l'Estat contra la societat
by
Pau Miserachs
/
divendres, 28 de febrer del 2014 /
Posted in
democràcia social,
desenvolupament,
funcionaris,
recessió
Ens diuen que el més important sóin els vots que legitimen una acciò de givern fins les properes eleccions, sigui la que sigui, facin el que facin, arruinin o no a la población. No volen veure que cada dia hi ha més gent fent actes de protesta al carrer per què no els escolten. Privatitzen tot el possible, des de la sanitat als serveis municipals i apugen els preus dels transports públics que són els que més perjudiquen als treballadors. La re4alitat la trobem als diaris digitals que denuncien les disbarats del govern, como avui ens descobreixen que van amagar pèrdues de Caixa Madrid o volen reconèixer que l'aparell de l'estat rdmou rn direcció contrària a una societat complexe, sense capacitat d'estalvi i a més dependent de les inversions estrangeres. Crtitiquen el sistema autonòmic, li imposen retalladles, però no resloen en positiu la disparitat dels serveis i funcionament de l'administració de l'Estat. Abans baixaran e4ls salaris dels treballadors que els dels funcionaris. Però seguim amb uyn salari mmínik interprofesional que és practicament la meitat del que guanyen els treballadors a França o als paísos del nord d'Europa. Som la mà d'obra més barata d'Europa.Tanta deficiencia ens permet pensar si és veritat que xarxes criminals vasn procedir al segrest de l'Estat per enriquir-se amb els diners de tots els ciutadans. Sense un règim de democracia poñl´`itica no és possible evolucionar cap una democràcia social. Només trobariem demagògia i populisme mentre les oligarquies financeres segueixen decidint com ha de ser la vida econòmica. Cal decididament jubilar la transició i corretgir tots els defectes heredats, construir un nou model de democracia amb estructures de poder, com deia en Josep Pallach, capàces de esperonar l'interés del poble i la pr4esència dels ciutadans en els assumptes de govern. Ens cal una democràcia que fomenti el desenvolupament, una nova voluntat política que ens faciu recuperar el gust per la llibertat, el clam per la justicia social, tornar a la sociertat els drets que aquesta legislatura ha trossejat i suprimit a cop de llei. Cal aixís una política responsable, amb la preocupació permanent per el bon funcionament de la societat, fugir de la nostalgia recentralitzadora. Cal fer una societat que valgui la pena per a tots, com diu l'Ernest Maragall, treballar per ajudar a la gent que ho està pasant malament. Cal reconèixer els problemas reals, no crear incentius trampa, acabar amb el tràfec d'influències, lluitar contra la recessió, acabar amb la corrupción i la intolerancia, que els Tribunals de Justícia deixin de ser un instrument polític que ens tornin la democràcia.
que ens tornin la democràcia
by
Pau Miserachs
/
dijous, 27 de febrer del 2014 /
Posted in
evasió fiscal,
impostos,
mediana,
sicav,
tallat català
Era camí de Madrid merntre es deien els discursos dels dirigents polítics, uns presentant avantatges de la sicutaciò i els altres criticant el discurs del President Rajoy i treuent tot lo negatiu que trobaven. De fet quan el President deia que no caminem cap a la ruina és evident que no deia ncap mentida, doncs ja estem tots arruinats, amb un deute de tot el que guanyem durant un any per poagar les deutes de l'estat. Com deia Cayo Lara la destrossa és total. No va tenir en compte el President que existeix una important economía submergida de 260.000 milions d'euros i una evasió fiscal d'altres 83.000 milions d'euros que es calcula en el 24% del PIB segons els tècnics d'Hisenda. Tampoc va parlar dels impostos quen no paguen determinades empreses multinacionals amb seu fiscal fora d'Espanya i que facturen les vendes a les seves filials distribuidores desde Holanda, per exemple. Menys encara va parlar de fer pagar més impostos a les SICAV, sembla que les ignori. Dona per bones totes les propostes legislatives que retallen llibertats ciutadanes: avortament, seguretatr ciutadana, règim local, demarcació judicial, liquidació de la justícia universal. Catalunya no s'ha de moure d'on és. Segueix parlant d'una sola nació, un país i una sobirania indivisble. La Constitució Espanyola s'ha convertit en una eina de luita contra el sentiment catalanista i les aspiracions d'independència de Catalunya. Quan per la nit s'em va acudir de dir-li a un cambrer d'una céntrica cafetería de posr a la careta la oferta d'un tallat català que a Madrid es diu mediana, per diferenciar el tallat de la cerveza, l'home esberat em va mirar i em vadir que si m'havia proposat que li destrocéssin el negoci. Pel carrer no es veu la gent amb diaris a la mà. En alguna cafeteria tenen diaris que es miren els clients. El que segueix funcionant són els diaris esportius. Seguir el què passa al futbol és més important que res, tot i que el 26 fou un dia de treball parlamentari. La mort de Paco de Lucia omple portades. La crítica pòlìticva ja pèrdut pes i espai als diaris. Ara toca donar compte de l'acomiadament institucional al mestre del flamenc. És el que interessa, més quer la política. Els treballadors dels transports, barmans, gent de la recepció dels hotels no en volen saber res. Fugen dels polítics. No tenen interés. La gent fa poc cas al que es cuina darrera les portes del Congreso de los Diputados, no és la seva democràcia.
encebollados en seguir igual como sea
by
Pau Miserachs
/
dimarts, 25 de febrer del 2014 /
Posted in
democràcia,
disconformitat,
elements,
Estat,
estructura social
Aquesta expressió de <> és la que més justa correspon al que hem escoltat avui en el discurs sobre el estado de la Nación. Ni una paraula sobre les desigualtats, l'educació, la sanitat, els problemas reals de l'Estat. No volen adequar la Constitució a la realitat política. No admeten que Europa vol diàleg. No volen que Catalunya pugui celebrar un referéndum per decidir el seu futur. Es mostren disposats a tot sense dir-ho. Rebutgen les lleis de la democràcia imposant la llei d'una Constitució amb lectura estricta, com un Reglament de procediment intocable. Creuen que la Constitució consisteix de manera exclusiva en preceptes jurídics autoritzats per l'Estat. No veuen que precisa sempre d'elements no normats y per tots aquells que sense ser jurídics orienten la societat. La lletra no no determina la norma, i menys la qualitat de qui l'ha establert. No és una estructura que s'implanti en forma monolítica sobre la societat, sinó l'expressió de l'estructura social real, com diría Hermann Heller. Obliden que existeix una llibertat de consciència que segons el Professor José Belmonte, com la de religió pressuposen el poder de decisió de les persones sense cap constrenyiment. I tot això quan el mateix Consell General del Poder Judicial presenta un informe manifestant la seva disconformitat amb el projecte de llei de seguretat ciutadana i Bruselles vol saber què passa a Espanya a més dels defectes que ja ha trobat el Consell d'Europa dels quals ni s'en parla. La nostra deficient democràcia espanyola segueix una ruta que l'allunya de l'ideal democràtic europeu.La rigidesa separa de la democràcia que és diàleg i llibertat. No varem fer una Constitució el 1978 per tancar-nos en un cercle comprimit sense drets democràtics.
ens volien afusellar
by
Pau Miserachs
/
diumenge, 23 de febrer del 2014 /
Posted in
democracia constitucional,
desafectes,
franquisme,
rojos,
tortura
Quan es va acabar el saqueig del bar i despatxos Congrés dels Diputats, és a dir el Sr. Tejero i els seus homes van sortir del temple de la paraula i la llibertat, frustrat el cop d'Estat amb el que es volia liquidar la democràcia constitucional postfranquista, em vaig assebentar que el meu nom es trobava en la llista dels qaue havioen d¡afuseññar aquella nit si el cop hagués prosperat a Barcelona. És un record que cuteix més que fer la mili i t'esperona a fer més coses a la vida, a donar més a la societat. El lamentable espectacle que va donar aquell grup de guardies i militars esperant l'Alta Autoridad que havia de posar-se al davant del cop que havia començat amnb la ocupació de l'edifici del parlament.Mai varem saber qui era aquesta autoritat. El Sr Tejero que deia seguir ordres no ho ha revelat mai. Els comandaments implicats, tamppoc. Pot ser que ho sapiguem algún dia si algú deixa el seu testimoni escrit. Volien matar-nos per les idees dempocràtiques que defensavem, predicavem i practicavem els joves i els vells que erem a la llista. L'honor de la forma de morir havia sigut graduada amb tortura. El que fou trist va ser atravessar tota la ciutat de Barcelona sense gent al carrer i gairebé sense circulació per tornar a casa sortint del despatx. Ara en fariem una pel·lícula estil Berlanga i a poder ser amb l'Alberto Sordi i Louis de Funes. Però l'ombra del 23 F de 1981 segueix apareixent cada nit del 23 F. Fou i és el record de l'Espanya obscurantista, de la manca de llibertat, de la dictadura militar, de confondre España amb una gran caserna, de seguir tractant els catalans com els vençuts a la guerra civil 36/39, rojos només per ser catalans, rojos per creure molts de nosaltres en la República com a forma d'Estat, rojos per ser desafectes del franquisme, rojos per creure en la democràcia com a forma de vida i d'Estat, rojos per voler viure amb llibertat. Trenta anys després els colpistes han sortit de la presó iu els demòcrates seguim essent rojos, i ara a més volem l'Estat propi.
la fi de la justícia universal al caure
by
Pau Miserachs
/
dissabte, 22 de febrer del 2014 /
Posted in
Constitució Europea,
intercanvi,
investigacions,
llibertats
Ja ho han decidit. El Partit Popular s'empressa per liquidar la justicia universal per fer contents xinesos i americans. Ni perseguiran el vell president xinès ni faran més investigacions a més de les poques que han fet sobre els casos Couso i Anguita. Pretenen posar in fré a qualsevol qüestió que posi en dificultats les relacions de l'Estat amb les noves potències. Ara el problema és també que Europa comença a veure que a Espanya falla la democràcia. Ara resulta que no hem passat del formalisme suficient per arribar a la Unió Europea amb aprovat justet i el sistema s'ens cau com de vegades els ordinadors. La democràcia, el teixit democràtic és deficient i el poder es veu incapaç de decidir com regenerar el mateix poder. L'Estat no vol veure que lesw coses han canviat, que som en temps de democràcia 2.0, que la ciutadania vol protegonisme, que els partits no poden ser un tap a les reivindicacions de la societat civil. La Justicia també ha de ser diferent, sense interferències polítiques, ha de guanyar indepèndencia del legislatiu i del Govern. l?estat també s'ha d'adonar de que som en un món global des de que a Marrakech es va aprovar l'any 1994 el Tractat fundacional de la Organització Mundial de Comerç. Ara tot ers belluga pel món sense fronteres, mercaderies, informació, comunicacions. Els entrebancs no interessen, els problemàtics no són adequats per estar dins la societat de l'oligarquia dominant.Tot es pacte i es negocia, poder, influencia, accès a les matèries primeres, ventatges de la cooperación. El problema rau en els Estats que no están acostumats a pactar res, com és el cas de l'Estat Espanyol. El món del pactisme i la negociació no és el fort de la nostra direcció política española. Però encara són a temps per fer entendre als dirigents de l'Estat que els temps actuals no donen lloc als dirigents polítics intolerants i testarruts.En el món de la societat de la informació, tancar l'accés a la comunicació, el diàleg, l'intercanvi i el debat de les idees és aïllar-se del món real, sortir a la CNN i a la BBC qualificat com a país estrany i no recomenable, sense garanties ni seguretat en l'exercici de les llibertats fonamentals que reconeix el Tractat de Lisboa per una Constitució Europea.
regeneració per la caixa dels partits
by
Pau Miserachs
/
divendres, 21 de febrer del 2014 /
Posted in
caciquisme,
nepotisme,
oposició,
partits,
reformar lleis
El Govern espanyol diuen que ha aprovat un pla per regenerar la política. La primera cosa que s'els ha acudit és fer publiques les dades dels donants cde més de 50.000 eurtos i els creditors. No volen que els bancs perdonin deutes als partits, la qual cosa vol dir que els bancs creditors tenen molt a guanyar en política. El que no diuen és si han fet alguna reforma de les competències urbanístiques dels municipis que fins ara han generat no pocs casos de corrupció. Aquesta reforma farà més fina la corrupciò, no la eliminarà. A més els llocs a les, llistes dels grans partits tindran preu, sigui la fidelitat, sigui la ceguera, sigui el que sigui, caciquisme, conveniència, pagament de compensacions, devolució de favors,... Els partits no vindran obligats a treballar amb democràcia interna, precisament la que no tenen. No prohibeixen el nepotisme ni els càrrecs designats a dit, ni les relacions d'amistat i familiars en benefici de l'ofici. La regeneració s'ha de dur a terme , però la primera cosa és exigir que diguin la veritat de les coses i que expliquin el pert què de càrrecs i feines que no troben cap explikcació raonable: els ex ministres col·locats en empreses importants, el gendre deñl Rei endollat a telefónica als Estats Units i la filla a La Caixa sense pasar cap d'ells per l'oportuna selecció ni oposició. La regeneració està per començar dins de casa, vull dir dels partits que la proclamen i proposen acords.Quan comencin a parlar de com han de funcionar els partits i canviin la llei d'associacions polítiques i la llei electoral començarem a creure que alguna cosa s'està fent.Ara per ara, com reconeixen parlant de regeneració, és clar que reconeixen que aquesta democràcia està degenerada.
La violència, un mal consell
S'acaba la manifestació en protesta de la desokupació obligada per la llei i la justícia de la carboneria del carrer Urgell, l'edifici okupat pels okupes antisistema que es feien amics del barri i lluitaven contra el sistema. Ocupar una propietatv aliena sense disposar del dret d'ocupació, ja és una infracció del dret de propietat i de l'obligaciò de respectar els bens dels demés. Prrò l'objectiu era la protesta. Sense fer tant soroll alguns bisbats s'inscriuen amb un simple escrit presentat al registre de la Propietat la propietat de finques i també la mezquita de Còrdoba que el mateix Emperador Carles Vè va consioderar una barbaritat convertir-la arquitectònicament en església católica. La violencia moral como també la violencia física no són el millor consell per resoldre les diferències, són el pitjor. Voler imposar les coses per la força és demostratiu de gent poc civilitzada. La llei prudent i savia preveu aquestes situacions i demana tracte equitatiu sempre. La gent no civilitzada desconeix l'equitat, el bon sentit, els drets dels demés. La millor llei per aquesta gent és la violència. La protesta consisteix en trencar i fer malbé el mobioiarin urbà que paguen tots els ciutadans amb els seus impostos. També trova més sentit la protesta si es trenquen els aparadors i vidres dels establiments propers al lloc de la protesta, bancs i grans comerços. És la incitació al desordre per assolir un gram de justicia, la justícia del carrer. La justicia del carrer, la de la violencia no és la solució per conseguir avenços per la justícia social. No som en temps de transposar la justicia al carrer seguint el populisme i el rebuig de tot diàleg i esforç democràtic. La violència aïlla i posa fora de la societat, de la llei de la societat democrática que acepta el pluralisme i la protesta, per+ò no la violència. Amb la violència i la destrucció de bens no es canvien les coses. Contrariament al que esperen els els activistes antisistema que, amb la violència al carrer, volen convertir la societat en el debat permanent improductiu i crear la llei del debat assambleari com a nou regulador de la justicia sense jutges, la societat organitzada en una democràcia, encara que imperfecta i amb moltes febleses i defectes, mostra el seu rebuig a aquesta manera de conduir-se. La democràcia no es construeix amb la violència.
més pobres, menys llocs de treball
by
Pau Miserachs
/
dimecres, 19 de febrer del 2014 /
Posted in
feina,
ocupació,
recuperació econòmica
Els diaris diuen avui que les ombres en la recuperació económica de Catalunya són visibles. La Comunitat catalana pateix la pujada de les llars pobres. D'un 21,6% el 2011 ha saltat al 33% el 2013. A més la destrucció de la ocupació a Catalunya arriba al 21% amb una davallada de 5,7% del PIB, segons informen La Vanguardia i el PuntAvui analitzant l'informe Funcas. Francesc Canosa, en la seva columna a El Punt, recordant-nos Paco Candel, l'autor de <> i el que és avui Catalunya, també ens refresca les xifres d'immigrants des de 1900. Ara la población no catalana d'origen suma a Catalunya més de la meitat. L'allau d'immigració dels darrers anys que va fer pujar la nostra población dels 6.000.000 de l'oasi Jordi Pujol fins 7.500.000 habitantsdel 2012 que varen començar a recular el 2013, més els fills dels immigrants nascuts a Catalunya han trobat una altra vida. Més de mig milió de llatins han tornat als seus països d'origen. Ara pateixen les conseqüencies de la crisi com els catalans i els nous catalans que ja hi eren quan ells van arribar. La crisi que patim els catalans és com la de l'Estat espanyol. La miseria guanya terreny a les illes canàries tot i que el turismo els puja. Però no tenen industria i l'economia gira entre poques mans. La política catalana no hi té res a veure amb la crisi financera dels bancs i caixes espanyols que hem reflotat amb els diners de tots empassant-nos la cultura del pelotazo, la bombolla immobiliaria, l'economia imporoductiva de que feia gran gala el Govern Aznar i va tolerar el socialisme que el va succeir al poder de l'Estat. Tampoc influeix la medalla d'or de la Ciutat de Barcelona va concedir l'Ajuntament el 1997 a la Infanta Cristina, poc abans de casar-se a Barcelona. L'Infanta Cristina que també va inmigrar a Catalunya els anys 90 on va trobar una feina a la seva mida, ara veu com ICV li discuteix la medalla a l'Ajuntament de Barcelona. La única diferència és que la Infanta no és pobre i que molts treballadors i professionals catalans i nous catalans si ho són avui per falta de feina. També és interessant saber que la Infanta no ha manifestat públicament cap interès per la causa catalana, ni per la problemática de la ciutat que li va donar la medalla d'or, ni se sap si està empadronada a Barcelonba, ni si amb el temps ha aportat res en favor de la ciutat que la faci merèixer una consideració especial. Si sabem com a precedent que l'Ajuntament de Palma governat per el partit popular ha fet retirar les plaques de la Rambla dels Ducs de Palma a la cèntrica Rambla de Palma que ha recuperat el seu nom anterior. A Barcelona, a la Sala de reunions Lluís Companys de l'Ajuntament, avui pel matí, a les 12 hores, amb l'abstenció dels socialistes, i amb el vot en contra de Partit Popular i CiU, ha sigut rebutjada la proposició de revocar la concessió de la medalla que presentava el grup municipal d'Iniciativa amb l'adhesió d'Unitat per Barcelona que representava el regidor Joan Laporta. On queda la dignitat catalana? Queda clar que la crisi queda pels desfavorits de la societat.
pals a les rodes
Ara els empresaris catalans, al menys les grans organitzacions, diuen que no es volen implicar en el procés sobiranista. Mostren una por o temor reverencial al que puguin dir els seus clients espanyols davant una hipotética campanya en favor d'una Catalunya sobirana amb Estat diferenciat de l'espanyol. Prefereixen pel que sembla seguir amb la situació actual, si bé demanen que hi hagi diàleg entre Catalunya i Madrid, entre Madrid i Catalunya quan saben que el Govern Central es nega a parlar amb el Govern Català.Seguim amb una política de crits a l'aire i de monòlegs més o menys mancats d'encert. La situació recorda els empresaris catalans que van colaborar amb el franquisme, cercant el benefici, deixant com ara que els problemas socials els resolgui la caritat cristiana de les dones dels empresaris, igual que el dia de la Creu Roja. Els empresaris prefereixen l'actual sistema per pagar menys impostos segons creuen i no arriscar un mercat com l'espanyol que demana menys esforç i qualitat que el mercat europeu. Els interessos particulars passen aixís davant els interessos de la nació catalana. Això queda pel poble. Passarà com la democràcia que la van guanyar els treballadors i les clases mitjanes. L'empresariat català, peruc i conservador s'apuntarà un cop estigui feta la feina. Si no volen implicar-se millor que es posin al marge de la lluita política del poble al costat del seu Govern i no posin bastons a les rodes del catalanisme creixent. Però com diu el President Mas. dir simplement que ha d'haver-hi diàleg, sense dir res més, no serveix, com tampoc serveix dir que voldran dialogar si fem marxa enrere.
la Justícia com eina política
by
Pau Miserachs
/
dissabte, 15 de febrer del 2014 /
Posted in
corruptes,
dimissions,
independencia judicial
Les imputacions de càrrecs electes són un dels millors remeis per eliminar competidors de futur i per fer caure polítics. Em parlava el Regidor de Barcelona Jordi Portabella fa un parell de dies dels 200 imputats amb que compten els càrrecs municipals a Catalunya. Un país de 950 Ajuntaments té 200 càrrecs sotmesos a procediments judicials. O són molts els corruptes que han ascendit a beneficxar-se dels bens públics a travers les llistes tancades dels partits, o són moltes les conspiracions i maquinacions per moure gent del seu lloc. És molt fàcil parlar malament de la gent, fer correr rumors, fer obrir procediments judicials d'investigació amb qualsevol excusa i fer-los públics. Cionvé que tothom sàpiga que hi ha un càrrec imputat en un affaire de corrupció, encara que sigui dubtós. La feina ja estarà feta per desqualificar, si convé injustament, persones honorables i provocar dimissions en llocs de poder clau que és el que es pretenia amb la denúncia, escapçar els contraris o els que molesten, els crítics. Moltes vegades els procediments es tancaran sense cap responsabilitat per l'imputat. Però mel mal ja estarà fet. Ningú demanarà disculpes, ningú demanarà al dimissionari que torni al seu lloc, ningú l'honrarà. Són les noves víctimes de la lluita pel poder. És una forma rápida, neta i molt escrupolosa de servir-se de l'ambient anticorruptes per escapçar la competència pasant el problema als Tribunals de Justícia, com està fent el Govern español amb les declaracions polítiques del Parlament de Catalunya. És lamentable que es vulgui fer servir el Tribunal Constitucional espanyol per atacar la política de la nació catalana i els tribunals ordinaris per desacreditar càrrecs i representants polítics. És lamentable que això ho faci un Govern d'Estat aque es diu democràtic i europeu. És lamentable que el Govern espanyol vulgui interferir en la independència del poder judicial, que l'hagi fet anomenar Magistrats adictes i afins no vol dir que tingui dret a ordenar quines resolucions ha de dictar el Tribunal en temes polítics. Quan de mal s'està fent a la democracia i a les llibertats! Quanta raó té en Jordi Portabella!
abstenció per desencant
by
Pau Miserachs
/
dijous, 13 de febrer del 2014 /
Posted in
entesa,
no sembrar verí,
obrir diàleg,
poble divers
Avui informava el diario.es que l'abstenció electoral decidida pels electors, o sigui la ciutadania que pot ser cridada a votar en el territori de l'estat espanyol arriba al 43,4% i havia superat el 55% el tercer trimestre de 2013. Vol dir cansanci de l'actual manera de gobernar? Significa insatisfacció pels radicals canvis legislatius en les problemàtiques que més afecten la gent treballadora? No facilitar legalment la dació en pagament de l'immoble en cas d'impagament de la hipoteca, abaratir l'acomiadament, permetre la mobilitat de la gent treballadora i les reduccions salarials fins a un 30% dels sous avant crisi, la caiguda de la vigencia dels convenis col·lectius, a més de liquidar el dret a l'avortament, seguir carregant l'esforç fiscal en els treballadors i privatitzar tota mena de serveis que haurien de seguir en el sector públic, no obligar a bancs i caixes amb perdues reflotades amb diner públic a tornar el cost del seu manteniment en actiu en el mercat financer i permetre que els serveis energètics puguin presentar als clients una factura carregada d'impostos que pot arribar a doblar el preu del subministrament, continuant amb uns preus carregats d'imposició especial en el combustible necessari pels vehícles públics i privats, són supòsiuts que donen la idea del cansanci de tot un poble divers. També està cansada la gent de veure l'actitut tancada del Govern español en la qüestió catalana, sembrant la confusió i el descrèdit de tot un poble treballador, emprenedor i capdevanter de l'economia esapanyola avui per avui, bon pagador d'impostos, pacient i constant en l'exigència de les seves reivindicacions nacionals. El desencant del que fa el Govern central arriba a la seva propia massa de seguidors i és el fenòmen observat en els sondejos de la pèrdua de vots del bipartidisme, essent més possible cada dia l'entesa entre els pobles de l'Estat, sense necessitat de l'Estat central, si fos possible obrir el diàleg sense tenir que pasar pel Govern espanyol. A la fí tots som i anem a Europa, en uns Estats Units d'Europa sense fronteres, protectors de la diversitat lingüística i cultural, garants de la llibertat, sense que a Europa li importi el tamany i el nombre d'habitants dels Estats membres, doncs no ha exigit a San Marino la fusió amb Itàlia, ni a Luxemburg amb Alemania, ni a Portugal amb Espanya, ni a Bélgica amb Holanda, ni a Monaco amb França, ni a Liechstenstain amb Alemania, ni a Hungría amnb Eslovaquia, ni a Rumania amb Albania. Un país, un futur és el que reclama Catalunya. Parlar de països reals i vius encara que no constin oficialment en el paper timbrat no és quelcom que vagi contra les essencies de l'estat afectat per aquesta problemática, donat que els estats no es parteixen com un pastís, sinó que el pastís segueix unit dins del conglomerat general en aquest cas europeu. El que cal doncs és sentit d'Estat i no seguir produint més desencant i.malestar a totes bandes. Sembrar espines acaba per tornar-se contra qui sembra tant de mal i confusió internacional. És perdre credibilitat. Atacar com a dolent qui està carregat de prestigi és acabar fent heroi i intocable qui reb estoicament i amb humilitat la mala paraula, el verí del mal llaurador.
El Estado està enfermo
by
Pau Miserachs
/
dimarts, 11 de febrer del 2014 /
Posted in
claridad,
redes criminales,
saqueo,
trama Gurtel
Hay quien dice que hay r4edes criminales que procedieron a la captura del Estado para enriquecerse con el dinero de todos los ciudadanos. Y llevan razón los que lo dicen porque esas redes accedieron al poder efectivo por la vía de los partidos y la debilidad de las instituciones, monarquía incluida. La corrupción se asentó en el poder y la cultura del pelotazo, el desvío de dinero y la falsa riqueza improductiva del construir y vender por encima del valor real. Lo fácil es lo que ha imperado en España para los bien situados desde mucho antes que llegase al poder en la España del nuevo régimen salido de la transición a la democracia un gobierno conservador católico a ultranza que miró a otro lado frente a la burbuja inmobiliaria y el saqueo del Estado. Así, desde el poder fue fácil con tan solo usar el apellido y el cargo, las buenas relaciones. Emergieron en todos los gobiernos los casos individuales como Guerra, Roldán, Urdangarin y otros, hasta la trama Gurtel, los ERE de Andalucía, y lo que no sabemos. También la Infanta Cristina ha pasado por un Juzgado de Instrucción para dar explicaciones, bien asesorada con una previa preparación teatral. Ya antes de su declaración los medio9s informativos tuvieron conocimiento de lo que iba a decir la Infanta respondiendo a las preguntas del Instructor y del Fiscal, además de las de su defensa. Era fácil imaginar las preguntas que le iban a hacer, incluso las que se iba a negar a contestar, en un caso como el Noos tan traído y tan llevado por los medios sometido también a las turbulencias que desde inter-economía lanza el Sr. Peñafiel contra la Casa real. No podía pasar desapercibida la pose teatral, de vedette que la Infanta mostró a la prensa gráfica a la entrada y a la salida del edificio judicial. Quedó muy bien que al salir diera la mano despidiéndose al guardia de seguridad y al policía que se encontraba en el lugar, como agradeciendo su presencia allí aquel sábado. Después de horas de ensayo salió fácil, con algún momento emotivo el yo no sabía, no me acuerdo, no me consta, habrá sido un error, yo no he firmado nada, lo hacia todo mi esposo..., y también el yo no era una tapadera fiscal etc. Sin duda fueron manifestaciones las que nos han llegado para eludir declarar con claridad y la sinceridad prometida. No ´pudo ocultar que se aprovechó con fines particulares (compras, viajes y facturas no ciertas admitidas por Hacienda para deducir gastos) de dinero ilegítimamente obtenido por una sociedad en la que participaba como títulos de propiedad. Realizó actos de disp0osición dineraria que no correspondían a operaciones comerciales de la sociedad de la que era socia. Pasado el trago aterrizó en Madrid para valorar su actuación en familia. La pregunta ahora que ya sabemos lo que costó el amplio y perfecto despliegue policial de seguridad de la Infanta en Palma, es saber lo que costará la campaña segura para recuperar la reputación de la Casa Real y la Monarquía en el momento en que la ciudadanía se pregunta en qué tendrán invertidos los dineros esta familia, pues se desconoce su patrimonio pese a las promesas de transparencia. Es verdad que no podrá escapar la Monarquía a los efectos de la ley pese a la sagacidad demostrada y el porte exhibido por la Infanta. El descrédito ya les ha alcanzado hace tiempo por falta de ejemplaridad y no precisamente por el caso Nóos, Aizon o Mixta África. Lo que también queda claro es que la Monarquía y la Casa real a pesar de este incidente lamentable no tiene nada que ver ni está implicada con las redes corruptas actualmente investigadas por proponerse enriquecerse saqueando el Estado, el dinero público, desde el poder. Más bien este caso a puesto de relieve la gran estafa del apellido y la explotación de mala fe ya confesada de un matrimonio que se creía por amor. El futuro está por ver, aunque ya se ve venir que la responsabilidad civil que se reclame a la Infanta no se sabe de que fondos se nutrirá. Quizás el llanto salió en escena al oír hablar de deudas como preludio de lo que más se teme: el vaciado del bolsillo mal llenado. La justicia exige dignidad y deshacer lo mal hecho, además de devolver lo mal adquirido. La fortuna pues no llama a la Infanta por mucho que sonría que es para lo que está perfectamente preparada para sobresalir y levantarse frente a cualquier adversidad como persona pública, hoy protagonista de un mal paso del que no sabemos si se ha arrepentido aunque sea en familia. La sociedad desde luego no le quiere dar el trato del buen samaritano dispendioso. Hay imágenes que no gustan al pueblo. Cristina no es la Infanta que quería el pueblo. De considerarse ciudadana de Barcelona ha pasado a disfrutar un anonimato en Suiza que más bien parece el refugio del fugado de las crónicas mundanas y periodistas insanos.
Com poden decidir sobre cultures i nacions alienes?
by
Pau Miserachs
/
dilluns, 10 de febrer del 2014 /
Posted in
fet nacional,
immovilisme,
monopolitzar,
sigularitat,
transició
Els estudiosos i tractadistes de la ciència política, els politolegs i molts polìtics coincideixen en pensar que l'immovilisme de que fa exhibició el Govern central és suicida i ha produït una crisi d'Estat de dimensions impossibles de preveure. Tot això passa en el momento en que les polítiques publiques es revelen insuficients i perdent eficiència davant les necessitats del poble, es contradiuen les lleis estatals i les autonòmiques fins el iunt de que l'estat vol imposar el seu criteri per via de lleis centralitzadores en els sectors educatius, local, judicial i qualsevol altra que considerin convenient per edificar el nou Estat que s'han proposat assolir amb el poder absolut de que disposa l'actual Govern central. Pensen que d'aquesta manera l'Estat funciona de manera correcta i no calen reformes diferents a la supressiò de llocs de treball dels interins i jubilats i la privatització dels serveis, deixant l'obra pública per els punts on la inversiò es tradueix en vots. Som davant un funcionament inadequat per una societat i un ordinament jurídic complex que no simplifica l'esforç empresarial per la recuperació, un ordinament no simplificat, junt amb lectures, interpretacions i aplicacions negacionistes i restrictives dels drets democràtics. S'atreveixen a negar identitats nacionals vives com la catalana i la vasca per voler monopolitzar la identitat nacional, acabant amb l'Espanya plural de la transició, la singularitat catalana, la nació negada als catalans. Quan ens diuen que el dret a decidir es de tots els espanyols, sense tenir en compte que els espanyols no reclamen i potser no vulguin o no els interessi el que facin els catalans, per ser pobles amb diferent identitats nacionals, llenguesm, cultures, historia i vinculacions amb el passat, uns amb el catolicisme més dur i intransigent, la inquisició, altres relacionats amb el món islàmic fins l'arribada dels reis catòlics, altres amb els càtars i els Papes dissidents de Roma com Benedicte XIII refugiat primer a Avinyó i desprès a Penyíscola defensat per catalans. Com poden a Madrid proposar que diferent formes de vida decideixin sobre els drets d'un poble i un territori en el que no resideixen i del que no participen en les seves lleis i govern, ni voten en les eleccions al seu Parlament propi, ni entenen el fet nacional català ben diferent de l'espanyol. Sonaria a estupidesa que exigissim que el President del reial Madrid sigui votat per tots els socis de tots els clubs de futbol de primera divisió, que els rectors de les U(niversitats de Madrid decideixi9n quin ensenyament universitari s'ha de donar al país Basc o a Andalusia. No es pot considerar que un poble, un conjunt de ciutadans tenen menys dret a decidir que els creadors individuals als que protegeix la Constitució el seu dret a decidir la divulgació der les seves obres. Com poden decidir sobre Catalunya els que no reconeixen des de fa molts anys el català com a llengua espanyola? Quina llei moral permet aquest estat de coses a Espanya?
La justícia no és robocop
by
Pau Miserachs
/
diumenge, 9 de febrer del 2014 /
Posted in
ordre jurídic,
servei,
singularitats territorials,
violència
Cada vegada existeix més la tendència a assimilar que la justícia ha de ser violenta per reduir la delinqüencia. S'entendrà com a delinquent tot aquell que infringeixi les lleis dites penals. La justícia comandant els serveis policials és el mur que s'oposa a la delinqüencia. La llei és l'instrument ètic que atorga les facultats que necessitarien jutges i policies per fer la seva feina de neteja social. Però la justícia en una societat democràtica precisa adequar-se a la realitat social i respectar els drets humans. La violència no és la regla. L'ordre jurídic és un concepte produït per cada règim polìtic en funció dels seus objectius i principis programàtics. En els moments actuals, el règim governant a Espanya s'ha proposat reformar la justícia introduïnt uns canvis fins ara impensables. La proposta bàsica per començar és la supressió dels Jutjats de pau, la justícia de proximitat. No aclareixen qui tindrà les competènciaes finalment del Registre Civil. Passaran als Ajuntaments les competències dels Registres Civils? Es constituiran periodicament sales de justícia per celebrar judicis en els llocs dels actuals partits judicials que tamb é es volen suprimir? Han calculat el cost real d'aquesta manera de concentrar l'administració en uns punts triats seguint el disseny de les provincies creades artificialment a principis dels segle XIX? Arribaran a tenir en compte les singularitats territorials de Catalunya? Milloraran les comunicacions? Incorporarà la Justícia completament les noves tecopnologies per la seva feina? Com treballarà la Fiscalia? Milloraran les capacitats dels diferent serveis policials? Quina formaciò i mise au jour tindran els jutges dels nous tribunals provincials? Queden moltes preguntes per fer i contestar. La Justícia esapanyola de totes les maneres no pot quedar en el retard, deficiències d'espai i abandó que el despatx del Jutge Castro mostrava ahir a Palma. Del que no es podrà dubtar és de la bona voluntat i esperit de servei dels jutges vocacionals. Del que tampoc no es podrà dubtar és de la fidelitat i paciència dels funcionaris que retallada darrera retallada i amb pocs mitjans segueixen despatxant i donant servei a la ciutadania justiciable.
pot haver-hi una polìtica responsable?
by
Pau Miserachs
/
divendres, 7 de febrer del 2014 /
Posted in
coparticipació,
discriminació,
frivolitat,
heretgia,
recursos
Ara que els ciutadans anem camí de l'heretgia de voler ser lliures, davant el constant negacionisme dels que s'empenyen en sostindre sense arguments històrics vàlids que som una unitat impossible de desfer, necessitem més que mai una polìtica responsable al Govern i a l'admininistració pública. Un jurista que fou Conseller diu en el seu llibre "la política que vé" que la polìtica responsable exigeix la preocupació permanent per el bon funcionament del paìs, per els seus ciutadans, per els seus valors, per garantir la existència del teixit social i econòmic, la optimitzaciò dels recursos de que disposem, una administració pública eficaç, serveis públics de qualitat, una radical millora de la democràcia per les vies del porgrés, la llibertat i la coparticipàció. CAl fer sense restriccions ni exclusions una polìtica coparticipada, allunyar-se de la temptació recentralitzadora i la nostalgia d'un passat que volem oblidar quan ab ans, fugir de l'Estat moinolític xde pensament únic, de llengua única, d'administració única que no té en compte les singularitats territorials. Ens cal fugir de la frivolitat de les sentencies sense debat ni contradicció. Els demòcrates de la costa mediterrània hem de defensar que la polìtica que vé, la que volem, és com l'heretgia de voler ser lliures. No volem deixar-nos enganyar amb promeses i propostes banals, gens integradores, amb la diferenciació permanent i la discriminació entre vencedors i vençuts, entre derechas y rojos.
més que retòrica autoritària, unionisme amable
by
Pau Miserachs
/
dilluns, 3 de febrer del 2014 /
Posted in
convivència,
democràcia,
federalisme,
generositat,
reforma pactada
Que ara el Ministre d'assumptes exteriors hagi decidit no posar entrebancs a l'entrada d'una Escòcia independent a la Unió Europea i continui oposant-se frontalment a la de Catalunya, no deixa de sorprendre a l'observador més indulgent.Les declaracions del Ministre espanyol que publica el Financial Times el posen en entredit i descobreixen la seva animadversió envers la voluntat catalana amb la que el Govern español s'ha negat a parlar tot i sabent que les enquestes donen una amplia majoria dels ciutadans de Catalunya favorable a la independència. Allò d'espanyolitzar Catalunya que tant ha celebrat el Govern espanyol va sentar molt malament a Catalunya i a Madrid no ho volen veure. Avui, en canvi, sortint de veure i parlar amb el President de la Generalitat que l'ha rebut, ens ha distret amablement la Sra. Susana Diaz Presidenta d'Andalusia amb el seu parlament a Tribuna Barcelona. S'ha presentat dolça, simpàtica i dialogant trencant el verí negacionista i autoritarista del Govern conservador, encara que no s'hagi mostrat favorable a la consulta que vol celebrar Catalunya. Ha refermat però afirmacions un pel demagògiques com la d'ahir dels nens nascuts a Catalunya que tindran pares estrangers per ser fills d'andalusos que no han nascut a Catalunya, en cas de ser Catalunya independent d'Espanya. Ignora que Catalunya ja no vol fronteres, que el que Catalunya demana és llibertat i governar-se ella mateixa que és precisasment el que no volen els que parlen amb titulars de discòrdia, divisió, ruptura, xoc de trens, retorn a l'edat mitjana. Amable i sonrient ha parlat de la inadequació de la Constituciò als temps actuals. També ha dit que el partit socialista no és independentista, i per tant no excloent. Aboga per una reforma pactada reconeixent les singularitats i les realitats de la divisió territorial local que a Catalunya no és la provincia. Ha dit que el camí del PSOE és´l'únic posible i que les coses no es van a solucionar amb monòlegs. Ha fet una crida a la racionalitat i la centralitat, un paper equilibrador amb generositat i altura de mires per un model esperançador. Ha dit que el futur no passa per la soletat de Catalunya i s'han de proposar torbadas contra l'actual desencontre. Ha parlat d'una possible convivència plural, un Estat més eficaç, més democràtic i més integrador, pero contra el dret d'autodeterminaciò i la consulta que entén és per la independència amb la que el partit socialista no hi està d'acord, encara que també ens deia que l'autogovern no pot quedar a l'arbitri del govern central de torn. S'ha manifestat contra el protagonisme dels estats-nació, quan Europa redueix les sobiranies dels Estats. Ha criticat els Ministres que van a Catalunya a demostrar immovilisme i amenaces en lloc d'oferir un projecte alternatiu contra el viatge a enlloc. Que això no és bó per a ningú. Considera irresponsable la manca de transparencia del Govern español quan diu que té un pla. Els ciutadans s'adonen de que la seva opinió no compta per què altres ja han decidit per ells. Ha dit que ens uneix a tots la democràcia i el futur europeu. Però no ha dit res de reformar la llei electoral, ni la llei de partits, ni la financiació dels partits. S'ha manifestat per un model de convivència, resoldre el conflicte plantejat a Catalunya per la via del diàleg i l'enteniment, amb respecte a la seva gent i les institucions, partint de la realitat. Reconeix l'existència de malestar i d'un sector de ciutadans que no creu que el projecte de camí segueixi endavant i aposta per la independència. També reconeix que s'ha llançat un anticatalanisme recollint signatures en el seu dia contra l'Estatut de 2006, amb finalitats electorals. També reconeix que fou un error. S'ha pronunciat contra el Govern d'Espanya que diu no pot introduir més confusions per crear confusió, doncs necessitem el contrari, deia la Presidenta Susana Diaz. Sembla que la Presidenta socialista de la Comunitat Autònoma d'Andalusia hagi vingut a Catalunya a cercar vots per el Partit socialista en les eleccions europees del proper mes de maig. El PSOE per veu de la presidenta Sra. Diaz es presenta com a federalista integrador contra el radicalisme català. Una mica tard deien alguns companys de taula comentant que les afirmacions de la Sra. Diaz pertanyen al passat d'aquell PSOE que defensava el federalisme, avui impossible de conseguir per molt que s'hi esforci.
discòrdia i divisió
by
Pau Miserachs
/
diumenge, 2 de febrer del 2014 /
Posted in
desigualtat,
discursos preparats,
empresaris,
montantge,
treballadors
Diuen que els catalans volem tornar a l'edat mitjana. Impossible, el President espanyol Mariano Rajoy s'equivoca quan parlava a Valladolid del tema català, doncs som al segle XXI i estem volent posar en marxa el govern coparticipat, un govern en el que el poble té molt a dir i decidir amb independència del que diguin, proposin i decideixin els electes. La discòrdia no la veiem als carrers ni a les llars catalanes. Només la veiem en els brams contraris al dret a decidir dels dirigents del partit popular, de ciutadans i ara en una part insignificant del partit socialista. Demà escoltarem el que ens ha vingut a dir la Presidenta de la Comunitat andalusa, Senyora Susana Diaz. Tindrem molt clar que la dirigent política del partit socialista a Andalusia ha vingut a Catalunya a esperonar i atiar l'unionisme, l'antisobiranisme, parlant amb doble llenguatge de unitat i pau social, i potser esperant que algún banc català li doni un altra emprèstit per arrodonir el que ja li ha donat el Banc de Santander per l'import de 500 milions d'euros. Trist paper de qui no parla amb totes les paraules d'un dirigent d'esquerres de la desigualtat social i de la lluita obrera per la dignitat. Aquestes actuacions però generen discordia, desconfiança política i cap enteniment, doncs els polítics foranis no dialoguen. Arriben, venen a Catalunya, fan el discurset i s'en tornen. No es reuneixen amb els governants de Catalunya, com si Catalunya no tingués Govern ni Parlament. Senzillament, els conservadors ens ignoren i passen del que es respectar drets i llibertats de Catalunya. Venen a predicar unitat contra el dret a decidir, oposant-se publicament a que els ciutadans de la Comunitat catalana puguin votar el que volen ser. No escolten el poble ni el Parlament de Catalunya. És posible que la visitant prengui distàncies amb els conservadors i es presenti diferent, anant a parlar amb el President Mas. Esperem que al menys l'escolti. Els polítics visitants parlen a corre-cuita per què es difongui el seu missatge aprofitant els mitjans dominats per l'unionisme. Venen a fer el discurset preparat per els mitjans de comunicació que els segueixen el joc. Aquests polítics venen a indisposar els uns contra els altres. Encara que diguin el contrari venen a fomentar divisió social, a trencar la cohesió, a promoure indisciplina nacional. Però no es queden a viure amb la gent i veure la realitat del que passa. No volen descubrir la mentida del montatge anticatalà que ens dediquen des de un Govern que ha posat l'Estat contra la societat. La campanya contra la llei limitadora del dret a l'avortament ja és un anunci prou clar de les reivindicacions de les dones. Les protestes dels treballadors que segueixen sent acomiadats de les empreses com ara els de Coca-Cola a Madrid aprofitant la reforma laboral que abarateix l'acomiadament, tampoc els significa cap problema, ni a la gent de l'esquerra espanyolista. Estant fomentant la discòrdia i la divisió social amb les disposicions de govern que permeten eliminar llocs de treball amb el mínim cost, pensions de jubilació i viudetat miserables molt inferiors a la mitjana europea, cap futur per la gent jove sobradament preparada que diuen es mobilitza a l'exterior per no parlar de nou de l'emigració per trobar feina. Discòrdia a les escoles catalanes amb el tema lingüístic. Discòrdia als ens oficials que veuen retallats els llocs de treball del personal interí i no funcionari per manca de mitjans. Verí per dividir més la societat en ris i pobres. La desigualtat és la regla d'or d'aquest Govern. És la única cosa que han encertat, doncs si es para el decreixement econòmic será sempre gràcies al sacrifici i l'empenta dels empresaris i dels treballadors de totes les classes, no al sacrifici i l'esforç del Govern central. Servint els instal·lats, a Madrid han oblidat els perifèrics, els petits i els pobres. Han enriquit els bancs amb els diners de la ciutadania i han permés que les grans fortunes segueixin incrementabt els seus beneficis pagant un mínim d'impostos amb les SICAV i les grans societats uns impostos soibre beneficis ridiculs i gens socials.
socialitzar el poder
by
Pau Miserachs
/
/
Posted in
crisi,
empresa,
Estat,
partits,
socialitzar,
societat. municipi
La campanya electoral municipal de 1979 es va inaugurar amb una conferencia del Professor Tierno Galván al Cklub Siglo XXI. Tierno Galván, però va parlar de la crisi dels partits polítics només començar i de les relacions Estat societat. Va dir que l'Estat ja no significa l'ordre, la seguritat i el treball, la garantía d'un futur estable. Estat i societat ara arriben a ser antagònics com també ho és l'estat amb els municipis, els mateixos ens autonòmics amb els municipis del seu territori. Però l'Estat ja no domina la societat. La societat es vol administrar ella mateixa malgrat que l'Estat intenta organitzar-se copiant les formules empresarials d'èxit. Tot i així arriba un moment que l'estat que ha servit monarquies absolutes, burgesies i dictadures no pot dominar la societat. Els Municipis segueixen la mateixa dinámica contra l'Estat i el centralisme autonòmic. A més de la política és evident que està en crisi el mateix Estat. La societat s'organitza per trobar per ella mateixa les seves defenses contra l'Estat. La vaga contra l'augment del preu del transport públic a Barcelona n'és un exemple. Poc a poc la societat substitueix la acció de l'Estat sobre tot en l'àmmbit de l'assistència social, gran fracàs de l'estat del benestar vingut a menys per una decisió política de govern. Avui la societat s'adelanta a la classe política que noi es posa al mateix ritme de la societat. També tenim molts representanhts polítics que no han viatjat, coneixen poc de la terra pr+òpia i veïna i de l'estranger, no han llegit llibres publicats en idiomas veïns. Molts no cioneixen el debat polític, tant sols els argumentaris prefabricats dels seus partits. Però el poble, la societat veu els que venen de fora i parla amb ells. L'experiència i el coneixement dels altres és al carrer, a la botiga, als serveis. La classe política es confia en la ciència d'alguns professors universitaris i tècnics de l'administració. Els partits, deia el profesor Tierno Galvan s'han impregnat del respecte a l'Estat, tenen termor de l'estat, soibre tot a la seu central, la capital de l'estat, contaminat pel capitalisme salvatge. Els partits que tenen mentalitat d'Estat no es preocupan per els problemas que pateix la societat, no coneixen la societat, actúan com una empresa. I avui continua passant el mateix. Han passat casi quaranta anys d'aquest parlament. Ara els municipis lluiten contra l'Estat que s'ha proposat retallar les seves competencies,liquidar l'autonomia municipal amb la recentralització. Com deia el Professor, ja no serveix guanyar l'Estat per gobernar la societat. La única soluciò és socilitzar el poder, que sigui compartit amb el ciutadà. El poder ha de ser de la societat, i no és una utopia, sinó una realitat que permet el e-government. Elsa municipis poden ser l'experiencia del futur de la socialitzaciò del poder, del p'oder exercit en forma compartida representanjts polìtics i societat. Com deia el Professor és en els municipis on es troben partits i societat. Cal que en els partits entrin les concepcions del món i que l'Estat abandoni el seu propi conservadurisme contra les innovacions i la governança participativa. Els partits han d'iniciar un procés de reflexió per trobar el seu encaix en la nova dinámica de les relacions polítiques amb la societat, convertir-se en eines eficaces per modernitzar l'estat i els serveis de l'administració. Han passat aixís quaranta anys. Els problemes de partida segueixen existint. Però l'experiència la poden recollir els joves de les noves generacions i no repetir nio seguir fent el mateix, patint la mateixa dominacipò de l'estat i els torns de govern d'un bipartidisme confús segons vagin les eleccions generals. El municipalisme disposat a socialitzar el poder, fer municipi, és viu. L'esperit del Professor Tierno Galvan no ha mort.