partits morts entre continuïtat i ruptura

Hi ha gent que es creu que això de la independència seria la ruïna de Catalunya. N'hi ha que et diuen que això del procés ha sigut una pallassada de mal final. També alguns critiquen el President Puigdemont i el seu govern pe falta de previsió, ingenuïtat i precipitació pe no veure la maquinaria de l'Estat peparant la ocupació de la Generalitat. Molts estan decebuts del que consideren malbaratament polític de l'esforç continuat de tot el poble.   Però el que hem vist el 21 D ha sigut la mort dels patits tradicionals. va caure el bipartidsme amb l'aparició de Podemos i Cudadanos, i ara les oganitzacions que disposen qui pot representar i quin procés s'ha de seguir. S'ha imposat el fenòmen del 15 M 2011 que reclamava una democràcia més participativa.  Però   no podem oblidar que el novembre 2011, M.Rajoy i el PP es feien amb el poder. Fou la victòria del continuísme, facassat el socialisme de les retallades, la imprevisió i l'abandó de les classes populars. Afavorir electoralment la dreta és situa-se al costat de l'empresariat que no vol apujar salaris, ni paga més seguretat social, l'empresaiat que no té ni vol aquests partits. Hi ha una part impotant de la societat que no té pensament polític, però si vol el desenvolupament econòmic i mllora el seu nivell de vida. Poc els importa aue hi hagin polìtics electes a la presó o a l'exili. Només una minoria pateix i  pensa en la repressió. El victimisme no porta en lloc, i la història segueix el seu curs al marge de l'imaginari. L'Estat s'ha equivocat volent aïllar l'ndependentisme català  i amenaçar Catalunya amb l´ús de la força militar com ha fet la Ministra  de Defensa parlant de la unitat d'Espanya  per celebrar la Pasqua Militar amb el Rei i cap de les forces armades. Els catalans no ens inventem el passat com diu Eduardo Mendoza. Hem passat més d'una vegada del pragmatisme al col·laboracionisme i la traició, tot i que és cert que molts no han sapigut despendre's del model franquista aideològic, per què ja els anava bé i tolerava les ambicions personals. Cal no enganyar-se ni caue en més paranys, doncs la realitat no s'atura i  la democràcia no torna a Catalunya com ens haviem imaginat el 21 D. Ni pau, ni tolerància, ni comprensió. La llei marca un camí en el que la gran pejudicada és la mateixa democràcia quan l'arbitrarietat i l'abús de poder se la fan seva, la qual cosa justificqaque declarin incongruent i il·"legal tota protesta. Sens dubte ens calen noves constuccions polítiques. Això també s'ha de tenir en compte.