política incontinent, polítics verbosos

Pere Quart, el poeta, havia escrit sobre la mentida històrica, la incontinència i dels que espremen d'ells mateixos suc celestes. Serà jactància o un excés verbal el que li ha succeït al Senador Vidal, però també ha sigut un fet demostratiu de que una política va a la deriva i genera decepció. El cas del Senador que desprès de dir el que ha dit comporometent el seu propi Govern, dimiteix com a Senador i tira enrera desmentint-se ell mateix, no deixa de ser manifestació d'un protagonisme que no lliga amb el funcionament racional i democràtic d'una organització política. La primera raó s'ha de trobar en el defecte tantes vegades e nunciat de la manca de democràcia interna dels partits a l'hora de fer llistes electorals, fent coalicions cntra natura, incorporant independents que no escolten els demés, candidats que pateixen de la vanitat de creure's importants i posseidors del dret absolut a definir actituds dels propis partits que el patrocinen. Aquests candidats acaben comprometen l'acció política, convertint-se en xerraires a canvi d'audiència i aplaudiments, quelcom de sofisme, quelcom de mentida, parlar sense mesurar les conseqüències del que diuen. El fet de la seva caiguda és demostratiu també de la manca de visió política dels que el van catapultar a un lloc de responsabilitat pública com és el de Senador que també va ocupar honorablement LLuís Mª Xirinacs. Vidal, amb els seus excessos verbals ha defraudat l'electorat català, donant carnassa als enemics de la Catalunya independent per llençar-se com llops sobre la Generalitat posada en entredit, per molt que ho desmenteixi. Com ex Jutge sabia que faria mal quan va dir el que va dir. Ha defraudat i decepcionat els que van creure en ell i li van donar el vot. ës un candiat resultat de la combinació de l'ambició i el marketing, amb la manca de democràcia interna de partit, a més de la manca de control dels candidats abans de ser incorporats a les llistes electorals. El que ha passat podria ser interpretat com un tema d'estraperlo discursiu, però és una lliçó de que no hauria d'haver passat en una ERC moderna que ha incorporat una gestió piramidal i un cert arribisme que li afecten per crear privilegiats sense serenor ni solidesa. Els partits són organitzacions durables, amb una vida que serà superior a la vida dels seus dirigents en cada moment. La seva finalitat és conseguir el poder i exercir-lo d'acord amb uns principis i uns programes que han rebutr el suport popular en unes eleccions. Els partits polítics no deixen de ser l'expressió politica de les diverses classes o fraccions de classes, doncs els partits exigeixen pluralitat de classes i de plantejaments polítics i socials. Són grups disciplinats politizant la alta funció pública, la qual consa no impideix la intrussió d'interessos particulars com diu el Professor francès Michel Offerlé en el seu estudi sobre els partits polítics. Els parlamentaris es converteixen en actors seleccionats oblidant moltes vegades la integritat, segons explica Simone Weil en el seu "assaig sobre la supressió dels partits polítics". Per Simone Weil la idea de partit polític no entrava en el concepte de política de 1789, doncs disposar de poder volia dir totalitarisme. Al menys era clar que el crim i la mentida no són legítims, doncs el poble viu l'ansia del bé i la justícia social que no es compleix amb la demagògia i el verticalisme polític. L'Estat espanyol ha aprofitat l'avinentesa del fet per aplicar ara a Catalunya una concepciò castellana vertical i autoritària del dret que designa com Estat de Dret, quan aquesta expressió no existeix en Dret català, ni equivalent, perquè el Dret a Catalunya fou concebut per protegir llibertats.

serem més pobres

Els Bancs i les autoritats financeres ens diuen que creixerem menys del previst, tindrem més despesai deute a reduir, menys cotitzacions a cobrar la seguretat social i per tant que tots serem més pobres. Ara es dona a Catalunya la culpa de tot el que passa a Espanya i tornen les amenaces. Ens ompliran d'insults, encara més dels que ja rebem i diran que el nostre govern ens porta a l'abisme. Es tracta de intimidar per crear impotència i decepció envers el procés, crear contradiccions per generar desafecció. Provocar la idea de la fractura social fou un bon invent, però fracassat a la primera doncs en cap cas s'ha ressentitla convivència tot i l'utilització de "franctiradors" molt ben ensinistrats per fer-se els ofesos i crear dubtes. El que és ceret i real és que les pensions no pujaran, que els salaris seran sempre regulats a la baixa, que els Bancs no ens donaran res pels nostres estalvis. Però hem d'estar tranquils pensant en el futur de la desconnexió doncs ens espera un futur de llibertat i democràcia dins d'Europa diguin el que diguin des de la actual capital de l'Estat espanyol. Ha de quedar sempre clar que els catalans no tenim ni busquem raons amb els ciutadans d'Espanya. Que sempre s'han invertit, com ara de nou les coses, les culpes i les responsabilitats. Les discussions sobre la no dependència i la independència són amb el govern d'Espanya no amb la ciutadania espanyola. Contra les mentidesdel govern espanyol hem d'exigir informació veritable i contrastada. El Ministeri d'Hisenda ha d'exlicar en que es gasta els diners que no vol donar a les Comunitats Autònomes. La situació actual tots sabem és indigna. Ara si és clar que estem sotmesos a un espoli fiscal indubtable. Es queden el que recapten a Catalunya i ens retornen misèries i prèstecs amb els nostres propis impostos. Tota la preocupació és mantenir l'estructura de l'Estat. No importa la vida de les persones, com tampoc la dels refugiats que esperaven rebre asil a Espanya. Ens cal ara compromìs de solidaritat i cooperació per fer front a la nova crisi que ens ha preparat l'estructura de l'Estat per impulsar amb una cançó malsonant i un discurs compulsiu de negacionisme el desgast del desig del poble català partidari de la independència, la desafecció creixent i la caiguda del govern democràtic de Catalunya. POdrem ser ara ,més pobres per la mala gestió del govern de l'Estat. Però això no ens farà renunciar al que som i volem ser. Que l'espoli s'amplii als ingressos ordinaris de les famílies no ens ha de fer perdre cap sentiment ni renuncicar a la nostra dignitat col·lectiva. Si alguna decepció hem de tenir és precisament amb qui ens insulta, ens maltracta, ens menysté i no ens respecte com a poble portador d'una noble identitat nacional.

la disbauxa de la butifarra electoral

Llista única unitària, si. llista única unitària, no. Sublim esforç de CDC per recuperar posicions. Intentar fer que les esquerres per la independència es debilitin i es divideixin, afeblint la seva força electoral amb la divisió, les desercions, les fugues i l'incògnita de les llistes. La gent torna a pensar en les llistes, situar-se en les llistes com objectiu prioritari, el càrrec com a modus vivendi. Molts polítics professionals no saben fer altra cosa i no hi volen renunciar, no volen anar a les llistes de l'atur. Els que han tastat viure del pressupost públic no volen renunciar ni treballar a l'empresa privada. Dretes i esquerres coincideicen en el conservadurisme del càrrec. I el que va tenir que deixar-lo, vol tornar com sigui. Tornen a deixar de banda el debat, el necessari debat polític de la situació i ideològic, la formació, la preparació dels futurs quadres polìtics. Els aspirants a llocs polítics no llegeixen, no estudien, no van a conferències de professors eminents. Segueixen conspirant i intrigant per llocs a les llistes. Crítiques al macro ajuntament de Barcelona per la col·locadora organitzada de càrrecs de la nova alcaldessa. 62 assessors són massa assessors. I si aquesta és la preparació de la gent de podemos per les properes generals i l'imatge pel 27 S, hem de tenir clar que la llista d'assessors pot crèixer encara més. El desprestigi dels polítics no baixa. La decepciò segueix. La ciutadania vota per no veure nèixer més partits. La ciutadania vol que desapareguin partits que no nsumen però ocupen espai d'altres que diuen el mateix amb dirigents diferents. No es pot convertir la política en un mercat de col·locacions de càrrec al millor postor. Si accepten els ciutadans entitats culturals, de formació, de debat. Són les úniques institucions que guanyen adeptes, com el yoga, l'alimentació biològica i vegetariana. La política s'està convertint en una disbauxa de malentesos i la butifarra que no se sap de quin color serà pendent de cuinar-se. Pot ser seria millor que la ciutadania pugui triar la butifarra de les seves preferències, la de partit i no voler jugar les entitats a controlar la vida dels partits amb exigències de situar personatges temporals i activistes a les llistes. Es necessiten polítics disposats a decidir fer un referèndum per la independència de Catalunya després de les eleccions, polítics que decideixin si és necessària o no una constitució com a nova llei fonamental, polítics que sàpiguen que no existeix un model de democràcia predefinit com a recomenat, i les Nacions Unides no imposen cap model. Catalunya no precisa una Constitució escrita. Però si uns drets i llibertats ben definits. Per què no fer un model innovador sabent que es coneix a Europa el model de la diversitat des de la Declaració de l'UNESCO sobre la diversitat i el respecte a les minories?. Cal que a poques setmanes de convocar unes eleccions no seguim convertint la vida política en un xou decebedor. La disbauxa no és futur. La democràcia és quelcom ben diferent d'aquestes pugnes de flaire del tercer món. La independència de Catalunya està en joc, i els interessos d'uns i altres no tenen cap prevalència ni preferència sobre els drets del col·lectiu nacional català.

desconèixer la modernitat

Els silencis del president Rajoy davant la jornada reivindicativa dels catalans ens permet entendre que no vol veure que les nacions creades per la força de les armes o per la llei no són quelcom present des de'l principi dels temps. Aquest tipus de nació no gaudirà mai de base històrica o sociològica.L'Espanya governada pel partit conservador, hereu del socialisme unitari practica un nacionalisme ùnic excloent, distorsionant la seva pròpia realitat, negant-se a acceptar l'evolució de les coses i el canvi de les circumstànciues socials. Volen forçar situacions antihistòriques davant de l'evolució de la comunitat políotica territorial catalana. Espanya vol la demolició identitària de la comunitat que li suposa el 19% del PIB, quan és l'eina més eficaç i democràtica de l'Estat per mantenir la cohesió social dins del seu territori. CAtalunya és una realitat construïda d'abaix a dalt, en ple creixement de la seva e4conomia. LK'Estat actua irreflexivament sense dissimular l'odi que molts dels seus barons expressen a diari contra el poble català. Els catalans saven que no poden confiar en el règim actual que ja ha donat prou mostres d'insensatesa, amb la qual cosa delaten la seva fragilitat com a poble. Els catalanas, en canvi, no sentim odi, però si tota la decepció de l'Estat i els règims de governança que han trait la nostra confiança. Respondfre amb intimidacions i acusacions verbals i amenaces de procediments és una demostració més de que volen impedir que Catalunya sigui Catalunya, sense importar-lis el preu ni el cost social i polític. Imposar als catalans el nacionalisme excloent de l'Estat espanyol no es pot considerar mai un acte de llibertat ni democràtic. Menys encara si és per llei administrada i interpretada des de l'Estat actual. Qui nega l'evolució dels pobles s'allunya de la modernitat i cau en els nacionalismes vençuts per la llibertat el 1945. L'altra problema el planteja el Partido Socialista Obrero Español que es ree4clama també garant de la unitat d'Espanya, Catalunya inclosa, es manifesta contra el populisme que considera és el comunisme de podemos i ignora el comunisme llibertari de les CUPS a Catalunya. També el PSOE, al igual que el Partido Popular, desconeix la modernitat, no aporta cap solució viable a l'actual qüestió catalana, la de la independència que reclama el poble català. Han de pensar d'una vegada tots plegats els partits espanyols que les lleis no són cap escut per parar el poble català.

unitat forçada, fugida de capitals

De nou el rei d'Espanya ha recordat que la unitat d'Espanya és cosa feta i no ha de canviar. I com Catalunya forma part d'Espanya que diu és plural i diversa, doncs no cal donar-hi tantes voltes que tots som espanyols i res no ha de canviar. La Vicepresidenta del Govern espanyol Sra. Saenz de Santamaria ens torna a recordar que el President Mas no ha de parlar amb el President Rajoy de coses que tinguin relació amb la consulta que té decidida el Parlament de Catalunya. Que això no és cosa a discutir, doncs no hi ha lloc per a cap consulta que consideren anticonstitucional. D'altra banda i casi simultàniament tota la premsa s'en fa creus de la confessió del vell President Pujol dels diners que tenia en paradisos fiscals la família, herència, segons explica el mateix honorable Pujol, del seu pare també banquer. És possible com deia aquest matí privadament un reconegut polític, que el càstig seria no deixar-li dir mai més la paraula pàtria, prohibir-li servir-se de la paraula pàtria. Temps sobrat i mitjans tècnics i jurídics suficients i a l'abast va tenir durant aquesta 34 anys passats per resoldre les seves diferències amb la Hisenda espanyola i liquidar el deute fiscal mentre d'altres ho feien amb més dificultats financeres que el mateix president.El més lamentable ha sigut la decepció de molts bons ciutadans, gent senzilla, amb la sorpresa de la notícia de la confessió pública. El que és clar també és que el fet no paralitzarà el desig de Catalunya a obtenir la llibertat. Tampoc paralitza el procés de reconstrucció i unificació de les esquerres, la voluntat de transformar la societat. El que confirma és l'existència d'una dreta que no ho dissimula.

desafecció, decepcions, ruptura

Ni l'ex ministre Sr. Majó pot negar que respirem desafecció de la política actual, decepció dels polítics en general, que els més volem un canvi radical que tingui més en compte l'educació, la sanitat, el dret a a vivenda, el dret a viure en llibertat i no sotmesos a l'exili de l'emigració, la diàspora de la creatovotat i l'energia social.  Les veus úniques dels partits parlamentaris i no obrirse a la construcció d'una esquerra nova ofeguen les possibilitats del canvi i ruptura amb el passat que demanem grans i joves. Els indignats segueixen sense trobar partit, ni volen constituir-lo. El que compte són els moviments populars, els scraches, exigir transparència  autèntica i sense limitacions en tot lo públic. Es demana més intervenció de l'Estat segons diu el BBVA en un estudi del que ahir informava la premsa. Però no ens consta si es  tracte d'una intervenció assistencial  o  d'una interferència en la vida privada i la llibertat de les persones. L'excés de reglamentarisme que vol dir intervencionisme semopre acaba produint limitacions  de la vida social que el poble acaba rebutjant, com rebutja l'actual sistema neocapitalista basat en l'especulació. Els governants i la oposició comencen a ser considerats hereus de la dictadura econòmica que ens ha conduit a la bombolla i la crisi financera generada per enmpresaris dits d'èxit amb sucosos comptes a paradisos fiscals. L'egoísme del capital no ha quedat dissimulat ni  per donacions caritatives ni per aportacions d'obres d'art a museus. Les diferències socials també ajuden a propmoure la decepció, el rebuig, la desafecció, el desig de ruptura. La sensibilitat social comença a no veure's en el Govern conservador  que ho veu tot amb màquina de calcular i parla amb els periodistes a través d'una pantalla de televisió, sense admetre preguntes indiscretes que pot ser servirien per clarificar la situació i on anem amb les mesures que han prés i el que reclamanen en defensa dels sous retallats dels funcionaris i pensionistes altres Tribunals constitucionals estrangers, però europeus.

decepció i indignació col·lectives

La història que ha aixecat avui El País amb la reproducció de les anotacions de pagaments rebuts sense justificant sembla per persones de relleu i amb forta presència a la vida polìtica del partit conservador, sigui veritat o no al final, ha indignat del tot a la ciutadania. És un seguit de notícies sobre actes de corrupció, fraus, robatoris, comissions o donacions no declarades oficialment per serveis i mesures adients als interessos dels amics, diners portats a l'estranger sense declarar i que no tornen. Molta gent s'ho passa malament, pensions justes, sous retallats, reducció del nivell de vida per devauació real amb pujades d'impostos i de preus de serveis i determinats productes. Uns ho perden tot, altres ho volen tot. La gent jove sent un sentiment de decepció i s'allunya dels anomenats polítics. Un diputat és avui una persona detestable. Els mateixos representants  es guanyen el desprestigi quan no se sap quina feina fan, quin equip tenen,  quins ingressos tenen ralment, no parlen amb la gent, gairebé no s'els coneix no donen cap pas per aclarir les coses i els seus bens, el que també passa a l'Ajuntanent de Barcelona, com a mostra de no voler dir quins són els patrimonis dels electes i l'origen de certes fortunes de professionals del càrrec. La decepció general no ens ha de fer desistir del desig de canvi i de lleis de transparència informativa de tot, de nou sistema electoral i nova política, més social, més democràtica, més al servei del poble, del tot. Cal canviar urgentment de sistema. Cal acabar amb les actuals organitzacions endogàmiques i d'endolls  de conveniència que faciliten la corrupció com a pilar del sistema. Calen noves organitzacions polítiques netes, democràtiques, socialment transversals, defensores de les llibertats i de la societat oberta al mèrit i a l'esforç. No pot ser que els primers candidats de llistes tancades siguin triats per les secetaries i coordinadores amb independència del que diguin els militants. No canviar el sistema electoral és mantenir la corrupció política que ha contaminat tots els actuals partits que només es miren el melic i, sense cap altre consideració, es reparteixcen càrrecs entre els seus adictes quan han acabat les eleccions.