden que abans dels Borbons governaven els Austrias i Catalunya existía amb drets i constitucions pròpies que ara se li neguen amb l'expressió constant de l'unitat d'Espanya, doncs encara sembla que no està clar per ells si Catalunya existeix a la història abans o desprès de Franco, si Barcelona és una ciutat cruïlla de l'història, un centre cultural i religiós, una ciutat mítica o un centre urbà per explotar econòmicament.

eleccions convocades cap una Catalunya nova

Ahir el President de la generalitat va convocar les eleccions autonòmiques pel 27 de setembre per què som en una situació excepcional, segons va dir. La oposició unionista demana fer-li front i l'acusa de dividir la societat. Però la fractura entre uns i altres ja fa temps que hi és veient el que va dient el Govern central sobre la seva posició i intencions respecte del procés català cap a la independència, doncs no hem vist cap moderació en els unionistes que parlen en espanyol i diuen coses esgarrifoses del que significaria la independència. No fan altra cosa que desqualificar el president i els primers membres de la llista unitaria que es coneix com "Junts pel Si" No es pregunten ni diuen els unionistes que faran si Catalunya acaba proclamant la independència del Regne d'espanya, i és curiós que no s'expliquin. Podem donar per suposat que algú parlant d'imparcialitat ja pensa en dur catalunya als tribunals espanyols, però no vol veure que Catalunya s'ha posat polìticament en marxa per arribar a la Catalunya real, la nova, la que vol un progrés social amb una societat lliure. Les amenaces contra la República Catalana continuen des de Espanya, no des de Amèrica ni des d'Europa. Ára s'han proposat declarar il·legal la tradicional manifestació de l'11 de setembre. Però els poders de l'Estat segueixen sense clausurar el Valle de los Caídos ni revisen les activitats de la Fundación Francisco Franco. També han permès que l'Alcaldesa de València que va perdre les eleccions el 24 de maig no retirés els símbols franquistes de la ciutat a més de designar-la Senadora les Corts valencianes a proposta del seu propi partit. I els que això toleren demanen neutralitat al president de la generalitat candidat a les eleccions, com si ho ha sigut alguna vegada algun President del Govern espanyol que s'ha tornat a presentar a unes eleccions generals. El Govern central no vol admetre que es degrada l'imperi de la llei a Espanya, doncs l'imperi que defensen des de aquest Govern és el de la lei feta a mida per blindar el poder, no el del diàleg ni l'equitat ni respectar el dret de les Nacions Unides a les que Espanya pertany. L'invent de servir-se de la llei per intentar frenar els desitjos de llibertat dels pobles va contra el dret de les Nacions Unides. El Regne d'Espanya ha passat 37 anys des de la proclamació de la Constitució de 1978 sense modificar l'article 92 i l' 1.2 referit a la sobirania que que xoquen frontalment amb l'1 del Pacte de Drets Civils i Polítics de Nova York de 1966 (BOE 30 abril 1977), com exigeix l'article 2.2 del mateix Tractat vigent a Espanya per disposició dels articles 10 i 94.1.a) de la Constitució. Estem parlant de drets anteriors a la Constitució que el franquisme no va voler reconèixer. Però ara la dita democràcia espanyola, tampoc. El Tractat fou aprovat i ratificat pel mateix Rei d'Espanya el 13 d'abril de 1977 prometent complir-lo i fer que fos observat en totes les seves parts. Però infringint l'Estat espanyol l'imperi del dret internacional, el dret de celebrar referèndums a qualsevol territori del regne d'Espanya segueix essent propietat de l'Estat espanyol negant tot dret al poble de Catalunya que representa la Generalitat i el seu Parlament elegits democràticament.