Catalunya de nou al Constitucional
by
Pau Miserachs
/
dijous, 28 de febrer del 2013 /
Posted in
autogovern,
drets fonamentals,
història,
incultura
La gran notìcia avui és que el Govern espanyol ha decidit enviar la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya al Tribunal Constitucional. Es succeixen les provocacions de tot tipus contra l'esperit pacífic i seny de Catalunya en les seves reivindicacions d'autogovern i de reconeixemnent del dret fonamental a ser reconeguda com a nació. Tornem doncs al Tribunal Constitucional ara per debatre si la Declaració del Parlament fou un acte polític no recurrible o un acte jurídic infractor de la Constitució. El Govern cerca tallar de socarrel les aspiracions catalanistes utilitzant ara mecanismes judicials com ja va advertir que faria. Posen la unitat d'Espanya per damunt de l'obligació de reconèixer lo mal fet en la història i els valors democràtics. Ni liberals, ni socialistes, ni demòcrates. Des de fer el boicot als productes comercials catalans com acaben de comprovar els productors del Cava fins mal dir dels dirigents polítics de Catalunya intentant assimilar catalanisme amb nazisme. El desconeixement, la inculturaq històrica i política, el desconeixement de la realitat del dia a dia de la gent treballadora, el no voler acceptar la voluntat popular manifestada en una manifestació unitària a Barcelona l'11 de Setembre, ni el resultat de les eleccions catalanes del 25 de novembre, legislar a Madrid per damunt de la legislació catalana que pretenen modificar d'aquesta manera, inmposar el PSOE sancions pecuniaries als diputats catalans del PSC que defensen a Madrid el dret a decidir, recentralitzaciò de totes totes, són mostres del que tenim com a política i com a polítics al Regne d'Espanya. Catalunya tothom sap que no participa d'aquest esperit destructor de l'Espanya plural que ens varen prometre fa 35 anys. Catalunya i les decisions del seu Parlament no han de ser sotmesos de nou a un procès judicial. La democràcia no es mereix aquest tracte del Govern del Regne d'Espanya. No reduïm la Constitució a un engany deplorable.
Catalunya és dels espanyols o dels catalans?
He escoltat dir a diputats del PSOE que Catalunya és de tots els espanyols. Neguen el dret dels catalans a decidir el que volen ser i la propietat del seu propi país. Però aquests polítics que han aprés ha dir no a Catalunya per fer pàtria espanyola, no donen cap explicació que justifiqui aquesta negaciò de drets reconeguts en el Pacte de Drets Polìtics de Nova York de 1966. Resulta sorprenent que persones que se suposen coneixedores de la forma violenta en que Catalunya va ser vinculada a la Corona de Castella s'oposin ara a un acte democràtic dels propis interessats en decidir lliurament quin ha de ser el seu futur. La violència d'ahir no justifica avui la negació de drets democràtics que reclama el que fou ocupat militarment. Neguen taxativament l'exercici democràtic de drets reconeguts internacionalment a nacions incorporades a un Estat alié del que discuteixen el dret de sobirania. La confusió i malestar que produeix aquest discurs no ha de fer canviar el que pensen els catalans en consciència. Més aviat reforça el desig d'allilberar-se del lligam destructiu del poder de l'Estat dominador qu'exerceix jurídicament a Catalunya sense cap consideració per les institucions catalanes pròpies de Catalunya. Els catalans optem per la via pacífica, el diàleg, el sentit democràtic i la diplomàcia. L'Estat espanyol sembla que prefereix les imposicions, menystenir els drets de Catalunya, esborrar la història, reforçar el poder de que disposa. Espanya i Catalunya són dos estils de fer oposats radicalment. Catalunya vol construir una nova democràcia amb noves idees i gent no compromesa amb el passat. Espanya, pel contrari, prefereix seguir amb la via democràtica espanyola sortida del règim franquista i feta pels mateixos franquistes evolucionats a liberals per conveniència històrica del moment. La convergència en la via democràtica europea per Catalunya i Espanya es presenta com un objectiu difícil d'assolir per Espanya davant la realitat social políticament inestable de l'Estat espanyol per molt que el Partit Popular alardeigi de majoria absoluta a Les Cortes i de coïncidència amb el PSOE amb la qüestió catalana. A Catalunya i a Europa no hi ha ningú de pensament demoòcrata que es cregui que Catalunya és dels espanyols. A Catalunya ningú es creu les coses que diuen els del PSOE i els del PP. Què no saben que Catalunya va nèixer apart de Castella? Què no saben que a Catalunya la llengua propia no és el castellà, sinó el català des de el segle XI?Què no sabem que a Catalunya el llibre característic és Tirant lo blanc i a Castella El Quijote? Què no saben que Catalunya va tenir institucions i dret propis vius fins el Decret de Nova Planta fruit la victoria militar de Castella aliada amb França el 1714? Què no saben que la Generalitat de Catalunya no és un invent de la Constitució de 1978? Sorprenent que això passi en ple segle XXI i Catalunya no reaccioni davant aquest estat de coses.
frustració ciutadana, decepció creixent
Vivim moments crítics: Corrupció coneguda públicament de responsables públics, retallades salarials, capellans pederastes, robatoris de nounats a Hospitals per donar.-los en adopció, joves reclamant al Rei d'Espanya el reconeixement de la seva paternitat, suïcidi com a primera causa de mort externa, violència de gènere, bandes llatines, robatoris amb violència a masos, tràfic de drogues que no baixa, presons plenes, debats parlamentaris centrats preferentment en la qüestió econòmica de l'Estat i no en la mateixa crisi de l'Estat. Política sense oratòria. Respostes sense donar, contestacions estudiades a preguntes de partit. Espanya ha operdut credibukitat a nivell internacional. La Generalitat no té diners ni crèdit per pagar deutes. La ciutadania té clar que l'Estat està en crisi després de les eleccions italianes. Els models de partits clàssics han fet fallida i ha pujat l'abstenció. Al territori esoanyol passarà el mateix. El bipartidisme actual no té futur. El sistema ha caigut. Espanya és avui una realitat plural vulgui o no vulgui l'Estat. El creixement de la desafecciò catalana és indiscutible a cada pas que dona el Govern espanyol negant els drets de Catalunya a decidir el seu futur en llibertat i sense influències de l'Estat ni de ciutadans d'altres territoris aliens a Catalunya. La gent rebutja cada vegada més la política i els polítics. Els polìtics fan nosa. Els acomiadaments il l'atur segueixen pujant. La sensació de frustració que té el ciutadà és considerable. La massa s'excita cada dia més veient com ja no pot pagar el rebut de l'aigua i el de la llum plens d'impostos més que del servei de subministrament. L'Estat ha de saber que la pacièrncia del ciutadà té un límit. Cal que els polítics actuals llegeixin "els Miserables" de Victor Hugo i "El Contracte Social de Rousseau, per adonar.se d'on són i on no van.
dìputats espanyols neguen el dret de Catalunya a decidir
by
Pau Miserachs
/
dimarts, 26 de febrer del 2013 /
Posted in
dret a decidir,
drets humans,
relacions
Ha passat a Madrid el que havia de passsar. La Sra. Chacón ha deixat de votar a les Cortes españolas la proposta de negociar el dret a decidir que defensaven PSC i CiU. I els diputats del PP i del PSOE han maniuestat una vegada més la seva voluntat en contra de que Catalunya tingui el dret a decidir per si mateixa el que vulgui ser. ERC anava una mica més enllà, volia decidir sense cap mena de negociació prèvia. Perrò tampoc li han fet cas, menys encara. L'efecte és clar: Com haviem previst els dos grans partits esoanyols neguen avui a Catalunya el dret a decidir el seu futurr. I el seguiran negant. Ara o ens plantegem esperar a que en les properes eleccions no tinguin majoria cap dels dos, fent un front foral per conquerir el dret que ens neguen avui, o ens hem de plantejar un acte de decisió unilateral, dincs ens intentaran impedir per tots els mitjans i amb tots els mecanismes legals qualsevol consulta, fins i tot intentaran anul·lar les eleccions que tinguin una finalitat plebiscitària, les fem amb llista única per la independència o amb proposta única de cada partit. El que canvia són les relacions PSOE -PSC. Ara veurem com acaven i si el PSOE decideix separar-se del PSC a Catalunya i obrir botiga pròpia. També està per veure el que pensen els ciutadans de tot això tanbt a Espanya com a Catalunya. El que és clar també és que no som en temps de prohibir als pobles que vulguin ser ells mateixos per equilibrar la despesa pública d'un Estat central amb la recaptació fiscal de les provincies industrials i comercialment mñes actives però a les que més asfixia econòmicament reduïnt els recursos, inversions, competencies i drets de tota mena possibles, impossibilitant que puguin donar feina als territorisamb un 36% de la poblacipo activa a l'atur. Amb aquestes actituds fan més inviable que mai qualsevol tentativa d'entesa, tractar els catalans com els dolents als que no s'ha de donar el pa i la sal i pendrel's el que es pugui, el orimer la llibertat de decidir, és l'error més greu antieuropeu i antidemocràtic que pot seguir la política espanyola que representen el PP i el PSOE. El centralisme autoritari és enemic de la democràcia que EWuropavol construir amb el Tractat de Lisboa i la Declaració de Drets Humans feta a Niça incorporada.
la lliçó italiana
by
Pau Miserachs
/
dilluns, 25 de febrer del 2013 /
Posted in
antieuripeísme,
antipartits,
moral pública
De nou el populisme, els antipartits, l'antieuropeìsme i l'emprenyamenta amb els polítics de casta han triomfat a Italia. Ha pujat a més la abstenció, el no voler saber res de la política de corruptes, grups mafiosos i els aparells. El que passa a Itàlia, pot ser molt similar del que pot passar a Espanya en unes properes eleccions si seguim el mateix camí d'empobriment de la població. Les castes i clans de funcionaris posats en política són estructures de poder que, per l'abús del poder, acaben per desprestigiar les institucions. Un país sense institucions fiables és ingovernable. Però a més cal recuperar la moral pública, el sentit de responsabilitat de tots els ciutdans en el compliment de llurs obligacions públiques i privades, presentar la educació general i el respecte com a primera solució dels problemes, greus problemes que té la societat. Sense educaciò la indecència i la immoralitat són regle d'or. La corrupció ha arribat també a l'Església com a societat humana. Tota activitat humana reb la temptació dels actes corruptes. La polìtica espanyola a més la necessparia defensiva de no informar, no dir res, no contestar preguntes, donar evasives, i el que no convé informar és manté com a informació reservada. La manca d'informació i transparència, cosa pròpia de les societats secretes que estan prohibides per la Constitució, allunya encara més els polìtics governants del poble que els va votar esperant una política i trobant-se amb una de ben diferent. Per un poble treballador que nomñes sap treballar, malalt d'informació i manca de coneixements, aquest tracte és una emoenta cap a la intolerància i el populisme com el moviment de Beppe Grillo a Italia. La contrapolítica antisistema té la porta oberta ara a Espanya. El mimetisme que desfaci els partits tradicionals i els partits històrics és més que possible. L'avís és clar. Ja no caldrà que vagin donant explicacions per fer creure que tot va bé i fan el que han de fer. Sis milions d'aturats i milers d'empreses tancades avui ja no són excusa ni responsabilitat del Govern anterior.
i ara llista unitària o nova democràcia?
by
Pau Miserachs
/
diumenge, 24 de febrer del 2013 /
Posted in
catalanistes,
causa catana,
forces,
unitat
Simplificar les ofertes polítiques organitzant coalicions amplies podria ser una solucipo per dinar cionfiança a l'electorat cataà. És precisament el que s'esperava per les darreres eleccions. Però no va ser possible a l'esquerra. L'arc es va dividir a més entre els independentistes i els unionistes, i entre els independentistes mateixos. Avui mateix en Oriol Junqueras en unes declaracions a La Vanguardia, s'apunta a la proposta que vaig fer l'11 de Setembre de 2012 quan presentava el meu llibre "Democràcia potes enlaire", que va publicar e-notícies. Pèrò la unitat ara ja no és possible a nivell de llistes electorals. Seria dividir el país entre unionistes, independentistes i radicals. Faríem el joc als enemics de la llibertat de Catalunya. El que fou possible a les passades eleccions i el poble esparava, seria en el futur un error. És el ventall de forces, amb les eeves propostes que han d'anar més enllà de la sola independència del Regne d'Espanya amb tota mena de propostes de construcció nacional i fer possible una nova democràcia pròpia, no una còpia. Seguir amb el mateix, sense canvis formals, amb una llista unitària sense propostes de recuperaciò econòmica i social, sense proposta de mesures de reformes polítiques per fer possible la democràcia dels nous temps, la construcciò d'aquesta niva democràcia que ha de ser participativa més enllà del vot i dels partits, i sobretot respectuosa amb els drets humans, amb la dignitat de la persona humana a la que ha se servir. És el moment de construir les noves formacions polìtiques , el nou Estat català, no de fer barreges de persones pensant que posaran les seves ideologies a l'armari. No es tracte de quedar-nos amb l'actual via legislativa espanyola del franquisme evolutiu. O és que es volen fer agrupaments de partits sense ideologia? Partits aideològics no són possibles. La proposta arriba endarrerida, pot ser que arribi tard. Pensar en unes noves eleccions a Catalunya no és la millor resposta a l'actuació del Govern espanyol. Millor fer plantejaments d'unitat d'acció quan hagi perdut les eleccions el partit que governa actualment des de la Moncloa, no hi hagin majories ni de dretes ni d'esquerres a Madrid. i hagi augmentat el nombre de diputats dels partits catalanistes a les Cortes Españolas. El poder de decidir qui governarà Espanya ens pot permetre guanyar el dret a decidir dels catalans. Pensar en actes unilaterals en aquests moments en que Europa encara no és partidaria de correccions de fronteres interiors pot no ser útil per la causa catalana. El camí s'ha d'obrir pas a pas. Catalunya no és Kosovo. Promer cal fer la nova democràcia. Cal primer a Catalunya un Pacte Constitucional per Catalunya.
ara toca escanyar els jubilats
by
Pau Miserachs
/
dissabte, 23 de febrer del 2013 /
Posted in
esquerre,
fidelitzar funcionaris,
jubilats
Ho esperàvem feia temps. El Givern no ha tingut cap escrùpol de cinscupència en anunciar que retallarà en un 50% les pensions dels jubilats que treballin. El GIvern, i principalment la Miniustra Fàtima Bañez no volen recinèixer que les oensions d'aquest règim social són curtes, més curtes que les dels altres Estats de la Unió Europea. Amb pensions de mitjana entre 600 i 800 euros que serveixen per molt poc si tenim en compte que una residència de vells amb assistència mèdica, costa uns 3.000 euros per persona i mes en habitació compartida, és evident que els jubilats per sobreviure a les ciutats i pagar l'IBI, la taxa d'escombreries, les despeses de comunitat o el lloguer del pis, la llum,. el gas i l'aigua, a més d'alguna cosa per menjar, i ja no diguem el transport per anar al metge o a qualsevol cinema, necessiten com a mínim el doble del que ingressen oficialment. I en aquestes circumstàncies, la Ministra ens anuncia, que excepte els militars i els funcionaris de l'adminsitració central, els demés jubilats patiran la pèrdua de la meitat de la seva opensiò si treballen. La emprenyamenta i el disguits per un jubuilat que sembla que li demanin que es mori quan abans per donar-lo de baixa de les prestacions i pensions a abonar-li, són inimaginables. Tota la vida treballant i pagant perquè et diguin que el que has pagat a una institució pública garantida per l'Estat ara no serveix per gran cosa i que vas fer malament en jubilar.-te. Els treballadors que no gaudeixen de fortuna no tenen altra sort qie la de treballar i morir treballant si cal, vida d'esclaus. I els esclaus han de veure com els servidors dels amos troben la recompensa amb una jubilació en edat anticipada, normalment als 55 anys els cossos armats, i una segona feina, a més de ventatjes per estiuejar a baix preu. Sorprèn encara més que els partits que es diuen d'esquerres es callin i no hagin dit encara res si s'oposaran a la nova retallada anunciada als jubilats, al nou perjudici que els conservadors volen produiïr a les famílies dels treballadors. Deuen estar molt preocupats en netejar els papers i els seus pous de rèptils ara que la corrupció salta als mitjans per què els hagi passat per alt la qüestió, o ja no interessen els vots dels majors de 65 anys. Però no s'adonen de que el Govern esopanyol executa un programa de destrucció i esperuguir els votants de l'esquerra. Però al mateix temps fidelitza el vot dels funcionaris de les administracions centrals. No hi ha dubte, doncs a més molts dirigents polítics són funcionaris i els funcionaris que són un poder real, ja se sap poden ensorrar la política d'un Govern. Per sobreviure, el Govern i l'Estat no dubtaran en sacrificar el que sigui i a qui sigui. Ara toca doncs escanyar els jubilats. És evident que Caritas i el Banc dels aliments tindràn més clientela.
la via espanyola de la democràcia
by
Pau Miserachs
/
divendres, 22 de febrer del 2013 /
Posted in
canvi,
descentralització periode constituent,
ruptura
Ja no cal tenir dubtes ni fer-se altres il·lusions. Espanya té la seva pròpia via de la democràcia. Ho va dir el aleshires President del Givern espanyol CArlos Arias Navarro en el seu discurs pronunciat per RTVE el 28 d'abril de 1976 que van publuicar les ediciones del Movimiento. Era un no a la ruptura, fent una adequació de les lleis i institucions a les circumstàncies del cani mitjantçant la reforma,. consolidant la legitimitat que defensava d'origen i la forma monàrquica de l'Estat com a punt de partida de la nova etapa. No s'obriria cap periode cinstituent va dir rotundament. Catalunya quedava considerada com a regió. Uns anys més trad, el 1980, Francisco Fernandez Ordoñez, polític claridivident poc celebrat, pubicava amb editorial Taurus el llibre "La España necesaria" en el que ja parlava de les transformacions produïdes en el món al que tornava Espanya mort el dictador aquell 1975. L'adaptació al canvi, la modernitzaciò de l'Estat, el mòn empresarial, la justícia econòmica, la llibertat i la nova societat que haviem de crear foren alguns dels temes tractats i desenvolupats per el bon polìtic. Deia que la descentralització política (pàgina 158), és en gran part del món el signe dels nous temps, denunciant que l'Estat espanyol mai ha arribat a consolidar-.se com un Estat democràtic, modern i eficient. També deia que en els primers anys de la nova democràcia no s'havia avanát practicament res en la transferència de competencies. I governava la UCD quan ell demanava que les regions recuperessin la seva identitat pròpia a travers d'institucions d'autogovern. Contra aquest autogovern s'ha imposat com a demostrat el Sr. Rajoy aquests dies l'Estat espanyol que segueix sent el mateix, no democràtic, atrassat i ineficient. Ni Lopez Rodò amb la seva llei de procediment admnistratiu de 1960 va poder complir amb els principis que presentava de celeritat. economia i eficàcia. El repte segueix viu, i el President actual del Govern espanyol, com a demostrat en el recent debat sobre el estado de la naciòn,segueix aplicant la llei del silenci, no contestant el que el poble vol saber. Cap canvi del disseny fet per Arias Navarro i ja hem passat més de 30 anys esperant. La via espanyola s'allunya d'Europa.
crisi sense acord polític
Siguin quins siguin els pronòstics i les alegries d'uns i altres sobre el que s'ha dit a les Cortes espanyoles en el debat d'avui desprès del doscurs del President Sr. Rajoy sibre el estado de la nación, el quebha quedat clar és que no han dit res de nou. Tots saviem que no anaven a introduir nous raonaments. Tits saviem que uns i altres anaven a repetir el discurs que ja coneixem. El dioutat Sr. Bosch d'ERC que el Pfesident pronuncia com boig en lloc de remarcar la "s" i la "ch", en la pronunciació del cognom, mancança o falta de comprensió lingüística que vol dir desconeixement del pronunciament d'un cognom no castellà del seu propi Estat, excepte que volgués dir un altra cosa que la pronunciació feta pel President vol donar a entendre en català. I la premsa no s'ha adonat d'aquest detall que ben tractat donaria molt de joc a la crìtica irònica del que està passant a Madrid. La Vanguardia, que és el diari que més ven a Catalunya ja està rebaixant el to, posant en portada el discurs del President Rajoy contra la crisi econòmica, justificant el que fa. Però lamnentablement Rajoy no vol parlar ni pactar amb Catalunya,. Tot ho supedita al marc legal que ja ha interpretat prejutjant el futur. En el seu discurs d'avui ha deixat molt clar que no hi haurà dret a decidir. La crisi està servida. Ara queda per veuire com espabila el PSOE o si neix finakment una nova força política a Madrid que pugui substituir aquest nefast bipartidisme que patim. A Cartalkunya el mateix esperem que passi, doncs ni hem escoltat que el diputat SR. Bosch diguès la paraula "solidaritat" a mésde voler una Catalunya lliure i neta. A Catalunya també la crisi està servida des de'l moment que CiU perd intenció de votants en favor de ERC, és a dir que ERC arreplega un sector del voit conservador. Sio és així, vol dir que la lletra "E" i tot el seu significats'han despejat d'esquerra com va passar akl PSOE anb la "O d'obrer.Compte amb un futur que políticament no està escrit. I com deia el diputat d'ICV Sr. Coscubiela, cal que els actuals governants actual marxi per obrir un procés constituent i poder regenrar la polìtica.
passar temps sense resoldre la qüestió catalana
by
Pau Miserachs
/
dimecres, 20 de febrer del 2013 /
Posted in
fé democràtica,
possibilisme,
transició
Ja pot dir en Duran LLeida el que vulgui. Ni el President Rajoy ni el Govern espanyol estan disposats a resoldre la qüestiò catalana. No és cap problema deixar que es pudreixi la classe politica de Catalunya cremada en kla foguera del fracàs sobiranista que ens preparen. Futbol a dojo, toros, música, criticar els artistaes que ataquen la polìtica del govern en els premis Goya vestits d'Armani i que diuen que ni paguen els impostos. Un es preegunta er què no obren insopeccions f'Hisenda a aquests artitstes, o és que no tenen feina i no poden declarar ni pagar pek que no cobren. No veuen n iu volen veure la realitat. Catalunya és una ànima viva que voldrien morta. Catalunya vol ser recnoeguda com a nació i li neguen el dret més essencial a un poble que pot exhibir amb orgull una història, una llengua, una cultura, una tradició, una societat d'esforç, iniciativa i risc empresarial. Lectura de la llei fonamental segons convé a qui mana i té el poder. Dictadura del poder absolut sobr4e les consciències dels catalans. Aquest és el futur que ens anuncien de nou. Ja en honvan dir fa temps. Portan repetin aquest plkantejament des de molt abans d'arribar al poder. Ara nomñes tenim una soluciò que és esperar que el poble els faci dimitir com ha passat a Bulgaria o que un dia cinvoquin eleccuions generals. Llavors el poble tindrà la paraula. Però per ara de dret a decidir i de consulta, res de res. España, Catalunya inclosa, és un Cortijo que es governa des de Madrid. Aviat La vanguardia es tornarà a dir La Vanguardia española si seguim amb aquest regitzell d'imposicions. Manquen republiucans que defensin i practiquin els valors republicans i una nova classe política desvincukada de les organitzacions que han servit la monarquia biorbònica, directa o indirectament. La transició que necessitem es de renovació total de tot i totes, no de canviar un Rei posant-hi un príncep de la mateixa dinastia en el seu lloc. La nova transició exigeix provisionalitat i fé democràtica, possibilisme i sentit comú de la realitat social. Però la qüestipò catalana no s'apagarà amb el temps. Es viva i no morirà. L'amor per Catalunya i lo català neix amb cada català. La llavor és sana i neta.
esclaus per treballadors
Les retallades de sous, el reduir les possibilitats de despesa de les families i els seveis a rebre de l'Estat, la pèrdua de poder adquisitiu, les condicions de treball, el fer hores exraordinàries sense cobrar per tenir content l'amo, el no discutir els contractes laborals, les altes i les baixes, son alguns dels indicadors de que ara som esclaus. Els treballadors ens convertim en esclaus perqupe els amos, els empresaris puguin gaudir de bons viatges, bons trajos, els hotels més cars, restaurants de luxe. Es tracte d'obtenir beneficis reduïnt costos. És una pràctica que ja fa uns anys que dura. Els acomiadaments fan pujar el valor de les empreses. La gent que passa a l'atur és més dòcil, més fàcil de manar, més fàcil de fer treballar.Perdre la feina és apropa-se a la misèria. La gent no vol ser pobre, els fa por. Però les circumstàncies i el preu de recuperar l'economia de les empreses i bancs espanyols és la misèria de cada dia més ciutadans. Lleis avui injustes que haurien de tenir en compte en la seva aplicació la realitat social alguns exigeixen que siguin aplicades literalment, d'acord amb la seva interpretació egoñista i conservadora, sense pensar. Robar una gallina per menjar o un bocì de pa tornarà a portar gent a la presó. Tant sols respon la autoritat a la queixa social, la mobilització permanent, els temes puntuals que aixequen la protesta pública. Encara queden politics que creuen que la llei s'ha d'aplicar com està escrita, sense pensar els conseqüencies de l'estropici social i humà generat per posar la llei contra el poble. Amb la gent que volen acomiadar en vaga grans eopreses rendibles, no volen negociar. Deixen que l'empresa s'ensorri. Abans els acomiadaments que cedir. El poder sembla que torni cecs als governants i els legisladors que els recolzen. Els temps actuals ni són els d'imposar el poder per damunt de tot com a qüestió de principi. La equitat està per alguna cosa, com la mateixa evoluciò social. En lloc de fer una societat d'iguals en drets i oportunitats, cada dia fan una societat més distanciada entre classes socials, amb uns polítics més compromesos amb el conservadurisme del càrrec. Els esclaus no tenen veu ni vot, com els treballadors a les empreses. HAurem de tornar a estudiar quin és lorigen de l'Estat i la propietat dels mitjans de producció amb independència del que digui el Registre Mercatil. Del discurs d'avuo del President del Givern espanyol a les Cortes españolas no veiem millor missatge que el descrit.
preguntes per contestar
Ara veiem còrrer els policies per custodiar l'empresa dels investigadors detinguts per el supossat espionatge de tercers a la conversa privada en un restaurant entre la Sra. Alicia Sanchez Camacho i la Senyoreta Victòria Alvarez que té el mèrit del despit del noi i tot el que sap de les seves operacions econòmiques. Cal que no desaparegui més documentació ni arxius informàtics. I finalment han començat els escorcolls. La gran pregunta del milió és com sabien els investigadors privats ara detinguts que la trobada entre les dues dones seria en el restaurant La Camargue, el lloc i l'hora. Aquesta informació difícilment la podia tenir la competència, per tant havia de sortir d'algú molt proper a l'affaire. Ja tenim veus que apunten a la política del partit popular. Aquest origen un cop aclarit ens donaria la pista de la veritat i de l'autèntica missió de les escoltes i gravacions. L'esforç de la investigació policial és aclarir d'on va sortir l'encàrrec. La resta la valorarem després. La resta són especulacions per produir notícies o una informació indispensabke per destapar part de la porqueria política que tenim a casa nostra. Seria terrible que l'agència d'investigadors privats fos una tapadera dels serveis de l'Estat. El desprestigi de les institucions i elñs representants polìtics actuals, de totes les maneres ha tornat a estar servit.
entre el bloqueig i l'esperança
Que les retallades ens deixin els hospìtals amb una assistència deficient a l'espera de promoure la orivatitzaciò i la medicina privada, que l'ensenyament públic pateixi les conseqüencies de la política anticatalana del Ministeri de Cultura, els estudiants catalans es quedin sense beques, no es renovin les places de mestres i professors jubilats, morts o malalts a l'espera de que la gent acabi per buscar plaça a la privada. Que la gent hagi d'emigrar per guanyar-se la vida mentres els immigrants sense fortuna exigeixen prestacions i serveis tot i saben que la feina no arribarà. Que els desnonats per hipoteques impagades es calin foc o se suicidin com acte de protesta mentres alguns viuen en edificis del patrimoni històric sense pagar hipotecani lloguer, que la gent hagi de sortir al carrer per protestar, fer palés el rebuig a les mesures del govern i l'actuació dels poderosos, que l''església catòlica segueixi en silenci davant del que passa, qu'ara es vulguin silenciar a la ciutadania les escoltes de l''escàndol que ja coneix l'administració de Justícia per emparar un suposat dret a la intimitat d'un secret que han publicat tots els diaris i han comunicat els telenotícies, que és d'interés general, sembla que es vulgui utiñlitzar políticament com, ja està fent la presidenta del PP català. Que en una gala de repartiment de premis al sector cinematogràfic, artistes, guionistes,. productors i directors hagin de dir-li al Ministre de Cultura que han escanyat el cinema, reivindicar el dret del Sahara a la llibertat i que la llei Sinde no ha servit per res, que som un país de pirates i que es trobava a faltar el Princep Felip a la Gala que es fa precisament en el Palau de Congressos de Madrid que porta el seu nom, que en canvi el Princep, com deia la presentadora de l'acte prefereix anar a veure partis de handbol. Que la informació de l'espionatge sigui a Madrid i no es compti amb els policies de Catalunya ni per la investigació dona sensació de bloqueig. Sorpren que el poble no faci res per trencar el bloqueig. Els milers de treballadors d'Iberia qu'avui discutien amb els policies a l'aeroport de Madrid nomérs segueixen una actitud de protesta amb manifestació, crits, consignes i pancartes. La mobilitzaciòdemostra protesta. Però no és cap solució Mal tema frustrar l'esperança amb el bloqueig de les expectatives socials, eliminar a diari més llocs i mñes llocs de treball, siogui quina sigui la raó. El risc empresarial no es cosa dels treballadors, sinó dels empresaris i dels propiegtaris del capital. No és raonable desfer-se dels treballadors per potenciar l'accionariat i el valor del negoci. La descomposicio social i el descontent és un fet.
cimera sense policia catalana
Es reuneix a Madrid una cimera policial per analitzar i parlar del recent episodi descobert d'espionatge de dirigents polìtics i socials. El detonador ha sigut el cas de les escoltes a la reunió en un cèntric restaurant de les senyores Sanchez Camacho i Alvarez per parlar dels diners que movia en Jordi Pujol i Ferrussola, i pel mig apareix -qui ho havia de dir- la desapareguda agència de detectius Método 3. Ha sigut marginada la policia catalana i el Departament d'Interior de la Generalitat. Si hja trascendit que part dels detectius espies eren ex membres del cos nacional de policia i que s'intenta traficar amb la venda d'informació de la que disposen per haber-se- la endut dels arxius de la desapareguda agència de detectius o conservar-ne còpies. Es clar que els oibligats a la confidencialitat no van pen dre les mesures adequades i els que més han de guardar secfet de les seves feines són els que menys respecten el secret professional. I ara resulta que uina informació que hauria de ser secreta o haver sigut destruïda ara apareix a la traula d'una cimera policial que no t´`e res a veure amb els serveis de seguretat de Catalunya quan és públic i notori que l'anunci de la transició nacional ha fet venir a Catalunya més espies que mai del Centre Nacional d'Intel·ligència a la cerca d'informació del que és diu, de qui és mou, del que es pensa, de qui és qui a Catalunya. Madrid vol saber i no s'en amaga de dir-ho. Ara tenen molta més informacíó que els ha vingut de regal i tot gràcies a un suposat espèrit de revenja per manca de cobraments de policies detectius. El que és lamentable és l'exclusió de la Generalitat catalana i dels serveis especialitzats de Mossos d'Esquadre. Qui hauria de ser competent per investigar aquesta història negra haurien de ser els serveis policials propis de Catalunya. Excloure Catalunya de investigar i saber el que realment passa i quin era el veritable paper de la gent de método 3 fa sospitar la imaginació de la immersiò de ls espies de l'Estat que miren, pregunten,veuen, fotografien, segueixen poder, fan informes, no treballen, no coll·laboren ni donen informació a la policia catalana. Tampoc reconeix el Giovern espanyol l'pexistència de Mossos d'Esquadre i la seva preparació tècnica. No convé a l'Estat que la cimera del cas sigui a Catalunya. l'interés de l'Estat per damunt de l'interés de Catalunya una vegada més.
política sense principis, esquerra sense partit
Comença a dibuixar-se una activtat de joc brut a la política catalana com si mai no hagués existit el joc brut. Jo recordo quan una coalició ja fa molts anys, tants com 35, demanava joc net en el moment electoral. Però no parlaven de les maniobres i contramaniobres per desqualificar la competència, fer i desfer pactes. Tampoc explicaven com feien les llistes, qui decidia les incorporacions i els llocs dels candidats a les llistes. Tampoc sabem quanta gent va arribar a signar actes notarials de renúncia a l'escó que va posar en mans del secretari general de torn del partit que el presentava a la llista. Poc ha evolucionat la manera de fer polìtica als partits. Més aviat sembla que només fan política tres o quatre dirigents i els demés a seguir i no discutir. Ara mateix, l'Oriol Junqueras acaba de dir que <<rebentarà el Govern si no>>, en un to que per alegria de la dreta no dona gaire temps de vida al Govern de CiU. No són moments de rebentar governs que intenten fer miracles per superar l'asfixia econòmica i recentralitzaciò que promou el Govern de Madrid, un govern que sense moure's de la seva seu espera que la política catalana es podreixi fin a fer Catalunya ingovernable. La gent d'esquerra no ha de jugar a Catalunya aquest joc que convé als partits estatals. L'escàndol de l'espionatge entre partits ha acabat per desprestigiar els polìtics i les organitzacions actuals. Ningú no és creu el que diuen ara cap d'ells. Sembla que les etiquetes polítiques de tots els partits hagin o estiguin a punt de caducar, descomposiciò i crisi d'identitat, no respectar ni a nivell intern els principis de l'ordre social que defensen, anar a remolc de les reclamacions de la societat civil que les expressa amb mobilitzacions i recollida de signatures. La dreta demana austeritat i misèria, l'esquerra encara parla d'una felicitat utòpica i poc d'un ordre social liberal, llimar els aspectes inacceptables de l'actual capitalisme que tots veiem no camina cap el fracàs. Necessitem que l'espai d'esquerres maduri, s'obri a les idees i deixi de ser immobilista, oblidi l'ús banakl de les paraules progrés, vanguardia, llibertat. No existeix ara una casa comuna de l'esquerra, com tampoc ho és l'anomenada casa gran del catalanisme. Els diferents partits progressistes han abandonat la finalitat essencial de socialitzar la riquesa, i són els moviments socials, no els partits els que, per exemple han promogut la possible dació en pagament de pisos en els casos d'impagament de les hipoteques, i també la cancel·lació dels deutes públics amb les petites i mitjanes empreses i autonoms. L'esquerra ja no és el marxisme, ni un socialisme predefinit. Cal treballar per la llibertat de tots, la igualtat de tots i una concepció més justa i més hunmana de l'economia de mercat, donar respostes viables als problemes socials, pel reconeixement de l'existència de la nació catalana que no és un problema insoluble. l'esquerra a Catalunya té encara molt camí si és capaç d'¡assumir el fracàs del marxisme i d'adaptar acció a un nou ideari de progrés social. i treballar amb i per la societat civil i treballadora.
canviar l'Estat i la Societat
Cal canviar l'Estat és una exigència social. l'Estat actual no pot anar gaire lluny més. Els serveis no funcionen en condicions i sembla que encara funcionaran pitjor a mida que els serveis no puguin ser atesos. Manca de diners pùblics vol dir manca de mitjans, manca de professionals als serveis pùblics. El canvi no ha de consistir en la externalització dels serveis pwer la via de concessions dels serveis a empreses privades o fundacions que no tinguin garantida la financiació. En els moments actuals de crisi és necessaria la participació, ciomotar amb els que treballen en els serveis i coneixen virtuts, defectes, necessitats, com sortir-ne cada dia. La democràcia representativa esdevé insuficient, ha de ser compartida, participativa. l?Estat no és el gegant que s'ha d'enfrontar al poble. l¡L'Estat és el conjunt de serveis que el poble necessita per gaudir d'un benestar, i pot disposar la seva organització. canviarMal poden revisar l'Estat els que l'han portat aln fracàs, els que han posat l'Estat a servir el sistema en lloc del poble. Malament acaben funcionant les evolucions des de dins del sistema per fer-lo canviar. El vell sistema es menja el nou que és vol crear. l'Estat que volem reformar i modernitzar ha mantingut una Societat fonamentada en el poder i la cultura del diner. L'Estat ha sigut el poder per damunt del poder representatiu. La societat no ha sigut més que el productor de bens per fer viure la maquinària de l'Estat. Ara a l'Estat no li interessa que la societat recuperi poder per reformar l'Estat. Han passat més de trenta anys sense donar cap pas per canviar l'Estat i la Societat. Els socialistes espanyols van tenir la oportunitat de fer el canvi. Però no ho van fer. Quan els conservadors van arribar al poder amb majoria absoluta no van haver ce fer res. Tot seguia igual. Només hi ha un camí per fer el canvi de veritat. El camí passaa per la transformació social autèntica que indubtablement no pot fer un Estat governat pel poder conservador, sota el sistema que ha dirigit sempre els interessos generals. Canviar l'Estat i canviar la Societat és feina del poble que només apareix als col·legis electorals el dia de les eleccions i dels partits que de veritat estan al servei del poble per crear una societat lliure on es respecti la dignitat humana, és a dir el diàleg constructiu, els valors republicans.
impensables realitats contra la normalitat
El que s'ha descobert darrerament tots veiem que és una impensable realitat contra la normalitat democràtica a Catalunya. El voler saber que pensen i diuen els altres era normal en temps de la dictadura. També ha de ser normal en temps de la democràcia. El que no és normal és l'enregistrament de les converses privades, per no dir secretes. Però tampoc és normal recollir informaciò de primera mà sobre irregularitats de la família políticament més respectada de Catalunya de la que no se sap quin ús s'estava fent. Sembla que els principis ètics han quedat als arxius de les càtedres d'ètica. Fa molts anys que Spinoza i Jaume Balmes van deixar el seu magisteri. Podem arribar a considerar indigne de les persones amb responsabilitat política aquest tracte de les informacions. Fereix els sentiments de l'honor com arriben als mitjans d'informació les cuites. Sembla que preparin uns especials per la 5. Cal preguntar-se per què ha aparegut ara a la llum pública una història d'una noia que a més demana protecció i diu que la que no va ser la seva família és molt poderosa. Els té por. El que ha explicat, si és veritat, és molt fort com dirien els entesos. Però no ha tingut por d'explicar-ho a uns serveis policials i a un Jutjat el que diu que va veure i va viure. Algú podria arribar a pensar si es tractava d'una història construida amb la imaginació i el pas del temps. Desconeixem la finalitat de la confessió feta durant un dinar fa dos anys i mig a una capdavantera polìtica d'un partit contrari al de la seva ex parella. Era certa la història? Aquest tipus de reunions mai no s'han de tenir en llocs públics. Va mancar la prudència i la protecció del secret de la confidencia Vol dir que s'han fet anar molts diners amunt i avall sense que se sàpiga l'origen. Presenta una burgesia catalana com a corrupte. Però ara resulta que les accions contra la corrupció a Catalunya són a diari. Es presenta la política com una activitat farcida de corrupció. No s'escapa cap partit de l'actual sistema, encara que sembla que els d'ICV i les CUPS encara no apareixen embolicats en cap història. Els d'ERC no poden dir el mateix, doncs l'any 2005 l'ABC ja publicava informacions sobre subvencions de favor. I sembla que la ex-Consellera de benestar tampoc va sortir ben parada de la seva gestió polìtica. Aquesta realitat, impensable en una democràcia sana, està fent molt de mal a la mateixa democràcia entre les consciències de la gent senzilla que esperava molt més i unes conductes millors dels polítics amb càrrecs. No deixa de ser una demostració de que la corrupció és cosa de la burgesia. Tenir parents i amics en càrrecs també ajuda.
pensament d'esquerres on vas?
La pregunta és clara. A l'esquerra li passaa alguna cosa que cal aclarir per nio dur-nos més a engany. A Portugal hi nha hagut una reunió internacional de partits socialistes que ha acabat amb una bronca de la representant de les joventuts esponyoles criticant que la trobada se celebrés en un Hotel de cinc estrelles. Però no ha trascendit encara el que han discutit a la reunió. Ara sembla que l'Hotel perfila la ideologia dels reunits, sembla. Serà doncs un socialisme cinc estrelles? Però a Catalunya sembla que la oposició no ha fet cap pregunta al Govern en els darrers dos mesos. El socialisme també està dividit a Catalunya, uns perquè dimiteixen del PSC, altres perquè han fundat la nova esquerra catalana. Divisió doncs a l'esquerra que es reforça amb l'estabilitzaciò dels ecologistes d'ICV i l'aparició de les CUPS com a nova força parlamentaria. La mobilització ja no és patrimoni de l'esquerra. Ara es mobilitza tothom per qualsevol causa. Han passat els temps mítics que senyalava Leonci Petit recordant els aconteixements de 1992: Jocs Olímpics, Expo de Sevilla, Cinqué Centenari der la descoberta d'Amèrica per Colom, la posada en vigor de l'Acta única del Mercat Comú Europeu. Les celebracions ens van portar una pujada d'impostos i una recessió econòmica. Va patir l'estat del benestar. Es va parlar llavors de malversació. Van esclatar nous casos de corrupció com els de Roldan i Rubio. També va fracassar la operació reformista, del <<ara decidirem>>, auspciada per Miquel Roca. Tampoc van resoldre gran cosa en les relacions entre Espanya i Catalunya la incorporació de Ministres catalans al nou Govern socialista. Ara es dicvuteixen per fer pùbliques les declaracions de renda, però no per dir la veritat dels ingressos i despeses dels partits i dels càrrecs electes, ni per explicar els sistema i criteris actuals de selecció dels capdevanters per omplir les llistes electorals. La incoherència polìtica no té limits. Dreta i esquerra estan en el mateix sac.
vanitats delirants
by
Pau Miserachs
/
dilluns, 11 de febrer del 2013 /
Posted in
desprestigi,
informació,
política,
vanitat
Hem d'entendre que la trobada, fa dos anys i mig al restaurant la Camargue del carrer Aribau de Barcelona, de la Presidenta del partit popular català amb la noia molesta amb el noi Pujol va servir per què la primera tinguès a l'abast una bona informació dels diners que el xicot s'enduia a l'esdtranger.Però no sabem d'on surtien aquests diners. Pot ser que les dues senyores ara ho sapiguen i els demés no ho sabem. Tampoc sabem què hauran negociat. Menys encara el que pretèn fer la presidenta dels unionistes catalans amb la informació obtinguda. També ingnorem quin ´ñus n'ha fet duranmt aquest temps passat des de 2010. El silenci sobre la informació de que disposa la presidenta del PP que va ser vigilada a més per detectius que van enregistrar la conversa, és per anar al Jutjat. El Jutge qu'investiga els fets ha de tenir aquesta informació i rebre declaració a les dues senyores les quals haurien d'explicar en primer lloc per què s'ho han callat fins ara.. Cal que aclareixin tot el parlat i el per què de la iniciativa de la trobada que destapa el diari <<El Mundo>>. El que sembla encara més greu és que la política s'hagués callat la informació obtinguda i no sabem amb quines finalitats l'haurà pogut urilitzar. El fet la desqualifica. Ha oblidat el que exigeixen els articles 259 i 264 de la LECriminal en saber que un personatge feia evasió de diners. Ha jugat amb la honorabilitat de les persones i amb el despit de la noia que volia ser núvia. Aquesta no és la política que volen. Obra la porta a tota mena de conspiracions contra les persones. La política de les vanitats delirants que pot encendre figueres d'odi és practicada pel partit del govern del Regne d'Espanya. Afegim que ja no sabem com fer per aturar la voluntat de Catalunya. Ja no sabem, que fer per desprestigiar els capdavanters de la política catalana. Obliden que el desprestigi és per qui es serveix d'aquests mètodes. El problema és que la presidenta del PP català tampoc dimitirà. La vanitat li impedeix deixar la política i revisar les lleis que oblida. Encara no ha cremat prou a la foguera de les vanitats delirants.
míitic i mistic
<El Quadern gris>> és el llibre que identifica l'escriptor de Palafrugell Josep Pla. S'el considera el seu llibre cabdal. Com per Joan de Segarra ho són les seves <<memòries>> .Ahir vespre varen presentar la nova edició de l'obra a la seu de la Fundació que porta el seu nom que es troba a Palafrugell, al carrer Nou número 51. La edició ha sigut renovada per el filòleg Narcía Garolera que hi ha revisat paraules, accents, expressions comparant el publicat el 1966 amb el manuscrit que es conserva a la Fundació. Ara descobrim gràcies a la tasca investigadora de l'editor que els textos manuscrits publicats en l'edició anterior de l'editorial Selecta encara es conserven i han pogut ser consultats per establir el texte més fidel a l'obra de l'autor. Seria el moment de que el Sr. Borrás els doni a la Fundació Josep Pla que és el lloc on han de ser conservats tots junts. També fou la voluntat dels frares de Poblet que van indicar a Josep Vergés on havia de depositar els manuscrits. L'obra comença un 8 de març de 1918, quan Pla compleix 21 anys i ho celebra amb una plata de crema cremada i un deliciòs pa de pessic que treu la mare a les postres del dinar. L'obra acaba el novembre de 1919, després del dia dels morts. Pla enterra la seva vida anterior i s'en va a Paris a fer de corresponsal per el diari la Publicitat. No vol ser advocat, l'avorreixen els llibres de lleis. Tot el Quadern gris revela una actitud mítica de l'escriptor i també mística. Fa la crònica de dos anys de la seva vida, dels costums i de la realitat de persones i polítics que ha conegiut, dels fets que ha viscut. Tancat en ell mateix llença aplaudiments i crìtiques. Considera un llibre brillant que li produeix fascinació el Concepte general de la ciència catalana de Francesc Pujols. Critica els estudiants que tenen el do mecànic de llegir i repetir. Són els que guanyen oposicioms. Pla diu que estudiar vol dir llegir i a més a més reflexionar, relacionar, integrar, detallar, aclarir, absorbir, rebutjar, decidir, saber el que té importància i el que no en té. Per Josep Pla, estudiar és fer funcionar l'esperit. Al menys, tant que l'han criticat alguns, ens va donar la idea de fer funcionar l'esperit de Catalunya. i la referència de Francesc Pujols. Ara descobrirem que els que el criticaven desconexien la seva obra i la de Francesc Pujols. El que s'ha de dir també és que e<<l Quadern gris>> és una obra renovada pel mateix Pla el 1966, afegint-hi comentaris i paragrafs que ens expliquen el perquè un aparent jove escriptor de 1918 mostra tant de coneixements amb l'obra publicada a la seva maduresa a diferència de la publicada per editorial Diana o la mateixa Selecta dels anys 50.
volen que claudiquem i renunciem a la sobirania
by
Pau Miserachs
/
dissabte, 9 de febrer del 2013 /
Posted in
llibertat històrica,
ocupació,
sobirania
Mentres el President Mas demana que fem pinya per ser forts davant els atacs del Govern espanyol, Madrid comença a posar de nou Catalunya a la primera plana dels incumplidors i fabricants de desajusrtaments de la llei segions interpreten cada pas que dina el Govern català. Des de una llei feta al PArlament esopanyol per deixar sense efecte la sobirania legal del Parlament de Cartalunya per permetre reobrir les places de toros a la campanya contra el català que denuncia el Conseller Ferran Mascarell, més portar ara al Tribunal Constitucional la Declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya abans de la trobada secreta a Madrid del President Rajoy o el President Mas. No vindrà Rajoy a Catalunya a parlar, no té per què fer-ho, devaluaria la seva força actual que és la portaveu del Govern Soraya Saenz de Santamaria que fa el paper de l'advocat acusador. De fet volen espantar els catalans, volen fer quedar malamanent Mas davant el seu electorat, fer-li perdre credibilitat. Amb l'ofec econòmic no en tenen prou. Ens prenen per ingenus i es pensen que baixarem el caparró i ens portarem bé com els nens entremeliats a l'escola quan la senyoreta els renya. I tot asixò passa quan els espanyols surten cada dia més al carrer protestant contra el Govern Rajoy per la situació econòmica i social. La situació és greu a Espanya, amb territoris que arriben al 40% de la població activa a l'atur, amb més empreses cada dia sense financiació i sense vendes que han de tancar, i no volen veure que Catalunya es manifesta per molt tmés que per una qüestió fiscal o econòmica. No volen veure que la sobirania de Catalunya és irrenunciuble i que aquesta sobirania que forma part avui del Regne d'Espanya ha iniciat democràticament el camí cap un futur diferent del passat viscut, cap a la recuperació de la seva llibertat històrica que han anorreat temporalment per la divisió territorial entre Espanya i França, la ocupació borbònica del segle XVIII i les sucesssives dictadures fins 1975. Cal que ara el Govern Rajoy no converteixi el seu règim en una nova dictadura polìtica recolzada per un Tribunal Constitucional elegit a mida dels inrteressos polítics del poder. Haurien de pensar que els règims tirànics no tenen lloc a l'Europa democràtica i acaben desapareixent amb deshonor.
contaminació i descontrol municipal
by
Pau Miserachs
/
dijous, 7 de febrer del 2013 /
Posted in
informació,
partitocràcia,
tranjsparèhncia
S'han posat al descobert les remnuneracions que reben els Regidors de l'Ajuntament de Barcelona. Algun reb 129.000 euros entre sou i dietes i encara sembla no tenir-ne prou. No són sous de treballadors. I no paguen secretàries ni ajudants. No treballen sols. Ells tenen un equip de partit i personal de suport tècnic pagat per l'Ajuntament a més dels voluntaris i meritoris del seu partit. Però fan moltes presències a reunions per les que reben remuneracions complementàries. És un suma i segueix que dificilment volen abandonar. S'han convertit en càrrec-adictes. No obriran portes a la col·laboració desinteressada. No els interessa obrir la porta a la possible competència pel càrrec. És una actitud ben de dretes. Durant anys han amagat a la població la veritat del que cobraven i alguns s'han negat expressament a fer públic el seus ingressos i patrimoni inclús en termps electoral. Ha mancat la transparència. Estan contaminats per la impunitat de que creien gaudir pel poder del partit per damunt dels interessos populars i de la correcció en temps de crisi. S'han apuntat a la partitocràcia, el fals elitisme del instal·lat en el poder i la lei del silenci davant tercers. Algunes declaracions i notícies per no passar massa desapercebuts, i anar fent d'elecció en elecció. Els militants dels partits a aplaudir i omplir actes, o conseguir algun petit càrrec. El descontrol de la veritat en les remuneracions i activitat dels elegits ha convertit l'acció política en una activitat professional com a mitjà de vida. El descontrol fomentat per els aparells dels vells partits hó ha permés. La informació que transmeten els periodistes del diari El País aquest dijous obre els ulls a l'opinió pública. El negociet polìtic al descobert, la munyidora de la democràcia contamina el sistema. El canvi és ja fonamental i absolutament necessari. Han contaminat la democràcia i espatllat les institucions. La renovació real i la participació ciutadana és una exigència de la mateixa democràcia. Cal acabar amb la contaminacóò i el descontrol que acaben obrint la porta a la desconfiança, la desigualtat i a la corrupció. La contaminació i el descontrol ja és una corrupció en si mateixa. Cal preguntar-se com es pot parlar d'esquerra la gent que cobra aquestes remuneracions representatives amb tot l'aparell de que disposen com a suport tècnic, i si creuen que d'aquesta manera donen exemple ales classes treballadores, gent a l'atur i pensionistes baixos que tots plegats són l'autència majoria. Aquests sous per sobre de la mitja dels treballadors en una societat amb l'atur que tenim, són sous que acusen els aparells dels partits de corrupció pel poder.
el final del règim
by
Pau Miserachs
/
dimecres, 6 de febrer del 2013 /
Posted in
incomunicació,
partits,
poder,
sectarisme,
transició
El que ha posat de relleu tota l'escandalera de les corrupcions, ja no és tant sols la manca de transparència de la activitat pública, sinó també la crisi política d'un sistema que no correspon a les necessitats del poble català i del poble espanyol. El règim del 76 que va consolidarla restauració de la monarquia i la tendència a un bipartidisme excloent en el Parlament espanyol que ha implosionat amb la actual legislatura, sembla que està arribant al seu final, doncs ja ni la borsa respon a les promeses i afirmacions del Givern Central. Una política d'austeritat imposada al poble i les administracions perifèriques que no s'ha vist seguida per l'administració central de l'Estat han donat l'argument per que les protestes siguin diàries i a tots els nivells. Estudiants, professionals, funcionaris, treballadors de tots els sectors es queixen de la situació creada per les noves normatives, els immigrants veuen ara com els demanen el retorn voluntari al país d'origen. Sobren treballadors inactius amb un atur que fàcilment pot passar del 30% aquest any amb les noves retallades i tancaments d'empreses annciats. La representaciò política es veu sense evolució positiva. Els partits tornaran a estudiar les noves lleis electoral i de partits amb la calculadora a la mà, intentant fer unes lleis que consolidin l'espai que tenen guanyat també als parlaments autonòmics i barrar la possibilitat d'un veritable pluralisme. El règim, involucrat en el positivisme i el reglamentarisme, els formulismes i la incomunicació amb els votants ha caigut precisament per no reconèixer que som un país plural a Espanya i també a Catalunya. El sectarisme unitari s'ha fet amb la maquinària interna dels partits, fomentant la endogamia sacrificant la democràcia participativa als interessos dels grupets dominants. Han quedat sempre exclosos els crítics per afavorir fidelitats, conxorxes de poder. Els instal·lats han actuat amb un criteri patrimonialista i vertical, com en temps dels sindicats verticals, pemsamnt-se cada partit que és únic i disposa de la veritat absoluta contra els demés. Els polítics han quedat fora per afavorir els partits d'elecció en elecció el sistemade llistes tancades els escaladors de càrrecs, els compromisos delsliders, els endollats, els recomanats, els amos dels talonaris de xècs. Han mnancat principis d'un ordre social liberal, l'interculturalisme, els valors republicans, el reconeixement dels que pensen i opinen diferent, una nova formulació del progressisme social. La heretgia liberal és perseguida en els partits com en temps de la inquisició. La ortodoxia del poder és la que ha matat el sistema. Ara cal un canvi que no poden fer els mateixos que han destrossat la política democràtica. El pacte per una nova transició cap a la democràcia és absolutament necessari que compti amb la gent liberal i progressista, que no viu de la nòmina dels partits ni de l'Estat, marginada i exclosa pels partits actuals. Quan abans, millor per a tots els ciutadans.
silencis que parlen
by
Pau Miserachs
/
dimarts, 5 de febrer del 2013 /
Posted in
dèficit democràtic,
informació,
silenci,
transició
Han aparegut notícies sobre apunts comptables que ara es neguen per totes bandes excepte per qui les ha publicat que les ha lliurat a la Fiscalia de l'Estat. I les manifestacions contra la presumpta corrupció descoberta en el partit del Govern espanyol ens ha deixat bocabadats a tots, Fiscalia de l'Estat inclosa. Inimaginable que els que es diuen purs, els elegits, els que treballen segons diuen seriosament per treure els espanyols de la pobresa en la que hem caigut siguin, segons diu El País, els que més s'han beneficat del diner negre, de donacions opaques de benefactors i constructors. Però els diaris parlen poc de la despesa de més de mil cent milions d'euros que ha significat finalment la construcció de la ciutat de les Arts de València més els cent nilions que ha cobrat l'Arquitecte en concepte d'honoraris, i ara resulta que ja presenta problemes constructius per dir-ho amb elegància. El silenci és el millor remei per aquests casos. Pot-ser que sigui la solució que ha prés el President de no donar una roda de premsa sense limitacions i no dir gran cosa. A Catalunya tampoc estem gaire lluny del que pasa a Madrid. S'obren més expedients judicials d'investigació a mida que apareixen les inforemacions comprometedores tambñe per personatges polìtics de Catalunya i els seus familiars. Uns no parlen del fons de les coses i l'origen real dels diners i els altres tampoc. Si sabem però on apareixen i per on han passat. D'alguns sabem on els han invertit que no és precisament el país que tant diuen estimar. Tampoc ens diuen on abonen els beneficis de les seves inversions. S'ha parlat de posar accions judicials contra tots aquells que parlin dels fets. Volien imposar una mordaça a la premsa i els mitjans, la llei del silenci. Després canvien i s'adonen, els agradi o no els agradi, que existeix un dret que s'anomena llibertat d'expressió i d'informació. Han bloquejat qualsevol intent de crear unacomissiò parlamentària sobre la corrupció.També parla en silenci el documental "huellas de chapapote" del productor Pedro Estepa que porta dos anys i mig guardat en el silenci dels arxius de Televisió espanyola cumplint l'ordre de no emetre'l. El documental analitza l'accident del vaixell que va deixar malmeses les costes de Galicia. Era Vicepresident del Govern el mateix que ara m'és President. Som un Regne mancat de transparència informativa que és un invent europeu que encara no hem importat a la nostra política com tantes altres coses de les que som deficiaris. La inexistència d'una veritabke democràcia participativa que els conservadors, els nacionalistes i els progressistes dels partits de la transició no han sigut capaços de crear mantenint un status limitat a eleccions formals amb llistes tancades en benefici de la partitocràcia i de l'elit política. Els silencis del Rei i de l'Església també parlen de que alguna cosa no s'ha fet bé. Però qui ho ha fet malament no demana perdó. Sens dubte els silencis parlen, i molt més del que es pensen els que volen limitar la llibertat d'expressió dels mitjans amb amenaces de querellar-se per no guardar silenci. Voldrien donar més espai a l'esport i la canción española per distreure la gent. Poc pensen que la llei del silenci en política no serveix per aturar la informació.
tempesta sobre la política
by
Pau Miserachs
/
diumenge, 3 de febrer del 2013 /
Posted in
bons costums,
corrupció,
despreci,
empresaris
Ens creiem que la transició nacional ha guanyat comprensió a l'Estat Espanyol, i no és així. Avui El Periòdico en el seu baròmetre, a més de la desafecció dels ciutadans envers el Partit Popular, publica el resultat d'una enquesta segons la qual si bé la meitat dels espanyols demanen ina reforma de la Constituciò cap un altre model d'Estat, més de la meitat estan contra una modificació de la Constitució que pugui recollir la singularitat catalana. Els espanyols no volen la independència de Catalunya i creuen a més que els catalans rebem un tracte just per part del Govern espanyol. Per acabar d'arrodonir la voluntat majoritàrioa dels espanyols que ofereix la consulta gairebé la meitat opina que l'Estat espanyol és una única nació i no reconeix un Estat plurinacional. El despreci constant i amenaces del Govern espanyol contra el sentiment català. Es tracte per part del Govern espanyol ,d'una manera o de l'altre, de dilatar el problema una vegada més i de fer que una reforma constitucional absorbeixi el tema català per la redacció d'un nou Estatut pactat amb un Govern conservadors dins d'un marc federal. El desig de cinstruir un nou Estat europeu s'entén com una ofensa a la unitat esopanyola a la que ibligatoriament hem de seguir contribuïnt fiscalment pels segles dels segles, no adonarnos de la corrupció. El resultat conegut demostra que el poble és desconeixedor de la història real, dels abusos de l'Estat contra Catalunya que existeix una desinformació general de la veritat històrica i del que és i significa Catalunya com a poble defensor de la Repùblica i vençut en una cruel guerra civil ni fa gaires anys. L'esperit únic i unitari dels vencedors continua vigent. Ni la mort del dictador el 1975 l'ha apagat. Oferim diàleg sense renunciar al sioberanisme. Però no ens escolten, no ens volen escoltar. La tempesta del descontent un cop decoberta la corrupció consant any rera any no presenta cap solució. La gent ja no sap el que és la ètica ni els bons costums. El carrerisme per escalar llocs s'ha traslladat a la polìtica, l'ambició de poder s'ha ajuntat amb l'egoísme dels diners, el desig d'enriquiment a travers el càrrec. El materialisme imparable viscut aquests dies no és ni científic ni dialèctic, però silenciòs i efectiu fins que els periodistes l'han fet esclatar. La tenpesta que sacseja la política no pot deixar-se passar com si res. Possiblement les actituds ciontràries a l'emntesa amb Catralunya tenen molt a veure amb la corrupció dels polítics i dels empresaris que l'han mantingut.
misèria de la politica corrupta
Som en temps en que es desenvolupa una guerra sense sang per controlar l'economia mundial. L'especulació sobre unes i altres monedes no para. Els movients dels capitals poden desequilibrar els preus i l'anomenada balança de pagaments. El tribut als rics és el preu que paguen treballadors i classes mitjanes per sobreviure amb una devauació real del valor de llur treball. La oferta i la demanda de treball es regulen en funció dels beneficis de les companyies financeres i inversors que dominen els mercats. Els temples ja no són dipòsits segurs de diners i joies. Ara són els bancs garantits per l'Estat els que mouen i gestionen els capitals. Quan la corrupciò té una base bancària o financera la misèria arriba a les llars, finalment es destapa que també els dirigents polìtics reben la seva participació acaparant primeres matèries, càrrecs i influències. El risc no té límit com tampoc l'ambició. Els que han arribat a les llistes per bones relacions i a dit o han sigut anomenats per càrrecs dels dits de confiança, de designació directe, ara seran els primers en demanar llistes obertes, una llei de financiació dels partits, una llei de transparència, iel que faci falta per justificar la seva irrupció a la democràcia actual. S'apunten a la mateixa guerra dels banquers i financers, per l'apoderament del mercat, el seu, el polític. Els que diuen lluitar cntra els monopolis són els primers interessats en obtenir el monopoli de la gestió. Són els primrers en malmetre la democàrica quan no escolten el poble, quan no contesten a les pereguntes dels informadors,quan no informen, quan no diuen la veritat del que fan i del que passa. No dir la veritat és fomentar la misèria de la política corrupta. La corrupció una vegada posada al descobert fa perdre la credibilitat. El Partit popular la perd quan posada en dubte la integritat dels seus dirigents, es descobreix que una Ministra ha rebut ventatges econòmiques per despesa personal i familiar i es limita que ni té per què dimitir. Es creuen alguns que són intocables i que la impunitat va amb el càrrec que han conseguit. Aquesta gent ja no podran tornar a dir que defensen els interessos del poble.
dret a decidir abans que sobirania?
El Consell Nacional del Partit Socialista de Catalunya aplaudia avui l'informe del seu dirigent Pere Navarro en el que deia que per tenir sobirania primer s'ha de tenir el dret a decidir i que aquest s'ha de pactar amb l'Estat. Sembla que Catalunya és un país en construcció que no té història i ha de néixer o no en funció del resultat d'un suposat referèndum que ens hauria d'autortzar el Govern espanyol. No s'entén llavors que Catalunya, país existent quan Espanya no existia, hagués tingut un Parlament el segle XII, Governació, lleis i Dret propi respectat pels reis d'Aragó i els Austries fins l'arribada de Ferran VIIé. Si ja teniem sobirania segles abans de la Guerra Civil 1936/39 i de la Constitució de 1978, Catalunya només ratifica i reclama el dret a ser que ja tenia i no li volen reconèixer. Són més de cent els Presidents que ha tingut la Generalitat de Catalunya en la seva història. No volen veure que en els temps actuals la sobirania pot ser compartida, doncs de fet ja ho és a Europa. El que no pot ser és supeditar la sobirania del col·lectiu català a l'Estat evolucionat de la dictadura franquista cap a la democràcia actual, que en nom de la unitat no ens reconeix com a poble singular i ens obliga a vincularnos i a supeditar-nos a un sistema jurídic, llengua i una cultura que no són els nostres. Passarà al debat el mateix que als partits que defineixen la democràcia interna com el procés per la presa de decisions, procés perfectament discutible en sana democràcia. Els reglamentarismes actuals, com la llei electoral i la manca de transparència i d'accés a les informacions ocultes, estrets i afavorint els majoritaris, ofeguen el debat i la dermocràcia. Sobren reglaments parlamentaris, sobren reglaments interns de partits. Manquen la crítica oberta, el debat sense filtres, el parlamentarisme sense minutatge silenciador derivat del nombre de diputats de cada família política, el patrimonialisme excessiu dels partits, entendre que sense proclamació de sobirania no s'exerceix el dret a decidir. Negar finalment i no defensar la sobirania històrica de Catalunya arrebassada una i altre vegada per la força de les armes, és negar la història.
45 minuts de desencontres amb el Rei
Les turbulències de la corrupció anunciada i el terrabastall organitzat a la política espanyola coincideix amb el llançament del meu llibre, ara en castellà "Democràcia paras arriba: La ley contra el pueblo". La situació creada és primera plana a tots els diaris i mitjans. Han conseguit que es parli menys de Catalunya. Ara els catalans ja no som el problema número 1, ara ho és el Partit Popular i determinats silencis. Però no ha passat desapercebut que ahir el Rei va rebre en audiència privada el nostre President Artur Mas amb un tracte fred, distant, però educat. No ha trascendit el contingut dels 45 minuts de la trobada, no hi ha hagut comunicat conjunt. Tot queda, sembla, en el secret de la història. La reunió no ha sigut positiva. Mas li ha dit al Rei el que el Rei ja sabia i el Rei li ha dit a Mas el que Mas ja s'esperava. En resum un desencontre pel que no cal fer interpretacions. Protocol, fredor, cap entesa, manca de confiança. No saben ni tant sols si el Rei ha felicitat a Artur Mas pel seu aniversari. No hem vist cap acte simpatic ni a l'arribada ni a la sortida. No sabem si el Rei l'ha acompanyat o ha sortit sol. El Rei ha marcat la seva posició de cap d'Estat constitucional, i es manté en el que pensa i diu sobre la unitat d'Espanya. Des de la prefectura de l'Estat cap proposta o idea per apropar-se. Ben segur que no hi hauran canvis per ara. S'exigeix fidelitat a la Corona i a la unitat de l'Estat. La carta del Rei del 18 de setembre sobre Catalunya que van penjar a la web de la casa Reial no varia ni una coma.