Dret a reformar i abolir formes de govern

Ens pensem que tot s'arregla amb manifestacions i repressió, quan el que convé és conèixer les causes per les que un poble vol la independència o reformar la forma de govern. Quan un poble es troba sotmès a un sistema polític que no és el seu per què se li aplica desconeixent els seus drets com a poble i és un entrebanc per les llibertats,  la seguretat i la felicitat del poble, no es pot excloure, com deia Thomas Jefferson, el dret a protegir les necessitats de la ciutadania dissolent la connexió política amb l'estat. No és bon conductor l'alè pessimista   que obre la porta a l'oportunisme i a l'autoritarisme. Millorar la vida del poble contra l'economia depredadora que alimenta la corrupció, és un dels objectius de qualsevol organització social demòcrata basada en la defensa dels Drets Humans i la democràcia. No és cap solució superposar l'estat al poble, un  estat allunyat de les seves necessitats, tolerant amb les desigualtats socials, afavorint l'acumulació de riquesa dels més rics. L'estat hauria de cooperar amb el poder social per promoure el redreçament, la modernització permanent de la indústria i les noves tecnologies, fugint del desenvolupament i de les dependències     pròpies de països tercers. l'estat ha de procurar no endeutar-se més, doncs el que s'ha de fer és potenciar les idees i la voluntat de desenvolupament, la formació i la difusió del coneixement, font de progrés. Hem de ser conscients que ha aparegut una nova dinàmica econòmica patrocinada pels Estats Units, Xina i Rússia, mentre molts països encara viuen del passat i de les idees polítiques antiquades que separen el poble de l'avenir. Som dins d'una nova civilització que exigeix canvis fonamentals i més llibertats i competències als territoris que ara estan en plena paràlisi política. L'estat no ha de voler ser la mateixa societat, confondre's amb les nacions que conviuen sota el seu territori, deixar de fer una política d'arrel no democràtica. Cal per tan sortir de la imprecisió i la equidistància que generen incertesa i confusió. Cal adoptar un possibilisme pragmàtic, crear i oferir nous paradigmes, obrir-se a les utopies humanistes. S'ha de fer una legislació adaptada i adequada a les necessitats del poble en lloc de perseguir el pensament de la contra cultura, la diversitat, la singularitat, i deixar de banda les necessitats de les societats rurals ben diferents de les societats industrials del mateix territori. Cal tenir present, però, que el desenvolupament de les llibertats i de la idea de progrés del segle XXI per millorar la vida humana no la trobarem en aquells territoris    en els que imperen els poders de l'economia depredadora protegida per una mal dissimulada autocràcia i la corrupció política, doncs únicament un pensament social demòcrata    allunyat del conservadorisme estatal pot realitzar en els nostres dies l'ideal de reforma asocial i transformació dels sistemes, com va  plantejar sense adonar-se Thomas Jefferson redactant   la Declaració d'Independència dels estats Units d'Amèrica, en defensa dels drets inalienables a la llibertat, la vida i la cerca de la felicitat, instituint un govern que es fonamenti en aquests principis. Carles Puigdemont, avui rebutjat pel Govern espanyol com a candidat a Persident de la Generalitat. és un  diputat electe  no inhabilitat i pot optar a la presidència de la Generalitat. Només el Parlament de Catalunya pot decidir el seu futur polític, no el Govern d'Espanya minoritari a Catalunya en quan a representació política, ni els Tribunals. Aquesta és la gran realitat de la feble democràcia resultat d'una ocupació i usurpació política del càrrec del President en base a unes mesures anti republicanes de difícil encaix en un sistema democràtic presidit pels valors de la tolerància, el diàleg, la comprensió i el respecte a les majories parlamentàries. Les polítiques excloents són de fet l'antítesi de la democràcia. El paral·lelisme entre personatges i plantejaments no deixa de ser curiós.

De pronunciaments, restabliments i pèrdua de credibilitat

La situació creada en la política catalana i en la política espanyola per la Resolució del Tribunal Constitucional d'aquests passat dissabte, indicant que el President Puigdemont per ser reelegit President de la Generalitat ha de passar per l'autorització del Tribunal Suprem que el té reclamat i a més ha de ser present a l¡'acte d'investidura, es pot considerar de les preocupants en l'actual escenari social. Aquest Tribunal que ara Vilaweb informa fou pressionat pel Govern espanyol, va adoptar unes mesures cautelars inaudita parte  que no li havien sigut demanades, no va admetre i rebutjar el tràmit del recurs del Govern espanyol i ens va deixar a tota la classe política amb el dubte més anguniós.  La situació creada per aquesta interlocutòria política pot derivar cap a noves eleccions a Catalunya i la crida de la gent catalana a mobilitzar-se massivament, sense tumults ni desconcert per anar a votar.  Aquesta possibilitat és veu propera amb la àmplia operació de cerca a tot el territori del President exiliat per detenir-lo i impedir que es pugui presentar al Parlament per ésser investit President de la nova etapa. Novament es tornaran a fer discursos i retrets. Uns intentaran guanyar vots per ampliar l'espai monàrquic constitucionalista i els altres, els republicans de Catalunya, seguiran clamant per la llibertat i contra l'intervencionisme de l'Estat a l'Administració pública catalana. Una aristocràcia del poder amb esperit de casta, dirigida des de una seu central, procurarà aconseguir el vot d'una societat desarrelada de Catalunya, vinculada al patriotisme conservador, el de la unitat d'Espanya de la llei franquista de Principios del Movimiento Nacional que reprodueix la Constitució de 1978. Seguiran els conservadors espanyols i alguns radicals parlant de la bondat de l'ordre constitucional que es fonamenta en la anomenada indissoluble unitat d'Espanya com a pàtria única. Fonamentar la Constitució en un fet territorial fou i és un greu error, doncs la Constitució s'hauria de fonamentar en la democràcia, el pluralisme, la llibertat i la igualtat com a mínim, que són els veritables valors fonamentals. Extreure de la Constitució obligacions sense suport jurídic és obrir la porta a invalidar i prescindir  des de qualsevol poder dels principis i valors  que han de respectar totes les instàncies de l'Estat, donant peu a interpretacions arbitràries excessives de l'ordenament jurídic que posen en entredit el principi democràtic que és un principi de significació jurídica que també ha de respectar el Tribunal Constitucional encara que no figurés a la Constitució. Els Tribunals no poden substituir el legislador ni extralimitar-se en les seves funcions buscant solucions salomòniques prioritzant l'interès de l'Estat. És un principi general que quan la inconstitucionalitat no és clara o no existeix, com deia la Sentència del mateix TC 108/86, s'ha de presumir la constitucionalitat de l'acte en discussió, doncs la Constitució, segons la Sentència de 2 de febrer  i 8 de juny de 198,  no és una norma reglamentària que estigui per damunt dels principis i dels valors democràtics.

Dia de la Memòria de les víctimes de l'Holocaust

El 27 de Gener és el dia assenyalat per les Nacions Unides per commemorar la Memòria de les Víctimes de l'Holocaust. Fou el dia de l'alliberament del camp d'extermini d'Auschwitz. Jueus i presoners de guerra exterminats és una atrocitat que no podem oblidar, doncs a més avui persisteix l'antisemitisme  en els grups neonazis i partidaris de la supremacia de la raça blanca. Com diu el Secretariat de les Nacions Unides, no podem fer deixadesa dels valors de la humanitat, ni de la necessitat de preservar un futur de dignitat, drets humans i coexistència pacífica, per superar el racisme i la violència. L'assassinat sistemàtic del poble jueu fou un acte de genocidi i cal una prevenció mundial contra aquests actes que no sols es contemplen en la eliminació física de les persones. David Matas, Assessor de B'nai Brith, explica que les lleis nazis van ajudar a legitimar la justícia de Hitler que el Judici de Nuremberg va declarar no complia els requisits de l'Estat de Dret, doncs a més  mancava dels elements essencials de tota legalitat. Els Tribunals i la classe jurídica en general es va convertir en un instrument del programa  de persecució, repressió i eliminació nazi. La complicitat de molts juristes fou necessària per poder servir-se  Hitler de la llei per promoure i imposar una ideologia intolerant, discriminatòria i racista.  Sota els nazis, les institucions de la justícia deixaren de ser el refugi dels oprimits, de la seguretat i de la protecció jurídica. Aquesta manera de fer per complir un programa d'eliminació del poble jueu, servint-se de la llei, creant aparença de legalitat, va promoure, amb el càntic de la supremacia de la raça ària,  la deshumanització d'una societat, corrompuda pel totalitarisme excloent. La victòria dels aliats i la liquidació del règim nazi va permetre, amb l'adopció de la democràcia com a forma de vida i de govern, els drets humans i la tolerància i la equitat com principis socials bàsics, la construcció d'una nova civilització de principis liberals avui en perill a Europa per les derives autoritàries i el militarisme d'alguns Estats. Cal tenir Auschwitz present.

seria possible una altra política

La nostra societat s'ha caracteritzat per construir-se com una societat de senyors ben relacionats amb el poder i el sector financer. L'important és i ha sigut  els privilegis, els favor deguts, establir un cert caciquisme, mantenir afeblides les reivindicacions laborals. La democràcia l'entenen els que manen. Els governants no saben res del que es cuina als secretariats dels partits.  Però la democràcia ha de facilitar als ciutadans aquest caràcter, sortir dels mono temes i de la lectura estricta de les lleis amb esperit regressiu. Aquest conservadorisme noi ajuda a construir futur, frena tota innovació i el perfeccionament del sistema democràtic, impedeix repensar la democràcia i fer nova política, experimentar noves solucions. L'objectiu és superar la vella societat i crear una societat de persones lliures que vegin com s'estableix   una política real de protecció de la dignitat humana i els drets humans. No pot haver-hi renovació de la democràcia si no cauen les muralles de la vella societat i de la vella política. La regeneració és impossible si encara són al poder els involucrats amb la corrupció, els interessos dominants i els que no creuen en la llibertat  de la ciutadania, el dret a decidir a les urnes el futur polític.Les dictadures provoquen depressió en el poble i eufòria en els partidaris de l'autoritarisme, provocant la decadència del sistema i les democràcies sense llibertat davant l'evolució que genera un món canviant, construït a partir de la llibertat i el pluralisme. La política o és una eina de transformació doncs de la realitat o per impedir tota evolució en nom del poder convertit en autoritat. La evolució exigeix assumir el risc dels esdeveniments, allunyar-se de la mediocritat, apostar pel canvi social, l'aprofundiment de la democràcia i els seus valors.  Ara quan ens diuen que el Govern Central no vol acceptar que el diputat electe Carles Puigdemont no pot ser President investit per la Generalitat, atribuint-li una inhabilitació política que no apareix en cap procediment judicial, i a més ho porten al Tribunal Constitucional, no podem menys que mostrar la preocupació que aquest acte significa com acte de frau a la democràcia. Van convocar unes eleccions anormals i irregulars, excepcionals a les que es va sotmetre tota la classe política catalana, però no volen acceptar el resultat i que les institucions tornin a ser governades pels que van destituir. No hi ha joc net ni acceptació dels resultats electorals. No hi ha democràcia. Posen en perill l'estabilitat política i la credibilitat de tot el sistema. La societat de senyors està acabada, els privilegis cauran amb el sistema, les xarxes d'interessos i favors deguts, la política de caps de colla  i cacics locals està arribant al seu final més tràgic, amb un partit assetjat per la Justícia per corrupció i pràctiques no democràtiques, el que se'n diu males pràctiques. No costa res tornar el poder a la societat, en lloc de voler enganyar, prometre i no complir. Seguim sense cap alternativa a la situació creada per el Govern del Regne d'Espanya. És el moment dels independents, com va fer Pasqual Maragall amb Ciutadans pel Canvi innovant la política i construir noves aliances, una nova esquerra, diversa, sense limitacions, sense domini d'aparells de partit. L'objectiu és també poder tirar endavant accions de govern positives, no quedar-se en el debat i l'especulació de les idees. El Govern d'Espanya ha de tornar a la sensatesa i avenir-se a seure amb els seus actuals enemics i odiats adversaris a l'exili o a la presó, negociant una sortida política per fer créixer la riquesa per distribuir i pagar el deute bilionari de l'Estat, reduir l'atur, protegir la dignitat salarial i de les condicions laborals, estimular la innovació i potenciar les inversions productives. 

obsessió malaltissa

No han aconbseguit un Govern monàrquic a Catalunya, la qual cosa els porta a allargar ls ocupació institucional i l'extracció fiscal. És impossible considerar i qualificar d'antidemocràtic investir Preesident de la Generañlitat un demòcrata republicà que pugui formar govern. L'Estat no té cap facultat democràtica per impedir la investidura al Parlament de Catalunya a qui decideixi el Parlament en seu parlamentària. Cada dia el republicanisme guanya més força a Catalunya. El 21 D en fou una demostració. Ara defensem la República Catalana, mentre els monàrquics aliats i conxorxats volen generar crisi a Catalunya i atribyuir al cas català tots els problemes del deute espanyol, de la perdua de pes econòmic i falta de economia productiva. Necessiten que hi hagi enfrontaments socials entre catalans i gent  resident a Catalunya que no es considera catalanista per què també se sent espanyola. Per això els convé crear mal ambient i un clima hostil espanyolitzador. Catalunya ha superat tots els boicots d'Espanya. Des de l'operació Garzon pels jocs olímpics i encara que Europa no respongui a l'obligació de defensar la minoria catalana, seguim essent l'adversari preferit d'una part de l'Estat que té molta pressa en mantenir el monopoli de la força i de la llei. No volen debatre amb el poble, no escolten cap recomanació ni presenten alternatives viables. Saben però que el canvi serà inevitable si es correspon amb la voluntat general, si el poble l'exigeix. El conflicte democràtic existeix a Espanya per molt que el vulguin disimular i tapar-se uns i altres. Ara el President Puigdenmont ha tornat a donar una lliçó de politesse envers la bandera espanyola a un provocador, el que fa cada cop més incomprensible l'actitud espanyola d'acusar-lo de pròfug i col`pista. Llegeixo a El Nacvional que l'ex ministre danès d'Exteriors Sr. Holger K. Nielsen ha dit que la democràcia és parlar amb qui no estàs d'acord. D'altra banda, Alega Hammond, ex primera minisrtra de Groenlàndia ha dit que la UE té un problema democràtic. El té amb Espanya que s'allunya de la democràcia i contagia la situació de la prioritat dels Estats limitant les minories i els seus drets. Els catalans exigim polìtica transparent, neta al servei de les persones i de la dignitat del poble. No és raonable la desorientació i la obsessió dels representants del Govern espanyol per imposar un president de la Generalitat que no sigui el que decideixi la majoria parlamentària. En democràcia s'ha d'acceptar els acords  polítics de les majories i la realitat. Voler crear noves realitats  figuratives des del poder   buidant la cvompetència indiscutible d'un Parlament democràtic és quelcom inacceptable. Menys amenaces de recursos i més polìtica i diàleg, doncs. En democràcia les exigències i imposicions són inadmissibles tan com les ocupacions d'institucions per  funcionaris aliens.

Puigdemont President, per què no?

Com explica el Catedràtic Antón Costas de la Universitat de Barcelona, una bona democràcia està fundamentada en la ciutadania activa. Diu Costas que la democràcia pot ser vista com un experiment per tractar de combinar la llibertat indivisual i l'ordre social., una combinació de deures i de drets, tolerància i autodeterminació dels altres ciutadans i grups socials. La democràcia és també una visió pluralista del poder polìtic i de la organització social.  Costas considera millor una democràcia amb forta densitat d'institucions intermediàries entre governants i ciutadania. No n'hi ha prou amb un Estat eficient i democràtic, doncs les institucions intermediàries són necessàries per transformar amb més eficàcia el creixement econòmic en progrés social. La democràcia governada per una jerarquia recentralitzadora perd en democràcia, progrés i innovació, crea incertesa, impedint el creixement de potencialitats renovadores. Comparteixo aquest diagnòstic i ens adonem que el President Puigdemont espera el seu moment per reclamar la Presidència de la Generalitat sota el 155 que ha assumit. L'Estat li nega aquest dret com a diputat electe. L'amenacen amb noves euroordres de detenció. Li diuen que inviolabilitat no equival a impunitat, cosa que és cert, però només per allò que no és polític. El Codi Penal el persegueix en el que es diu Espanya plural. El socialista Pedro Sánchez., ben replicat per Ernest Maragall,  li retreu que vulgui continuar sent el President i li diu que ja és història. Mendez de Vigo considera immoral que  se sustregui a l'acció de la Justicia espanyola i el repte a tornar i deixar-se detenir. No el volen com nou President de la Generalitat. No volen fer les paus i aplicar criteris d'amnistia per tots els perseguits. El Rei ja va  posar-se el mèrit de dividir la societat amb el seu discurs del 3 d'Octubre. Ara es tracta de imposar  un Govern descafeïnat a Catalunya. De moment ja han vist que la Presidència del Parlament se'ls ha escapat i saben que no tindran mai la de la Generalitat. I comença el camí per decidir qui serà President de la Generalitat. Dir M. Rajoy que si surt Puigdemont seguirà el 155, és una amenaça inadmissible. Les eleccions van donar un resukltat i  el Gopvern espanyol l'ha de respectar. O no som democràcia només que pel que convé? Carles Puigdemont pot ser investit legalment, doncs l'any 1977 el Govern d'Espanya va legitimar amb bun Decret el sistema d'elecció a distància amb el reconeixement i retorn a Catalunya del President a l'exili Josep Tarradellas com President de la Generalitat. Tarradellas havia sigut elegit a Mèxic per uns vots presencials i altres per correu dels diputats exiliats  que van sobreviure. Però Tarradellas no era a Mèxic, era a França.  I la seva legitimitat d'un President elegit a distància fou  legalitzada per una naixent democràcia. Aquest precedent i el dret a l'ús de les modernes teconologies de la llei de Presidència de 1983, són suficients per admetre com legal l'elecció d'un President a distància i la telegovernança. Com explica Antoni Batista al diari Ara en el seu article de dissabte, una democràcia no pot permetre's presos polítics que s'intenta convertir en comuns. Recorda Batista el cas Josu Ternera que fou elegit diputat al Parlament de Gasteiz el 1998, era a la presó i se li va permetre el trasllat al Parlament amb plena normalitat i llibertat de moviments.  La llei no ho prohibeix, i menys a gent pacifista.

canvi de títol, obstinats en el futur

La constitució del nou Parlament ens ha reconduït a l'autonomia qualificada politicament  de regressió continuísta. La nova presidència ha oblidat tota forma republicana de poder com deia ahir  l'escriptort Julià de Jòdar en el seu article a El Punt Avui.  Aquest Parlament no va camí d'implementar la República fallida, però sí de fer política republicana en el sentit social i d'apropar els bens socials a tota la societat., començant per els més desfavorits. Sembla que aquesta sessió d'apertura ha sigut una sessió de contenció i prudència en el nou camí de recuperar les institucions i acabar amb la acatalanització creixent.  Tant sols en Ernest Maragall ha practicat  amb contundència verbal la honorabilitat  i el reconeixement del President i del Govern de dubtosa legal destitució. Anem ara cap a la investidura de President de la Generalitat que és el que toca, amb un President a l'exili no cessat d'acord amb l'Estatut,  i per tant amb plenes facultats de govern. Avui és possible governar a distància, doncs aquesta es mideix en temps. De fet ara Catalunya està governada des de Madrid que es troba a 650 km de Barcelona i a 45 minuts d'avió. Però conectats per skype el contacte és immediat, la qual cosa significa que és possible el govern a distància, agradi o no a M.RAjoy i Felip VI. Els que no coneixen ni estimen Catalunya, no respecten les seves lleis i tradicions volen impedir que el President legítim sigui restituït en el seu càrrec legal. L'acusen de moltes coses i estan disposats a practicar la seva detenció si apareix a l'acte d'investidura, que és el que voldrien i el repte que repeteix el portraveu del Govern espanyol cada divendres. Un cop detingut serià immediatament inhabilitat, per què no el volen. El President Puigdemont és la representació del diable i cal foragitar-lo, silenciar-lo o fer-lo desaparèixer de l'escenari de la política. Carles Puigdemnont en la seva funció de President de la Generalitat, es va atrevir a proclamar una República Catalana i a plantar cara al Rei. Això la dreta espanyola i la Monarquia creada pel dictador no ho perdonen. I de cap manera volen que el Rei hagi de signar el Decret del seu nomenament a que l'obligaria la llei uncop elegit Puigdemont nou President d'aquesta Generalitat obstinada que3 té com huimne Els Segadors en lloc de l'Himno Nacional. Puigdemont ha sigut classificat per l'Estat espanyol com enemic de la pàtria i per tant precondemnant a l'ostracisme o a l'exili. Els papers per impedir la investidura  ja són a punt: acord de Conzsell de Ministres, recurs, reunió del TC i suspensió. Tot en qüestio d'hores per impedir la presa de possessió si Puigdemoint és elegit President de la Generalitat d'acord amb la nova situació. La posició espanyolista és molt clara: o ens sometem a la Constitució interpretada per el Govern Central i el Tribunal Constitucional, admetem que tot el que s'ha fet és il·legal i molt greu de cara a la llei, o continuem amb el desafiament a la llei de l'Estat i per tan sota la aplicació del 155 aprovat pel Senat el 27 d'Octubre de 2017 d'acord amb les mesures aprovades en Consell de Ministres del 21 d'Octubre que van decidir la ocupació total de Catalunya i convertir-la en el problema més greu d'Espanya, amagant la situació real de l'economia espanyola, la corrupció en que està implicat el partit popular igual que Convergència democràtica de Catalunya, global i generalitzada, potenciant el creixement del partit Cidadanos que es perfila com possible successor del PP en un nou govern si el PP perd les futures eleccions generals, cosa que és probable.  Hi ha i és  més que cert, demostrat a les eleccions catalanes del 21 D, un ampli grup social que s'ha deixat seduir pel sentiment  de la pàtria constitucional i la unitat d'Espanya com a únic tema a decidir amb el vot. No els van dir que continuaria la precarietat, ni els baixos salaris, ni la depreciació de les pensions, ni la manca d'habitatges socials i de residències de la anomenada tercera edat, ni les puges de preus de tots els serveis de  llum, aigua, gas, energia, també dels peatges d'autopistes, ni de les retallades que pateixen els serveis públics, la cultura, les entitats no governamentals. L'important per aquesta gent era serveir-se de la bandera d'Espanya per fer-se amb el poder. Però han fracassat a Catalunya i saben que no aniran a millor en el futur. Les veritats han saltat totes desprès de les eleccions i això té un preu en un electorat que no es va moure per fidelitat a unes idees sinó per una conveniència del moment i una forta campanya mediàtica destinada a desacreditar el republicanisme i l'antimonarquisme, els partits no unionistes, el catalanisme sobiranista. I del greu problema català irresolt en fan bandera també per justificar  problemes econòmics, mentre es va descobrint el que s'ha gastat l'Estat  per impedir que Catalunya sigui reconeguda com Estat, des de la compra d'avioins a moure un cos d'exèrcit a Letònia i un disbarat de diners mobilitzant policies i guardia civils a Catalunya per l'1 d'Octubre. Ara alguns ens preguntem si el referèndum era il·legal i per tant segons el Govern espanyol no havia de tenir efectes jurídics, però els votants no són presumptes delinqüents, per quina raó l'encarnissament de les forces de l'Estat amb la gent que esperava per votar o protegia els col·legis electorals. Si les votacions no eren vàlides, no calia tant d'espectacle i repressió. En declarar la nu·llitat del vot era suficient. Però no va ser així. Van preferir  la imatge de Estat dur i fort, dilapidar 87 milions d'euros i apujar els sous de les forces equiparant-los amb els de Mossos, però mantenint tots els privilegis de que no gaudeixen mossos, com la vivenda. En aquesta mateixa linea les constants amenaces contra la política a Catalunya, les alegries de la frractura social provocada per SCC, PP i C'S, bandera espanyola en mà, aprofitant la ignorància i manca de cultura política de la gent,  i les lleialtats derivades dels llocs de treball. Les espectatives són de paciència i esperança, però tot a llarg termini.  El procés tal com estava dissenyat  és mort. Ara ha de començar un altra procés, no escrit, sense bocamolls, efectíu en el temps.  I ara anar fent polìtica d'acord amb els principis i valors republicans. Serà un bon primer pas cap a la normalització del sobiranisme democràtic. Poc imnporta el títol, doncs el títol no fa la cosa. El que importa és la voluntat del poble, mestre del seu destí, com deia en Ernest Maragall en la sessió constitutiva del Parlament.

Oasi sense palmeros

La condemna del cas Palau feta pública avui, que estableix una veritat judicial, assenyala clarament l'existència de corrupció polìtica a Catalunya. Però encara no se sap tot  del que va passar, doncs sembla que el Govern Aznar també posava diners al Palau. Però d'això no se'n ha parlat.  L'oasi català s'ha quedat ara sense palmeros, perduda en l'abstracció de l'actual estat de dret. Hem subestimat tots plegats la capacitat de l'Estat  i el sentiment anticatalà de l'electorat espanyol. A Catalunya encara  no hem sigut capaços encara d'exigir el reagrupament socialista en defensa de la nació catalana,  partint d'una necessària refundació. Ens cal definir quina nació volem, quin Parlament i quina política seguirà el proper Govern de la Generalitat.  No cal fer desafiaments a la legalitat, només exigir que la legalitat es compleixi protegeixi els diputats i diputades, presents, a la presó o a l'exili. L'ex Jutge Elpidio Silva, ocurrent ell, ens recorda que el Codi Penal té un parell d'articles, el 499 i el 500, entre altres, que són molt millors i més contundents que el 155 de la Constitució que no permet infringir-los. Efectivament, el Codi Penal defensa la inviolabilitat dels parlamentaris contra les intimidacions, les amenaces, els que els impideixin assistir a les seves reunions, impideixin l'exercici del vot,  a més de les detencions i inculpacions sense els requisits establerts per la legislació. La potestat de coacció que té l'Estat no és il.·limitada. Ni honor ni reverència als que demostren l'avaricia del poder i el menysteniment del poble traint les llibertats. Com diu Carl Schmitt, parlant de la vol,untat de la llei, una decisió judicial és correcte quan ha sigut prevista per el legislador en el dret positiu, doncs les Sentències s'originen en la font de la llei, no en altres criteris. Cal saber sempre quina és la voluntat del legislador que fa la llei, per evitar interpretacions allunyades, contradiccions i inconseqüêncies. Ara importa més el fet a regular que el contingut mateix de la regulació legal, doncs moltes decisions es prenen successivament perquè sempre s'ha decidit de la mateixa manera i no es descobreix la raó per canviar de criteri legal. Però la llei no pot anar contra el dret, poguen el dret ser autònom de la llei i la praxis judicial, deixant a la praxis o administració de Justícia formar els seus propis criteris, sabent que la legalitat no és un concepte suficient. La corrupció política destapada amb el cas Palau, és evident que no respecta la moral, ni la legalitat ni el dret. Res no li dona empara.

On és la República Catalana?

A l'exili català es parla de República Catalana, però a Catalunya es parla de constituir un nou Parlament elegit d'acord amb la normativa electoral i sota el control de l'Estat espanyol. A Catalunya seguim dins l'etapa autonòmica reduïda per  el  règim limitador  derivat de l'aplicació de les mesures acordades en base a  l'article 155 de la Constitució.  El control de l'acció de la Generalitat es preveu per temps.  La ocupació ha sigut un fet. Ara resulta que la República fou una declaració políticaa amb caràcter simbòlic. Mai hem tingut República. Hem viscut en canvi la reactivació del nacionalisme espanyol basat en el patriotisme cec i la fidelitat  a la bandera i la unitat d'Espanya, la polarització identitària de la societat no catalana fomentada des de el mateix poder central, amb afany d'humiliació dels polítics i del poble català com diu Jordi Amat que defineix el procés com una suma d'irresponsabilitats. Els catalans no han promogut cap violència mentre el President de la Generalitat perd la seva autoritat i és destituït per l'autoproclamat President Rajoy i la gestió de la  Generalitat és intervingudaq i ocupada per els Ministeris equivalents del Govern espanyol. LA República no ha existit mai en la realitat. No hi havia res de sòlid organitzat per implementar-la un cop declarada. No es va anar més enllà de les paraules. Es va deixar de fer política per passar a la resistència davant una nova realitat de frustració col·lectiva. No hi ha hagut cap reconeixement internacional, ni estructures d'Estat, ni capacitat d'imposar la nova situació   reconeguda al Parlament el 10 d'Octubre. Tot es va quedar en paraules i l'operació Catalunya que descriu Francisco Marco en el seu relat de la intervenció de Catalunya triomfava. Francisco Marco destaca com a preludi del final la Conferència donada a Madrid per Carles Puigdemont acompanyat d'Oriol Junqueras el 27 de maig  de 2017,  exposant la voluntat de dialogar amb el Govern d'Espanya per pactar la data del Referèndum, doncs no renunciarien al dret d'autodeterminació. El que es va dir a la Conferència el President Puigdemont ho va confirmar per carta al President Rajoy que va contestar amb un contundent no i es va organitzar el pla de contingencia per Catalunya. El 6 de Setembre es tramitava i era aprovada la llei del referèndum. Al dia següent M.Rajoy activava els mecanismes legals i el Fiscal de l'Estat presentava noves querelles per haver sigut signat el decret de convocatòria del referèndum. Calia desmuntar tot l'andamiatge legal de la Generalitat i aturar legalment el referèndum, d'acord amb la llei espanyola. El Tribunal Constitucional també es va pronunciar per unanimitat. Com a resposta, el President Puigdemont, en el seu missatge del 10 de Setembre, abans de la celebració de la diadda de 2017, va dir que ja estava tot preparat per anar a votar, com s'havia fet sempre, amb plena normalitat. Però l'ombra de la sedició ja planejava en el món judicial després dels fets del 20 de Setembre. El Govern espanyol l'1 d'Octubre, pel capvespre negava el referèndum celebrat i parlava d'escenificació. Millor distreure l'opinió pública espanyola i amagar que  més de dos milions de catalans i  catalanes havien pogut votar malgrat la contundència amb la que es va aplicar la policia espanyola per intentar impedir el referèndum i fer.-se amb les urnes, amb un cost de 80 milions d'euros i queixes repetides dels sindicats policials. La votació democràtica favorable a la independència de Catalunya es va conceptuar com a cop d'estat i la repressió  dirigida a empresonar els dirigents independentistes més significats i el Govern de Catalunya el 2 de novembre. Ara som en la frustració resignada  intentant recuperar les institucions   i aturar la destrossa del 155, acatant un marc de convivència legal que no ens convenç, ni s'ha complert. També, trencar la polarització entre catalans i anticatalans dirigit a produir el fracàs de la política a Catalunya  i la desfeta dels partits nacionalistes demòcrates. La sensatesa avui és diu Oriol Junqueras   que en un artiucle que publica el diari Ara ens demana que recuperem les institucions. Disposem és veritat d'una majoria parlamentària sorgida de les urnes que ens permet governar, amb dificultats, la qual cosa ens obliga a cercar aliances més transversals,  no caure en la polìtica de blocs que interessa al govern espanyol i els seus residus polítics  a Catalunya. M.Rajoy acusa, ara ja a nivel espanyol el fracàs de la seva política i el cost de la repressió, sense poder impedir l'ascens electoral dels dretans conservadors Ciudadanos que han sapigut moure molt  millor l'anticatalanisme, deixant-se de fòrmules expréss com España es la solución. Hem de retrobar els catalans la normalitat quan abans possible per què no segueixin dient que  som un país inestable i insegur. L'objectiu, segons Junqueras, és ara desfer la dinàmica de la agressivitat, l'odi i el menyspreu amb el que som tractats polìticament, treballant per la democràcia, la llibertat i la justícia social, defensant tots els avenços que haviem conseguit enm l'ordre sanitari, educatiu i de seguretat, honestedat, rigor i solvència. Com diu Junqueras, "no existeixen solucions màgiques, sinó treballar i continuar   sumant fins a guanyar". Això vol dir, com exposava també Marta Rovira al Consell Nacional d'ERC aquest dissabte, explorar la frontera de l'independentisme.  Jo afegiria, dels valors republicans i principis democràtics. Ens allunyem doncs de la utopia i l'excés de l'imaginari d'una República inexistent. La solució  és molt clar és la democràcia que no volen que existeixi a Catalunya.

ni decapitant guanyen

La política que es practica  comencem a veure-la com un fruit de l'herència de los conquistadores des del moment que es creuen que Catalunya és  "imbecilàndia", com em deia fa uns dies un bon amic. Ara s'han proposat seguir decapitant la cúpula política catalana, vist que uniolandia ha perdut les eleccions catalanes, amb l'argument  d'impedir el trencament de la convivència i els tumultes que es deriven del suport social als polítics empresonats. No entenen que el poble protesti  contra el fet de l'empresonament d'unes persones considerades promotores d'il·legalitat i perill social quan estaven  complint mandats parlamentaris. No sabem on rau ara la imparcialitat ni quin coneixement té la justícia espanyola dels antecedents de la identitat catalana i les raons ben justificades del camí sobiranista en el moment de l'esgotament  de la situació vigent amb un diàleg inexistent entre Catalunya i l'Estat. Les diferències existeixen entre les tradicions jurídiques i polítiques, i en lloc d'analitzar el per què, la resposta de l'Estat a la situació és un Codi repressor estricte. No hi ha open policy, per què el que funciona són els clans dins dels governs i dels partits, la manca de parcialitat a les institucions. Ara que ja sabem que els catalans  volen que seguim sent una minoria social a Catalunya davant la immigració i els ocupants institucionals, i per tant, després de l'acció depredadora dels partits espanyolistes, interpreten els unionistes que no tenim majoria suficient de votants avui per avui,  com van reconèixer en Antonio Baños, en Artur Mas i Clara Ponsati, veiem que no és compatible aquesta democràcia amb la república d'un país que es vol separar d'un Regne i disposa dels vots suficients. El poble evidencia la voluntat política real amb el seu vot que dona sentit a la democràcia que ha impulsat un procés frustrat d'independència. Però la lectura de les lleis feta per l'Estat des del 27 d'octubre ha sigut prou restrictiva, suficient per decapitar la cúpula   política catalana. Els partits unionistes han anat a l'assalt del poder oblidant-se dels interessos del poble que els ha votat que ara es troba amb serveis paralitzats per els nous administradors, amb una política estatal contradictòria amb allò de una vida mejor para los catalanes, un cop posat en marxa el boicot comercial, la guerra de banderes i desviar inversions fora de Catalunya. La dreta espanyola aliada, enganyan t el poble, los catalanes que deien,  va esperar a després del 21 DS per anunciar la pujada de preus de tot, com també ha fet Ada Colau a BArcelona,  deixant ridícula la pujada del 0,25%  de les pensions que també paguen IRPF, que van perdent any rere any poder adquisitiu. Avui els pensionistes d'ahir  formen part de la borsa de  gent pobre, no tindran vida nova, sinó una difícil supervivència dins de l'asfixia general. Tampoc hem vist una oposició socialista plantant cara amb fermesa  a aquest festival.  L'objectiu doncs de l'Estat, amb la complicitat del PSC-PSOE de fer-se amb el poder a Catalunya ha xocat amb les aspiracions d'un poble a l'autogovern ple i un progrés en llibertat. Ara aquestes aspiracions llargament manifestades tots els 11 de setembre serveixen per mantenir  lluny de Catalunya polítics electes privats de llibertat, fet que posa en dubte la imparcialitat en l'aplicació de les lleis. De la meteixa manera es preocupant que els pares de la Constitució diguin ara que no s'ha de reformar quan saben que és una llei obstructiva de la llibertat de tot un poble al que se li ha negat el reconeixement nacional històric d'un poble mil·lenari  que implicitament llegiem a la Constitució d'aquell 78. Però és clar que no sempre en política es diu la veritat ni tampoc està escrita a totes les lleis.

possibilisme renovable

Es deteriora el sentit de la responsabilitat pública? Es pot fer lleis i governar en democràcia sense comptar amb l'opinió pública i la participació del poble? Defugir l'opinió pública a l'hora de legislar i prendre decisions polìtiques, ignorar el drets dels ciutadans a participar en les decisions no crec es pugui considerar com un element definidor d'un sistema com plenament democràtic. Cada denegació de justícia adaptada a les circumstàncies socials, l'equitat i el dret internacional ens fa pensar que la societat ha envellit i roman en el passat del despotisme il·lustrat que vam conèixer com dictablanda. S'han proposat inculcar-nos la por a la llei que el poble considera injusta, un cert complexe de país depenent, d'una economia organitzada d'acord amb els interessos d'una classe dominant  que viu de totes les avantatges de situar-se a l'entorn del poder de l'Estat. Volen crear una societat buida d'idees, aculturalitzada, sense altra possibilitat que caminar de genolls. Ara és l'hora de la intimidació, la pressió, les accions judicials repressives, la malfiança, les caigudes en nom de la normalitat i la regeneració. Ens neguen el dret a aplicar legalmentl'autodeterminació que se'ns reconeix com a reivindicació legítima. També en nom de la Constitució de 1978 se'ns nega el dret a decidir, celebrar un referèndum de sobirania, exercitar el dret de secessió dels pobles ibèrics que havien sigut independents abans de la seva absorció per l'Estat construït per la Corona Hispànica del Duc d'Anjou, el Rei Felip V.. Que la Constitució espanyola  de 1978 no  hagi previst aquest dret, fou possiblement per dificultar el dret natural de Catalunya a recobrar el seu Estat. Cataalunya sempre ha sigut el problema més greu d'Espanya, i ni en M.Rajoy s'amaga de dir-ho en lloc de seure's a parlar amb els dignataris catalans, negant-se a tot diàleg sobre drets i reconeixement nacional de Catalunya. La via unilateral s'ha demostrat  una solució inviable en la situació actual, doncs no estem en la desintegració d'un Estat no democràtic, sinó en la oposició frontal de l'Estat a la reivindicació d'un dret històric que va més enllà de la Constitució escrita. La violència i la corrupció són la llei de l'entorn del poder que no cedeix  ni renuncia als seus privilegis llurs. Que ens segueixin dient que el dret a l'autodeterminació és impracticable a Espanya i no disposa d'arguments favorables davant la llei, que amb tant de procés hem ocasionat una fatiga empresarial i inversora que alguns consideren irreversible si no desistim de seguir intentant construir un Estat inestable i incert.  Però no parlen de la incertesa i de la inestabilitat produïda pels interessos contraris a la defensa de Catalunya com  país i les idees que van moure el procés i la fidelitat constant de tot un poble. La renovació dels dirigents polítics, l'aparició de noves fòrmules de diàleg entre el poble i el poder, la recuperació del paper de les classes trenballadores són a l'horitzó polític. La política catalana segueix inacabada com quan es va crear l'oasi català, interferida per un Govern alié, que no reconeix els seus errors, davant d'un poble que no es deixa dur pel desànim. L'orgull nacional no es deixa doblegar i magrat la actual crisi política emergeix una nova Catalunya oberta,  sense dogmatismes, però on les idees i la reflexió pesin més que els interessos, on el possibilisme no es perdi entre els articles de la Constitució i el Tribunal Constitucional.

partits morts entre continuïtat i ruptura

Hi ha gent que es creu que això de la independència seria la ruïna de Catalunya. N'hi ha que et diuen que això del procés ha sigut una pallassada de mal final. També alguns critiquen el President Puigdemont i el seu govern pe falta de previsió, ingenuïtat i precipitació pe no veure la maquinaria de l'Estat peparant la ocupació de la Generalitat. Molts estan decebuts del que consideren malbaratament polític de l'esforç continuat de tot el poble.   Però el que hem vist el 21 D ha sigut la mort dels patits tradicionals. va caure el bipartidsme amb l'aparició de Podemos i Cudadanos, i ara les oganitzacions que disposen qui pot representar i quin procés s'ha de seguir. S'ha imposat el fenòmen del 15 M 2011 que reclamava una democràcia més participativa.  Però   no podem oblidar que el novembre 2011, M.Rajoy i el PP es feien amb el poder. Fou la victòria del continuísme, facassat el socialisme de les retallades, la imprevisió i l'abandó de les classes populars. Afavorir electoralment la dreta és situa-se al costat de l'empresariat que no vol apujar salaris, ni paga més seguretat social, l'empresaiat que no té ni vol aquests partits. Hi ha una part impotant de la societat que no té pensament polític, però si vol el desenvolupament econòmic i mllora el seu nivell de vida. Poc els importa aue hi hagin polìtics electes a la presó o a l'exili. Només una minoria pateix i  pensa en la repressió. El victimisme no porta en lloc, i la història segueix el seu curs al marge de l'imaginari. L'Estat s'ha equivocat volent aïllar l'ndependentisme català  i amenaçar Catalunya amb l´ús de la força militar com ha fet la Ministra  de Defensa parlant de la unitat d'Espanya  per celebrar la Pasqua Militar amb el Rei i cap de les forces armades. Els catalans no ens inventem el passat com diu Eduardo Mendoza. Hem passat més d'una vegada del pragmatisme al col·laboracionisme i la traició, tot i que és cert que molts no han sapigut despendre's del model franquista aideològic, per què ja els anava bé i tolerava les ambicions personals. Cal no enganyar-se ni caue en més paranys, doncs la realitat no s'atura i  la democràcia no torna a Catalunya com ens haviem imaginat el 21 D. Ni pau, ni tolerància, ni comprensió. La llei marca un camí en el que la gran pejudicada és la mateixa democràcia quan l'arbitrarietat i l'abús de poder se la fan seva, la qual cosa justificqaque declarin incongruent i il·"legal tota protesta. Sens dubte ens calen noves constuccions polítiques. Això també s'ha de tenir en compte.

flama enlairada

La cadena SER i les televisions espanyoles segueixen punxant i erosionant la política espanamb muntatges i mentides. A M.Rajoy no li ha sortit el 155 com havia planejat amb els seus assessors, i ha deixat en mans dels Tribunals el Parlament català, uns Tribunals posats a jutjar la política a l'estil antic,  sense tenir compte de l'evolució política i la democràca. Han d'ensorrar partits i decapitar dirigents desafectes a la monarquia.Ho volen tot i saben que a Catalunya, fidel a la República,  ja no els és possible. No respecten Catalunya humiliar-la per què pensen humiliar-la mantenint a la presó  a l'exili els nostres dirigents electes. Ens tacten ara de  màfia del llaç groc. No els agrada el groc tot i que foma part de la bandera espanyola. El que no volen és el groc català ni la senyera ni la Creu de Sant Jordi sobre fons blanc. No reconeixen la democràcia que representa la voluntat dels catalans expessada a les urnes. Diuen uns i altres que la voluntat republicana dels catalans és un poblema greu. Què els costaria sentar-se a parlar quan encara és vigent l'ecumenisme? El tracte cordial amb Catalunya no els va. Mai els ha interessat enteses amb la gent catalana, només depredació i extracció. Ara ens acusen de proocar incertesa i pèrdues econòmiques sense mirar el món en crisi que ens envolta, mentre amaguen la crisi espanyole de la incompetència de l'Estat. Per adobar les acusacions diuen que alimentem el sectarisme, quan el que passa és que ens manen gent sectària, gent que diu que passa dels catalans "como de la mierda" i que n'estan tips de sentir parlar de Catalunya. Algú diu que Catalunya se'n vagi lluny, fora d'Espanya, molesta Espana. Ara  també s'han proposat via judicial que els nostes dirigents  empresonats o a l'exili abjurin de les seves idees. Una forma de fer que té regust inqusitorial, com diu l'ex Magistrat i jurista Sr. Pallin. Alguns semblen incapacitats pel diàleg i viuen en plena esquizofrènia anticatalana, del disbarat de negar les llibetats i el valor de la participació política. Volen crear desavinences, fer aparèixe greuges imaginaris entre polítics per dificultar la constitució del Parlament el proper 17 de gener  la investidura del President Carles Puigdemont amb el seu retorn a Palau. Es tracta ara de desacreditar tot el que es pugui, deformar la realitat arribant a negar la existència d'una cosa si convé, per què saben que és la forma de fer desaparèixer una realitat i fer aparèixer una altra. Amb la tutela de l'autoproclamat President M. Rajoy, han decidit ridiculitzar Puigdemont per fer creure que Catalunya avui es pot concebre sense el President, de manera que la política catalana es pugui dirigir des de l'Estat espanyol. Som en un any que es declara incert i amb poca esperança donada la puja de preus anunciada. La gent no vol més sacrificis forçats. Està cansada de donar i veure que només reb garrotades a canvi. La Espanya corrupta i intransigent no és guia de nacions. No concedir res al poble i aixecar l'espasa és una solució rebutjable en ple segle XXI S'han d'oferir espectatives, solucions pactades i esperances, sense injerencies indesitjables de tercers  en els mitjans de govern a Catalunya. La solució de crear crisi de lideratges i contradiccions polítiques  per fer-se amb el Parlament el dia 17, no es solució intel·ligent. No es propi dels que es diuen bona gent.

Segueix la croada antisobiranista

No ens  de soprendre que Inés Arrimadas vulgui ara se la Presdenta del Parlament per barrar el pas al separatisme com ella mateixa diu. Aquesta candidata pertany a les èlits de capitalisme pur, el nou poder mondial que se'ns presenta per l'any 2020. No és aleatori el que penso i necessiten la industriosa i comercial Catalunya per omplir el seu pojecte d'enriquir encara més els més rics. Ens han volgut com societat adormida i promoure l'alçament de la dreta col·laboracionista contra les aspiracons catalanes de llibertat  ple autogovern. La croada antisobiranista ha quedat al descobert i ha sigut un fracàs. L'impuls donat pel serf Moragas a la dreta espanyolista catalana, la col·laboracionista ndalusadel 155, amb el recolzament del  President Macron, el Vaticà i el Cardenal Rouco, ha demostrat que els grans enemics tradicionals de Catalunya, segueixen sent França, la política vaticana l'Espanya castellana i els actuals interessos oligàquics. Els missatges de cap d'any dels Presidents autonòmics gallec, aragonès, i Andalusia no han sigut més que retrets coordinats contra el sobiranisme català, el republicanisme i el desig de llibertat nacional catalana, majoritari al Parlament de Catalunya. són tractats d'il·legals i iespectuosos.   L'economia, servint-se d'aquesta gent, ha volgut violar les lleis de la de llibertat i la política democràtica, mantenint preus alts i baixos salaris, precarietat  salari mínim de ciutat sense efectivitat. El domini s'exerceix en forma oligàrquica per èlits funcionarials incomplint tots els Tractats i compomisos internacionals de respecte i garantia de les llibertats catalanes. Els catalans no volem tornar enrere, sinó anar endavant, construint futur i república al servei de tots els catalans. Els nouvinguts, de residència saben que han de respectar el fet català i no intentar canviar ni posar costums i lleis  estranyes a la civilització catalana, rebutjant a Catalunya els valors de la llibertat i la dignitat de les persones, per imposar altres lleis personals extraterritorials com va fer l'Espanya castellana el 1714. Les ocupacions són rebutjades a Catalunya amb la força del vot, el diàleg i la pau que  són valors universals com proposa Oriol Junqueras des de la presó d'Estremera. Rajoy està assetjat per els seus propis   i el seu aliat Rivera. Sap que se li acaba a ell i al seu equip que treu a la foguera cada egada que li surten alament les coses. La  Vanguardia ens proposa en el seu editorial d'ahir, canviar  de cultura política, sense  aclarir quina seria la possible. L'Estat no es proposa ell canviar de cultura política i abandonar l'absolutisme hispànic.  Ens volen assenyats dins de la normalitat sota control de la Monarquia borbònica i l'Estat que permet la rutina del poder. Però ni una paraula pels ferits per les càrregues policials de l'1d'Octubre ni per els empresonats i exiliats.  D'això en diran la recuperació de la democràcia congruent amb la Constitució intocable de 1978. Catalunya, però no pot renunciar als seus drets històrics  legitimament adquirits i conservats per recobrar l'Estat propi. Rajoy i Riera ho desprecien . Sánchez sembla ignorar-ho amb un PSC a la baixa que no li aporta vots suficients, a diferència d'Inés Arimadas amb Rivera. No veuen que Catalunya té anima i no li afecten les banderes espanyoles importades per la impulsada  Societat Civil Catalana de la família Moragas. El nostre futur saben bé és la llibertat, la dignitat i la igualtat d'opotunitats, cosa que ells no poden  oferir sense patologies.