Canviar de destí

François Hollande ho ha dit: Cal canviar de destí. També ho havia dit Ségolène Royal en el seu llibre Lettre à tous les résignés et indignés qui veulent des solutions (Carta a tots els resignats i indignats que volen solucions) que va publicar Plon l'any passat. Ara Hollande publica a Robert Laffont aquest llibre, Canviar de destí, missatge d’esperança com ho és la seva arribada a la presidència de França. Nosaltres estem orfes de direcció, como ho estaven els francesos sota Sarkozy. No sabem cap on volem anar. Que els temps són difícils ja ho sabem, com ens ho recordava la pel·lícula del mateix títol, produïda per la BBC, adaptant una obra de Charles Dickens, que va emetre 8tv. L'objectiu: la qüestió social, ara viva com mai. El poble té por com a conseqüència del pànic pel que pugui passar. La gent desconeix el que es cuina darrera les portes dels palaus presidencials i dels ministeris. Manca informació. No hi ha veritable transparència. Els ‘indignats’ volen solucions: volen una democràcia nova. També ho volia Ségolène Royal. Ho deia en el seu llibre: democràcia participativa, una cultura política eficaç. Es volen representants autèntics, no del sistema. Els ‘indignats’ volen la creativitat treballant per canviar la història, l'esquerra liberal també. No volem els que diuen sempre que tenen solucions i ens fan viure pitjor amb l'amenaça del crack. La gent veu que paga més impostos que les rendes del capital. Soros, per exemple, va sortir d'YPF abans de la nacionalització argentina. Ells no pateixen el que pateix el poble. No és just que els bancs rescatats amb els diners públics no sols no els tornin sinó que continuïn llançant els jutjats contra els pobres deutors, les famílies que viuen en situació precària. A més, les empreses que tenen beneficis no els reparteixen amb els seus treballadors ni consta que facin donacions per obres humanitàries ni d'ajut social. Segueixen pagant als treballadors el salari mínim espanyol, inferior a l'europeu, i una mica més. Des de juliol de 2011 a maig de 2012, es calcula una fuga de capitals d'Espanya de 128.000 milions d'euros que no han tornat ni se sap on són. Manca sentit d'equitat, de voler un ordre social just. Pot ser que la vida dels éssers humans no tingui cap valor o estigui menys considerada que les accions bancàries i el deute públic dels estats en crisi. Clarament, com diu Hollande, ens cal canviar de destí.

S’ha acabat la indiferència

Que la gent jove digui que s'ha acabat la indiferència és un gran pas cap a la implantació al territori del Regne d'Espanya d'un sistema democràtic a nivell europeu. Ens estan dient que necessiten ara 44.000 milions d'euros però no són capaços de reduir 30.000 milions d'euros de la despesa militar compromesa ni el funcionariat de la Casa Reial (els 500 funcionaris amb categoria d'alt càrrec i la Guàrdia Reial: que tots plegats serveixen el Rei. Més la Guàrdia Civil que el protegeix). Tampoc són capaços de reclamar a les caixes d'estalvis i els bancs la devolució dels diners injectats per l'Estat per a salvar-los de la fallida, com van fer els Estats Units d'Amèrica. Els bancs netegen la seva línia de flotació i seguiran guanyant diners, sense tornar per ara els fons de l'Estat. I Catalunya haurà de demanar la subscripció de bons patriòtics per pagar els de l'any anterior. La banca jugarà a guanyar, mai a perdre. Patim, doncs, d'un greu dèficit socioeconòmic. El problema és la supeditació de la política a la direcció econòmica. No hi podem ser indiferents. Els bancs es capitalitzen pagant el mínim possible d'impostos. La manca de poder de la democràcia, fent un vestit nou al capitalisme, és el símptoma més clar del dèficit de la nostra democràcia jove. Com diu en Josep Ramoneda en el seu article sobre La suspensión de la política a El País del dimarts 28, “la indiferència serveix d’argument als governants per a dir que la majoria dels ciutadans recolza les seves polítiques. Sumant els que es manifesten i sumant els que no es manifesten, intenten treure conclusions que acaben sent enganyoses”. Però són les que circulen pels mitjans de comunicació. Molts es volen deixar enganyar pel que creuen en cada moment. Amb unes institucions cada dia més llunyanes de la societat, vivint d'elits engominades que només s'escolten elles mateixes. La indiferència davant del que passa ja no és possible.