ésser trascendents, evitar l'irracional

Cap trascendència té pels dirigents de la nova CDC que els vots dels seus diputats al Congreso de los Diputados hagin anat a parar a favor de la Sra. Anna Pastor candidata del PP a Presidenta, exministra de foment, és a dir de les obres públiques i primera reponsable de les inversions en ferrocarrils. Tots recordem la seva tasca de distracció en el cas de l'accident del tren Alvia a Santiago de Compostela que va deixar un grapat de morts. Tots sabem que ha intentat per activa i pder pasiva que la Unió Europea li pagui el corredor ferroviari central, o sigui sortint de Madrid cap la frontera amb França que el corredor Mediterrani que ha d'enllaçar trens de mercaderies des de Algeciras a la frontera amb França, per conectar amb Europa, seguint el traçat actual de l'AVE. Han deixat penjat el sector ferroviari a Catalunya, paralitzant obres indispensables o fent-les malament com el cas de la nova estació de Girona inundable. També han deixat amb via única la linea de l'Euromed que conecta amb traçats de via única viatgers entre Barcelona i Alacant, amb els retards corresponents que s'evitarien amb un servei AVE com han fet el de Madrid a Màlaga, Madrid a València o el de Madrid a Valladolid. La feina mal feta, la feina discutible en el PP pel que es veu dona lloc a l'ascens polític. I no parlem de la seva tasca amb les autopistes i els aeroports. El que és més greu envara és que vots de suposats polítics independentistes vagin a parar per promocionar qui, amb sonriure inclòs ens ofega ens fa viure en el retard i parla de la sagrada unitat de l'Estat al dictat del discurs oficial de la Constitució. Ens cal evitar l'irracional en política, més que la utopia realitzable. El progrés i la modernitat no els trobarem mai en actituds de submissió, suposadament pactistes, amb vots irracionals. Cada dia compartim desenganys i veiem la manca de respecte als valors del catalanisme identitari que necessiten d'un cert radicalisme patriòtic. Aquest trasvàs de vots ha sigut detonant d'un nou desengany de l'actuació de la dreta catalana. Com diria el Conseller Santi Vila, La política actual no permet navegar en l'ambigüitat. Era necessari impulsar abans que res una decidida política de reformes per què Catalunya pugui ser Catalunya i no cedir, tot al contrari del que fa el PP, el partit conservador per excel·lència o el que pugui fer la gent del PNB als que amb el seu concert fiscal ja els va bé viure en l'insensibilitat nacional. Votar càrrecs a favor del PP és trascendent per la política catalana i una mostra de desafecció del procés, diguin el que diguin ara els diputats que no volen dir que han votat favorablement un càrrec del PP gens solidari amb Catalunya. Millor que reflexionin sobre el que han fet i dimiteixin com a diputats. Amb la seva dimissió evitarem l'irracional del futur. Aquest vot no ha sigut més que el començament d'una nova etapa de pactisme. Cal sortir-ne quan abans d'aquest oasi d'ambigüitat irracional. Cal que els càrrecs no siguin eterns, doncs ara per estar situat cal haver passat per molts càrrecs, demostrar disciplina i silenci, no ser crític, viure de l'Estat, que és com es considera favorablement haver fet carrera política. Són necessaris polítics nous alliberats de tots els complexes d'aquesta dreta que no aporta res al progrés social. La cessió de vots al PP estil pujolisme per evitar que el President fos algú d'esquerres afecta a la dignitat dels diputats que han donat recolzament a qui no reconeix Catalunya com a nació. El més lamentable ha sigut que ho hagin volgut amagar

llei, ordre i odi

Donalsd Trump, explotant l'histèria col·lectiva de molts americans que es creuen frustrats, ha conseguit fer-se amb el control del Partit Republicà i pretén impulsar als Estats Units un conservadorisme radical sota la divisa llei i ordre. Però el que amaga darrera de la llei és l'odi contra tot allò que no s'ajusti a les lleis que controlen els republicans, el conservadurisme, els interessos dels llobies. Vol Amèrica, l'Amèrica anglosaxona, la que ostenta predomini, la que dirigeixi la política occidental,la que vol tancar els episodis de vulnerabilitat dels estats Units que van començar un 11 de setembre 2001. Estimula l'odi contra tot el que no és americà que es defineix per una postura i un idioma. No canviarà res de les relacions patrons i obrers, no facilitarà l'immigració d'una societat envellida i obesa, ans al contrari es proposa eliminar immigrants, començant pels no cristians procedents d'altres cultures, els que viuen en guettos, 34els que segons ell no s'integren a l'american way of life. LLei i ordre per protegir els interessos americans, dins i fora fronteres amb una ràpida força de frappe. LLei i ordre per dissimular l'odi al que no respiri americà en la seva interpretació que vol fer patrimoni republicà.Un mur a la frontera amb Mèxoic per protegir Amèrica d'immigrants indesitjabales, els hispanos illetrats, els immigrants que fan a l'America que ara els mostra odi les feines que no volen fer els americans anglosaxons. Llei i ordre per a què, que no explica darrera frases construides telegràficament, sense un discurs que vagi més enllà de l'eslogan publicitari i la demagògia. La lei i l'ordre sembla ignorar que són actes que no decideix una persona, sinó un Parlament i l'opinió pública d'un país plural com és avui Amèrica. Molt bé ha fet la seva contrària, la candidata demòcrata Hillari Clinton en designar com a candidat a vicepresident a Tim Kaine, un hispanoparlant coneixedor de la polìtic exterior i de les negociacions internacionals. Clinton Demostra un esperit obert i al'emsems integrador i respectuós amb les diferents cultures que conviuen i fan pàtria a Amèrica i fora d'Amèrica. Clinton amb el recolzament de l'esquerrista Senders dona més garantia de fer net i protegir els Drets Humans que l'opulència del poder, les qüestions racials tindran solució amb Hillary, el respècte i compliment de les lleis antisegregació tenen més futur amb la demòcrata Hillary Clinton que amb en Donald Trump. El plantejament d'una Amèrica garant de les llibertats i la pau es llegeix amb la candidata Clinton que sap molt bé quina mena de conflictes es produeixen avui al món, la situació real i els veritables problemes als que s'enfronta la societat del benestar fora dels Estats Units. També sap la candidata Clinton, a diferència de Trump, que no pot haver-hi Amèrica segura si el món oriental, és a dir la font de les matèries primes, està governat per la dictadura, la repressió, les guerres de religió,la corrupció dels governants i l'inseguretat de l'esquizofrènia radical.

desmesura extensiva

Diuen que el 29 d'octubre que se celebra com festa nacional a Turquia, no es correspon amb la fundació del nou Estat laic per Ataturk, sinó amb la victòria sarraïna a la batalla de Lepanto. Ets turcs neguen que hagués guanyat la batalla la coalició de la cristiandat que comandava Joan de Austria. Caldria veure que diuen els historiadors sobre això de la data de la festa nacional de Turquia. Però el que és clar és que Turquia ha entrat en el llistat de països sense democràcia, amb la proclamació de la dictadura islàmica popular turca d'Erdogan, amb la possible reincoporació de la pena de mort al seu Codi Penal per eliminar enemics de l'islamització de l'estat. Aquest canvi en un país amb milers de militars, jutges i funcionaris detinguts, molts torturats, acomiadats de l'administració, jutges cessats fulminantment i mestres l'ensenyament a més de periodistes, amb llistes prepreparades, i tot lloc on l'islamisme pugui tenir poder i influència. La creació d'una potència militar islàmica dins de la Otan ens ha de fer mirar Russia amb altres ulls.No ens convindria una nova batalla de Lepanto com a conflicte occident/orient promotor d'una tercera guerra mundial amb armament poderós. La diplomàcia fa la seva feina, però el cop autoritarista ja està donat amb el fracàs de l'aixecament militar laic. Amb tanta depuració repressiva Turquia s'allunya d'Europa. Ho va advertir Giscard d'Estain. El Bòsfor és més que una franja de mar separadora de continents o territoris. Ara Istambul, amb les eves poregàries públiques i minarets és el senyal físic i acústic de que Istambul prega quatre vegades al dia per la salud de la nova República popular islàmica i el dictador Erdogan. Permolta gent que no sap llegir ni escriure, ho ha volgut el seu guia per què té encomanada aquesta missió com a figura històrica excepcional. El poble majoritàriament està amb l'Islam. Els demòcrates, els republicans, els kurds, els cristians, poc tenen a fer en aquesta nova Repùblica autoritària que ja ha implantat la censura i no ha dubtat en suspendre la aplicació a Turquia Convenció Europea de Drets Humans del Consell d'Europa. Tant si valla excusa que hagi donat el President Erdogan. La dictadura s'ha fet amb desmesura extensiva a un poble que s'apropava a Europa i ara s'allunya en favir de l'islamització de les insitucions públiques, la justícia i la llei. Serà Erdogan el nou Califa que molts esperaven?

política unidireccional o llibertat

Podriem creure fàcilment que el pluralisme és una realitat. Però el que ens trobem són discursos unidireccionals que roden cap la desconnexió institucional i social. Amb l'excusa del discurs apareix el desig de fer canvis en la gestió polìtica equivalents a un acte revolucionari. Aquest acte no sabem si serà constructiu o destructiu, si serà una fantasia de sectors de l'esquerra o un aspecte positiu de reconstrucció social cap una societat més respectuosa amb la llibertat i l'autèntic pluralisme. Avui la gran revolució és defensar la llibertat davant els unidireccionalismes del poder i l'oposició. CAl fer possible la mínima felicitat o benestar en la vida de les persones, en lloc de veure com la gent demana un estat providència quan les informacions ens diuen que set de cada deu autònoms somia en ser un treballador assalariat. Prefereixen sacrificar la seva llibertat personal per una situació que creuen segura quan ho és menys que la llibertat competitiva. La política unidireccional es fonamenta en el malestar dels uns i el conservadurisme dels altres, la manca de justícia distributiva i l'afany d'atresorar. Per exemple, com interpretar avui la causa republicana? És com deia Albert Camus la causa de la pau? El 19 de juliol de 1936 diuen que ca començar la segona guerra mundial i es va utilitzar cínicament per totes les pot¡ències la guerra espanyola. Parñar de consciència a un govern no serveix de res. Els governs en realitat com deia Camus només tenen política i la política que convenia era la guerra i mantenir a Franco en el poder que havia usurpat amb l'excusa del "Alzamiento".Poca importància i cap cost van tenir els represaliats mentre parlaven de Drets Humans per reconstruir la democràcia a Europa. S'ha volgut ignorar la realitat i després celebrar el tomb de la Monarquia de 1975, mentre Mèxic restablia relacions diplomàtiques i es donava per liquidada la República. Però el republicanisme és viu i és el garant del pluralisme malgrat els silencis de l'exili, la desaparició dels caps republicans i els silencis de l'interior durant la dictadura i una bona part de la Transició. Manquen ara ciutadans que defensin la llibertat amb la llibertat, el pluralisme acom a conseqüència necessària de la llibertat.

el dret a la llibertat

Ens hem de començar a preeguntar si existeix una legitimitat moiral de l'ordre social perdamunt de les normatives. Segueix la pugna entre el <> i el <> de la filosofia alemana. Les relacions socials es construeixen i es regulen amb normatives que ens transporten a una concepció conservadora que sap difondre entre la població la sensació de por davant el futur per afermar-se en el poder,sense pensar que poden existir legitimitats morals al marge del teixit normatiu, com defensava Locke.elaborats a l'exterior de les institucions, en tota llibertat. En la nostra societat no existeix una teoria única ni uniforme, acceptada del concepte de justícia. Només existeix oficialment la que explica la llei feta des de les institucions parlamentàries i els governs, moltes vegades allunyades dela realitat social. Apareix d'aquesta manera una nova legitimitat social que aixeca moralment el principi de llibertat davant les limitacions i disposicions constrenyidores de l'Estat. El desenvolupament de les societats actuals va més enllà del que dicta i preveu qualsevol legislació. Aquesta llibertat moral ha de preveure l'arribada de patologies i de normes que, com diu Axel Honneth interpreten amb falsetat la siginificació social d'aquesta legitimitat. Caldrà analitzar les regles i normes preexistents. Tot lo anterior a la nova societat pot esdevenir coercitiu de les llibertats que reclama la legitimitat moral social, es voldran crear societats sota marcs normatius de dependència de poders fàctics canalitzats a la submissió i acceptar contractes de trebal,l amb cláusules de dominació a favor d'empresaris sense moral social. De fet el que les noirmes no comprenen és que la societat ha de funcionar, només pot funcionar amb una llibertat amplia com ordre superior, la llibertat social. No existeixen criteris fixes, ni les lleis els poden subjectar i imposar, impedint l'optimització de les capacitats personals i col·lectives. La llei no pot anar contra la llibertat garantida per una ètica que exigeix implantar sistemes de veritable solidaritat social, donant i permetent la vida de les tendències que donen vida a la llibertat.

fallit cop d'estat, afirmació de l' autoritarisme

El fallit cop d'estat de Turquia ha reforçat l'autoritarisme presidencial. Milersde detencions, destitucions de Jutges, repressió popular. Poder basat en el populisme fàcil reclamant la recuperació de la pena de mort, la que es necessita per eliminar enemics en massa. La co0ndemna a mort com el gran argument pacificador. L'islamisme de revenja venç a Turquia a costa dels drets humans. No hi ha més veu que la del ara dictador Erdogan. Un país dividit i abocat a la violència. Enfrontament induït del poble amb l'exèrcit regular. Creixement del poder religiós, defalliment de la societat laica. El vel com senyal d'identitat. La religió com arma de victòria. La pugna entre militars guardians de l'Estat laic i els servidors del nou dictador, la manca de diàleg i de sentit democràtic és el que ha trastornat Turquia. El populisme que dona suport al nou dictador que ha liquidat la defensa del'Estat laic ve acompanyat de la ignorància, la informació tendenciosa i manipulada, la paranoia del poder, la submissió al poder religiós que esperava el seu moment. Turquia camina cap a la involució, la falsa democràcia, la inseguretat, la manca de credibilitat política, la mostra del poder de la força, la violència al servei del poder. Turquia camina cap el capdillisme del poder personal i obra una etapa política incerta, allunyada dels valors i principis europeus. El parlamentarisme i la democràcia han mort a Turquia. El dret a la llibertat de fer i desfer del President d'un país no justifica la purga i detenció de milers de funcionaris, policies, militars i Jutges que ja formaven part d'una llista previament preparada per si de cas convenia desfer-se d'opositorsi desafectes.

la guerra civil no fou ciència ficció

La gent no coneix la història. Vivim d'esquena al passat que ens ha dut a la situació actual de discòrdia i maanca d'entesa entre nacions. Uns, els que havien guanyat les eleccions de 1936, volien fer la revolució i els altres mantenir l'ordre públic de la societat al servei de llurs interessos. Pel mig van arribar els colpistes de debó, els que van iniciar una guerra sagnant llançant mitja Espanya contra la República i l'ordre legalment constituït.Lamil·legalitat es va fer amb la victòria per la via armada. De la il·legalitat va nèixer el nou Estat totalitari espanyol que després va derivar en el culte al Caudillo Franco. El General Franco va saber organitzar una piràmide de lleialtats en un país afamat, sense mitjans, mal comunicat, amb una part important de la població analfabeta amb salaris miserables disposada a emigrar, fent de temporers al camp, amb els intel·lectuals exiliats. Uns clerges que no entenien la paraula misericòrdia i de qualitat reaccionària es van encarregar de conduir el poble a pregar de genolls per un bocí de pà, mentre les esposes dels jerifaltes i senyores de la falange, el partit únic amb uniforme, presidien taules petitòries per actes de caritat i necessitats de l'església triomfant que ningú controlava. El nou Estat Totalitari va adoptar una religió oficial que havia declarat la guerra civil com una creuada contra el comunisme. La mateixa església al servei del règim i braç defensor de la dictadura es va encarregar després de la victòria de les tropes nacionals de la depuració de la societat que va sobreviure a la guerra. A les escoles dirigides per clerges es demanava als infants que denunciessin si els seus pares eren maçons. La maçoneria i el comunisme eren els grans perseguits. El silenci i la mentida eren la regla d'or de la societat republicana que va caure en mans de la creuada voctoriosa beneïdaper l'església oficial, la que encara glorifica màrtirs, o sia assassinats de catòlics en territori republicà i oblida els màrtirs del territori fidel a la República i lesllibertats democràtiques. No s'ha dit tota la veritat. Que ara es donin la mà un net de Franco i un fuillde Lister, un fill del General Rojo i un fill del General Varela i una filla de Yagüe no es pot interpretar com un pacte de concòrdia. El perdó entre familiars dels principals actors del mal fet no es pot interpretar com oblit dels fets més sagnants de la nostra història moderna quan encara no sabem on són enterrats molts dels morts per actes de repressió feixista, com també ho fou la creació de la <> enviada al front rus per ajudar a les tropes nazis amb la divisa "Delenda est Russia". Seguim sense l'anul·lació dels processos i condemnes a mort de la cruel repressió dels Tribunals militars franquistes. Cal saber tota la veritat i no deixar-se enganyar amb versions oficials. Ens cal saber també si l'odi de mitja Espanya contra l'altra segueix viu, el perquè de l'odi als no castellans, la catalanofobia i qui manté enceses les brases. Per què l'Estat 80 anys després de la guerra civil, amb una Constitució vigent que parla de llibertats i drets segueix fent política de destrucció de la diversitat, atacant frontalment tot lo català. e

contra la seducció totalitària de la barbàrie

L'islamisme radical a produït un altra atemptat amb violència indiscriminada. Tant si val que sigui a Bagdag o a Niça. Pretenen sacsejar la societat civil, les consciències dels ciutadans que creiem en la democràcia plural com a eina per resoldre les diferències. Els atemptats tenen com a missió crear el caos i atemorir la societat. L'objectiu final és la destrucció dels valors europeus contraris a l'Estat Islàmic. Europa té davant seu el problema, ara ineludible, d'unificar la seguretat de la població civil, doncs els radicals volen desestabilitzar les institucions i potenciar la intolerància destructiva. La situació actual com diu el President Hollande és de guerra. Davant el fet consumat, no podem ignorar però que la societat de l'aparent opulència occidental i un fals progrés del que gaudeix una oligarquia, no ha generat més que desigualtats, cobdicia i guerres locals, alguna d'elles com la guerra d'Irak fonamentada i justificada amb mentides fetes públiques per caps d'Estat, en lloc de pronunciar-se per un plantejament comú de construcció d'una societat global respectuosa amb els drets humans, facilitant la recuperació econòmica i social dels països en conflicte en lloc de mantenir situacions d'abús i explotació que han dut una part de l'islamisme a la radicalització i a la falsa creença de que la mort i l'assassinat dels occidentals infidels i no creients redimeixen. Cal desterrar la idea de que una sola creença extremista i basada en la violència ha de triomfar i imposar-se al món encara que sigui amb l'espasa i la destrucció dels pobles i de les cultures que existeixen i han existit. Palmira n'és un exemple. Contra el totalitarisme ocult en la idea de la secta islàmica que promou la violència com a arma de seducció no cal descuidar la solució militar des de'l moment que han declarat la guerra a les societats occidentals. Agradi o no, no ens podem desentendre de la situació i exercitar el dret de defensa davant els atacs i violència en nom de Déu.

La ingenuïtat dels socialistes que voldria la dreta

Quan vam optar per restablir un règim democràtic, per molt deficient que fos, després de la mort d'en FRanco, sabiem que l'exercici de la democràcia parlamentària no seria fàcil. Els 40 anys de franquisme, de privació de les llibertats eren un topall a les llibertats que el poble començava a intuir i reclamar. Lesllibertats són necessàries per absorbir i servir de mare com deia el meu Pare l'any 1975, a l'activitat dels sistemes ideològics que es proposen orientar la governança de l'administració de l'Estat. L'absència de llibertats sota el franquisme encara avui segueix perjudicant el desenvolupament de la democràcia vistos els comportaments dels grans partits espanyols que s'enroquen, no dialoguen ni negocien i no són capaços de rectificar plantejaments. Massa vocacions de capdills i messíes de tribus polìtiques en joc. No existeix un model únic de democràcia o model ho9mologat. Cada Estat, cada nació, cada partit defensa una fòrmula diferent. A Espanya curiosament el punt de trobada és una Constitució convertida en corsé de les llibertats polítiques més essencials. No està clar si ara s'adapta a lescondicions sociològiques i econòmiques de la població del territori de l'Estat, quan resulta que la diferència entre pobres i rics és més visible dia a dia, quan els salaris es rebaixen, les pensions perillen, nacions del mosaic espanyol volen desempallegar-se d'un Estat dominant. És inútiol volercopiar altres democràcies. La nostra ja ha desembocat en un fracàs prou visible amb les darreres eleccions generals. El poble es mou per sensacions i sentiments, per reacció davant les injustícies que pateix. Però de cap manera es pot tornar a parlar de falta de preparació per la democràcia,la que van fer no demòcrates sortint del vell règim dictatorial i els demòcrates arribats a la política quan semblava que ja no hi haurien més persecucions. El que no han vist els actuals partits és que la democràcia exigeix autoritat moral. I no la tenen, ni el que col seguir al govern ni alguns dels que volen arribar al poder. Tampoc es veu serietat.Toy això impedeix el manteniment d'un govern estable i d'un Estat consolidat, transparent i garant de les llibertats. La democràcia exigeix participació real de la ciutadania per impedir l'aparició de règims de poders personals que es com es van començar a desenvolupar els partits de la Transició. Calia impedir que elpoder caigués a Espanya en mans d'oligarquies, però no va ser així. Fou una oligarquia ideològica hereva del franquisme, dels seus vicis i defectes, disposats a obstruir una democràcia pluraliste que és la que general'equilibri de les institucions. L'autoritarisme, l'autocràcia que insinua la governança per Decret sense donar comptes al Parlament són errors a corretgir que només ens transporten al passat del que volem fugir, sobretot el joivent.

demòcrates per no dir-se nacionalistes

El nom ha sigut triat. Assèptic, difòs, que permeti anar a dreta i esquerra segons convingui. Sense representació de les classes treballadores. Parlant de catalanisme de nou per què ara no convé parlar tant de nacionalisme. Parlen de futur i deixen la independència per més endavant per què d'això se n'encarrega el President Puigdemont a la Generalitat. Això d'un referèndum unilateral no els conveç, per què no convé ara a la polpìtica catalana segons pensen. Artur Mas ha recuperat tot el poder a la nova CDC que podrà dirigir com li plagui. Serà ara el partit de Mas. No ha trascentit el pensament polític, ni el social, ni les directrius econòmiques que proposa el nou partit que enterra CDC. L'acord de dir-se Partit Demòcrata de Catalunya ha enfurismat els Demòcrates que ja estudien com impugnar la nova denominació que els pren la paraula genèrica "demòcrata". No ha es56tat gens bé que un membre de CDC haguès dit que Demòcrates no era rival p'èr CDC. En política cal respectar els demés, cosa que els de CDC no han fet per no dir-se Partit Nacionalista Català prenent-li el nom a Demòcrates. És un mal començament de la nova singladura. Ara només els queda per posar com va passar a CDC, un President per dir a tot que si i un Secretari General per dir a tot que no. El disseny serà el mateix de CDC, amb tant sols un canvi de nom. Res no haurà canviat com succeieix a la política en general. Tornem a ser on erem al princip: Catalanisme en lloc de nacionalisme català, amb tot el que significa el catalanisme reconstructor de la política espanyola com volien Prat de la Riba i Cambó. La refundació es pot interpretar sense error com un pas endarrera en la política catalana. El nou PDC, encara que es manifesti partidari de la República Catalana, tampoc ha explicat com voldria constituir-la i quin règim proposa. LListes obertes o llistes tancades? Vot majoritari o vot proporcional? Diputats per Districtes electorals com a la 2ª República? Parlamentarisme obert, o parlamentarisme amb un Reglament corsé de les llibertats dels Diputats? President de la generalitat obligatoriament elegit entre els diputats al Parlament o President que pot ser proposat i investitsense ser membre de cap partit ni diputat? Queden moltes coses per aclarir en aquest nou partit. Laprimera és l'escassa renovació de l'aparell i el repartiment de càrrecs al Govern de Catalunya que comparteix amb Esquerra Republicana de Catalunya a JuntsxSI. Tant si val que els militants es diguin ara associats, afiliats, membres o qualsevol altra denominació adequada. El partit i l'estructura territorial només han canviat la denominació identificativa al mercat de la política catalana. La rebelió d'ahir no ha servit de molt. Una vegada més la gent de CDC ha acabat per aprovarla política oficial dels caps posats a primera fila que és indicatiu de com ha de votar la gent disciplinada. La foto presa i publicada a l'hora de votar era prou indicativa d'aquesta manera de fer que també hem vist a partits que es diuen d'esquerra: El poder diu el que s'ha de votar. I això passa el dia que la República Argentina commemora el bicentenari de la separació de la Corona espanyola i el President Obama passa per Madrid dient que s'entendrà com fidel aliat amb qui governi Espanya, però sense rebre ni escoltar els dirigents nacionalistes catalans, bascs i gallecs.

rebelió a la sala de màquines de CDC

CDC ha acordat desaparèixer com a partit, però la mateixa base del partit cessant no ha acordat encara com recomposarà la maquinària electoral de que disposava amb l'anterior partit. Avui intenten pulir plantejaments que pretenen situar intel·lectualment entre la moderació, el liberalisme i la socialdemocràcia. TAmbél'aparell proposa una nova organització que mo toqui les situacions favorables al President i el seu possible futur com nou candidat a la presidència de la generalitat. És la darrera temptativa de fugir de ser considerats la dreta catalana. Volen ara ser de centre. Tornem a la polìtica de <>. Saben la importància del centrisme, el que no parla de socialitzar res per consolidar un espai de dreta. Però la gent és la mateixa, la que no vol Esquerra Republicana, els socialistes ni en Comú Podem al poder a Catalunya. La primera rebelió a la sala de màquines de la nova organització ha sigut per la forma de dirigir, les llistes tancades de les candidatures a la direcció política, la manca de renovació, que segueuixin els mateixos als mateixos llocs. No es poden desempallegar amb el canvi del pensament i la història del seu fundador. CDC no es pot desentendre sense més del seu passat corrupte. Poc espai doncs de canvi en un partit que només ha recolzat la dreta de Catalunya, els conservadors pactistes amb Espanya i s'ha mogut contra el socialisme governant o amb ambició de poder. Transformar-se en partit nacionalista ha sigut un avenç de cara a promoure la independència de Catalunya, doncs és necessària la dreta per una Catalunya independent. Pero el cost en afiliats i vots d'aquest canvi saben és important. La nova CDC no pot abraçar la socialdemocràcia com alguns proposen. La socialdemocràcia pertany a la 2ª Internacional de la que mai ha format part CDC. Val més que no s'enlluernin amb somnis irrealitzables. La socialdemocràcia té com a soci únic a Espanya el PSOE, i CDC va formar part dels liberals mentre UDC del partit popular europeu. CDC ho té dificil per trobar encaix fora de la dreta. En canvi haurien de reconèixer que ERC és més propera a la socialdemocràcia. L'ideari de ERC presenta propostes de solució a laproblemàtica social i una història difícil d'assumir per l'actual dreta catalana, al menys laque ha plegat i la que s'ha girat a favor de C'S. A aquestes hores segueixen discutint el nom de la nova criatura dels mateixos afiliats a CDC, però es preveu poca discussió en les ponències ideològiques. De totes les maneres, Artur Mas, l'enllaç més clar amb el passat, és clar que seguirà de President. No parlen de liberalisme d'esquerres, ni de cooperativisme, tampoc de socialitzar la riquesa per lluitar contra la crisi social. És un avís. Per fer un senzill maquillatge, val més que no canviin de nom. Són el que són i la motxila que arrosseguen. I contra la seva pròpia identitat no poden fer res per molt que canviin el discurs, logo identificatiu i la morfologia. Tant si val que es diguin Partit Nacionalista Català si després pacten de nou amb el govern espanyol i fan una política de bon veinatge. Ens querda per llegir les ponències ideològiques tal com quedaran aprovades. El que està clar és que la militància de CDC ja n'està farta de la política d'aparell, verticalisme de partit, les manipulacions de la direcció, la forma de fer llistes a dit i assignar càrrecs, la manca d'un comité gris de control dels càrrecs institucionals, l'ocultació dels casos de corrupció la selecció de càrrecs d'una oficina antifrau que resulten un frau polític, la col·locadora organitzadacom també a MES (Moviment d'Esquerres), ERC i al PSC per donar feina als ex alts càrrecs i diputats amics, parents i coneguts necessaris.

heretges per naturalesa

Denunciar la hipocresia del poder, carregar contra costums identitaris que no són els nostres, acabar amb l'època dels temples de pedra i els cultes sacrificials perquè no calien sacrificis per relacionasr-se amb Déucom deia el rebel Jesús, és ser heretge. CAlia expulsar els venedors i canvistes del temple. De fet era lluitar contra la corrupció i la avaricia que impedeix socialitzar la riquesa. Cal entendre doncsla fidelitat a la democràcia d'una manera diferent a la imposada pel règim actual, la qual cosa farà lícit separar-se d'una legalitat que contradiu les conviccions democràtiques, provocala ruptura amb el progrés social. El sistema de poder actual no atorga poder i autoritat, sinó qaue imposa disciplina i jerarquia.No hi pot haver altra coneixement que el que es dicti des de la centralitat. No importaran les ofenses per què saben que la ciutadania els vota, els atorga el perdó amb el vot favorable en el moment electoral. No els importa un daltabaix dels valors. El poder s'escateix de la realitat i l'amaga amb el silenci. No menjaran amb els pecadors que són els enemics. No deixaran crèixer el blat. No poden atorgar perdó als enemicsni els preocupa omplir les presons. La polìtica escenificada és de seducció, de prepotència. Els problemes poden esperar.No interessen els humils i compassius i la gent neta. Han assumit el paper dels falsos profetes oblidant els pobres i els que passen fam. La protesta, la denúncia, la rebel·lió contra aquestes situacions és heretgia, esdevé malfactor. No interessa la veritat ni aclarir segons quines accions de descrèdit, paralitzar el llindar de la construcció de l'estructura catalana d'estat.L'acció permanent de ofec i destrucció de l'edifici català revelen una condemna per forçar el retorn a la docilitat amb el cansanci de la gent catalana. No volen veure que som heretges per naturalesa, que no dewfallirem, que no fem cas de la vella tècnica de les provocacions. Que el Sr.Garcia Albiol digui ara que s'esquinçarà les vestidures i deixarà el PPC si es demostra que hi ha conspiraciò contra Catalunya és sorprenent. Ja ho hauria de saber a no ser que també li hagin amagat per si de cas o xerrava. El que no és comprensible és que el PSC que parla del dret a decidir trobi bé que el Tribunal Constitucional hagi dictat Sentència buidant de contingut una legislació catalana feta per construir país, per millorar la vida de la gent. Pocs els importa pel que sembla el cost que té la recaptació dels impostos de la Generalitat en mans dels Registradors. Poc importa que l'atur, la immigració, l'assistència social no puguin ser definides a Catalunya i executades a Catalunya amb legislació pròpia.La democràcia catalana no interessa a l'Estat.

objectiu abstenció PSOE

L'abstenció segura de l'electorat fidel a esquerra unida i de la gent socialista han permès la victòria del PP. Ara, seguint un traçat polìtic fred i maquiavèlic, es tracta d'assegurar l'investidura del candidat Rajoy. Com el candiat del PSOE Pedro Sanchez no el votarà, o l'han de fer caure abans o han de conseguir que una part al menys dels diputats socialistes s'abstinguin en el moment de la votació. L'objectiu de la política espanyola és aquest mentre es critica per part de l'empresariat l'actitud d'en Rivera que no vol votar Rajoy considerant que no està a l'alçada ni compleix amb el que esperaven d'ell. L'acord inicial PSOE-C's ha enfurismat l'ibex i els fa perdre confiances. Mal negoci va ser per en Rivera fer-se amb diners del gran empresariat, es dependent d'ells i no pot intentar cap rebel·lia contra els seus patrocinadors. La realitat política dedesncant i desengany demostrada amb l'abstenció de la gent d'esquerres que ha donat la victòria electoral al PP, ens arrossega a un mal viure per què ja no poden dissimular des dela Moncloa la veritat del que està passant. Rajoy actua com un petit dictador disposant dels diners de la Caixa de pensions dels treballadors i havent´se compromés a fer les retallades que li demana la Comissió Europea un cop passades les eleccions. Necessita el poder per ofegar més la vida de la gent senzilla i treballadora, de les classes mitjanes, del petit estalviador, la seva pròpia clientela. Va mentir dient per televisió que el 75% dels nous contractes laborals són indefinits, quan la precarietat i els baixos salaris són els resultats reals de la seva reforma. Més treballadors amb contractes laborals donats de baixa del llistat de l'atur, però menys recaptació de la seguretat social és el resultat d'aquesta operació. Un cop quedi buida la caixa general de la Seguretat Social caldrà veure quina disposició prendrà el nou govern, si retallar pensions, deixar de pagar les pagues extres dels jubilats o inventar-se un nou impost que pagaran tots, treballadors i pensionistes per cobrir el forat actual de la Caixa. Li cal al PP l'abstenció del PSOE o part del PSOE que pot negociar a canvi de nantenir i no investigar la situació anòmala de l'excés de funcionariat públic a ·Extremadura i Andalusia que necessiten cada dia més diners però no se'n veu el rendiment, sinó la corrupció de saquejadors ficats en política. Les autonomies comencen a ser dependents dels bancs i de l'Estat Central que són els que tenen els diners No serveix de res que ens diguin que hi ha menys gent a l'atur si a l'hora de la veritat no hi ha prouta recapta per pagar pensions. Alguna cosa falla o va per mal camí. Aquesta situació ens porta cap un nou abisme en cas de recessió, doncs si ara ja es paguen les pensions amb dificultats, com molt bé analitza en Santiago Gomez Becerra al programa de TV8 8 al dia, caldrà imaginar-se com ens repartirem la misèria si a més s'han de tornar a reduir els sous dels funcionaris públics. Com diria en Joan Oliver, el pobre es veu força indeoendent i méslliure que el torrent que té marges i recloses mentre els que aprofitant-se de la seva avaricia han fet fortuna en diner i en poder són presoners de llur estat per no haver-ne tingut prou amb el sou. Aquest nou govern pot ser un malson per tots nosaltres per què s'haurà proposat no canviar res que afavoreixi Catalunya i els anhels catalas de llibertat. Continuarà la política de l'ofec organitzada des de l'Estat fins que decidim ser lliures de les dependències forçades i del maltractament com a poble.

temps d'indignació

Quan guanyen les eleccions els que tenen més corrupció declarada i es presenten dificultats per configurar alternatives de poder, podem començar a pensar que la situació és anormal. Més anormal encara quan els que començaven a parlar del dret de Catalunya a la autodeterminació fan marxa enrrera i parlen d'estabilitat política. Ara resulta que, com va passar el 20 D, ningú ha perdut les eleccions i comencen de nou negociacions d'investidura sense parlar de renovar o repensar projectes polítics i acords possibles en interés del Bé Comú. S'abandonaran els temes principals. Torna a guanyar la política de la por i la pregunta del que passarà. Daniel Innerarity, Catedràtic de Filosofia Política i Social a Euscal Herria, en el seu llibre "La Política en tiempos de indignación, parla de les catàstrofes que han conseguit enderrocar governs, les situacions excepcionals.Però a Espanya ni els atemptats gihadistes, ni el "Prestige", ni els incendis forestals, ni l'augment de la delinqüència, ni els accidents de trànsit mouen res encara que la gestió sigui catastròfica. El que ha mogut ha sigut el Brexi britànic i la por a la política comunista situada al govern. TAmbé ha influït el fet de que Catalunya es vol separar de 'Estat espanyol. La "Unidad de España" com a missatge definitori de polítiques, ha anat contra les propostes de les esquerres. Govern i oposició romandran de fet insensibles a la realitat que se'ls desborda, però el sistema aguanta tanmateix malgrat els antisistema. L'únic que uneix oposició d'esquerres és la conveniència de canviar Europa. L'oposició és queda en la protesta, però fins ara no ha passat d'aquest estadi a l'espera d'una nova oportunitat de conquerir el poder. En canvi l'oposició hauria de fer bé el seu paper doncs pot governar un dia o al si l'electorat li dona la confiança que s'ha de guanyar. Som en una situació d'inmaduresa política? Som davant de riscos calculats? Interessa realment governar a l'oposició múltiple que tenim? La veritat és que ningú gaudeix avui del poder absolut, la qual cosa no vol dir que la polìtica hagi de quedar paralitzada. Govern i oposició han de saber gestionar la seva legitimitat conferida per les eleccions. No decidir recorda Innerarity és una menara de decidir, segons deia Wittgenstein, situació que converteix en ficció la realitat i la voluntat electoral. L'alternativa a la manca de ppoder absolut no és el silenci, sinó el diàleg i la negociació en lloc de la indiferència. Però el que és inadmissible és que poder i oposició desèrtin la indignació en la ciutadania, posant de manifest una certa incapacitat dels capdavanters dels grans partits. No hem vist cap dimissió desprès dels resultats d'aquesta segona volta que ha significat el 26 J. La indignació de l'electorat està servida, la credibilitat política ha baixat més encara que abans d'anar a votar. La anormalitat actual de la polìtica posaen evidència que manca ètica, segueixen imperant els interessos abans que la idea, l'economia abans que la política. És necessari que les idees considerades com activitat de l'intel·ligència s'obrin pas en la política, doncs les ideologies segueixen vives malgrat el discurs dominant que va començar a parlar del mseu cr3epuscle ja en temps de la dictadura.

el sentit d'estat del PP

Lo difícil és governar. La competència no té experiència no estan preparats per governar. No han aprés a govrnar des de l'oposició. Totes les eleccions són un referèndum de futur. Són alguns dels missatges i de les expressions llançades desde la direcció de la campanya electoral del PP que ara es volen fer realitat. No ha sigut la polìíica de la por a l'escalada comunista tant sols el que els ha donat la victòria, ha sigut el saber presentar-se amb una escenografia activa i creativa. Han sabut donar la volta a la situació creada per les anteriors eleccions del 20 D. La feina del marketing aplicat a l'acció política és ha donat resultat. Però el teatre no és la solució per comunicar a la gent la veritat de la seva verdadera política que s'han callat. Però el seu sentit d'estat passa per supeditar-se al seu dictat. Un pacte que no toqui res del'essencial de la política seguida. Aquest és el sentit d'estat del PP: l'immobilisme, l'estat de dret segons definició pròpia, practicar el qui dia passa any empeny. Per arrodonir aquesta manera de pensar cal fer creure a l'opinió pública que els demés no tenen sentit d'estat. Només el PP el té. Només el PP mereix governar. Intentaran pactar la investidura de Rajoy perquè faci govern ràpidament no perjudicant cap dels interessos que sempre l'han recolzat. El problema és el paper que farà el PSOE en aquesta història, que s'aventura dividit. Però els síntomes no adverteixen d'una oposició absoluta i total del PSOE a la investidura. La fòrmula abstencionista i el prèstec de diputats poden ser la solució per no tenir que anar a unes terceres eleccions generals. El que està clar és que el PP no cedeix i vol mantenir-se en el poder com sigui, encara que sigui negant la Constitució que tant bé els ha anat per condemnar la política catalana. Però les lleis restrictives i limitadores de drets i llibertats seguiran, doncs no voldran negociar canvis, ni reformes ni derogacions de les normes que molesten les esquerres. Llavors el PSOE serà reconegut tenir sentit d'estat. El sacrifici del PSOE no servirà per res.El canvi, el que seria segur si no hi ha canvi de criteris, queda alentit fins les properes eleccions generals. L'afebliment del PSOE després d'un pacte subterrani amb el PP és més que segur. L'esquerra quedarà en mans d'un Podemos recomposat, recuperant els valors del marxisme. El PP sap que si compta amb l'abstenció del PSOE no marxista, sense tenir que fer una gran aliança, té la feina feta. Podemos també sap que tot és una qüestió de temps. El problema segueix sent quan ens deixaran fer un referèndum de futur a Catalunya.

les eleccions han refermat l'autoritarisme

Avui ens assebentem que el Govern Central ha tornat a ficar mà al fons de les pensions i ha tret uns 8.000 euros per pagar les pensions, impostos i no sé que més. El resultat ha sigut fons a quedat reduï a 22.500 euros que dona per pagar dues vegades més si no es nodreix. El que se'n desprén és que la Seguretat Social no ingressa prou. L'atur, les rebaixes a les empreses, els contractes a temps parcial amb cotitzacions reduïdes, la manca de cotitzants, la morositat de la que no parlen en definitiva, donen aquest resultat. Desde que el PP és al poder el 2011, i d'això en Mariano Rajoy en diu sentit d'estat, la caixa de les pensions s'ha anat buidant. Si aquests mateixos senyores i senyores del PP segueixen al poder no sabem en que pararà la cosa. Però si la caixa de les pensions es queda sense diners, cal preguntar-se si començaran a rebaixar les pensions, deixar de pagar les dobles pagues de juliol i Nadal o que més passarà. Mentre tant el Rei ha anat a Girona parlant d'entesa, pluralisme i ètica. El més sorprenent ha sigut que les autoritats polítiques catalanes l'han acompanyat duarnt l'acte. El Rei sap que no és benvingut a Catalunya. El President de la Generalitat no ha tingut cap inconvenient sembla per acompanyar-lo a l'acte de lliurament dels premis Fundació Princep de Girona, prr allò de la cortesia catalana. Per els republicans, el Sr.Puigdemont haurà de trobar alguna excusa coherent `per explicar aquesta inesperada activitat i presència a Girona acompanyant el Rei que no volen molts milers de catalans partidaris d'una República catalana. Però no passa res. El President, que per això ho és, pot anar on li plagui i no fer cap lleig al Rei d'Espanya. Sentir parlar d'entesa, pluralisme i ètica en un discurs, és tant sols un discurs, quan a l'hora de la veritat només es reconeix una bandera, un himne i una nació que no són precisament la catalana, a més de parlar de prosperitat quan les pensions corren perill sota el govern del partit conservador només vol dir que el discurs del Rei era de cirumstàncies i no s'atreveix a trencar la seva aparent neutralitat per dir al poble la veritat del que passa i de la que és dubtós que no n'estigui informat. Alguna cosa falla a la nostra política, però aquest govern no pot seguir ignorant que, com diu el Professor de Dret Sr. Marc Carrillo en un article a La Lamentable on explica que un govern en funcions segons la Constitució no viu d'esquena al Parlament, puig existeix una forma parlamentària de l'Estat i un control de les Corts, que el poder no emana de qui guanya les eleccions, sinó del poble que és on rau la sobirania. És preocupant la concepció autoritària de la divisió de poders que exhibeix la dreta espanyola. A l'hora de la veritat, ni pluralisme, ni entesa, ni ètica. Les eleccions no han servit per res més que per obrir la porta a la continuïtat del Partit popular en el poder, sense canviar de polìtica, acabant de buidar la caixa de les pensions, apujant els impostos o creant-ne de nous, difonen la falsa imatge oficial de Espanya va bien. I el Rei parlant del que no és. Allà on han guanyat més vots els republicans catalans, el Rei d'Espanya defensa la seva plaça amb impecable presència, elegància i discurs d'àngel, encara que el xiulin a l'arribada. El Rei d'Espanya que cobra vuit milions d'euros l'any, encara no ha estudiat la ètica del descontentament social. Quan acabin de buidar la caixa de les pensions pot ser ho comenci a veure.

les formes de la dreta

Quan estem en ple procés de recuperació per la via democràtic de la identitat nacional catalana, veiem com un sector polìtic es defineix com anticomunista i se seveix de tots els mkitjans possibles per obstruir les vies d'accés a la representació política dels ciutadans que no pensen el mateix. La dreta només coneix una llei i és la de que el cap mai no s'equivoca, sempre té la raó. La dreta atorga privilegis a qui la serveix i parla de llibertat sempre dins d'un ordre que no els toqui els privilegis de sempre i els adjudicats. Poc li importen a la dreta les entitats socials i les lleis per què el que compta és estar situat en els espais de ppoder decisori. Les lleis s'hauran d'aplicar malament si no serveixen els interessos del poder. La discriminació entre rics i pobres, catalans, extremenys i andalusos és un fet a la dreta. Sempore en tenen algun per ensenyar i donar-se imatge de bones persones. Aquesta dreta només pensa en els guanys i els mercats. Sotmetran els treballadors a condicions laborals inacceptables i sota la constant amenaça d'acomiadament. La societat fonamentada en el principi del treball no és la de la dreta. Són els altres que estan obligats a treballar per omplir els seus comptes. Tampoc interessa desenvolupar drets i llibertats, menys encara parlar de transformar la societat o que els partits es democratitzin. Menys encara la transparència de la realitat encara que els parlaments aprovin lleis de transparència. No interessa a la dreta un règim al servei de l'home i la societat, amb formulacions no capitalistes i no socialistes d'inspiració marxista. Tampoc interessa a la dreta donar compliment a l'exigència social avui de la funció social de la propietat i la redistribució de la riquesa. No convé sup'erar la divisió de l'estructura social en classes, les benestants i els demés. No interessa la igualtat social, en canvi si li convé a la dreta l'individualisme més exagerat, l'especulació i el manteniment dels privilegis.L'home de dretes vol estar situat, però no s'exposa ni assumeix responsabilitats, deixa que altres en els que delega li resolguin els problemes o si li fallen, sempre els podrà desautoritzar, responsabilitzar i destituir. En síntesi, la dreta és una actitud política i social derivada del predomini econòmic, delcapital especulatiu, el que no parla de Justícia Social i fuig de defensar els drets socials dels treballadors. L'actitud moral d'aquesta dreta amb falta de visió del moment i del que és una democràcia social avançada que necessitem per consolidar el benestar, és la de no adoptar postures incòmodes ni confiar en les organitzacions que parlen de progrés social.