esperança per la democràcia social

Ens ha parlat d'esperança, però no de democràcia social. No és el mateix dir que ll'esperança ens ha de fer forts i que no deixen de banda els problemes socials que proposar-se real i seriosament fer el camí cap  una transició democràtica el re3forçament de la sobirania catalana on la democràcia social sigui prioritària. L'Estat propi ha de servir er fer la democràcia social, una democràcia avançada, i resulta que encara estem en un sistema partitocràtic, molt poc evolucionat política i socialment. El sistema actual no dina gaires garanties d'arribar a port. El canvi ha de ser forçosament en els aspectes socials i des d'ara. No podem fiar a la sort. Hem d'estar segurs d'on anem i ben informats de tot. Ens manca transpàrència, ens sobren alcaldes que ploren quan el sou els baixa dels deu mil euros anuals, ens siobren Presidents de Parlament que diuen que no poden viure amb menys de 3.000 euros al mes. No estan a l'alçada del poble que els ha votat, desconeixen el que es no trobar targetes de bus perquè els estanquers les guarden pel dia 2 que pujaran de preu.I aquesata gent ens parlen de benestar social com a prioritat nacional. El benestar social no és la democràcia social, sinó un estat del benestar aparent que tendeix a desaparèixer amb les privatitzacions a més de les retallades, els desnonaments hipotecaris, els acomiadaments, l'allargament de l'edat de jubilació, l'augment de les taxes universitàries i cost de l'educació. El benestar pot arribar a ser un concepte conservador d'un tipus de societat conformista amb el miratge d'un somni que es desfà davant la realitat d'una crisi econòmica que destrueix el teixit social i polític dels països del Sud. La democràcia social que necessitem és quelcom de ben diferent del que ens proposen des de un Govern i una oposició que s'han posat d'acord a porta tancada. Però l'esperança no la perdem. Aviat hi hauran nives eleccions. El temps fa també la seva feina.

insensibles, però vulnerables

S'han mostrat insensibles davant el problema social. Arribarem al 26% de trteballadors a l'atur, a una situació econòmica límit que possiblement obligarà a demanar el rescat europeu amb sagell d'urgència. Però el Govern de Madrid es presenta davant l'opinió pública amb fermesa, ni volen el rescat europeu ni reconeixen la naciò catalana. Segueixen ignorant Catalunya com a nació demanant-nos lleialtat i respecte a la llei feta per ells, i el Partit Socialista  espanyol comença a bellugar-se per Europa per conseguir un front d'esquerres i propostes fiables davant la crisi i recessió apuntada per la polìticva econòmica d'austeritat. En dos anys tindrem eleccions europees, municipals i generals. El Govern espanyol haurà d'explicar-se millor que com fins ara. La política de privatitzacions ja haurà arribat a un punt que permetrà al poble adonar-se del que significa posar el que és públic en mans privades sota l'imperi del diner. Els partits actuals seguiran treballant com associacions d'elegits i càrrecs, vivint de les subvencions públiques, cartes financeres dels càrrecs i elegits amb llistes tancades, crèdits bancaris acumulats, donacions i algunes magres quotes de militants associats. Els partits es converteixen en marques de consum en el mercat polític en el que també hi han acabat entrant els anitisistema. No volen que es baixin els sous, els primers els que es diuen d'esquerra. L'Alcalde de Barcelona no està gents content perquè li rebaixin el sou per llei estatal. Però tampoc havia donat cap pas per rebaixar-lo en benefici dels aturats,  sense sostre i clients del banc dels aliments. Tampoc han fet res per solucionar el problema de la immigració il·legal. Els problemes socials creixent van contra la insensibilitat dels governants. Podem pronosticar el canvi. El volen tots els que formen part de les classes treballadores, mitjanes, menestrals, camperols, funcionaris, és a dir la majoria. La voluntat de la majoria els fa vulnerables. És tant sols una qüestió de temps i de mobilitzaciò ciutadana. Sempre oberts al diàleg

ingenuïtat i contratatac ?

Tots ofereixen i proposen diàleg. Però Madrid ja contraataca amb recursos d'inconstitucionalitat paralitzant l'impost dobre dipòsits bancaris decidiut i acordat per la Generalitat en territori català L'operació ofeg i aillament internacional és u  fet tot parlant de diàñeg dins de la Constituciò. Cal pensar que entenen a Madrid per Constitució i quina cosa vol dir democràcia. Si és l'equivalent, llavors falla la democràcia i el Govern  espanyol es pot qualificar com no democràtic.  Negar el dret a decidir és un acte allunyat d'un procés democràtic. El diàleg encorsetat ens durà a un diàleg limitat, amb poques possibilitats d'entesa. Ara diuen que tot el que hem fet a Caralunya deriva del no al Pacte Fiscal. També s'equivoquen i ens prenen per pasarells i ingenuus. El problema vé de lluny i no és una qüestió fiscal com volen reduir el problema. És la imatge que volen donar a la opinió pública. Però la realitat és ben diferent. Es pensen que el temps juga contra Catalunya i que el Govern català tindrà un desgast considerable que també arrossegarà ERC i els independents vinculats del grup Catalunya Si que són els que veritablement dirigeixen la polìtica d'ERC. La ingenuïtat és creure's que Madrid oferirà solucions. Ells volen la integració per la submissió i l'absorció lingüística i cultural, no un procés recíprocament integrador i de cooperació que els oferim dins d'Europa. L'oferiment de diàleg anant a Maderid és un contraatac més. Ells no ens reconeixen com a poble i no vindran mai a Catalunya a fer acte de reconeixement. El Rei ens negarà com ja ha fet dient que el nacionalisme és una quimera. Posaran sempre per davant el contraatac amagat amb la oferta de diàleg. Els temps de la nova inquisició estan servits. Han descobert l'argument de l'interés general per justificar-ho tot. Han fet seu el cinisme anticatalà. La seva força és dividir la societat catalana. I segueixen. Cal no ser masells i no deixar-se enganyar.

partits conservadors

Em va sobtar legur al diari Ara el resulra¡tat d'una enquesta publicada el passart 24 de Desembre. El que més em va sorprendre fou que l'enquesta la van fer entre població catalana entre 18 i 64 anys. Havien eliminat els menors i els més grans, i sumats uns i altres, som molts. Eliminen de les enquestes i de les llistes electorals la gent jove i la veu de l'experiència. Eliminen l'il·lusió i el coneixement. No tenen en compte la renovació. Aquesta mena d'aritmètica no és correcte. Tanpoc ho és l'aritmètica parlamentària que reparteix poder en funció dels vots obtinguts a partir d'una franja mínima sota la quasl els vots es perden i no tenen cap funció, ni correctora. Haig de donar la raó al filòsof Felix Marti Ambel de 'Associació per les  Noves Bases de Manresa que publicava a El Punt/Avui el dia de Nadal un article sobre el sostema de partits rutinari. L'article critica la inercia d'uns partits que tendeixen a conservar la clientela electoral. Demana actualitzar erl servei que poden oferir els partits i que no supeditin la independència a qüestions ideològiques. El conservadurisme  segueix viu, i pel que veiem no és patrimoni exclusiu de la burgesia i la mal anomenada dreta.

Ni respecte a la diversitat, ni lleialtat

El Rei va fer ahir nit un discurs curtet demanant sumar i no provocar enfrontaments. Però no veig clar que ho consegueixi si considerem el tracte que reb Catalunya. En JUnqueras ha dit que s'ha de respectar lña voluntat democràtica del poble. I el nou President de la Generalitat  en el seu acte de presa de possessió del càrrec després de prometre lleialtat al Rei, va afegir "amb plena fidelitat al poble de Catalunya". Sembla que el dret a decidir amb lleialtat a la llei serà el problema català dels propers mesos. El Rei no era present al saló de sesions del Palau. Havien tapat nmb una cortina negre el retrat que presideix habitualment els actes del Saló. Per ara Mas i Junqueras  es complementen prou béi sembla que aquesta actuació arribarà fins el moment de la consulta. El Rei  o havia parlat  de la corrupció en el seu missatge, i demanant sumar, ja sàp que PP i PSOE van d'acord contra  el dret a decidir que reclama Catalunya. El Rei  parla de fer polìtica per l'interés general. Però oblida el Rei la veritable diversitat de les terres i pobles del mosaic ibèric. Exigir tot dins d'un ordre composat i fet pels poders centrals és el gran error de la Casa Reial. Les tensions seguiran digui el que digui el Rei, doncs la quinta columna ja és a Catalunya i a més ara amparada pel Cardenal Rouco disposat a  defernsar el castellà a Catalunya com una llengua mare. Segueixen creant incidents uns quans polìtics que es creuen que la Constitució de 1978 ho és tot.  No volen reconèixer i el Rei tampoc, que la Constitució que nbo és inamovible,  ha perdut l'adhesió d'una gran part del poble català. Afegim aquest any els nous diputats antisistema que no han volgut anar a l'acte de presa de possessió del President Mas sense la imatge del Rei, i els de ciutadans que denuncien que l'acte és un frau. La diversitat polìrtica existeix a Catalunya. Però els primers que no volen sumar son els que invoquen la Constitució contra el sobiranisme català. No admeten el pluralisme ni la diversitat. Cap lleialtat ni institucional amb el Parlament del que són diputats. La veritat que no accepten és la Catalunya emergent.

Ni per Nadal

Hem vist que la fredor era l'actuació dels representants del Govern espanyol durant l'acte de presa de possessió de la Presidència de la Generalitat per paert del nou President electe  Honorable Sr. Artur Mas. No els ha agradat el que s'ha dit en català. Ho han entès perfectament el que ha dit el nou President entrant i el que significa l'acte per Catalunya amb el medalló delPresicxent Francesc Macià que demà recordarem.  La gent els ha escridassat a la entrada i a la sortida. Això també ho han entès. Hi ha gent que està dient d'empadronar-se fora de Catalunya, però continuant vivint a Barcelona. N'ho han que per no pagar més impostos de patrimoni volen canviar els dipòsits de banc, amb  comptes oberts de vell nou fora de Catalunya.  Parlar de nous impostos ha estimulat l'esperit de frau fiscal i l'adhesió al castellanisme ern determinats estaments socials. Ara molts antics immigrants ja no diuen, a la fi i a la cap jo pago els impostos a Catalunya i no tenen per què decidir a Madrid on han d'anar a parar els meus diners. Ara es queixen de que la Generalitat anuncii nous impostos. No serem un paìs ric mentres es paguin salaris que poden arribar a ser la meitat del salari minim a França i a Alemania. Les retallades salarials a funcionaris i treballadors socials, hospitals, i mestres, professors d'Universitats, investigadors ensorren les economies ja febles d'una bona part de la societat  que llegeix als diaris com grans fortunes acumulen més i més poder econòmic. La desigualtat està servida. Ni per Nadal ens lliurarem dels desequilibris socials d'una societat malaltissa. Gent sola, gent pobre, gent gran abandonada als hospitals que han marxat de cap de setmana, gent sense sostre, gent sense lloc ni diners on sopar. No hem escoltat paraules de solidaritat social. Molts restaurants d'alt standing els trobarem plens i els pobres a la cantonada demanant una almoina de genolls.  El món i els diners continuan girant com si res. Sobra gent i els catalans no saben on van sentirem a dir aquests dies. La burgesia pren posicions com sempre ha fet quan les coses no tenen bona perspectiva. Demà, Nadal, uns quans pujaran a Montjuic a honorar la tomba de Francesc Macià. Els demés parlarem de les coses de cada any, el discurs del Rei,  l'any que es prepara, les indecisions d'en Rajoy, lo lluny que queda el 2014, i molt més. Els avis resaran perquè no els  arribin més nets a demanar ajuda econòmica. Les pensions no donen per tant.

No són demòcrates

Desconeixen el dret d'autodeterminaciò i el dret dels pobles a accedir a la seva independència que ja van reconèixer a les antigues colònies i provincies d'ultramar i a l'Àfrica. És del tot lamentable i innoble que  ens haguem d'assebentar pels diaris que recullen declaracions de Ministres, ex presidents i personatges de l'esport  dient una i altre vegada que no hi haurà cap mena de consulta, que no és possible una Espanya sense Catalunya, que els catalans espantem els inversors, que la marca Espanya pateix les conseqüències de la campanya dels catalans, que anem camí de l'abisme. Però no reconeixen que més del 60% dels catalans està avui pel dret a decidir, que volem fer la consulta per la via legal el 2014, que serem sempre bons veïns amb Espanya, que els ajudarem a defensar el castellà a Europa, que  dins o fora de l'Europa política  serem solidaris amb Espanya, que no interessa a Europa quedar-se sense Escòcia, Flandes i Catalunya, que els catalans ja no ens creiem el que diuen els polítics espanyols. La posisiciò dels catalans no es deu a una qüestió fiscal. Catalunya ha dit prou a l'àbús, l'especulació amb tot lo català, l'ús dels diners públics, part recaptada a Catalunya, per cobrir els forats de les Caixes i bancs espanyols, les retallades que esgoten els recursos de les classes mitjanes i treballadores, la política de demolicio de la llengua u la cultura  catalanes, el missatge de l'angoixa constant de la por, el menyspreu del món català, l'arraconament mediàtic dels artitstes catalans, la tentativa constant d'imposar a Catalunya un idioma, una forma de ser, una cultura i una administrració que no són  catalanes, però si que acompanyaven els soldats que van entrar a Barcelona el 1938 i es van imposar per la força fins la recuperació de la Generalitat democràtica de Catalunya el 1979. La gran diferència avui entre Catalunya com a poble i Espanya com Estat és  que a Catalunya som una democràcia plural  que intenta fer-se respectar pels enemics de la democràcia i de Catalunya residents a terres catalanes i per un Govern espanyol que demostra un veritable desconeixement de la potència espiritual del que és i del que significa el fet català arrelat al cor dels catalans. Negar-se a dialogar  és una demostrració de carència democràtica. Haurem de cincloure que a Espanya no són demòrates. El Consell d'Europa hi haurà de dir alguna cosa. El Parlament europeu haurà de començar a investigar que està succeïnt  a Espanya i com s'aplica l'Imperi de la Llei en relació a l'exercici dels Drets Humans. La qüestió per Espanya és evitar com sigui que els catalans diguin la seva com a poble. Volen impedir a una nació històrica no reconeguda pel Govern  i el Tribunal Cinstitucional l'exercici del dret democràtic a decidir el seu futur.

violència verbal comtra país

Hem escoltat la portaveu del Partit Popular al Parlament de Caalunya com deia que no hi haurà consulta de cap de les maneres. Està molt segura que la seva minoria podrà impedir que el poble de Catalunya faci sentir la seva veu. Ara comença la feina de preparar el país per la nova etapa de la seva  història, que vol dir construir les estructures d'Estat que necessita, malgrat l'agressiva polìtica estatal espanyola, els partits sobiranistas. Ara unim i supediteml'Estat del benestar a l'Estat propi. Fins que aquest moment arribi els catalans hi passarem malament ens diuen, amb retallada rera retallada. Sabem on és la meta, però nio sabem com es farà el camí que trobarem ple de camopanyes de desinformació que alguns qualifican de misèria intel·lectual. El que veiem ara és una violència verbal inadmisible en els grups polítics que s'oposen  al nou President de la Generalitat. Fins el moment de l'elecciò la desconfiança entre els grans ha estat màxima. Els compromís per tirar endavant la consulta ha quedat fet per escrit i sagellat públicament. Un altra cosa serà el dia a dia que exigeix molt de treball i paciència, diàleg social i polític. Els partits han d'estar pendents de les exigències dels ciutadans i sapiguer incorporarles. L'augment de participació en les darreres eleccions ja ha sigut una demostració d'aquestes exigències a l'hoira de comptar els vots i distribuir escons entre els partits. L'horitzó del 2014 excita els contraris al procés d'independència. Ara tots tindran pressa, uns per arribar a la consulta i els altres per impedir quer es faci. Catalunya ja té nous enemics, uns dins del país i els altres a Madrid declaradament contraris a l'emancipació política del poble català, amb segles d'experiència de govern. Tots exigeixen, però encara no han sigut capaços de obrir-se a un diàleg positiu. Han de començart per solucionar els desequilibris creixents entre empresaris i treballadors, reduir la desigualtat. Necessitem competitivitat i políitiques socials autèntiques que facin més lliures els treballadors. A Europa hem de estar pendents del Banc Central Europeu que no depèn del control dels Governs i pensar que a  Europa no es poden prendre decissions lliurament sobre els comptes pùblics, doncs s'han de complir els criteris de convergència fixats a Maastricht el 1992. Avui l'objectiu econòmic és controlar la inmflacció i reduir el deute. Com a conseqüència tenim més atur. La situaciò és clar que modera l'esquerra com explica el Professor de Sociologia  Ignacio Urquizu en el seu llibre sobre la crisi de la socialdemocràcia. Hi ha el pèrill de que l'esquerra que ha pactat amb CiU passi a ser mera gestora de la realitat d'un país avui empobrit, decadent i desorientat. Hi haurà molta feina per tornar a equilibrar la societat, frenar les desigualtats, recuperar l'Estat del benestar. La independència no serà la solució. El deute que tenim no l'eixugarem d'un dia per l'altre. El que han d'estudiar ara les comissions de seguiment i assessors és que tot el procés no impedeixi desenvolupar immediatament polítiques socials perquè no esclati la societat avui més empobrida que mai per seguir el Govern Central polítiques per enfortir l'Estat espanyol i les classes dominants, en lloc d'aplicar el principi de subsidiarietat en una societat descentralitzada segons el disseny de 1978.

moment de equitat i sentit democràtic

Sembla que el Govern de Madrid està disposat a no tolerar, a no permetre la consulta que proposa el  Pacte per la llibertat celebrat ent5re CiU i ERC . Immediatament van començar les respostes dialèctiques i anuncis de que posarien en marxa tots els mecanismes per parar-ho. Han parlat de fer accions al Tribunal Constitucional, de suspendre la autonomia de Catalunya i fins i tot d'obrir diligències criminals i portar a la presó el President de la Generalitat.  Parlen de estar disposats al diàleg, però no de tolerar que Catalunya vulgui independitzar-se d'Espanya. No acabo de veure quin diàleg serà pòssible si no volen entendre a Madrid que Catalunya té una majoria parlamentaria sobiranista. És anormal que adverteiixin que no pagaran els diners que demana  i necessita Catalunya i comencin a trobar excuses per no pagar com acaba de passar anmb el SOC, 191 milions menys avui per Catalunya. El que seria normal en una democràcia és que escoltin, que reconeguin que el poble de Catalunya  té dret a decidir el seu futur, que una consulta és un acte democràtic, que un Govern democràtic té l'obligació de parlar amb un altre Govern democràtic recentment elegit en eleccions democràtiques i lliures. Les confrontacions dialèctiques són salvables amb sentit democràtic i equitat. El dret ha de servir per corretgir els desequilibris i protegir els drets democràtics dels ciutadans  a tenir i defensar la seva identitat nacional. Podria no ser just que la nació espanyola vulgui desconèixer els drets de la nacionalitat històrica catalana. Seria antidemocràtic  utilittzar lleis i Tribunals contra les decisions democràtiques de la nació existent a Catalunya encara que el Tribunal constitucional ni la reconegui juridicament.

cap una transició per obtenir més sobirania

Ha començat al Parlament de Catalunya una legislatura realment important. Després d'uns quans dies discutint, finalment els dos partits sobiranistes amb més diputats s'han posat d'acord per investir com a nou President de la Generalitat el President en funcions Sr. Artur Mas. ERC farà el paper de garant de la governabilitat, sempre a punt per discutir les polítiques de tot ordre que proposi el nou Govern que designarà el President. No sabem quines són les implicacions reals que no surten a les informacions d'un i altre partit. Però si sabem que han fet un pacte econòmic per apujar tributs en el moment que la UE exigeix a l'Estat espanyol retallades per 50.000 milions més d'euros, Espanya ens deu ja 2.658 milions en infraestructures i ens calr reindustriualitzar l'economia. Els tributs que proposa el pacte acostant els doscpartits, segins diuen posicions, ataquen el consum, l'estallvi, l'empresa i les unitats familiaars mitjanes i professionals. No han anat a la busca de les grans fortunes que fugen de Catalunya i van a invertir al Panamà  a Belice o a Mèxic, entre d'altres llocs deslocalitzant empreses com ja es va fer i trobem inversions a Miami, Marroc, Polònia i Rumania de les que ignorem el que retorna a Catalunya. Determinats tributs encariran la distribució, frenaran el mercat immobiliari que no serà repercutit en la imposició sobre bens immobles ni en garantir lloguers. Sembla que ens trobem en una política d'expoli fet per via legal, carregant el que es deu i l'Estat necessita en les esquenes dels que treballen i estalvien. Ha mancat imaginació i visió social a l'hora de proposar un pacte econòmic com aquest. Sense una classe mitjana emprenedora i amb mitjans és impossible remontar la crisi. I avui  qui reb és l'empresari petit industrial i comerciant que arrisca els seus diners i patrimoni per aguantar en uns moments en que la financiació no existeix com no sigui amb diners propis. Cal socialitzar els guanys de la riquesa, però no carregar més la societat amb drenatges fiscals, no ofegar més els emprenedors ni els hereus que es fan càrrec de l'empresa del propietari mort que tots saben no trobaran crèdit per pagar els impostos que els exigeixin. Condemnen emopreses a la seva desaparició per raons fiscals. L'administració hauria de veure com redueix costos i canvia el tractament fiscal als empresaris que segueixen lluitant ells contra la crisi, als emopresaris immobiliaris que en venda o lloguer rebaixen preus sense cap compensacipo fiscal. ës millor guianyar menys que perdre-ho tot. Però encara els prenen per capitalistes especuladors. Els representants polítics s'haurien de retallar les renmuneracions encara més i les despeses. D'això ni en parlen. Tanpoc parlen de liquidar l'acumulació de càrrecs. Tenim diputats  que també són alcaldes i regidors, que a méstenen càrrecs de partit, que sumen sous i dietes. Menys encara parlen de fer una nova llei electoral que impedeixi l'acumulacipo de càrrecs electes i de partit, que permeti presentar llistes obertes, fer autèntiques primàries als partits perquè els candidats resultin tots electes i no desognats a dit la part que va al davant. Menys organitzacions de fidels i més de polítics.  No segueixen cap d'ells una veritable polìtica d'esquerres defensant la partitocràcia endogàmica que també cinvé a la dreta. Uns i altres acaben fent el mateix per repartir-se el poder. I aixís volem arribar a  obrir una transició nacional cap a l'Estat propi per obtenir més sobirania, no tota i plena, doncs Europa té les seves exigèncias  i Catalunya ha de negociar. El compromñis de sobirania exigeix negociacions amb el Govern d'Espanya. Eserem que la habilitat sigui millor que el pacte econòmic que han fet sense tenir en compte la retallada que ens vé que encara ralentirà  i reduirà més el consum  i l'empreneduria.  I l'horitzó del dret a decidir es pot allunyar finakment si els dos grans cinsideren no apropiades les circumstàncies del moment previst d'una leguislatura que es preveu curta i amb forta crisi i caigudes empresarials encara. I tot això amb un Govern a Madrid que ja parla de mecanismes per impedir el naixement de l'Estat propi de Catalunya.

ens cal una refundació democràtica

Que l'expresident Aznar ens vingui dient ara que els catalans fem xantatge, és la darrera airmacipo que podiem sentir. L'home de les Azores té audiència i diners, audiència la que li donen els mitjans oficials i atacar Catalunya perquè és la notícia que volen per distreure la gent dels problemes reals. Dinbers perquè el Govern prima la fundació Faes per promoure la democràcia. CAl pregu tar-se quina democràcia promouen, dincs els règims absolutistes que desprecien les minories que sapiguemn tenen cabuda en la qualificaciò de règims democràtics. Ja ha aprovat canviar el Codi penal endurint les oen ses, no abaixaran els impostos  sobre els bens immobles d'acord amb la pèrdua del valor adquisitiu de les vivendes, la lluita contra el frau consisteix realment en exprimir els pobres i les classes mitjanes. De canviar la llei electoral, res de res. En resum que ni partits democràtics ni llistes obertes. La utopia avui encara és encara creure que tindrem llibertat. Hem demanat el dret a decidir sense veritable llibertat. Però és que a Catalunya tanpoc hem posat els mitjams per fer una política de llibertats i ara es comença a notar quan els que sumen majoria absoluta no acabem d'entendre's. Els ha pogut l'ambició i la supèrbia.  Són gent jove. Però no acostumats a escoltar. Els yayos tenim molt a dir i pot ser que haurem de convertir-nos en moviment actiu per fer-nos escoltar i orientar la democràcia cap el futur.

horitzons desconeguts i inestables

El PP situa el futur polìtic de Catalunya ciom dic en el títol d'aquest comenari. Som davant d'horitzons desconeguts i inestables com diu la gent del PP. No hi ha hagut acord en la cimera de primers de llista CiU  i ERC sobre la data del referèndum o consulta sobre la independència o no de Catalunya. Quatre hores i tot el que es va dient des de fa dies no ha sigut dsuficient per arribar a un acord. Tant sols asseguren que MAs será el nbou President de la Generalitat. El futur està i quedda per decidir. Volen condicionar tota la piolítica de Catalunya amb exigències d'augment d'impostos que tant sols castiguen a les classes  itjanes ja prou empobrides. La nova esquerra catalana, hereva d'un partit socialista i del grup de l'opinió republicana d'ERC és absolutament necessària, una esquerra amb il·lusió i força per governar. La actual ERC, vestida d'independentista i parlant de Justìcia social sense matitzar ni cincretar el què i el com, acaba de donar un pas en fals i de renunciar al poder que els votants de CDC li han delegat augmentant a 21 els seus diputats per l'actual legislatura. Voler governar des de l'oposició condicionant el Govern català, és un error que només pot beneficiar ideals sectaris de partit i dinar armes a la oposició unionista. La pifia ja està feta. No hi ha hagut govern de coalició i menys de concentració nacional. El futyur  està obert ara per una esquerra nova, amb gent jove, amb ambició i sed de govern, europeísta, disoposada a construir la nova europa federal, la prefixada per la convenció europea de drets humans del Consell d'Europa, la que enten  que la democràcia no pot implantar-se i sobreviure sense implementar i complir el que demanen les declaracions i Tractats sobre drets humans.  No és extrany que cap partit dels actuals partits tingui una sectorial sobre Drets Humans. No és gens extrany que el Parlament de Catalunya hagi deixat esgotar, sense reimprimir-la la edició que ja va fer fa anys de la Declaraciò Universal de Drets Humans de 1948. Podem començar a oensar en la nació plural europea?

i la vida segueix

Tots estem esperant cm acaben les converses entre els partits que junts posseixen la majoria absolutav al Parlament de Catalunya un cop constituït. Hi ha una tasca de govern a posar en marxa. El poble espera pacientment.  I els atacs des de Madrid no es fan esperar a cada notícia que donen els mitjans. Mentres tant veiem empitxorar la situació a la Justícia, la sanitat, l'educació, el món del treball, els estalvis de la gent. Sembla que els bancs rebran l'ajuda oficial. No serà in prestec, serà una nacionalització amb diner públic. Una nacionalització amb diners que ni sabem si mai els tornaran i que per ara pagarem els ciutadans. I a Madrid segueixen sense  voler entendre que vol dir catalanisme. Pot ser que un dia La Vanguardia canvii la nota que va publicar el dia 26 de novembre dient que havia fracassat el nacionalisme, sense adonarse que el nacionalisme, fraccionat però, era majoritari al Parlament català. Fou una notícia interessada per permetre informacions anticatalanes?

i ara diuen que el Govern català menteix

El debat d'avui entre el Sr. Wert i els partits catalans ha sigut una demostraciò de complaença personal, amb respostes preparades per desacreditar els intervinents. El més radical, en Bosch, sense arguments tècnics, ha sortit amb un "no ens mouran" un pel demagògic. Contrastava la seva acruació frenètica i disparada davant de les explicacions pedagògiques del seu President Orol Junqueras. Penso que s'havia d'atacar el debat amb raonaments i arguments clars i contundents. n amb cridòria ni amb pancartes. Espanya no gaudeix de lloc entre les potències i a més cap és hegemònica.  No tenim gaires opcions com a poble quan ens oposem als dictats del Govern espanyol. I sembla que el que fuciona és sortir al carrer i la cridòria. La imatge internacional de Catalunya no pot ser la de la cridòria i la mobilització permanents. Sóm un oaís de constructors d'empreses,  no de destructors de l'edifici social. El seny ens demana habilitat, no rauxa. Peròel Ministre ens ha dit que som uns mentiders i que no diem la veritat a la gent. Ens ha  llegit resolucions judicials i amb això es justifica. I la Cap del PP a Catalunya ha acabat avui dient que el Ministre té raó, com no havia de ser. En lloc de discutir-li el que fa el Ministre, en interés de Catalunya,  ha anat a retre reverència i submissió.  Els partits catalans han parlat del PP a Catalunya com partit minoritari, però han oblidat que el PP té el poder absolut al Congrés dels Diputats. Poc podem fer contra les lleis que aprovin. Ens falta acció dels lobbies, ens manquen homes polítics amb una oratòrin fonamentada en la  veritat indiscuble, amb art literàri, sentit pedagògic, homes tranquils, però contundents.  Tenim molt a fer encara per reorganitzar la política catalana a Catalunya i a Madrid.  Per què ni fem una llei electoral  a Catalunya, per  Catalunya abans de convocar el referèndum per la independència, per si de cas. I la llei de partits...?

drets humans i transgressió a Espanya

No ens hi podiem creure quan ahir ceebrant el dia internacional dels drets humans veiem com es retallen els drets sanitaris,el dret al treball,  el dret a la vivenda, el dret a l'educació, el dret dels infants a ser protegits contra les formes denegligència, crueltat, explotaciò i manipulaciò encara vigents a la societat. La llibertat de pensament i de consciència també pateix pel oensament únic protagonitzat i amarat per el Govern central del Regne d'Espanya. La llibertat d'opinió i d'expressió no passa pel millor moment. De participar directament en el govern del país, ni somniar-ho i l'elecció de representants lliurament és una quimera amb l'actual legislació electoral. La corrupció i els interessos creats també han arribat a la política. La cultura és el cementiri de les vanitats i pels mitjans tant sols escoltem mùsica espanyola. Res de mùsica catalana. Tampoc veiem teatre català fora de Catalunya. Que ens queda?

finis cataloniae és el que volen

Deia el catedratic Adolfo Posada  en el seu llibre sobre "el régimen constitucional" publicat a Madrid el 1930 que les constitucions que no formulen normes, sinó que presenten declaracions, són l'expressió d'un ideal polític o defineixen una aspiració jurídica. També defineixen les institucions quan són portadores de disposicions de caràcter preceptiu, regulen la composició de les institucions i les funcions a més de les relacions entre els poders públics. La essència d'una constitució com a pacte fonamental de valors ètics,  econòmics i socials, és el règim de dret, el règim jurídic de l'Estat, de garanties efectives dels drets a l'existència racional dels ciutadams i de l'Estat mateix. Seguint aquest plantejament, un Estat irracional o contradictori amb els valors ètics i socials del pacte constitucional ens allunyaria del règim de dret ètic i seria l'expressió d'un govern voluntarista. A Espanya ésd el que ha passat des de 1812. Les constitucions, fins 1931 han sigut un instrument de control polític del poble. Abans els regnes eren absolutistes. El 1714, el Ministeri de la Guerra d'Austria va publicar un mapa amb la disposicipo de les triopes dels exèrcits castellà i francés durant el setge de Barcelona i la legenda al peu "finis cataloniae". Avui Catalunya disposa d'un Parlament amb competèncieds limitades, negat jurídicament el seu dret com a nació, amb anuncis de retallades de competències perl Govern espanyol, la negació absoluta a modificar la Constitució de 1978, la imposició del castellà com a llengua vehicular, intentant impossibilitar que Catalunya sigui un poble normal dins d'Europa, potenciant la negació real de l'Espanya plural i els drets de les nacionalitats històriques. Són ara temps de resistència amb una cursa de temps com deia aquest matí pwer ràdio la Presidenta de la ANC Carme Forcadell. 300 anys desdprés d'aquell 11 de Setembre, França encara no ha demanat perdó als catalans per haver invadit Catalunya per imposar el govern borbònic que volia destruir Catalunya. 300 anys després, Catalunya segueix reclamant el seu dret a ser reconeguda i respectada com a nació lliure. 300 anys després els partits unionistes segueixen fracturant la societat catalana per imposar una llengua, una cultura i una dominació polítiques asfixiants pel poble català. Fins quan tot això?

L'Espanya Imperial vol absorbir Catalunya

De nou els sons d'una Espanya inexistent, l'Espanya Imperial dels somnis dels "conquistadores" i doctrinaris del dogma constitucional volen fonamentar la nova Espanya Imperial en el dogma constitucional creat expressament per afavorir l''imposició altres dogmes de tipus religiós, l'idioma de l'Imperi desmembrat fa segles, d'una societat caduca i en descomposició.No parlen de cooperacipo doncs prefereixen subvencionar les fundacions dels grans partits polítics espanyols perquè vagin pel món predicant la democràcia in excelsis de la nova Espanya post franquista. Democràcia i societat són avui coses llunyanes a Espanya. Però no importa, el dogma constitucional interpretat pel Govern conservador consola les cúpules dirigents, encara que alguns estiguin imputats per presumpta corrupció o passin per la presó. El sistema pot amb tot. Catalunya n'és l'objectiu principal. No cinvé que els catalans s'escapin de l'Espanya Imperial, els tributs que paguen són ben bons, la cultura i la llengua catalanes no interessen els programes de les televisions espanyoles amb seu a Madrid, com més slenciat tot lo català millor, no sigui que algú s'encomani d'un esperit rebel que al territori català passa de pares a fills. Lo millor per l'Espanya Imperial és no deixar fer res als catalans. Ara  els constitucionalistes estan en plena feina de demolició de tot lo català, aprofitant que els catalans segueixen dividits i no són capaços de constituir un Govern de concentració nacional i algun destacat polític nacionalista ja apunta que hem de contractar mercenaris, millor dit independents com a governants. Millor servei no podiem fer  com a poble a l'Espanya Imperial de sempre. Ja seria hora de sortir al carrer a demanar caps i barrets dels nostres dirigents  que encara no han entès que el que volem és que tots facin pinya per barrar el pas a l'Espanya Imperial que vol destruir  i esborrar definitivament de la història Catalunya com a país.

Constitució per la desigualtat i l'absolutisme

El 1978 varem passar d'una llei orgànica de l'Estat a una Constitució com a nova llei fonamental. Fou un mix de la Convenció europea de drets humans i el model d'Estat que van pactar uns quans representants de l'oposició amb destacats membres de l'antic règim. L'objectiu fou recuperar les llibertats anorreades pel franquisme i implantar a Espanya un sistema democràtic que ens obrís la porta de la Comunitat Europea. Varem admetre una monarquia com a solució arbitral davant la pressió dels poders de sempre. Voliem una Constitució per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, com l'Estatut d'autonomia de Catalunya. Varem recuperar la Generalitat amb caràcter provisional però com reconeixement de la Generalitat republicana. Fou l'únic cas excepcional degut a un personatge excepcional per la seva tossuderia, en Josep Tarradellas.  Avui,  34 anys desprès, amb el fracàs d'aquesta Constitució i dels partits que la administren, lluitem per recuperar els valors republicans que són els que permeten aprofondir la democràcia, en els moments en que la Monarquia espanyola s'arrenglera darrera dels diners i la unitat d'Espanya, en el moment en que el Govern espanyol legisla amb poder absolut per espanyolitzar la Catalunya que reclama el dret a decidir i trencant l'entesa entre ciutadans divideix la societat entre rics i pobres, entre unionistes i independentistes, limitant les llibertats de Catalunya.  La política involuciona  i l'absolutisme fa la seva feina.  Hem retrocedit als temps predemocràtics. La bandera espanyola solitària a la Plaça de Colón de Madrid és el signe de que no tenim res per celebrar els catalans. La lluita er la llibertat de Catalunya, una societat igualitària i solidària, continua. Hem de fer canviar la llei electoral, la forma de elaboració i composició de les llistes dels partits,  la manera de funcionar els partits, acabar amb la partitocràcia i el sectarisme, fer una democràcia social. Aquesta Constitució ha sigut doncs per fomentar la desigualtat i l'absolutisme, el bipartidisme i la corrupció, el centralisme i l'unionisme contraris a l'Espanya plural, dialogant i respectuosa promesa.

els neutres que no ho són

Que la periodista Teresa Campos digui que no té clar això del sobiranisme i que pregunti que té de dolent ser espanyol és una demostració del nivell polític d'una bona part de la societat o de la manca d'esperit crític periodístic de la nova política de comunicació. El partit socialista de Catalunya no vol donar el seu vot per la investidura del President Mas i es posa en un terreny neutre sense pronunciar-se contra el nou atac del Ministeri d'educació i cultura contra la llengua catalana.  El dia segueix amb altres notìcies que es fan difícils d'entendre. Vila d'Abadal i altres  militants han plantat Unió Democràtica i el partit els acusa d'excés de protagonisme. A ERC ja es parla d'un nucli dur per negociar amb CiU el suport ofert per Oriol Junqueras. Sembla que es vulgui condicionar de tal manera la vida política de Catalunya abans de començar la nova legislatura que es gairebé segur que ben aviat tindrem noves eleccions excepte que la minoria majoritària de CIU, com ja va fer fa uns quans anys Jordi Pujol amb 45 diputats, es decideixi a governar en solitari. Hi hauran llavors correcccions dels vots emesos el passat 25 N doncs molta gent es preguntarà si ha de votar el mateix que va votar. Les sortides de to d'alguns dirigents tot just acabades les eleccions, parlant ja de mocions de censura abans d'hora, exigint dimissions, no poden tenir premi amb noves adjudicacions d'escons. Els partits que han rebut vots  préstec perdran possiblement aquests vots que tornaran al lloc original del que es van separar, doncs sembla que els actuals beneficiaris no compleixen les condicions del préstec. Han moderat el to els de la dreta unionista, encara que mentres parlen de convivencia d'idiomes fomenten per llei la privatització del català a l'escola. I Catalunya segueix sense diners. Ja no sabem si al Govern en funcions parlen de liquiditat o de liquidació.

confiança en més del mateix

Ahir fou el dia de la trobada dels socialistes del PSOE  per la celebració del 30 aniversari de l'arribada al poder de Felipe Gonzalez. Però el mateix ens va recordar que  segueixen creient en una sola nació, la nación. Fan impossible l'Espanya plural. I avui mateix ens parlen ja els mitjans de la propera arribada de la nova esquerra catalana el proper 15 de desembre que esperem sobiranista i partidària de la polìtica de progrés. En els moiments actuals Artur Mas reb totes les crítiques. D'una banda la lleugeresa del vot decidit el mateix dia sembla que no l'ha afavorit. Es parla del fafcàs del projecte sobiranista. Però no es vol reconpèixer que hi han 71 diputats que són sobiranistes.sembla,si UDC no diu el contrari. Junqueras vol ser el cap de l'oposiciò i no vok tenir en compte que hi haurà un altra cap que treballarà en favor de l'unionisme constitucional a dos diputats de diferència, mentres que el PSC es seguirà mostrabt partidari d'un federalisme consistent en l'autonomia esmenada sense canviar res al que va passar el 2010. Ja serà un paper complicat fer de cap de l'oposicio i a la mateixa vegada fer una oposició fiable, responsable i constructiva com deia Junqueras al diari ARA  també ahir. Per a ell la qüestió és arribar al final del trànsit i  s'arrisca a supeditar la recuperació a la independència. No sap el que el poble està disposat a resistir. Però Junqueras segueix pensant que parlar amb l'Estat no servirà de res i que els grans mals deriven de formar part de l'estat espanyol. El problema serà saber qui té avui més confiança polìtica a Catalunya. Falta veure quin paper seguirà Uniò Democràtica de Catalunya si es planta davant la independència i quina serà la força i representació real de la nova  esquerra catalana que neix en el bell mig de la polèmica d'un govern conservador recolçát per un partit d'esquerres. Com diu Montserrat Tura cal un canvi de cultura polìtica. El que no convé és fer ara un giovern de tècnics. Ens calen polìtics ben assessorats per tècnics. El govern dels tècnics, la tecnocràcia és el primer pas contra les ideologies i la societat democràtica. Ja en tenim prou amb l'actual partitocràcia per haver d'afegir ara la tecnocràcia.

irresponsabilitat no compartida

Les situacions de dificultats i incertesa que vivim diariament exigeixen claredat, informacipo sense ambigüitats, com diria Joan Ridao preguntat-se "i ara, què? També s'ho va preguntar Alfred Bosch. Aquesta exopressió ha sigut tìtol d'articles de premsa i ara ésla preegunta que es fan els jubilats i oensionistes de la segura¡etat social que es veuen més insegurs que mai. Han posat diners a Bankia? On han invertit? Quans anys podrà aguantar el fons de reserva si no hi han cotitzants i continuen caient les empreses? Han dit que no tenen diners i que pagaran menys. No poden pagar les puges promeses als pensionistes. Hi han dut després de les elecions a Catalunya. Ho havien amagat als avis que els del PP van anar a visitar a les llars de la tercera edat fent campanya electoral. En Rajoy havia promés no tocar les oensions. Finalment ho han fet. Però han pogut comprar helicòpters i gastar més diners a l'exèrcit. Com diu en Costa Gavras suprimim beques Erasmus i mantenim tropes a Afghanistan. El Govern  espanyol u el seu partit no ha fet una feina ben feta, no han aprés res de l'espèrit català. Com deia Vicens Vives l'unic refugi col·lectiu dels catalans contre les ensopegades ha estat la feina. Ara que s'ensorra l'edifici de les nostres il·lusins la feina serà el nostre refugi més fidel. Nosaltres no compartitem la irresponsabilitat de les utopies antihistòriques i els enganys a que ens van acostumant. El treball ens permet despertar noves esperances. Amb la feina ben feta ens internacionalitzem. Fem dincs la Catalunya global.

els nous valors de la societat catalana

Ho rercordava en Francesc-Marc Alvaro en un article publicat a La Vanguardoa del ´dia 23 de març de 2011. La Fundació Lluís Catulla i ESADE havien publicat un estudi sobre "valors en temps durs. La societat catalana a l'Enquesta Europea de Valors 2009" publicat per l'editorial Barcino. És important adonar-se ara de que menys d'un 57% dels catalans posen el treball com a centre de la seva existència. L'associacionisme és concret i amb data de caducitat, sense possibilitats de relleu. Ens hem apuntat a viure de les subvencions que tant hem criticat. El neoconservadurisme puja entrre la gent més gran de 55 anys. Un 25/30% desconfia dels partits i dels sindicats. Aquest 35% és el retrat de l'abstenció  que estem acostumats a veure d'elecció en elecció. Ens hem tornat una societat individualista, poc solidària entre nosaltres mateixos, excepte qun s'irganitzen maratons solidàries. Ens diem d'esquerres i ni som sincers amb nosaltres mateixos a l'hiora de la veritat. La corrupció, l'enxufisme, les influències a dreta i esquerra en són una bona demostració. Tot plegat ens presenta una democràcia imperfecta com deia en Francesc-Marc Alvaro. Pero aquesta democràcia ens ha permés obrir un horitzó sobiranista ple d'esperances. Els catalans haurem ara en plena crisi posar-nos a recuperar l'esperit de treball i ser emprenedors més que mai. Haurem de tornar a fer aquests valors el centre de la nostra existència indivifual i col·lectiva, afegint el de la solidaritat social qu'enforteix els lligams i el patriotisme. CAl veure  amb quin esperit es mouran ara els partits soibiranistes isi tindran en compte la realitat social catalana. Són els partits els primers que ha de donar exemple per animar els catalans a recuperar els valors tradicionals de la societat catalana.

minories insuficients, retallades a l'horitzó

Ens acaben de dir que hem de retallar a Catalunya quatre mil milions d'euros més.  I ara cal trobar d'in treurem aquests diners. Ja es parla de tornar a posar l'impost de successions. I els tècnics començaran a la cerca dels impostos a apujar i els nous a crear. La realitat de tot això és que retrocedim al nivell de vida dels anys 80, que es devalua el poc que ja tenim i la capacitat de despesa. I el factor corrector són els impostos i les taxes. Les minories que s'han de trobar al Parlament de Catalunya hauran de resoldre aquest problema. No poden fer govern de concentració nacional per trobar-se totes dividides i a mñes algunes no reconèixer la nació catalana. La minoria majoritària ha volgut pactar un govern de coalició amb la  segona minoria sobiranista més votada. Però qui pensa en una política d'esquerres ni vol assumir la problemàtica social derivada de les retallades. L'exemple francès no es vol reproduir a Catalunya. Però les retallades i aprimar les adminiustracions, evitar duplicitats de serveis s'haurà de fer, eliminar despesa innecessària  és indispensable per donar compliment al que ens demanen. Seguir discutint i negociant amb el Govern d'Espanya, també. Catalunya necessita trobar solucions pel dia a dia de tot el poble. Per aribar-hi cal un Govern fort. Les minories mñes majoritàries han de formar aquest govern i assumir la realitat econòmica i social de tot un poble com el català. No voler participar els partits sobiranistes de les responsabilitats de govern en aquest moments és un mal servei a Cartalunya. Fer de cap de l'oposició no donarà  més vots. Més aviat fugiran els vots préstec, i cal tenir present que el Parlament ja es troba prou fraccionat i dividit. Els temps actuals, la voluntat electoral del poble català, exigeixen un esforç d'unió i entesa que està per damuint de les ideologies. Cal fer una majoria suficient de lkes minories insuficients que ara trobem al Parlament de Catalunya. Al Parlament la força són les majories a l'hora de votar. I Catalunya necessita l'entesa de les forces polìtiques sobiranistes. La oposiciò són els unionistes,  i els antisistema que han acceptat el joc democràtic per fer la revolució i destruir la democràcia liberal. No és gens bo que a Madrid diguin ara que Esquerra no ha volgut entrar a formar paert del Givern de la generalitat que Esquerra és un partit madur i assenyat. Mal auguri i clar avís del que ens espera amb un Parlament composat per minories insuficients.

la fallida és del sistema financer

A Europa ens donen un ajut per refinançar la Banca espanyola. Però responem tots. No es tracte d'un préstec als bancs, sinó d'un préstec a l'Estat. S'han acabat les caixes, el tracte familiar de les caixes d'estalvi de tota la vida. Ara tots som bancs. I el que ha fallat han sigut els crèdits als empresaris per guanyar força diners, les hipoteques sense mirar garanties ni peritatges segurs. Qui en rep les conseqüències és  la gent treballadora de tota la vida. Pagarem per moure qualsevol paper, la correspondència que rebem del banc encara més cara i mecanitzarem tota la relació. Ens entendrem amb màquines. Els que treballen, els que lluiten per tenir obertes les portes de l'emprese no ho tindran gens fàcil. Res de demanar crèdits, ni esperar cobrar a temps els diners que els degui l'Estat i qualsevol administració. Les caixes són buides menys per la despesa oficial i els sous de diputats i càrrecs, i depenem de l'exterior, no dels capitals que han marxat, sinó dels diners que ens posin els inversors voltors, dels nostres propis estalvis i els de l'avi. Els bancs també ens cobraran per guardar-nos els diners.  També ens acabaran posant un impost oficial o sagell per cobrar xécs i rebuts. Passarem encara un temps complicat i difícil. Però el que és cert és que els caps de setmana trobem ple arreu. Encara queden diners al menys per disfrutar un dia a la setmana, fer els ponts i anar de vacances.  La desigualtat i les influències que semore han existit fa que la crisi sigui per segons qui, no per tothom. El que ñes iuncomoprensible és que el Givern no exigeixi als Bancs i Caixes rescatats que tornin els diners invertits pel rescat. Els prèstecvs s'han de tornar, i és la societat tota sencera la que fa el prèstec  a les entitats nmal gestionades. Cal saber tambñe que n'han fet dels diners que han perdut i qui s'els ha emportat. En tractar-se ara de diners públics, l'obligació de transparència i és.

segueix la corrupció i la desigualtat creixent

Les dones maltractades no tindran cap mena de rebaixa de les taxes a pagar en cas de divorci del seu marit. Aixís ho ha decidit el Parlament espanyol amb els vots del PP. A Sabadell i a Montcada i Reixac segueixen  apareixen casos de corrupció als Ajuntaments. Sembla que el tràfic d'infkuències no es nou ni novedòs.  El cineixem en la democràcia constitucionalk de 1978 des de un bon començament: concursos arreglats per concedir càrrecs a dit, assessories per assegurar sous i un llarg rosari de maneres de repartir càrrecs per quüestions familiars o d'interessos de partit o per fer favors a qui es deuen, o per col·locar alliberats. Hi ha hagut un temps o el tot si val ha sigut la regle. La desigualtat ha sigut la regle que acompanya la corrupció. Llistes negres també als partits han generat desigualtats i la corrupció dels que manen a favor dels seus partidaris més sectaris.  Es temps de començar a canviar o de crear una nova democràcia. Regenerar la corrupció sense justícia és un projecte il·lusori. Fer desaparèixer la desigualtat en la societat de les desigualats i la corrupció, poc menys que un somni  kafkià.

ha guanyat el seny sobiranista

Ja han passat les eleccions. Els caps de llista van trigar a sortir a dir la seva. Però la veritat és que ha guanyat el sobiranisme d'esquerres. Un vot de càstic ha protagonitzat el trasvassament de vost a ERC. El orestec ha sigut pels republicans d'esquerres que han fet una proposta més assenyada de canvi cap a l'Estat propi.  En Junqueras ha guanyat en pedagogia catalanista. No s'ha deixat portar pel joc cridaner de la dreta espanyola. La gent del seu poble li fina la mida justa de com s'han de plantejar les coses amb un diàleg plural. Spequivoquen a Madrid quan es oensen que el problema ja està resolt. Com ha perdut en Mas perque no ha obtingut majoria absolkuta, doncs els catalans ja afluixen i amb uns petits ajustaments econòmics, tot arreglat i no s'en torni a parlar. Doncs no serà aixís. El desig de llibertat és viu. Que Mas no hagi conseguit la majoria absoluta no vol dir res. Hi és sumant ERC. Madrid ha desconegut ERC, no la valora, lamenysté, no serveix per les seves finalitats. A Mas no li han fet mal les amenaces ni les calumnies. A Mas li han fet mal les retallades i la crisi que s'ha trobat sense cmpetències per fer. És el preavís per el PP. Ara és el moment de que Catalunya comenci un debat col·lectiu d'enfortiment moral i ideològic. Coneixement de la nostra història i de la nostra cultura que no és la que surt per les TV espanyoles. També hem de preparar el jovent pr què puguin prendre el relleu. Haurem de parlar i molt de politica, una mica mñes que de futbol. Ara si que convé parlar de política. Ja no es l'hora deols qye xeien els polpìtics. Ara és l'hora del poble. Tots som els polítics, la política la fem i la farem entre tots. Ja no podrpà quedar mñes en mans d'uns quans. I per cert, es prendran amb serietat el canvi de la llei electoral?  Quan tindrem llistes obertes?  Ens podrem presentar a les eleccions lliurament exercint el nostre dret a ser elegits sense necessitat d'avals?

el món mira Catalunya

Renovar la democràcia no és l'objectiu d'aquestes eleccions. Aquesta renovació haurem de començar-la després. Avui és la memòria dels obstacles i entrebancs d'un règim absolutista contra l'esperança d'un poble mer la seva emancipació nacional. No han deixat altra opció. Hi ha qui diu que són unes eleccions com les altres. Jo no ho veig aixís. Molta gent vindrà a votar des de l'estranger. Exercir el dret al vot és avui una obligació per a tots els catalans. Som 5.400.000 amb dret a vot, uns 15 o 16 partits en competició electoral, dels quals els mitjans de comunicació han silenciat la meitatpot ser "per manca d'interés periodístic".Però les paperetes amb la llista de candidats són a les taules on es poden recollir encara que sigui per curiositat.I el món  ens mira a travers dels mitjans de comunicació acreditats.Possiblement no parlin mai d'aquests partits amb misatges practicament desconeguts dels electors. La gent arriba als Col·legis electorals practicament tota amb el sobre a la mà i la papereta dins del sobre, tot llest per depositar a l'urna al moment de votar. Catalunya, pacíficament, segueix d'aquesta manera un camí democràtic indiscutible. Hauriem de celebrar els nadons que avui arribin: trobaran un país diferent. L'optimisme ha de superar la decepció d'alguns polítics que, en veirt caure les seves banderes,han acabat amenaçant Catalunya de suspendre el dret a l'autonomia quan es plantegi un referèndum. Les amenaces no ens faran deixar d'anar a votar, tampoc la indiferència d'alguns unionistes que no creuen que fem altre cosa que anar de rebaixes de Nadal passades les eleccions. Cap d'ells valora que Catalunya ha posat a prova si Europa és una comunitat madura i respectosa amb els drets històrics delsseus membres o una unió d'interessos continentals disposats a implantar com a molt  una democràcia formal i poca cosa més, protegint el predomini dels Estats per damunt dels drets dels pobles i la dignitat de la persona humana. La informació instantànea permetrà que tots sapiguem a l'hora on som i qui és cadascú més enllà de les banderes amb que s'envoltin avui i demà. La informació demostra que Catalunya és al món global. Catalunya ni està ni es quedarà sola com al segle XVIII. Els traidors i les seves mentides avui aviat aspareixen a les xarxes. Fugim, però dels conversos que ja obren les sevess butxaques per rebre el que no han donat mai.

i els obrers on són? Final de campanya

Acabem la campanya electoral com la varem començar fa ja temps amb missatges dels partits demanant el vot. Uns per Catalunya, la llibertat i la democràcia a la catalana. Els altres per què Catalunya no es separi d'Espanya i tot segueixi més o menys igual. Però ningú parla dels obrers, la gent que no va al davant a les llistes com tampoc presideixen clubs de futbol. Professors universitaris, polítics professionals, funcionaris, i candidats descooneguts són els que llegim a les llistes que ja tenim i les que diumenge trobarem a les taules. Una esquerra dividida, amb propostes ben diferents i una dreta també dividida, centrada en l'unionisme o la independència. Les novetats que han  aparegut han sigut les discutibles i fraudulentes denúncies de corrupció en documents aparentment no oficials contra les families Mas i Pujol des de 2003 com a mínim que la Vicepresidenta del Govern espanyol demana s'investiguin. S'Han sigut denunciats els fets com a calumnies i possible delicte electoral. Però no s'aclareix per part de ningú, si és veritat,  quin és l'origen dels diners invertits a Miami, Acapulco, Puerto Madero i altres punts, i els que s'han trobat  a Liechtenstein i van ser regularitzats fiscalment. La més gruixuda l'a dit finalment la Sra. Sanchez Camacho, del PP català, demanant la suspensió de la autonomia de Catalunya per l'article 155 de la Constitució. Tothom s'ha tret les caretes. Hi haurà sens dubte hegemonia convergent. Però desprès de les eleccions començarà la gran feina, la tasca de futur de reconstruir l'esquerra plural amb un nou pal de paller. Per recuperar l'hegemonia a Catalunya i canviar de política, fer democràcia social del poble al servei del poble, l'esquerra necessita unitat. Alguns partits d'esquerra, avui endogàmics i sectaris, amb poc més de set mil militants, com ja van fer el PSUC i en part el PSAN  hauran de passar a la història. Necessitem noves formacions amplies, potents,  obertes, engrescadores de la nova utopia,  com ho fou la ERC de 1931 ara empobrida amb més funcionaris i  classe mitjana que no pas treballadors,  o una Iniciativa per Catalunya sense obrers autèntics que signin erls Manifestos de recolçament. Tampoc serveix un PSOE-PSC de senyorets i càrrecs i ex càrrecs proposant com a segur i sensat el que no votarà el Partit Popular al Parlament espanyol. Necessitem  nous ponts joves entre el poble i el poder, forjadors de lleis justes al servei de la democràcia, que siguin capaces de canviar també la llei electoral, la llei de partits, la llei de financiació dels partits, la normativa de la Junta electoral,  el Reglament del Parlament de Catalunya, suprimir les Diputacions provincials i les provincies, potenciar l'autonomia municipal, fer polítiques socials sense enganys ni promeses incomplertes, promocionar els treballadors a la feina política, eliminar els polìtics professionals o de carrera funcionarial característics dels sistemes conservadors. Polítics servidors del poble,  de totes les classes socials, sense exclusions, nets de corrupció, sense sospites de favoritismes ni de nepotisme. La classe obrera també compta i no convé que els polítics que diumenge guanyaran i seuran al Parlament,  oblidin que els obrers també voten i tenen drets socials. Obrin el diàleg des d'ara, pactin solucions per a tots i no esperin que els demanin els seus drets al carrer. El final de campanya és el començament de la nova utopia. El nou Estat català a proclamar ha de servir al poble català que és tothom que viu i treballa a Catalunya, l'estimi o no, pagui o no pagui els impostos. Que no s'equivoquin uns i altres.

Catalunya SÍ i revolució democràtica

Catalunya Sí és a la vegada l'eslogan principal del Partit Popular en aquestes elecions, acompanyat de Espanya també. Pero Catalunya Sí és també la denominació amb la que es coneix un grup de suposats independents o gent no afiliada a cap partit que formen coalició amb ERC. Les sigles SI precisament són les que identifiquen el partit coalició Solidaritat per la Independència. Tots defensen Catalunya dins de la seva particular visió. Elsdel PP, minoria política a Catalunya amb l'obligacipò de respegtar lavoluntat majoritària delpoble català, com ahir  recordava el candidat de CiU Artur Mas al debat de  TV8. Però el PP a Catalunya fonamenta ara la seva força per frenar l'impuls emancipador de CAtalunya  a més de amb la Constitució espanyola i 500 anys d'història en com`pu sense parar-se a pensar ni voler dir com s'ha fet aquesta història i on han quedat les llibertats i la democràcia, amb el fet de pertànyer al partit popular europeu que és força majoritària a Europa, i en base a aquesta força polìtica diu que no aprovaran la incorporació de Catalunya a la Unió Europea com a Estat nou. És una manera molt curiossa de estimar Catalunya limitant tot un poble a dependre de la llei espanyola i dels acords d'un Parlament on el PP a Espanya governa per Reial decret LLei amb majoria absoluta. Aquesta forma de fer, calculada, estudiada i cinicament servidora del poder central, confirma el trencament del Pacte Constitucional de 1978 i una involució sense precedents, reforçada per les declaracionsdels dirigents socialistes espanyols actuals i històrics. Han destruït i impossibiliten l'existència de l'Espanya plural, encara que diguin que Espanya és plural. Ara ens llençaran la Constituciói el Tribunal Constitucional com noves armes contra Catalunya, amb l'amenaça permanent de prohibir-ho tot. Darrera l'aparent simpatia angelical s'amaga l'esperit més repressiu que poguem somniar. Atacs verbals, denúncies, recursos al Tribunal Constitucional contra els drets i lleis de Catalunya, recollir signatures a Espanya contra Catalunya i el seu Estatut, votar contra les propostes de les minories catalanes al Parlament espanyol, pretendre sotmetre Catalunya i la seva llibertat a un referendum a  tota Espanya són elements que desqualifiquen l'aparent democràcia espanyola. Encara no hem superat l'absolutisme. La revolució democràtica està per fer. Necessitem altres pares fudadors del nou Estat reiniciat el 1978 i que Espanya també accepti  pacíficament la llibertat dins d'una Europa unida i germana dels pobles que va unir per la força, com ja ho va acceptar fa segles amb França, Flandes i altres pobles.

aquí ha passat molt

Fa uns dies que el diari EL MUNDO ha començat a publicar informacions que afecten directament a les persones del President de la Generalitat Artur Mas i l'expresident Jordi Pujol, les dos persones més actives del partit donat com a guanyador de les eleccions del dia 25 de novembre en la campanya electoral, en defensa del dret a decidir dels catalans i l'estat propi. Es diu que membres de la familia Pujol tenen fortunes a Suïssa i altres països, que s'han aprofitat de comissions per obres que han servit per finançar el partit que representen. També es diu  que han convocat les eleccions per tapar els recents casos de corrupció destapats a Catalunya. Des de Madrid tracten el Govern de Catalunya d'ineptes i corruptes, presentant en canvi els polpìtics del PP com modèlics. Es denuncien ara les clavegueres de l'estat espanyol com a causants de l'escandol  de les comissions irregulars que ha sortit a la llum mitjantçant un suposat informe policial fet públic en un  diari de Madrid. I quatre dies després de la publicació ningú pot donar explicacions del dit informe i qui l'havia posat en marxa a les oficines de la policia especialitzada en fraus coneguda com  UDEV. Ara diuen que no existeix el document. El fet comunicat a la opinió pública en plena campanya electoral té visos de joc brut, voler alterar la voluntat del poble ja manifestada el passat 11 de setembre. També acusen la Policia catalana, Mossos d'esquadra d'haver destruït documents provatoris en el cas Palau. La tentativa de desacreditar personalitats i institucions que ben segur no canviará el rumb de la marxa catalana,  en canvi és un descrèdit clar dels serveis policials espanyols i del Ministre responsable. Una investigació judicial serà necessària per aclarir el què, el com i el perquè i els responsables del ara suposat fals informe fet públic com a contribució a la mala fé dels que volen joc brut contra Catalunya i les seves institucions. De no aclarir-se les coses immediatament, el Ministre espanyol de l'interior ha de dimitir, com també el Comissari en cap de la UDEV i el Director General de la Policia nacional. Es inadmisible que un document tant secret arribi a un diari en plena campanya electoral i quan s'investiga la procedència ni la policìa sab d'on ha sortit. Es fals? És un refregit d'altres documents? Passi ara el que passi han de caure caps. És el preu del joc brut i de fer servir - com diu Artur Mas- les clavegueres de l'Estat contra Catalunya. I si no dimiteixen voluntariament els responsables, cal la destitució. Què farà la Justícia en aquest cas?

barbaria i dia mundial de la TV

Tal dia com avui les Nacions Unides van proclamar l'any 1996, el 21 de novembre com el dia mundial de la televisió. Aquest mitjà de comunicació a assolit una important força i posició en la vida de totes les persones. És difícil viure avui sense les imatges i les informacions difoses per les televisions de tot el món. Volem saber el que pasa arreu del món. L'èxit de la CNN fou la demostració d'aquest desig de saber de la gent. A travers la TV o d'Internet veiem la barbaria, les barbaritats polítiques i la violència que destroça països i societats. La barbaria sembla que es vol implantar a casa nostra. La defensen les persones que no creuen en la nació catalana. Contraposen la llei a la nació, la Constituciò a la democràcia. Diuen tot el que s'els ha acudit per oposar-se a les legítimes ambicions d'emancipació del poble català del domini i subordinació a l'Estat espanyol. Volen dividir la societat contraposant la vella immigració d'altres punts de la península contra la societat catalana de sempre, potenciant la fractura social que volen atribuir als catalans. I el més greu és que el mateix President del Govern espanyol ha vingut quatre vegades a Catalunya, en plena campanya electoral per sostenir aquesta campanya de confusió política i mentides generada pel seu propi partit que s'oposa al desig de llibertat del poble català, comprometent a més amb aquests plantejaments el partit popular europeo en una qüestió interna de l'estat espanyol. Ells volen Catalunya unida a Espanya com una regiò, negant la nació catalana i tot el que significa Catalunya pel món occidental. No cedeixen en res. Ni  volen concedir el pacte fiscal aprovat pel Parlament de Catalunya. Volen quedar-se amb el plat gros de la recaptació fiscal a Catalunya, sense invertir a Catalunya el que s'ha d'invertir en infraestructures. Aixìs és impossible entendre's i donen la raó als candidats Artur Mas, Oriol Junqueras, Joan Herrera i Alfons Lopez Tena. El dret a decidir és prioritari. També ho és construir la Justìcia social i una nova democràcia equilibrada a partir d'una Catalunya europea lliure de pressions d'un sistema no pragmàtic, no pactista, propi de la barbaria monolítica i de pensament únic. Llàstima que la TV està convertint la política en un espectable com el futbol, el tenis o les maratons ciutadanes en lloc de presentar als espectadors una activitat noble i fomentar la participació ciutadana, el descobriment de nous valors, lluitar contra la endogamia dels actuals partits i la corrupció. És una autèntica indignitat que la TV es posi al servei del negoci de la telescombreria i la manca de rigor informatiu i històric, fugint amb l'esport de la seva missió de promoure les llibertats i la dignitat de la persona humana. Cal analitzar quins poders socials i econòmics i amb quines finalitats dirigeixen les TV a la nostra terra.

fronteres imaginàries

Diuen que hi han malalts imaginaris. S'ha arribat a escriure una obra de teatre amb el tìtol "le malade imaginaire"que ha tingut força èxit. Però ara la nova malaltia és el síndrome fronterer. Diuen que si esdevenim independents posarem fronteres, duanes i tancarem mercats arreu del món. Aquesta afirmació és una solemne mentida, doncs Catalunya no tancarà la porta a ningú si assoleix la independència. Menys encara separarem famílies. Tant sols als especuladors, els que vulguin destruir la nació catalana i els drets humans, i els delinqüents. No parlen de la successió d'estats. Sembla que no interessa  voler explicar el que vol dir construir un estat nou sortint d'un altra. Existeix tota una doctrina internacional sobre la successió d'estats que es vol ignorar. Catalunya no marxa de l'euro, Catalunya no posa en perill cap inversió estrangera. La borsa puja i baixa sense la marxa de Catalunya cap a la plena sobirania com a referent. Els indicadors econòmics no tenen res a veure amb les eleccions catalanes. També és veritat que si Catalunya disposès dels 70.000 euros de recaptació fiscal  a Catalunya i dels diners de les cotitzacions a la seguretat social a Catalunya que s'endu Espanya, ningú no s'hauria de preocupar per les seves pensions. El que no és comprensible és com, veient perduda la partida,  encara continuen  punxant des de Madrid la bombolla espanyolista, fent còrrer rumors contra Catalunya i els seus dirigents, explotant electoralment la política de la por i la mentida. No veig que sigui aquesta una bona manera d'estimar Catalunya, a més de negar-li el dret a decidir el seu futur a la nació catalana. Més aviat semblen actes d'imposició contra el desig de tot un poble que el seu President en funcions interpreta i condueix. Fou una llàstima que en el debat de TV3 ahir nit ningú no plantegés clarament a la representant del PP la pregunta de si accepta avui que Catalunya és una nació, malgrat que el TC hagi dit fa dos anys que Catalunya no és una nació acceptant el recurs plantejat pel Partit Popular. La resposta segurament pel que va dient en la campanya electoral, l'hauria acabat de retratar com tambñe el reoresentant de ciutadans que es serveix d'un nom que no li correspon amb el concepte de la paraula.

els nous oligarques de temps passats

Comença a ser preocupant que part de la campanya s'orienti a parlar d'un nou país , però sense posar clar com serà aquest nou país. Sembla que la gran solució que han trobat, més aviat a prop del vell lenisnisme, seria  fer baixar  de la piràmide del poder les 400 famílies  qualificades com oligàrquiques que diuen controlen l'economia catalana i que els que estan a baix puguin pujar. Però ni expliquen com i de quina manera ho farien.  Quan es tracti de nomenar càrrecs ben remunerats, cap partit amb poder tindrà problema ni escrúpols en fer-ho. Quan es tracta de escanyar els contraris, fer sectarisme, és evident que tampoc tindran manies a l'hora de redactar disposicions. Els nous aspirants a oligarques que volen substituir les 400 famílies poderoses la única cosa que fan és promoure la defensa dels castells dels actuals oligarques, que tanquin files per barrar el pas i  no deixar passar els nous revolucionaris. No parlen de valors republicans ni de valors democràtics, sinó d'enderrocar part de la societat. Serveixen dramatisme, obscuritat i odi social. No som en temps de fomentar imposicions d'uns estaments socials contra els altres, ni de osar la democràcia en mans d'un petit grup que es vol imposar als demés,  sinó en temps de promoure la solidaritat transversal de tots per salvar la situació de crisi  que ens vé donada des de fora, des de Lehman Brothers, des de una banca espanyola que ha fet inversions  fallides per no dir despilfarro a favor dels cercles empresarials i interessos polìtics vinculats, i les Caixes que s'han posat a fer política bancària de foment de la bombolla immobiliària, en lloc de la pròpia d'una Caixa d'estalvis. El problema no són 400 famílies, sinó els poders que han permès aquesta situació, la desinversió  i l'evasió de capitals a Suissa i altres paradisos fiscals.  Agradi o no. el tems de les revolucions i demolicions socials ja ha passat.

democracia para entronizar señores feudales

En la contraportada de La Vanguardia de hoy publican una entrevista sui generis cin el Profesor emérito de la Universidad de Heidelberg Dieter Nohlen. El profesor que por la foto aú no es tan mayor resulta que fue asesor de los redactores de la Constitució española. Ahora descubrimos a uno de sus asesores, Pudo haber y seguramente los hubo otros, aunque actuasen presionando a los redactores que aprobaron el texto final. El Profesor dice ahora que hay fallos en la cultura democràtica en España, que los defectos y la corrupción no los solucionan una reforma de la Ley electoral. También afirma que falta deocracia interna en los partidos. Yo estoy toalmente de acuerdo con su apreciacipon de la evolución política  española desde 1978. No fuimos capaces de crear partidos democràticos. Pero nos servimos de la democracia para entronizar de hecho señores feudales y mantener castas con privilegios abusivos como el caso de los diputados del Parlament de  Catalunya que cobran 20.000 euros cada uno por gastos de locomoción y siguen reteniendo sus teletacs para no pagar los peajes de autopista que pagamos los demás. Y no digamos de los diputados del PSOE valenciano que en plena manifestación  del miércoles hicieron un alto y se fueron a almorzar al restaurante del Parlamento que les cobra tan solo 5 euros por el menú. Y hay muchos más casos. Lo que sí es cierto es que la democracia, como dice el veterano periodista Wifredo Espina, no es propiedad de nadie. Tampoco la democracia  es un caos. La democracia es cosa de todos. Y el primer problema radica en los partidos que constituidos por una vanguardia dirigente, no ceden plaza ni integran el diálogo en sus filas, convirtiendo a los militantes o asociados en soldados fieles, guardianes de las esencias del mando que pasa las consignas del día a día.

hipocresia social

Seben perfectament quines són les causes de la crisi, les raons per la fugida de capitals i manca d'interés en invertir a Espanya. Saben que la gent suspira per marxar d'aquesta terra per trobar feina, com les ovelles troben on pasturar. No dona mala inatge una manifestació ni una vaga general. És una demostració de democràcia. Que no vulguin donar la culpa de la manca d'inversions estrangeres a la vaga general ni a les manifestacions que varem seguir arreu. Que ni diguin que la vaga és una frivolitat i que crea incertesa. El que és una frivolitat és permetre que la gent passi gana, no pugui pagar els lloguers, mantenir salaris de misèria, convertir el Govern en una dictadura amb un populisme rampant en la mentida. El que espanta els capitals i les iniciatives és la manca d'habillitat d'un Govern que permet les caixes tancades de bancs i caixes, que asfixia les comunitats autònomes, que segueix una política d'austeritat que genera cada dia més desigualtat entre rics i pobres, un Govern que no és capaç de apujar els impostos als més roics, als que viuen amparant les seves fortunes amb SICAVS, als que es fan els insolvents i tenen els diners a paradisos fiscals, als que han desinvertit i han reiniciat els negocis a llocs llunyans sense control fiscal.

de fet diferencial a autonomia diferencial.

La candidata del PP català Senyora Sanchez Camacho, que no vol catalanitzar-se, per allò de <<i també sóc espanyola>>, encara que no aclareix ben bé quin ordre segueix en les seves preferències, que donem per suposat és Espanya és primer el que ella entèn com a nació, i després la regió catalana a la que  no reconeix res de nació. I com a tal regió que té unes característiques diferencials que no nega, les conegui o no, ara se li ha acudit dir que pot tenir Catalunya una autonomia diferencial sense sortir-se de la Constitució. La Constitució és per Alicia el guió insustituible i innegociable. Alicia vol modernitzar l'administració, que pel PP vol dir  afeblir el poder de dispendi d'algunes autonomies i tornar a l'Estat competències, suprimir administracions i veure quin arranjament fiscal es fa amb Catalunya que no arribi a ser un pacte fiscal com el que volia el parlament de Catalunya. Pretèn que Catalunya vagi contra el que va aprovar el Parlament i gestiona el Govern català. De lluny bé que no reconeix el dret a l'autodeterminació. Tot abans que la independència de Cartalunya i sense sortir  del guió oficial. Tampoc ens ha explicat com se li ha acufit la idea, si és un acord de partit o una proposta indirecte del Sr. Rajoy. El dia 25 veurem on queden les seves propostes.

creix la indignació social

Com sempre el desigual comptar de les xifres de la manifestació de Barcelona. Uns pocs per els estaments oficials, més d'un milió  de manifestants per els sindicats.  El que és evidents és que creix la indignació per la situació que vivim.  No es tracta d'una vaga polìtica pel sol fet que s'hagin apuntat els partits de l'esquerra. La manifestaciò és de les classes treballadores i els demés ciutadans que es solidaritzen amb elles contra la austeritat forçada i la precarietat del món laboral. Els treballadors, la gent que ha sortit al carrer reivindica el progrés social, I ara des del Govern de Madrid volen reformar la llei de vaga del 77. Volen considerar polítiques a Espanya  i poder prohibir les vagues generals com si tot el que és social no tingués u  rerafons polític. Els empresaris diuen que les vagues van contra l'empresa i fan perdre competitivitat. Diuen a més que les vagues creen incertesa. També diuen que les vagues perjudiquen el PIB. Ràpidament els professors de l'IESE  i els partits conservadors donaran la raó als empresaris. Però no volen veiue ni reconeixer que es tracta d'una vaga europea. No poden pretendre legislar a Espanya contra el que és normal a  Europa anant camí d'una deriva autoritària a favor d'una dictadura dels empresaris i contra les manifestacions dels sindicats europeus. Mal camí porta el govern mentres creix la indignació social.

entre vaga, por i manca de solidaritat social

La federació espanyola de futbol cobrarà  tres milions d'euros pel partit de la selecció espanyola a Panamà. No diuen on i quin repartiment faran dels diners rebuts. Els jugadors sembla que no faran vaga. Tampoc fan vaga els bancs que avui tenen venciments de cobrament de quotes hipotecàries. Els caminores que cirulen per l'autopista de Lleida a Saragossa truquen a les radios dient que ells no fan vaga. Senyores que truquen a les radios criticant els piquets informatius per què són als bars esmorsant. Bancs i caixes tenen les persianes baixades, però es veu personal dins de les oficines.Molts han anat als llocs de treball per ni perdre el salari i pagar la seva hipoteca. Fer vaga no redueix el cost de les hipoteques. Els responsables informatius del govern espanyol diuen que el mercat central de Barcelona està obert i sembla que no és veritat segoins ninformen els sindicats. Acusen el govern espanyol de mentir. Els periodistes no fan vaga, informen i els bars tenen obert per servir el que els demanin els vaguistes. Les botigues del Passeig de Gràcia no han obert i han reforçat els aparadors. Hi ha gent que diu que demà tot seguirà igual i que la vaga no arreglarà res. l'Esquerra al Parlament espanyol és minoritària. La dreta goverrna amb majoria absoluta. Però la mobilitzacio dels treballadors obre els ulls de molta gent. Parlar vol dir transmetre informació del que realment passa. Cap solució?  No és una vaga estrictament espanyola. És una vaga europea. La informacipo que es diona per les emisores convecionals és incomopleta. No convé que se sàpiga massa que la vaga és europea, però si destacar el malestar i les molèsties característiques d'una vaga. Criticar els sindicats i kles subvencions que reben, els sous que cobren els funcionaris sindicals, desprestigiar i ridiculitzar els moviments de protesta contra els abusos, els acomiadaments i les retallades és un dels ibjectius dels governs cinservadors. Tant sols cal no deixar-se enganyar. A Catalunya també tenim clar el per què de tot el que passa. La vaga té una lectura més amplia quan de Catalunya es tracta. La patronal no és la total responsable de la mala situació de les empreses i els treballadors. Però de la manca de solidaritat amb els treballadors en atur i families vingudes a la misèria, sí. També veurem a la manifestació d'aquesta tarda partits que es diuen d'esquerres aproximant-se als sindicats i els treballadors a la pesca de votants pel dia 25.  Anar a la mani també forma part de la campanya electoral.

demà 14, dia de vaga general

Eren dos funcionaris de justícia que pujaven a l'ascensor davant meu. Dien que el dia 14 pel matì aniran al lloc de treball per no perdre el sou i per la tarda a la manifestació. De fer vaga, res. En arribar a la porta de casa em trobo dos treballadors d'una empresa de serveis. Els conec i els dic que el dimecres han de fer vaga. Em contesta un que no poden fer vaga perquè l'empresari els acomiadarà si no van a treballar. <<Ens pot dir tranquil·lament que no tornem a l'empresa a treballar -em diu el xicot-, i jo tinc família que necessita el meu sou>>. L'altra noi em fa senyals amb l'ullet que tanca i obre. Però si a més escoltes les senyores que en castellà llencen els seus improperis contra els treballadors de la companyia d'autobusos perque fan vaga de 9 a 11, t'adones de que no tot el plantejament és ben entés. Amés ens trobem que ara, en plena campanya electoral els partits volen aparèixer a la manifestació. Fer vaga per alguns serà no fer mitings i cerquen la rendabilitat electoral anant a la manifestació, que s'els vegi i surtin a les telenotícies. Però la vaga és necessària. La dreta al poder practicament a tota la Unió Europea necessita un contrapés seriòs de les classes treballadores. El poble que pateix les conseqüències de l'especulació i una austeritat imposada que destrueix cada dia empreses i llocs de treball, que ha enderrocat la societat del benestar, té perfecte dret a plantar cara i dir a la dreta dirigent que ja n'hi ha prou de sacrificar generacions com sin sortíssiom d'una guerra. En tot cas, com sempre passa, aquesta no és la guerra del poble. Per axcabar.ho d'arreglar des de la CEOE diuen que s'ha de demostrar als mitjans de comunicacipo que som un país seriòs. Els emoresaris ja sabem que estan cinbtra la vaga general. Però que vulguin justificar la seva posició amb les polìtiques informatives dels mitjans i supeditarv la sort de les classes treballadores al que diran els mitjans i la imartge que això pot dinar a nuivell internacional és, i que em perdonin elsmembres de la CEOE, francament inacceptable. Cap polìtica s'ha de fer per què els diaris, les radios i les teles diguin el que convé a uns determinats interessos no coincidemnts amb els dels treballadors. La vaga i les manifestacions de demà 14 de novembre estan plenament justificades.

promesas irreales para frenar Catalunya

La militante del partido popular social cristiano de Luxemburgo, equivalente del partido popular español al que debe tener más simpatia seguramente que a CiU, y hoy alta funcionaria de la Unión Europea en su calidad de Comisaria de Justicia y derechos fundamentales, insiste en manifestar que Catalunya no formará automáticamente parte de la Unión Europea en caso de segregación de España. Mientras, desde el poder central del Estado nos dicen lo mismo, que nos quedaremos fuera de la UE y se dan instrucciones a los representantes diplomáticos españoles para que contrarresten toda la propaganda e información que salga de Catalunya. Y siguen los desembarcos de Ministros y altos cargos del PP en Catalunya para reforzar la campaña unionista de Alicia Sanchez Camacho. Es de esperar que en un descanso de su ajetreada misión también pasen por el teatro Victoria de Barcelona y asistan a una representación de la IRREAL FAMILIA, obra satírica, desengrasante y distraída que presenta una visión más humana del poder que la que nos ofrecen nuestros políticos españoles tanto de la oposición socialista como también los del gobierno conservador. Ahora, mientras nos dicen que un referéndum es un golpe de Estado, que el nacionalismo fue el causante de millones de muertos asimilando malintencionadamente el socialista Marcelino Iglesias catalanismo y nazismo, que nos harán el corredor mediterráneo, que suspenderán los lanzamientos de las ejecuciones hipotecarias, que seguirán privatizando la medicina, que ya les va bien que las decisiones en Europa se tomen principalmente en los dos más grandes Estados continentales y los otros 25 a votar que si lo que digan estos, que harán el tren del puerto de Barcelona, que seguirán controlando AENA y muchas más promesas a la espera de lo que ocurre en el momento electoral del 25 N.

contra l'acumulació de càrrecs

En aquestes eleccions al Parlament de Catalunya es presenta molta gent que ja ocupa càrrecs de representació a Ajuntaments, altres que porten repetint com a diputats varies legislatures. Dos leguislatures són suficients. Els representants han de sortir de la societat i han de tornar a ella a seguir fent la seva feina com a ciutadans normals un cop han esgotat el temps de representació obtinguda per via electoral. L'acumulació de càrrecs i de legislatures en la mateixa persona és un mal síntoma de l'ús excessiu del poder representatiu. A França, el socialista Lionel Jospin ha presentat un informe amb propostes ben concretes per evitar la corrupció del càrrec. Cal impedir aquesta desviació malaltissa en les democràcies amb partits de direcciò centralitzada. En aquests partits acumular poder és tenir poder.No pot ser que un Alcalde siguin a la vegada Senador, diputat o eurodiputat. Cal també modificar la leguislació que opermet a un expresidernt convertir-se en  funcionari magníficament remunerat amb el títol Conseller d'Estat. Un diputat no hauria de poder seguir donant classes a la Universitat mentres sigui diputat, ni exercint una professió liberal, ni poder exer-cir-la després de plegar com a diputat si cobra una pensió de jubilació de càrrec públic. Cal evitar els negocis d'influències polítiques. També cal evitar aquests negocis i favoritismes a les entitats socials i esportives amb pressupostos superiors al milió d'euros,  pel nomenament de càrrecs segons i assessors de designació directe. Tampoc haurien de poder formar part del Tribunal Constitucional els exdiputats. Més aviat caldria suprimir aquest Tribunal. Evitarem la corrupció ideològica i les posicions anti a les altes esferes de poder de l'Estat. La democràcia avui exigeix canvis radicals. Suprimir l'acumulació de càrrecs quan la democràcia no és prou partticipativa, és essencial per evitar la concentració del poder en uns pocs, la corrupciò en definitiva.

els Alba també contra Catalunya

El diari ABC publica avui en portada la foto de la Duquesa de Alba, molt ben relacionada amb la Casa reial espanyola, que continua els atacs verbals contra Catalunya i el seu President Artur Mas que escoltem i llegim a diari. Ara ens diuen que Mas no és patriota. Serà del Cortijo de la Duquesa, però no ho poden dir del President referent a Catalunya. Artur Mas treballa i lluita per Catalunya, per fer-la lliure i forta dins d'Europa. Segueix amb la linea del President Rajoy que no ha dubtat en venir a Catalunya a fer campanya per l'unionisme quan encara no hem demanat al poble que es manifesti entre unió amb Espanya o segregaciò d'Espanya i demanar ser  admesos a la Unió Europea com un  nou Estat europeu. El problema d'Europa és el poder dels burocrates. No regeix  Europa el poder polìtic d'un Parlament que elegim periodicament, sinó els interessos i la tecnocràcia burocratitzada de Bruseles. La Unió Europea és el paradís dels grups de pressió i cal exigir la seva recreació política per adequar-la a la nova realitat plural i dversa dels 27 actuals més els que puguin venir o nèixer en el mateix territori. La Duquesa de Alba no tè res a fer en aquest nou marc, la Duquesa no representa cap instància política, excepte les seves relacions amb la Monarquis espanyola que considera Catalunya nació i Catalunya Estat una quimera, pero sí representa uns interessos econòmics molt ben beneficiats dels fons de la Unió. Com a terratinent no creiem que tingui terres a Catalunya. Com empresària tampoc creiem que tingui interessos a Catalunya. Com a inversora tampoc se li coneix cap vinculació econòmica amb empreses catalanes o domiciliades a Catalunya. La seva intervenciò a ABC és prou folklòrica com per entendre que s'ha apuntat a figurar en el quadre que dia a dia teixeix la desprestigiada política espanyola. La Duquesa ha abandonat el seu tarannà liberal i obert que la feu famosa i estimada per tothom. No cal que vingui també a Catalunya a fer mitings al costat del Partit Popular. Millor que entengui que Catalunya i lo català són coses ben diferentes de lo espanyol i el seu folklore flamenco que com a marca  exclusiva i patriòtica passeija Espanya arreu del món. No demanin que Catalunya es sumi a aquesa mena de patriotisme folklòric com en temps de la Lola Flores. Millor que li demani consell a Justo Molinero, segur que l'orientarà molt millor que els que lñi han fet dir el que ha dit a l'ABC. I esperem que no hagi sigut per afany de protagonisme.

canvis i retocs necessaris

S'acaba de publicar un llibre recull dels articles publicats en diverses épocas des de 1977 per en Santiago Carrillo al diari El País. Carrillo parla de la integraciò a Espanya d'uns pobles minoritaris, excepte Portugal que es va independitzar després de guanyar una guerra. Carrillo no valora que la unió dinàstica de Isabel de Castella i Ferran d'Aragó no genera unitat dels pobles sotmesos a les monarquies respectives. Eren temps de monarquies absolutes beneïdes per l'església. Els drets dels súbdits no contaven, tant sols la opinió dels reis, els nobles i els representants de l'església. L'expansipo dels regnes era per via militar o per aliances matrimonials. La llibertat no existia. Ferran d'Aragó va implantar la inquisició per assegurar-se la fidelitat imposada per la ortodoxia oficial.Catalunya era la rebel, doncs tenia llengua pròpia, dret propi, corts pròpies, regnes i territoris exteriors vinculats al territori, mentres que Espanya tenia que mirar a l'Oest i descubrir la nueva España, el Nuevo Santander, Nuevo Laredo i enviar en Fray Juníper Serra a predicar i establir missions evangelitzadores. Espanya fou un país fet per absorció de nacions i territoris. Els Reis de Castella i Aragó van ocupar els califats de Còrdoba i Granada, acabant amb vuit segles de dominaciò àrab a la península anomenant l'operació militar com la reconquesta. Ells són enterrats a Granada, territori de frontera amb el sud. L'enemic era a Argel. El Marroc no existia. Feta la Reconquesta, l'expansió va seguir a Amèrica i Filipines i més tard els Austrias regnants la van extendre fins Flandes fins el desastre marítim de la nomenada Armada Invencible. Els abusos, intolerància i corrupció a les provincies d'ultramar van començar a provocar els alçaments i desmembrament del territori per la independència promoguda per Bolivar i altres patriotes amants de la llibertat. Espanya, governada per la supèrbia, el dogmatisme i governs i militars cabuts, mai no ha volgut dialogar fins veure's davant els fets consumats de la derrota. Temps és de que les coses vagin de diferent manera. El Concili Vaticà II ho recomana des de fa 50 anys, Les Nacions Unides des de 1948. Europa com a Uniò fou creada el 1957 per defensar la Pau entre els seus pobles. La Constitució de 1978 que no és irreformable, parla de la dignitat de les persones i els drets de les nacionalitats històriques.

no volen que marxem

Ha començat ñacampanya electoral a Catalunya per les elecions del 25 N,  i ja comencem a sentir declaracions d'amor arreu. No volen que marxem. Ens diuen que junts som més forts, que ens estimen, que ens volen.  Però en cap cas ens diuen que l'administraciò espanyola cooperarà amb el comerç i la indústria catalanes. En cap cas ens diuen que podrem tenir sobirania foscal y legislativa. En cap cas ens diuen que podrem obrir oficines comercials on veiem possibilitats de creixement del nostre comerç exterior. En cap cas ens diuen que l'Instituto Cervantes farà seu el català. En cap cas ens diuen que no contraposaran els 300 milions d'hispanoparlantes als poquets milions de catalans. En cap cas ens diuen que deixaran de promoure el corredor central i finalment es posaran a fer el mediterràni. En cap cas ens diuen que faran les inversions d'obra pública indispensables per el millorament de les comunicacions a Caalunya. En cap c as ens diuen que ens pagaran el que ens deuen. En cap cas ens diuen que corretgiran els desequilibrios i la disbauxa de la despesa pública espanyola. En cap cas diuen que reconeixeran Catalunya com a nació.En cap cas diuen que no cintraposaran els 300 milions d'hispanoparlants contra els catalans i la llengua i cultura catalanes. Rn cap cas veiem que la televisiò pública esoanyola incorpori en els seus programes l'art, la músicca i el geni literari dels catalans. En cap cas veiem que les ambaixades espanyoles deixin de marginar  lo català. En cap cas veiem que el funcionariat espanyolcanvi de criteri en el tracte de despreci als catalans. Catalunya vol ser lliure, necessita la llibertat per ser. Catalunya vol ser l'oasi de pau social i progrés al Sud d'Europa. Catalunya vol participar en la cooperaciò Sud/Sud. Catalunya vol que Espanya respecti la iniciativa i creativitat dels catalans. Catalunya vol que Espanya es deixi de activar irrealitats i rais històrics per intentar imposar el seu domini sobre Catalunya. Catalunya vol ser un poble germà d'Espanya a Europa, no un poble subordinat i expoliat per donar autopistes gratuites als espanyols, aeroports sense avions i càrrecs milionaris a polítics i banquers de fortuna.

celebren un compromís discutible, sense reconciliaciò entre pobles germans

El Príncep Felip va anar ahir a Alcañiz i a Casp per commemorar el 600 aniversari del pacte d'Alcañiz entre Catalunya i Aragó i el  Compromís de Casp de 1412 que va atorgar la corona de Cartalunya als Trastamara. Però han passat 600 anys. No ha parlat el Príncep dels fets de 1462, ni de les guerrees posteriors i la de successió que va acabar el 1714 amb l'assalt a Barcelona per tropes castellanes i franceses amb la missió de  <<delenda est catalonia>>. Ara volen aprofitar la bona acollida del programa ISABEL de la 1ª cadena per fer propaganda dels princeps buscant paralel·lismes d'unió i fer creure als catalans que la uniò amb Espanya és indestructible. Volen fer-nos creure que el que van decidir uns mandataris amb frau de la realitat històrica sigui intocable, que unos pocs podien decidir er tot un poboe sense demanar-lu ion volien anar després. Aquest tipus de decisions acaben amb violències i aquest no és el camni el compromìsí  que pot  celebrar un país com Catalunya amant de les seves llibertats. La injustícia històrica no potpesar eternament sobre el poble català. LA monarquia espanyola no hauria de voler aprofitar-se dels fets discutibles del Compromís de Casp per donar una imatge del que no és. Primer que proposin la reconciliaciò històrica, que renuncii Espanya a l'ús de les armes, amenaces i boicots comercials contra Catalunya. El Príncep hereu de la Corona espanyola hauria de fer seva aquesta missió de reconciliar pobles germans i deixar-se de commemorar errors i fraus històrics. La Corona hauria de denunciar la violència patida per Catalunya sota la dictadura franquista i la política de la por que practiquen des de un Govern  central que cada dia té una lectura més antidemocràtica, poc partidari de l'autèntic diàleg. Aquesta monarquia hauria de defensar les llibertats  dels pobles sobre els que ha fundat el seu regne. No ha de fer servir la Constituciò com un intstrument de dominació més.

continua l'hostilitat a Espanya

Semblava que  en anunciar el Presidenmt Rajoy que està disposat a dialogar, baixaria  l'intens foc obert dialècticament contra Catalunya. Però no ha sigut aixìs. LA Vicepresidenta Soraya Saenz de Santamaria ha aprofitat avui un acte amb la trobada iberoamericana de Cadis per carregar novament contra Catalunya davant els representants de les antigues provincies d'ultranar que es vcan independitzar d'Espanya a sang i foc. Parlen els espanyols d'unitat política als d' amèrica llatina basats com sempre en l'idioma castellà del'Institoto Cervantes, negant i  oblidant la minoria catalana que fou acollida a l'Amèrica llatina en acabar la guerra civil 1936/39 amb la victòria dels militars alçats contra la  2ª República espanyola amb l'excusa de posar-hi ordre. Parlen de grans espais tot i sabent que cada dia els països d'Amèrica llatina adictes són més reduïts pel govern conservador espanyol. PArlen d'Iberoamèrica, quan aquest és un concepte poc estimat a països que abraçaren la democràcia molt abans que Espanya. I encara ho enreden més els del PP intentant anul·lar el passeport diplomàtic de que gaudeix en Josep A. Duran Lleida com a President de la Comissió d'Exteriors del Congreso de los Diputados. No és aquesta la forma elegant, diplomàtica i pacìfica de resoldre el problema intern surgit a l'Estat espanyol, i no per què si. Val més que no parlin tant de democràcia i la practiquin una mica més. Val més que deixin de ser hostils i comencin a entendre que els catalans també parlem idiomes, tenim cultura, religions i no anem mig despullats ni desconeixem qui és el Déu dels cristians com el 12 d'Octubre de 1492 quan Colon va arribar a l'illa "la española". No fa falta que ens recordin que Espanya és qui mana. Saben que discriminant Catalunya i els catalans s'allunyen de l'Europa democràtica.

Obama, símbol de l'esperança

Obama ha guanyat les eleccions als Estats Units d'Amèrica. La democràcia segrestada pel poder del diner que es considera el millor país del món, al menys en l'aspecte plural i de respecte a la diversitat, ha posat  Espanya  com exemple de mal govern durant tota la campanya electoral, mentres Europa ens pregunta quan pensa demanar el rescat el Govern espanyol enfrascat en dur la contra al President Artur Mas i el seu recent independentisme derivat del no al pacte fiscal. Fins i tot la Sra. Viviane Redding ara fa marxa enrera i diu que el problema català és un tema intern de l'Estat espanyol i Europa -ha dit-  no es fica en els problemes interns dels estats. Els temps no venen bons. La caiguda empresarial és certa i la baixada de la feina també.  El diàleg serà necesssari. Ni Espanya ni Catalunya el poden defugir. La manca d'escrupols d'alguns empresaris ha produït un tancament de caixes dels bancs qu'ara volen fer net i tornar a començar a oferir financiació. Però el país no s'aixecarà pensant amb la financiació, tornar a fer pilotes de crèdits o esperant que l'Estat ho arregli tot. El que perd la casa per un sinistre s'ha de preguntar per què no va fer una assegurança amb valor real de continent quan diu  <<ho he perdut tot>> i plora <<que em donin una casa. Jo tinc dret a un habitatge. Ho diu la Constitució>>. Si la democràcia ja té prous problemes per ser, menys serà encara si el poble la confia a l'Estat. L'esperança i el futur l'hem de trobar en l'esforç individual, la iniciativa privada, la creativitat, l'emprenta empresarial, l'esperit de sacrifici, el treball honest i seriòs. L'especulació, la corrupció i l'abús mai no seràn fadrins d'una democràcia, sempre aniran contra el diàleg social.

desigualtat com a norma social

Sembla poc difícil derogar les lleis anteriors o modificar-les de manera que tinguin un contingut i direcció diferents. Tampoc és gens complicat interpretar i aplicar lleis amb una lectura restrictiva, conservadora fins i tot contrària als Drets Humans. La desigualtat és cada dia més considerable. Amb perspectives de creixement  econòmic nul·les a Europa i negatives a Espanya. Els pobres, cada dia més, fan cua als bancs d'aliments a l'espera de trobar els bens que necessiten per seguir sobrevivint. Els suicidis comencen a ser comentats als sermons dominicals de les esglésies. El neoliberalisme econòmic imperant a Europa no ha donat lloc a l'estabilitat i redistribució del benestar que tots esperavem, en canvi a pujat la desigualtat i la misèria amb la desaparició de les classes mitjanes arrossegades per la crisi, amb els acomiadaments constants de treballadors desubicats del mercat de la feina. Aquesta situació genera populisme a dreta i esquerra, generacions partidaries del poder totalitari i l'eliminació dels partits considerats com els pares de la cultura del diner, la corrupció i el desgovern que ha permès la crisi actual i la destrucció de la competència amb l'enxufisme, les maquinacions i les bones relacions. Joseph Stiglitz  ha publicat a l'editorial Taurus <<El precio de la desigualdad>>,  recordant que l'1% de la població té el que l'altre 99% necessita: educació, seguretat, sanitat, vivenda comfortable, esperança de vida. El lliure mercat que genera la desigualtat  i la concentraciò de poder com a norma bàsica, no es pot deixar tant lliure quan perd la sensatesa i la injustícia social, quan la política es posa de genolls davant l'economia i els interessos creats.