Catalunya més enllà de l'autonomia

L'any 1981 el  President Pujol, tornant d'un viatge a Castella LLeó, explicava al Cercle català de Madrid que Catalunya, amb personalitat ben definida i diferenciada dins d'Espanya, com passa avui, seria fàcil comprendre-la si es conegués com s'ha format i com s'ha configurat. A Espanya han d'entendre que el creixement econòmic no és conseqüència  automàtica de l'autonomia, que Catalunya ha sigut sempre un país bilingüe, que el catalanisme és un invent de la burgesia catalana o que el que interessa a Catalunya es el control fiscal dels seus diners i ens desinteressem d'Espanya. Greu error dels que pensen d'aquesta manera dins i fora de Catalunya, com també s'equivoquen els que volen fer desaparèixer el català, eliminar  les competències de l'autonomia catalana, proclamar que Catalunya és una creació artificial. Durant molts anys, des d'el retorn del President Tarradellas i durant els successius mandats del President Pujol, Catalunya ha contribuït amb escreix a la construcció d'una Espanya moderna amb vitalitat, creativitat, generositat, força democràtica, modernitat, diàleg, ciència, pensament, treball i acollida d'immigrants. Catalunya ha demanat ser respectada dins d'Espanya i la resposta fou una negativa constant a les institucions espanyoles, produïnt una crisi d'Estat. La crisi institucional ha desenvoluopat un clam nacional a Catalunya davant la negació de reconèioxer l'existència d'un fet nacional diferenciat de l'espanyol, més la pugna per eldèficit fiscal que ara els ciutadans saben el Govern Espanyol nega i no vol compensar. Fracàs de Govern a Espanya, fracàs d'una estructura d'estat antiquada que es vol reinventar amb la recentralització, No volen veure que Catalunya és una realitat que vé de lluny, feta gràcies a l'esforç de molta gent, oberta a la col·laboració amb els altres pobles d'Espanya i del món, amb uns ciutadans avui eficaçment europeus. Ara elPresident Pujol ha vist que aquelles paraules volen presentar una Catalunya dins d'Espanya no va servir per superar els retards històrics en que viuen encara avui, trenta anys després Espanya i el seu Govern

constitució per després de la crisi?

La crisi econòmica s'ha convertit en un obstacle seriós per l'adveniment d'una nova societat. Ha destruït les esperances de molta gent, dels joves i dels grans. S'ha desenvolupat una economia ilegal en paradisos fiscals, de manera que mjolts financers actuen com els contrabandistes d'armes i els cartels de la droga. Aquesta nova economia paral·lela amb la submergida, no es pot confondre amb el capitalisme, doncs aprofita la desorganització econòmica, la manca de liquidesa. Les hegemonies clàssiques fan meravelles per subsistir davant les potències emergents també amb voluntat comercial i financera hegemònica. Les normes constitucionals del segle XX ja no poden il·luminar ni conduir jurídicament la manera de construir el futur. La crisi ha fet baixar la gent al carrer per protestar contra l'Estat en forma de plataformes i moviments.El contracte social entre poble i Estat que suposa cada constitució cau a troços quan el conflicte afecta els poders locals en moments de desastres, com ha passat a la Vall d'Aran en que n alcalde ha sigut multat per fer netejar el  llit del riu que sembla és competència legal d'un Consell  Hidrograficque no té domicili a la Vall. Moltes coses han de canviar, a mésde recionèixer el oprincipi de subsidiarietat, en lloc de voler centralitzar  el dret a decidir la vida de les persones. Una nova constituciò és ben necessària per ordenar les llibertats en discussió, per permetre el debat entre pobles iguals.

llibertats constitucionals i democràcia

Les jurisdiccions constitucionals han sigut introduïdes en el món modern per  garantir millor la democràcia, no s'els pot demanar una funció diferent, com limitar les llibertats o els drets de les nacionalitats històriques que puguin formar part d'un mateix Estat. El control de la constitucionalitat  de les lleis no és una activitat inconciliable amb la democràcia. És evident que els Magistrats no són triats per via electoral i s'els faculta per què questionin les lleis votades pels representants polítics del poble. No sempre doncs la intervenció judicial favorirà les decisions democràtiques que puguin  limitar les llibertats. El problema es torna greu quan els Magistrats són elegits per un Parlament o institucions governades per una majoria absoluta d'un determinat color polític com ha passat a Espanya. Els Tribunals constitucionals han  acompanyat molts pobles en el seu retorn a la democràcia a Alemanya, Itàlia, Japó, Portugal, Polonia, Hungria, Cheaquia, Eslovaquia, Bulgària, Rússia. Però a Europa, el Tribunal europeu dels Drets Humans és el que mñés sembla un Tribunal Constitucional Europeu. Aquests tribunals s'han de mostrar plenament independents del poder politic per cumplir amb la seva funció que és la de protegir els drets fonamentals tenint per eix la protecció de les llibertats. Aquest tiopus de jurisdiccions han de donar valor als principis geenerals del dret, i a la interpretació del dret procedent dels demés tribunals europeus. Amb aquest criteri no fou vàlida la retalladaconstitucional de l'Estatut D'autonomia de Cataluinya, doncs en lloc de protegir i garantir les llibertats el Tribunal va limitar l'acord del Parlament de Catalunya, va corretgir el vot polític  que parlava de llibertats. No van conciliar els Magistrats constitucionalisme i democràcia. Un Tribunal aixís ideologicament contaminat no és garantia ni assegurança de democràcia, ni  e les llibertats conquerides pel poble a la sortida d'una dictadura. La contaminació política, sigui progressista, sigui conservadora, sigui revolucionària o sigui reaccionària, és demostració i signe  extern de manca d'independència en la Magistratura constitucional. En un i altra cas, les llibertats i la democràcia corren un risc. Sotmetre tota decisió a la legalitat vigent i a una interpretació restrictiva intra murs territorials, sense tenir en compte els principis generals del dret, les resolucions de les Nacions Unides i la jurisprudència del Tribunal europeu de Drets Humans és obrir la porta a la inconciliació del Tribunal constitucional de torn i la democràcia, posar en questió les llibertats.
.

corrupció i desinformació com a fets reprobables

L'any vinent tindrerm a Barcelona un congrés d'editors de premsa i periodistes.  Es parlarà de ña informaciò. Però espero que també de la desinformació  que denúncia la monja Teresa Forcades i les conseqüències de  no explicar els fests com són, silenciar els lobbies quan belluguen els seus inreressos de de darrera les ba,balines de l'anonimat. La desinformació es un  fidel suport de la corrupció. Avui l'editorial Claret publica i distribueix a travers el diari El Mundo un  breu i curiós treball de l'actual Papa Francesc publuicat a Buenos aires el 2005,  quan era el Bisbe  Bergoglio, sobre la corrupcíó.  Cal llegir-lo. La corrupció deia  s'ha convertit en una realitat habitual de la vida És elmón de l'engany, la frivolitat, la suoerficialitat, la intriga, el suborn, l'apariència, els enterraments més opulents. Pecat i corrupciò són  coses diferents. Però el pecat condueix la persona a la corrupció, es la porta oberta a una falsa suficiencia. La corrupció és com la mala olor de qui no es renta la boca, un no s'adona que és un corrupte, la seva autoestima hi impedeix. Ho veuen els demés. El corrupte consideraa Jesús de Nazaret com  un rebel del seu temps. També trobarem corrupció en el món polític, desde temps antics. La detenció de Crist n'és una mostra. Corrupció i fals triomfalisme és degeneració de la persona humana, corrupció sota la disfressa d'actituds socialment acceptables. La corrupció és contrària a la solidaritat social, se servirà de la desinformació. El Papa diu que també podem trobar corrupció en  corrents doctrinals, els que es creuen els elegits. Pasem de tenir poca vergonya a ser éssers sense vergonya, amorals, enms endinsem en l'estat de la corrupció, la vida com un frau permanent, el desordre de les idees i el pensamaent obnubilat per posseir. Produeix un món de consciències dormides, acostumar-se a la mediocritat i a la tebiesa, la esclerosi del cor, l'acceptació del consumisme com a via de la realització de la personalitat. No hi ha dubte, periodistes i editors tindran molt a parlar i reflexionar sibre el que fan i el que publiquen. Les organutzacions polítiques que ara anomenem partits  també hauran de mirar dins de casa seva com erradicar la corrupció que els ha convertit en societats asocials, gairebé secretes en el seu funcionament intern.

tendalls trencats

Que ara ens diguin que és l'hora del sacrifici dels polítics no sé si em sona  que ara faran algun sacrifici com Abraham o vol dir que collaran més encara la oposició i els pobles no esoanyols dins d'Espanya. Vol dir que rebaixaran més les llibertats?  Dona la sensació de que en aquesta comunitat de veïns uns decideixen pels demés, uns són els pastoirs i els altres les ovelles. El problema és que els pastors es creuen en possessió de la veritat, i ara es posen a recentralitzar com  diran ells mateixos, desaforadamente.  Recentralitzaen sense resoldre els problemes de fons que pateix la societat, de la mateixa manera que s'els oposa una independència amb ignorat contingut, a no ser que segueixi manant la dreta que ja sabem quin contingut té i ens donarà.  No serveixen les vanguardies quan els moviments socials no passen pels partits. La societat es transforma i no ho fan els partits actuals que  viuen instal·lats en el passat més pròxim sense evolucionar, sense canviar les lleis que els afecten i els poden obligar a evolucionar cap un règim democràtic on els militants i els ciutadans decideixin el que volen, no el que els imposen des de les direccions. Tiot sona a societat envellida, a institucions caduques. Sona a política feta d'esquenes als problemes reals, a un disseny que es vol promoure des deu  govern que no escolta ni admet el diàleg, un govern sense esperit crític ni reflexió dels errors.  Som en un edifici  institucional que de  moment ja té els tendals descolorits i molts trencats. Arribarem de veritat a una segona transició en el sector polític de les esquerres ? Superarem el joc competitiu entre sigles ?  Serà possible que  les ovelles passem de l'individualisme a la solidaritat, la unitat i la cooperació plural? Podrem viure sense pastors quen no ens estimen, que només volen la nostra llet, llana i carn?

idees fixes contra opinió lliure

La dreta centralista espanyola no ha dubtat en cercar una forma <<sibilina>> per recentralitzar administracions i serveis. Voler fer desaparèixer el defensor del poble en lloc del Ministeri d'Educaciò o el de Cultura, unificar les policies per absorbir de nou les competències traspassades o delegades que permeten controlar la societat, és lligar la societat a una consciència deformada de la democràcia, al folklorisme i al provincianisme que es potencia.  El centralisme no té un fonament racional en una societat que aplica el principi de subsidiarietat, posant entrebancs a més a la normalització polìtica. Les enquestes donen la possilitat de crèixer als partits anticatalanisnes que ofereixen una possibilitat d'identitat que no demana esforç, reduïda al tòpic de "España ante todo" o "España va bien i va a ir mejor", contra tota afirmnació de la personalitat nacional de Catalunya.  Demagògia, destrucció de les icones i la realitat catalana per aconseguir les seves finalitats tanbt sols afavoreix un ciment d'unió i un clima de descontentament palés a les enquestes. El que és lamentable és la manca de coherència de l'esquerra parlamentària a Espanya, afavorint l'augment de la influpència de la dreta de la que prenen i es posen en el seu paper, produïnt  confusionisme, el sucursalisme, una ideologia que no li dona al fet nacional  i a les reivindicacions socials el lloc que  correspon a l'hora de senyalar les prioritats.  Encara patim les conseqüències d'haver donat al començar la reforma cap a la demcràcia massa protagonisme a formes de reestructuraciò política per la via evolutiva, que han donat un excés de protaginisme en la polìticac i els aparells de l'Estat a srctors procedents d'aquell règim, ecloent la possibilitat de ruptura, parlant d'una recolciliacipo en la que els franquistes no creien ni volien.  En aquesta situació l'esquerra  absorbida per l'aparell estatal, segueix sense donar resposta. Tanmpoc es manuifesta cintra la recentralitzacipo mentres parla de fòrmules federals en abstracte. Tornen al temps del cubisme aríistic

no me digas que es un sueño

Se vuelve a poner en discusión  para qué sirven los parlamentos de las 17 autonomias actuales del Estado español. Las provincias sIguen siendo las mismas que ya habia  en el siglo XIX  aunque ha cambiado la asignación de competencias administrativas.  Ahora descubrimos que la devolución  a Catalunya de la Generalitat Republicana fue un solo un gesto  de reconciliación con los vencidos en la guerra civil 1936/39, pero insincero. Los recortes y discusiones de las competencias devolver a Catalunya fueron cuidadosamente planteados para lograr el objetivo: cerrar el círculo consumando la supremacía del Estado sobre las regiones y nacionalidades históricas. En ello sigue el actual Estado gobernado por la mayoria absoluta conservadora que paga los sueldos y pensiones más bajos de Europa, que aún quiere recortar más en nombre de los objetivos del déficit, preparando el despido masivo de empleados públicos  en nombre de la reorganizaciòn la administración pública.  La recentralización desde el Estado es un hecho que aleja el poder de la base popular, rompe la tradicional autonomia del municipio y consagra el poder periférico a través de las diputaciones provinciales.  En ese contexto el Parlamento catalán acusa el efecto recentralizador y el síndrome bipartidista espanyol con apoyos contranatura ideológica entre partidos, sin intención electoral   conjunta, pero impidiendo llegar a fondo  en investigaciones determinadas con diputados masa de los que  se desconoce su independencia de voz y voto obligados por la disciplina parlamentaria. En el Parlament pues hay disciplina de grupo. Votos suman y quien los tiene gana. A eso reducimos la política. La democracia puede llegar a ser un sueño con el lobo feroz de  la crisi despertandonos después de la siesta. Aún hay al menos quien alaba publicitariamente las bondades de una paella de  marisco y una cerveza  en la playa. La paella no es un  sueño, como tampoco el verano. Los partidos parlamentarios actuales  y el Parlament corren el riesgo de convertirse en un engranaje de una maquinaria política anticuada  y desprestigiada. Pasen de ser diputados masa con su reglanento  como vienen haciendo desde  1980 a ser diputados activos  de pensamiento, obra y palabra. Cambien el Reglamento y dejen de ser un sueño de parlamentarismo. Trabajen por y para el pueblo que les eligió. Defiendan los derechos sociales  y la libertad.  Dejen de buscar los informes en google. ¡Trabajen!

fracàs del règim parlamentari espanyol?

Espanya i Catalunya es guien per la mateixa Constitució de 1978. Perì sembla que el règim parlamentari no ha guanyat gran cosa amb l'actual normativa reglamentarista cvom tampoc ha recollit l'experiència de les crisis parlamentàrioes de la 2ª Repùblica espanyola.  El Parlament català va pel mateix camí amb diputats que avui hem descobert que noo tenen la dot de la improvització i han de llegir les seves intervencions encara que siguin de dos minuts. Trist i lamentable la manca de racionalització del treball parlamentari, la dependèncioa dels diputats sotmesos a les ordres de les organitzzacions que els han  portat a les llistes dels elegits, incapaços de rebelarse contra la seva sort política que ens recorda el paper dels treballadors sumisos en una empresa dirigida per una direcció que no escolta ningú. El règim constitucional italià no va tenir la culpa de l'adveniment del feixisme, ni la Constitució espanyola de 1876 tot el que va passar fins a la caiguda de la Monarquia, la proclamacipo de la República el 1931,ni el poble l'arribada de la dictadura del franquisme al poder el 1939, ni el poble català de la creació d'una Constitució espanyola el 1978 que semblava una cosa, que ens portaria la llibertat per a tots, que la causa catalana no seria oblidada, i ara resulta que el català ja es considera llengua amenaçada, i Catalunya una realitat en crisi per manca de tradició parlamentària donat que l'actual ha sigut una fita conquerida desprès de molts anys i generacions d'esperar. La nostra crisi no és produïda per una guerra ni per la polìtica postguerra, és una crisi  del règim polpitic representatiu actual, de les institucions i les formes de governar a Madrid i a Barcelona. És també la lluita dels interessos econòmics per imposar als polìtics els defectes de les seves polìtiques socials  i una pràctica conservadora en la elaboració de les lleis, modificant tot el que es va fer anys endarrera per dotar la ciutadanbia d'una estabilitat social ara caiguda. És també una crisi d'Estat, ara que volen reformar l'administració? Són cinscients els actuals goivernant que no solucionarem els probkemes del país a base de capgirar totes les lleis anteriors.

les grans democràcies del 2005

Em van fer arribar fa uns anys un petit llibre sobre les grans democràcies imprés a França l'any 2005. Encara no havia esclatat la bombolla financera i Espanya iba bien.  Al llibre es trobaven reproduïdes les constitucions dels Estats Units, Alemanya, Itàlia i Espanya. Es valoraven els règims polítics i les garanties constitucionals . Es destaca en el llibret els règims parlamentaris.La importància de la Constitució espanyola com la de la Repùblica Federal alemanya és que són de la segona meitat del segle XX i per tant pròximes, pertanyen al nou dret constitucional com a construccions jurídiques que es refereixen als drets  humans  que recull la Convenció Europea de 1950. Són construccions jurídiques que sobreviuen després del Tractat sobre la Unió Europea doncs presenten pàrticularismes peculiars cadascuna d'elles. Cal llegir-les. El llibre destaca que la Constitució espanyola, la més recent tenia per objecte fer un gir a la pàgina del franquisme. Es destaca també que en la nova Constituciò el cap del Govern concentra la part més grand del poder polític, com passa a les comunitats autònomes,  tot i que s'hauran de sotmetre a un control dels respectius Parlaments. Les noves cinstitucions tenien per objectiu, segons l'editor, preservar una identitat nacional forta compatible amb les identitats territorials, situació que es va trencar políticament a Espanya el 2010. Han aparegut uns límits al desenvolupament democràtic espanyol que l'han convertit en un sistema tancat.  El bipartidisme  espanyol explotat fins el límit ha instaurat amb el paraigües de la mateixa Constitució un altra règim autoritari i poc comunicatiu que no té res a veure amb el dissenyat per la Constitució. No extranyi el rebuig del poble als  polítics ni els moviments alternatius.  La Constitució actual feta per fer evolucionar el franquisme cap una democràcia a escala humana s'ha convertit en un règim jurídic antievolutiu, involucionista, gens respectuós amb la història i la realitat viva dels pobles que com Catalunya reclamen el seu lloc en el concert de les nacions lliures. Catalunya ja en té prou de suportar conspiracions i intrigues anticatalanes en nom d'una unitat forçosa i forçada.No crec que avui la nostra Constitució pugui ser considerada com la d'una gran democràcia. Espanya no va bé i la divisió social i política són al carrer.

l'horitzó socialista?

La idea d'un horitzó socialista per definirt el límit d'un sector d'esquerra, és a dir, d'un partit no conservador , sempre ha sigut mal compresa. Dretes i esquerres mai no han acceptat plantejaments pragmàtics d'horitzó i han viscut en la irresponsabilitat. Dretes i esquerres, quan els socialistes han estat al poder, han acabat per fer una política de dretes per conservar el poder, i quan han estat a la oposició, com ara, acaben per beneïr el que fa la dreta per no tocar allò que  conservadors i socialistes entenen que és  essencial. Els pactes no han faltat i els atacs contra les autonomies històriques no han faltat. Com diu avui l'exconseller Castells, el pacte PP-PSOE ha destroçat el poc que quedava de federalisme al PSC. Rebaixar el sobiranisme català és ara l'objectiu principal amb l'eslogan "no lo lograrán", Però el gran tema no és el sobiranisme que va fent el seu camí. El gran tema segueix sent la corrupció que omple planes i planes des diaris i contra el que no sembla que es mobilitzin amb contundència dreta i esquerra, ni a Espanya ni a Catalunya. Els codis de conducta no són suficients, ni serveixen per aturar la corrupció en els sistemes  que funcionen allunyats dels ciutadans. També hi ha corrupció a les Nacions Unides, com explica el sociòleg José Mª Tortosa en el seu llibre "Corrupción, corregida y aumentada". La senyala com un repte per la democràcia, doncs es parla de com atacar-la, però no es posen en pràctica les mesures necessàries. I com a mostra de la ineficiència política menciona el discurs del President Rajoy sobre l'estat de la nació a Las Cortes a finals de febrer de 2013. El Codi penal no és una eina suficient. Manca la prevenció. S'ha d'acabar anb la partitocràcia,  el secretisme de la gestiò dels assumptes pùblics, el clientelisme,  els interessos dels parents, amics i intermediaris, la despesa supèrflua, la corrupció en definitiva.  No atacar la corrupciò  genera un risc de fascistització, un objectiu de partit extrenista davant la irresponsabilitat dels demòcrates. És cert que la corrupciò ha acelerat la crisi de les demcràcies representatives  i també és cert que la mateuixa crisi ha produït més corrupció  quan es creu saber el volum de diner negre que mou l'economia submergida.  Ara comencen a sortir a la llum pública els resultats de la irresponsabilitat i la manca de control de les finances dels partits. Sembla que uns tapin els altres.  Qui menys decideix segueix sent el poble. Les portes dels estats majors dels partits segueixen tancades a la informació.L'horitzó és ara obscur. Una política d'horitzó socialista, la utopia.

però els ciutadans quan decidim?

La democràcia no és un invent com tampoc ho és la reivindicació dels partits parlamentaris i no parlamentaris catalans del dret as decidir.  Però darrerament escoltem veus individuals de representants polítics que parlen en plural i generalitzant. Ells sembla que han decidit i que  interpreten decisions desconegudes dels  partits que els van presentar a les eleccions. Uns, independents a llistes de partits, altres procedents d'altres formacions. La democràcia no té una definició única  ni és un concepte universal. És una forma de vida que es fa dia a dia,  a més de ser una forma de govern basada en el debat i el consens, no en la imposiciò del que oensa el cap. Quan els dirigents o  les persones instal·lades a les cúpules de les organitzacions polìtiques opinien, darrerament no diuen si ho fan a títol personal o com bons soldats segueixen instruccions de consells de direcció o els comandaments dels partits. La gent del carrer, els no afiliats que són la majoria real, votin o no a les eleccions, ignoren el funcionament intern de les associacions polìtiques i cada. vegada els entenen menys. Ja es parla de paìs de pandereta tabnt per Espanya com per Catalunya. Recentment hem sentit dir a un diputat de ERC a Madrid que trencaran relacions amb CiU al Parlament de Catalunya si CiU no convoca el referèndum el 2014 segons el que van pactar o pretén allargar la qüestió més enllà del 2014. Ja amenaçen amb demanar anar a eleccions generals a Catalunya.  És veritat que els catalans tenim pressa per poder decidir el que volem ser. Però les estratègies per aribar-hi, tres segles desprès de la invasió destructora de la nació no són necesariament úniques ni uniformes. Som en temps de construir, en temps de fer la unitat convenient i útil pel país que volem ,mantenir viu en el concert de les nacions, no en temps de crear relacions piramidals i de donar-nos empentes uns als altres. La pregunta per a tots aquests polítics actuals, alguns dels quals porten anys i anys en el mateix lloc, no han tingut mai un lloc de treball  fora de l'administració apart del funcionariat pùblic o la representació polìtica, no saben el que és patir el dia a dia de la feina i el pagaments dels deutes. La pregunta segueix essent la mateixa del títol d'aquest post, ´és a dir quan hi han debats per poder decidir i que  es diguin les conclusions o acords després de fer el debat. Si el queb ha dit el Sr. Alfred Bosch com a dioutat d'Esquerra a Madrid no té el respatller del Consell executiu del partit ni de les bases, llavors vol dir que aquest diputat parla en nom propi, no en nom del partit que el va posar de cap de llisua en unes eleccions per diputat a Les Cortes. Es ficaria en qüestions que no li competeixen. I aquests dubtes i silencis dels militants cal aclarrir-los. Hi estan d'acord els militants d'ERC amb tot el que diu el Sr. Bosch? Impera al partit la llei del silenci, el no debat, quan parlen els instal·lats al poder?  Es aquesta la democràcia que pensa implantar ERC en el futur si arribés a guanyar les eleccions a Caalunya?  En polìtica oblidem sovint que no s'ha de tenir pressa.  Però recordem als partits actuals que portem més de 35 anys esperant que comenci un debat clarificador amb klum i taquígrafs. La política de l'ara convé no sempre és viable. Ara menys que mai quan el diàleg  amb el poble no hi és.

participació, paraula que ha perdut el significat

La gent ja no pensa en participar en res.  No és creu en la participació com a mètode per solucionar les diferències socials i garantir les llibertats. El desgast de la paraula l'ha espatllat quan es posa al costat de la democràcia representativa. Ho deia ahir en Ernest Maragall en una reunió de membres de la NECAT de Barcelona. La gent ja no creu enn la participaciò. Es vol  poder decidir com ser, com viure. Es volen respostes immediates a tots els problemes. La gent ja no vol esperar. La voluntat col·lectiva no existeix més que en els grans actes, quan sortim junts a manifestar el que som i el que volem. Les relacions intel·lectuals es troben avui en un sistema antiquat incapaç de generar noves estructuras i nous sistemes. La societat viu malgrat el poder polìtic. Es posen per davant els protagonismes personals, les ambicions dels polítics funcionaris. La incomprensió dels demés que no segueixen el seu pas i la ostentació de poder de masses semblen  ser les regles del nou joc dels instal·lats en el poder. Decidir els models del futur, trobar els arguments, redescobrir la participaciò en la cosa pùblica començant pels cercles més pròxims és la primera feina per recuperar la política clara, dialogant, directa, honesta, és la forma més autèntica per recuperar el significat original i l'eficàcia de la participació social. Delegar i donar mandat ja no és suficient avui. La gent jive ha canviat l'estil de vida, l'objectiu és el cinsukm, no la feina i això passa quan no hi ha feina, situaciò que  reau una niva geaografia politica no necessariament interessada en la idea de la participació. El resultat és que dues generacions després el final de la dictadura encara no hem desenvolupat ni desplegat la democràcia participativa, excepte en les indústrias que sobreviuen en forma de cooperatives, amb un incert futur econòmic.

Ajuntaments buits de competències pel futur

El futur municipal no serà el que haviem somniat fa molts anys, quan parlavem de democràcia municipalista. Ara està en marxa un avant projecte de llei dels règims locals per a tot l'Estat que serà una reforma totaql de la llei bàsica actual del règim local. No ens preguntem ni ens exlpliquen quines són les raons que han portat el govern espanyol a dur a terme aquesta reforma. Però sembla que durant l'agost del 2011, segons explicava aquesta tarda el Catedràtic de Dret Administratiu i President de la Comissió assessora de la Generalitat  Sr. Tomás Font en una conferència al Col·legi d'Advocats de Barcelona, tabnt el Sr. Berlusconi com el Sr. Tajoy van rebre una carta, seginsd la qual havien d'aplicar al món local la legslació econòmica  fonamental, 'alicacipo del principi de sostenibulitat ja introduït a la Constituciò espanyola en l'acord exprèss de PP i PSOE amb el nou article 135. L'objectiu serà liquidar, millor eliminar les petites unitats municipals, b uidar de competències els municipis a favor de les entitats supramiunicipals que a Espanya són les Diputacions, de manera que es consagra la divisió d'Espanya en provincies. Treure competències és treure tanbé la potestat reglamentària i fiscal. A més les competpencies hauran de ser evaluades d'acord amb un cost standart que establirà el Givern per reial Decret. A Catalunya, sense eliminar les provincies, podrem salvar els cinxells d'Alc aldes anomenats Comarques i possiblement les Vegueries si no trriben altra soluciò millor o sugerida. L'adminuisrtracó estarà sotmesa a un control i haurà de ser reestructurada. Es perdran llocs de treball amb els canvis i tabcament  de les empreses pùbliques. Els interventors tindran més facultats. Cercaran la eficàcia i l'eficència amb la reducció de costos. Cal veure si som o no en linea amb la Carta europea de les autonomies locals, doncs  és segur que xocarà la nova llei anb les competències de les Comunitats autonomes. Es perdran cometències que tornaran com a competpencies delegades, desapareixeran les complementàries per aparèixer les impròpies. La porta queda oberta a la corrupció, doncs l'esborranys no resolt moltes preguntes que ens odem fer. Quedaran els municipismcinvertits en entitats veinals?  Com es definirà la participaciò dels ciutadans en la gestió política del municipi?
Coincidirà aquesta refoirma espanyola amb el projecte de llei en tràmit a C ata,lunya per la reforma de la llei de règim local del 2003? Com intervindrà la activitat privada en la gestió del servei pùblic?Com s'obtindran les garanties financeres per assegurar les autonomies locals?  S'atreviran des de Madrid a crear ara una LOAPA municipal?  Interferiran les competencies de l'Estatut de la Comunitat catalana en matèria local?  La reducció i límits del govern municipal serà aviat una realitat a tot Espanya com també la organització del servei públic. Amb la reforma constitucional de l'article 135 ara l'autonomia local es limita a la suficiència financera. La política dels municipis com insttitucions quedarà supeditada a l'Estat agradi o no, un Estat que no diu com establirà el cost standart, ni qui hio farà i tampoc qui ho pagarà.  Una pista pot ser la exigència per els municipis de presentar estudis de mercats per fer ús de la iniciativa enpresarial en concurrència amb empreses privades. Però certes mesures ja es veu que infringeixen el dret de la lliure competència. La fixacio de costos té una vessant monopolista inadmissible. El municipalisme tindrà molt a exigir per frenar la tendència centralitzadora i el desballestament de la democràcia municipal. No es pot fer dependre la gestiò mnicipal de les lleis econòmiques.  Els acords polítics  fets amb participació dels ciutadans seran necessàris per barrar el pas a l'antimunicipalisme  que ens governa per seguir fent retallades i privatitzar lo públic. Sens dubte tornarà la corrupciò als municipis i els seus negocis.

som catalans, diguem-ho!

El de desembre de 1981 publicava al diari de Barcelona un article titulat << som catalans de Catalunya, diguem-ho!>>. Em queixava de que el rellotge polìtic de Catalunya s'havia aturat i ens deiem espanyols de Catalunya. S'havia aturat la construcció de Catalunya. Demnanava un profund canvi del pensament polític català. El règim polìtic es tornava distanciador de les classes socials, fomerntava l'especulació en perjudici dels més humils, com ara mateix està fent el govern espanyol. El règim deixava l'estalvi sense benefici, encara pitjor ara amb les preferents i les subordinades. Augmentava el nombre dels pobres i sense recursos, com ara mateix. La situació trenta anys desprès poc ha canviat, però a pitjor.  No hi ha un autèntic diàleg. Es segueixen consignes.  No volen sentir parlar de negociar una sortida honorable i democràtica al problema català. El catalanisme polític exigeix avui voluntat d'ésser i permanència en la història, voluntat de reconstrucció i unitat per construir la nova Catalunya del segle XXI, restablir la democràcia al servei de la societat, allunyant-nos dels règims autoritaris. Ara l'expresident espanyol Sr. Aznar ens acaba de dir que  "no està oberta la discussió sobre la nació espanyola", i te raó des de un punt de vista centralulista que és el que defensen a Madrid.  Però obliden que a Catalunya no pensem el mateix i que no són temps d'imposicions contra la voluntat del poble i el sentiment nacional català. No volem discutir més  a Catalunya el que és Espanya, la Espanya que  ens vol sotmetre a les lleis de la majoria, l'Espanya que no escolta els catalans. No volem més plantejaments alterats i maquilats d'espanyolisme con la serie de Televisió espanyola  sobre Isabel la Catòlica. Volem ser catalans de Catalunya, precisament el que no volen els governants espanyols i els seus estats majors. Tampoc volen el diàleg sobre aquestes qüestions  els partits unionistes de Catalunya. Nosaltres volem donar la paraula al poble perquè decideixi el que vol ser, mentres a Madrid  es basen en la majoria absoluta de les Cortes espanyoles per impedir qualsevol moviment a Catalunya i si això falla encara els queda el Tribunal Constitucional com eina de combat.

el Conde de Barcelona que vive en Madrid

Ara fa un any que diverses entitats civils catalanes van demanar al Parlament de Catalunya iniciar accions legislatives per destituir el Comte de Barcelona i abolir  definitivamentels títols nobiliaris a Catalunya com a la IIª República. No va passar res l'any passat i tampoc aquest any al que hem de sumar el silenci dels mitjans d'informació audiovisuals i impresos a Catalunya, excepte El Punt/Avui que ho va publicar dissabte. Sembla que s'hagi de protegir la monarquia espanyola com sigui, principats,  marquesats, comtats i senyorius inclosos. L'anomenada Declaració de Montsuar de 9 de Juny de 2012 ha complert un any sense pena ni glòria, com si no s'hagués produït.  Amb el silenci afegit dels partits vatalans considerats republicans de tota la vida. Ja no som en els temps que segons José Mª de Permán eren l'anarquia i el desordre  contra les que va lluitar la monarquia dels Reis Catòlics  amb la seva justícia. I  el General Franco, el cabdill d'Espanya va apuntar a l'objectiu històric, segons Peman, d'un bon capdill castellà: la Monarquia. Els Borbó foren per el General Franco una garantia de continuïtat.  El Pare de l'actual Comte de Barcelona, Don Juan de Borbón etern aspirant al tron d'Espanya, però que es considerava el Rei per l'abdicació d'Alfons XIII al seu favor el 15 de gener de 1941, exiliat a Roma,, fou fidel al 18 de juliol i l'any 1940 no concebia altra Estat que el catòlic ni altra forma de govern que la monàrquica, ni altra Monarquia que la tradicional. El Rei Joan, sense tron i frustrat, fou el nou  Comte de Barcelona que durant la guerra civil 1936/39 intentà lluitar al costat de Franco contra la República en el vaixell "Baleares". Tanbé creia en el destí únic de tots els pobles d'Espanya. L'any 1946  va fer una declaració pública de protesta contra les democràcies occidentals França, Anglaterra i els Estats Units defensant el règim polìtica espanyol del moment. Criticar la Monarquia era passió i parcialitat, segons va escriure  Pemán en el seu llibre sobre el Comte de Barcelona l'any 1962. El General Franco va publicar la Llei de successiò a la Prefectura de l'estat l'any 1947 creant falses esperances entre els  monàrquics. A la seva mort el va succeïr l'actual Rei d'Espanya, fill de Don Juan de Borbó, que s'ha mostrat contrari al cas català i no ha volgut reclamar mai  a França la devolució de territoris ocupats i la reunificació de Catalunya. Joan, El Rei  Joan sense tron va renunciar els seus drets dinàstics a favor del seu fill Joan Carles consolidant la Monarquia espanyola. El Comte actual, com els anteriors ni entèn ni defensa Catalunya.  Els Comtes de Barcelona prefereixen viure a Madrid i conservar quelcom exòtic que només existeix en el paper històric i saben que desprestigia la història de Catalunya. Sembla que als partits actuals ja els va bé la farsa d'una Monarquia que ara constitucionalment es diu parlamentària deixant al passat les seves antigues definicions familiars. I ara segons deia l'ex ministre Sr. Oliart en un article a El Paìs el 6 de Desembre de 2007,  ens recorden que la Corona des de la seva entronitzaciò a la mort del general Franco, és garantia de integritat de l'Estat i seguretat per a tots. Però els partits polítics catalans  de fet no li discuteixen gran cosa a la Corona espanyola. Més aviat sembla que prefereixin ignorar-la menys en els actes oficials.

carta als treballadors contra la falsa democràcia

Carta a un obrero és el títol d'un escrit que Largo Caballero va escriure l'any 1945 a la Berlin ocupada pels comunistes de la Unió soviètica en la que es va refugiar. Els obrers també s'han dit i es diuen treballadors, i en temps del franquisme s'els conexia com productors. Vivien apart dels senyors, de la burgesia dominant recolzada en l'església adicte al franquisme i al bon viure.  Però l'arribada del consumisme i els grants magatzems a Espanya va canviar les coses. Els treballadors compraven i gastaven. Cotxes, rentadores, frigorífics televisors, apartaments, enciclopèdies a plaços, alguna màquina de cosir. La distància es va escursar quan treballadors es van posar a fer d'industrials, obrint tallers, competint amb els antics amos. La construcció  i el turisme foren uns dels caballs de batalla de l'aparició d'una nova classe acomodada. Fills de paletes anirien a la Universitat i sortirien arquitectes. El futur ja no era exclusiu de les families de l'alta burgesia ni dels militars i alts funcionaris del règim. I aquestes noves generacions unides als treballadors foren els que reclamaven llibertat i democràcia. Largo Caballero deia als trebaladors que el franquisme resisitiria fins el darrer moment. Ningú no es creuria una democratització del règim, com ara tampoc ens podem creure en la democratització dels partits monolítics fetas perls mateixos que els dirigeixen. També deia quie no ens podiem fiar de lers democràcies estrangeres donada la coneguda no intervenció en el cas espanyol. Però demanava al poble que es preparés per el post franquisme, elrertorn de les llibertats i la creaciò d'una estructuta federal de l'Estat. Volia llibertat efectiva abans que tornar a parlar de República, volia un nou codi fonamental de l'estat que respongui a les esperances de transformaciò social. Es va arrenglerar amb el criteri de supressió de l'estructura provincial, crear concerts econòmics, llibertat de mancomunar-se, ús lliure de l'idioma excepte en les relacions oficials. Volia una descentralització spta la denoominaciò de federalisme, igual que al final de la seva vida va reconèixer Gil Robles, el lider de l'antiga CEDA. Defensava que els drets individuals no fossin lletra morta i acabar amb la falsa democràcia i el monopoli de la llibertat religiosa per una sola església, respectant el sentiment íntim de les persones. D'aquella esperançá en queda ben poc, gairebé no hem començat a transformar el país i tenim un reaccionarisme intransigent vestit de democràcia que ha contaminat partits democràtics de la transició. Ens cal treballar més i més per fer desaparèixer la falsa democràcia que ara patim.

sentiment de país

Demà 10 de Juny commemorarem l'aniversari de la mort de Mossén Cinto Verdaguer i d'en Josep Tarradellas, els dos un 10 de Juny. Per en Tarradellas a Cervelló li faran un acte de recordatori i una cerimònia religiosa. Jo la hauria organitzat ecumènica, doncs el President Tarradellas va tornar  del exili a França a una Catalunya plural en l'aspecte religiós. No ens consta que la Generalitat actual  hagi organitzat res per reecordar la tenacitat i sacrifici històric del President que ens va permetre recuperar la Generalitat republicana com acte de reconciliació entre els dos bàndols enfrontats.  Per Mossén Cinto Verdaguer, home religiós i de lletres,  l'autor de Canigó,  Montserrat, l'Atlàntida i tantes altres poesies i lletres de cançons, el sacerdot que es va enfrontar al Marquès  de Comillas que feia fortuna amb el tràfic d'esclaus, el sacerdot que feia donacions al pobres, el Bisbat de Terrassa ha disposat que demà per la tarda a les 19 hores repiquin totes les campanes de les esglésies. No tocaran a somatén. Tocaran per la pàtria. També escoltarà el repicar de les campanes el nostre Honorable Tarradellas allà on sigui. Els dos prohoms es troben al mateix lloc al costat del creador. La seva conjunció, com si fossin dos astres d'energia positiva, ens ensenya un camí net i d'esperança. Ells ens comuniquen el sentiment i l'amor del país que defensem davant la barbàrie de la incomprensió, la intransigència i la intolerància. El país ha d'honorar les persones que ho han donat tot per mantenir i defensar les institucions i drets del poble. Ells són avui símbols de Catalunya.

desigualtats i limitacions injustes

L'agonia del socialisme científic que hem viscut a Europa, Federació Russa inclosa, ha permès la recuperació de la dreta neoliberal que denunciava Marcel·li Domingo. El socialisme en llibertat de que parlava Isidre Molas en un article a La Vanguardia publicat el dilluns, 1 de setembre de 1986, ha tingut els seus tombants, però no ha acabat de desenvolupar les possibilitats d'una societat que ja patia les pressions de les exigències econòmiques d'aquells anys. Però mentres a l'Estat espanyol en plens anys 80 les coses no acabaven d'anar excepte l'obra pública i la bombolla empresarial, a més de preparar laliquidaciò dels monopolis per entrar a Europa, els esforços i la necessària solidaritat social reclamaven també una democràcia indústrial, crear les condicions per desenvolupar les llibertats més enllà de les lleis, igualar les condicions de llibertat, com deia Isidre Molas en el seu aarticle, doncs no és admissible una societat en la que la llibertat i la igualtat siguin exclusivament pels poderosos. La modernització de la societat catalana i de la societat espanyola no s'han produït en les altes esferes, encara marcades per els prejudicis que no amaguen els programes d'alguns partits que recullen els seus vots.  No veiem en l'espectre polític actual programes socials creíbles, ni actuacions per corretgir les injustícies d'ordenances antiquades. La societat ha de tenir clar que no hi haurà llibertat si continuen les desigualtats. La injustícia de la desigualtat és també la injustícia de la manca de llibertat. I sense llibertat personal és molt clar que no és pot parlar de llibertat col·lectiva, per moltes vanguardies polítiques i utopies que s'ens presentin.  No m'agrada i crec que tampoc a la gent que treballa la dictadura, i menys la política de contenció.

democratizar la democràcia inorgànica

Ara molts comentaristes i politòlegs parlen de regenerar la vida polìtica, però no aclareixen què passarà amb els prejubilats i jubilats, que som molts,  tots de més de 62 anys, que tenen esperances, il·lusió i energies per treballar per la cosa pública. Com ens han tret de les enquestes i no ens demanen opinió, en polìtica està passant el mateix. La regeneració no passa per la gent gran, no sigui que volguem organitzar un govern gerontocràtic. No entenen que la gent jove i la gent gran han de treballar junts i complementar-se, els grans transmeten la seva experiència i coneixement als joves. Seguim criticant la manca de democràcia interna dels partits que també reconeixem són necessaris per fer funcionar la democràcia, encara que mal faran evolucionar les institucions els que acumulen càrrecs i antiguïtat en els càrrecs. La nostra democràcia no és la orgànica del sistema franquista. Per tant és inorgànica que defineixo com oberta i evolutiva. En el moment en que la democràcia té una lectura restrictiva, incorpora de fet el sistema que es volia abandinar al canviar de democràcia que és el que va significar la Llei per la reforma Polìtica de 1976, que ja parlava de la democràcia sense afegir-hi el calificatiu d'orgànica. Els anys que hem passat des de aquella llei no han sigut suficients per introduir les necessàries correccions de renovació. 23 anys d'un President  conservador a Catalunya, encara que sigui reelegit democràticament, és una mostra de feblesa i de desconfiança del mateix dirigent envers els seus col·laboradors que poc a poc s'han apartat de la política activa. Ara és possible convertir-se en lider d'una organització parlant  repetitivamentd'un projecte que no es concreta mai, però  controlant els fixers del  afiliats al partit  o grup de torn que no s'obren a cap dels aspirants ni als nouvinguts, impedint l'exercici de la igualtat d'oportunitats.  I és que moltes vegades els congressos són actes festius per consolidar públicament el que ja està decidit pel sanedrin. Democratitzar la democràcia i conseguir que les organitzacions treballin respectant uns mínims ètics i el respecte als demés per damunt de les ambicions individuals. No s'adonen que els partits no aglutinen ni l'ú per cent de la poblaciò. Tant pocs no poden decidir per els molts que fugen d'ells, que no volen saber-ne res, que ni van a votar. Tant pocs, desprestigiat i criticats per tothom no es poden creure unes enquestes que no tenen en compte l'abstenció creixent que ja sobrepassa el 30% dels electors inscrits al cens. La política piramidal  d'avui és la preparació de la demagògia i el populisme. El futur no l'escriuen les enquestes que consoliden l'immobilisme i la política decidida pel lider de torn amb l'aclamació del consell directiu del seu partit. És molt clar, cada dia més,  que per renovar la denocràcia i les organitzacions polítiques aquesta manera de fer no pot seguir a Catalunya.

són perverses les idees?

Hi ha qui diu que les idees no s'han de moure dels llibres on son per naturalesa. La democràcia és una hipocresia que cal potenciar  sense gaires canvis per recuperar els ciutadans que desconfien dels polìtics amb un esforç de cinisme. Es vol gent sumisa, no gent raonable. La millor arma és la por a perdre el treball o no arribar a tenir-lo. Exigeixen vots i no pancartes als que protesten per fer canviar les coses. I saben be que no podrà votar la gent un nou govern durant tres anys. No podem entendre quina justícia és aquesta o quin concepte de democràcia tenen els que diuen  que manen com manen perquè tenen majoria absoluta conseguida en les darreres eleccions, i ara els demés a aguantar-se. 36 anys desprès d'aprovar la Constitució de 1978, encara seguim igual, amb un moviment obrer paralitzat i un consens trencat en els temes socials. Com diu la CNT en l'editorial de Solidaritat Obrera de maig 2013, els treballadors són ara ciutadans sotmesos al imperi de la llei. I és que la gran batalla és la de les idees que surten dels llibres i les que transmet la tradició.  Ciutadans sotmesos i sùbdits del poder temporal és l'engany del sistema que pèrverteix els valors del treball honest, la responsabilitat i l'esforç.

lleis limitatives reforçades amb sancions

Es volen imposar noves lleis limitatives de les llibertats. Les obligacions imposades per llei es reforçen amb fortes multes. l'Estat ha descobert l'art de multar com a instrument de subordinació del personal per conseguir els objectius. No veure alcohol els menors, castigant els pares si la llei no es respecta pels menors. Sancions si no es presenten els c ertoificats d'eficiència energètica dels locals i vivendas een cas de comopravenda o de lloguer. Crearan llocs de treball per inspectors, sens dubte. Uns inspeccionaran i denunciaran els altres. Farem una policia paral·lela en tot. La por a l'inspector serà la oiva nalaltia de moda. Als carrers les càmeres de video prendran retrat dels vehicles que vagin a excés de velocitat, es passin un semàfor. Els clients enfadats poden denunciar els establimennts que els han de facilitar els fulls de reclamació. SDom a la niva societat de la denúncia. Tornem als temps de l'espionatge, de la denúncia per fer mal, de l'enveja. L'efecte de les sancions a les lleis és un nou cop d'adestral al sentiment liberal. Massa lleis, massa reglaments. Poca polìtica social, gens de diàleg, poques solucions apart del càstig com a argment. Inacceptable. La democràcia ni és el càstig com a element de reforç de la llei. La clandestinitat tornarà sens dubte. El botellón seguirà agradi o no als qui manen, diguin el qe diguin els pares. Ningú escarmenta en veien els demés. L'experiència és quelcom individual. Una cosa és el cinsell i una altre la imposició i l¡a,emaça de sanció si n es fa cas. Salut a cop de multa. Aviat tocarà als fumadors, als del bingo, als de les discoteques d'Eivissa, als de les paelles que no regulen el seu colesterol, als malalts crònics que fugen de les enfermeres que els renyen, i un no parar de situacioons que requereixen humanitat en lloc de persecució.Som en una societat on la gent té dret a triar el que vulgui fer sempre i quan respecti la llibertat dels demés i no perjudiqui els drets dels altres. Cal no oblidar-ho.Qui estimi la seva llibertat veurà malament una societat plena de lleis limitatives amb multes sancionadores en cas d'infracció del que les lleis disposin. Les imposicions mai han sigut bona cosa.

ja no enganyen

Alfonso Guerra, l'home  socialista de sempre que viu feliç a Sevilla en una casa benestant ens ha volgut il·lustrar amb el que ell creu és el que ha passat. I ha publicat un llibre de memòries que ja ha trovat detractors.  El primer a criticar és el preu, més de 20 euros que ja són diners per la gent traeballadora. Els que es troiben a l'atur dificilment s'el compraran si per estalviar no llegeixen ni el diari. El mateix Baltasar Garzon va dient que el que diu en Guerra d'ell no és veritat. Esperanza Aguirre diu ara que és el moment de crear llocs de treball, i la frase queda molt be, és oportunista en el moment en que els Hotels i els bars de la costa obrem per rebre els turistes i els estiuejants. Pêrò no aclareix res més. Desprès de l'estiu els contractats per tres o quatre mesos quedaran de nou a l'atur. Els temporers de la fruita també. És una falsa il·lusió la que ens presentan com un èxit des de un Govern que se sap vigilat per la Comissió europea i altres instàncies internacionals. I per acabar-ho d'arreglar el Príncep Felip inaugura  a Girona un congrés sobre seguretat jurídica, i sense saber dret constitucional no té altre sortida que llegir un paper on està escrit que el referendum no va amb la Constitució. El Prìncep Felip ha donat opinió política i ha marcat un pas de manca de diàleg i de coneixement del dret i l'evolució de l'estat de dret en el món modern. La monarquia no s'havia de pronunciar contra les esperances de Catalunya i menys  amb tots els titols nobiliairs que passeja, ha perdut el seu lloc de neutralutat en les pugnes polítiques i d'àrbitre al serei de l'entesa i la llibertat. Allò de que cap causa seria ignorada ha acabat per no ser veritat. Ignoren la causa catalana, uns perquè no hi creuen, altres perquè no volen reconèixer els drets naturals de Catalunya, i altres perquè encara no han entés que Catalunya sobreviu malgrat totes les temptatives  que s'han fet i encara es faran per destruir-la i fer desaparèixer cos i esperit, expressió cultural i ànima. Catalunya no és un poble covard. Som un poble lluitador, treballador i constant. Contra aquest poble les amenaces i els discursos de la por no serveixen per res. Ja és hora de que que s'en donin compte, canviin de política, pensin amb la cooperació i deixin de molestar el nostre teixit indusrial i comercial..

identitat constitucional i autodeterminació

Ara que el diputat i president de la Comnissió constitucional Sr. Alfonso Guerra ens acaba de dir que el dret a decidir no existeix en la entrevista que publica avui "El Periódico", cal que revisem el concepte d'identitat constitucional. Partim del fet que el pluralisme assegura el veritable rtespecte a la diversitat de les tradicions culturals i de les identitats ètniques i culturals. Al menys és el criterio seguit per el Tribunal Europeu de Drets Humans en Sentència amb data de 17 de febrer de 2004 (cas Gorzelik i altres contra Polònia). És veritat que aquesta sentència  defensa que la integritat territorial està per damunt de les minories nacionals. Al menys es recneix que poden existir minories nacionals dins d'un Estat euroeu oposades a la identitat constitucional que els superposen. Però aquest plantejament no eximeix de responsabilitat els Esttats,  i ha sigut el mateix Tribunal europeu de Drets Humans el que ha neutralitzat la creence de l'exempció que alguns Estats es plantejaven amb una aplicacio estricte de la sentència. S'ha produït una tendència a la recentralització de la que Espanya no n'està exempta . El mateix Tribunal, com explica el Professor de la Sorbonne Denys Simon en el seu estudi sobre << la identitat constitucional segons els jutges a Europa>>, ha deixat de donar patent de constitucionalitat a les constitucions dels Estats europeus. La sentència  de 20 de setembre de 1995 (cas Vogt contra Alemania), va fer prevaldre el dret a la llibertat d'expressió contra allò disposat a la Constitució d'Alemania sobre obligaciò de lleialtat dels funcionaris, i en el cas Hannover ha fet prevaldre el dret de les personalitats píbliques a la seva intimitat pr damunt del dret a la informació (sentència de 20 de juny de 2004). És a dir que el Tribunal d'Estrasburg pot exercir un control  del dret constitucional, oposant-se a la identitat constitucional  feta valdre pels Estats membres del Tractat. Les sentències del Tribunal d'Estrasburg opoden entrar en conflicte amb els textes constitucionals dels estats membres en quasevol matèria.L'error és confondre identitat constitucional amb pàtria constitucional o aquesta  amb identitat nacional. Doncs la Constoiticoò fou feta per pretegir les llibertats, no per anorrear-les ni impedir als ciutadans l'exercici dels drets democràtics a defenssar les seves opinions i el dret al vot. I entre ells, el dret a l'autodeterminació dels pobles que com Catalunya no s'han adherit voluntàriament a un conjunt territorial que ha viscut segles sense llibertat i ha patit governs despòtics, tirànics, intransigents, i militarment compromesos amb guerres colonials i ideologies autocràtiques. És evident que sobre el tema, Estrasburg té nmolt a dir encara. El Sr. Guerrra no pot anar dient alegrement que el dret a decidir no existeix en la Constitució.  Val més que vagi repassanrt les sentències del Tribunal Europeu de Drets Humans. El poble català té molt a dir, és a dir, a decidir sobre el seu futur com a poble, diguin el que diguin o s'inventin el Govern d'Espanya i els diputats del partits espanyols.

pel camí tort, impulsen la crítica

Les notícies  que m'arriben em deixen perplex. El Parlament de Catalunya retira ara el teletac als senyors diputats i senyores diputades, però dona 15 milions d'euros en subvencions als grups parlamentaris i segueix pagant complements per ser membre d'una comissió o presidir-la. És allò de cobrar per ser-hi a l'hora de votar i cobrar per treballar. I els diners es reparteixen per fer bullir l'olla de grills dels partits no democràtics, sectaris i monolítics que molts volem reformar substituint-los per partis de nova creació, al servei del poble i de les idees  de llibertat, progrés i justícia social. Sortosament sembla que al Parlament de Catalunya no serveixen alcohol al bar de la planta baixa. I mentres passa això, veiem també a les notícies com ens recorden els polìtics de Madrid que no pensen modificar la Constitució. Ens ho ha dit a Sitges el President del Govern espanyol a les Jornades del Cercle d'economia, i ens ho diuen els mitjans de comunicació que ens parlen d'un possible acord Rajoy/Rubalcaba sobre moltes coses, però no sobre el tema català que no volen tocar. Avui, per acabar d'animar el pati, ens deia el Sr. Rajoy a Sitges que  a Europa els països petits a Europa no compten. El Sr. Rajoiy vol desanimar elsempresaris catalans que donen suport a la Generalitat. Serà interessant veure que opinen els 27 d'aquesta declaració del President espanyol, mentres els  petits països que formen  la EFTA obren la porta a Catalunya. El retrat em deia aquesta tarda un bon amic es completa amb la negativa a concedir el visat d'entrada a territori espanyol als cientifics de l'Estat de Kosovo que Espanya no reconeix com Estat,  que volien venir aquest cap de setmana a Barcelona per participar en un congrés de medicina. Alguna cosa fonamental per l'entesa entre països i cultures diverses no marxa pel camí  cap a l'enteniment. La globalitat veig que té limitacions i exclusions. Alguns segueixen el camí tort i  l'ensopegada és tant segura, com els xiulets que va rebre el Prìncep Felip l'altra nit al Gran Teatre del Liceo  anant a veure "l'elixir d'amore".  No fou precisament la xiulada una mostra d'amor i aceptació de qui s'anomena Prìncep de Girona Senyor de Montblanc i altres títols, a més de possible hereu del de Compte de Barcelona en un territori on els títols nobiliaris foren abolits. Intentant imposar a Catalunya conductes i autoritats no elegides democraticament, els representants de l'Estat espanyol, vinguts de Madrid no fan més que impulsar la crítica i la contestació dels catalans i catalanes. Són les conseqüencies de fer política pel camí tort.