Las lámparas cuelgan del techo

Las noticias que me llegan son preocupantes: aumenta la pobreza entre las llamadas clases medias en Cataluña; se habla del desprestigio, cada día más fuerte, de un sistema judicial que ya no puede ocultar que bajo el franquismo se cometieron crímenes contra la humanidad mientras muchos delincuentes gozan de la sensación de impunidad. Ha tenido que salir a la palestra el recién estrenado ministro del Interior para afirmar que sus guardias no dicen que los catalanes son “polacos de mierda”, sin anunciar si pondrá cámaras en los espacios cerrados como se hizo con Mossos d'Esquadra para evitar precisamente estas cosas. La delegada del Gobierno en Barcelona no salió a recibir a los diputados catalanes que acudieron a visitarla para manifestarle su indignación y la de muchos ciudadanos por el incidente ocurrido entre un joven letrado y un guardia en el aeropuerto de Barcelona. Que ahora niegan los guardias, que parece aquello de la palabra de uno contra la palabra del otro, con un ministro que se adelanta a dictar sentencia por televisión. Lástima que no se grabó el incidente. Moraleja: nunca dejes que te lleven a una habitación o cuarto a solas si no hay cámaras de video-vigilancia. La sociedad se pone en guardia contra la tiranía anunciada de la mayoría por aquello de "vamos a hacer lo que hay que hacer", que no nos dicen exactamente qué va a ser. Me entero por la tarde que el diputado francés René Dosière acaba de publicar el libro L'argent de l'Etat (El dinero del Estado) en la editorial Le Seuil, explicando el coste de los ministros -sueldo aparte- por personal, locales, comunicación... Qué bonito sería que algún diputado escribiera algo parecido en España haciendo estudios comparativos con otros países...

A contracorrent

Trepitgen una mà a Messi quan es troba entortolligat damunt la gespa del camp i no li donen importància perquè no li han hagut d'amputar cap dit. Un servidor de l’ordre públic se les té a l'aeroport amb un home de lleis i no passa res, ni es produeixen destitucions pel nomenament de persones sense educació social que, en llocs públics, semblen no saber que en la seva feina han de respectar els drets humans. I ni la delegada del Govern a Catalunya vol donar explicacions per aquest fet que ja es repeteix massa vegades quan de llengua catalana i protecció de la dignitat humana es tracta. A Madrid, continuen confonent Espanya amb Madrid i permetent el deteriorament de la democràcia per la frustració del poble i les expectatives no complertes. Els catalans semblem anar a contracorrent i ens adonem amb la crisi que els partits no són exclusivament plataformes de poder ni poden funcionar com organitzacions piramidals. Els sondeigs d'opinió refereixen intencions de vot però no parlen encara de l' acceptació i valoració de les propostes d'uns i altres candidats, ni dels que formen part de les llistes, que pràcticament ningú els coneix ni se sap com s'han introduït a la llista, doncs insisteixen en les valoracions de dirigents caps de llista com a referents, però no donen xifres de la fidelitat política. Seguim mantenint la política com una il·lusió de la veritat?.

Ambigüitats contra moral política

Encara no s'han apagat les veus que donaven a l'octubre de 2010 la notícia de la suspensió del premi Obiang d'investigació a la UNESCO, en constatar, per investigacions fetes a Espanya i altres països, la corrupció i violacions de drets humans que pateix la població de Guinea Equatorial sota la dictadura del senyor Obiang. No ha transcendit aquesta notícia als mitjans de comunicació i tampoc s'ha obert una investigació en profunditat per a esbrinar l'abast de la corrupció guineana a Espanya i els possibles implicats en la mateixa. Espanya té una obligació moral amb els espanyols que van passar a ser súbdits del nou estat independent de Guinea Ecuatorial, doncs fins el 1968 Guinea va ser una província espanyola. Des de la seva independència, Guinea es va apartar de la pesseta espanyola per a passar a l'àrea del franc francès amb l'Àfrica francòfona, obrint extraordinàries relacions amb França. El poble bubi, localitzat a l'illa de Bioko, va ser exclòs dels espais de poder per l'ètnia Fang, a la que pertanyen el president Obiang i el seu antecessor Macías. Em ve aquest episodi a la memòria quan llegeixo les notícies de com dilapida a França els diners la família del dictador i les penúries que pateix la població. Cal preguntar-se per què el Regne d' Espanya, que participa en missions humanitàries internacionals per enderrocar dictadors com Hussein i Gaddafi, no ha fet res per enderrocar el dictador que governa amb mà de ferro l'antiga província de la Guinea Espanyola i implantar-hi allà un sistema democràtic que tregui de la pobresa i el patiment a la població bubi, creant una societat igualitària. No creuen els nostres governants, que es diuen demòcrates, que tenen alguna obligació moral envers els antics ciutadans espanyols, avui súbdits de Guinea Equatorial?. O es que passar d'una dictadura a un altra és tolerable, sempre i quan la corrupció permeti obtenir guanys i inversions?. No podem saber quins son els bancs que donen acollida als bons diners del dictador?.

Esglaiats i esbiaixats

Es parla de decadència i immoralitat de la cosa pública amb tota naturalitat. Encara trobem a molts carrers i places símbols del passat feixista. La perversió política també ha arribat al futbol dels grans clubs. Qui havia d'imaginar que gent senzilla i treballadora es posaria per davant dels professionals consagrats amb contractes milionaris? Esport i fe, joc net i participació popular, han descobert el que pot fer un David davant un Goliath. Mentrestant, arriba el moment de reinventar la democràcia a Europa, tot respectant la diversitat de les nostres cultures i les diferències entre nacions. Es vol constituir una assemblea constituent a les properes eleccions europees i construir una democràcia federal. Aquests fets i les noticies lamentables que ens arriben de Rússia, que nega el dret a participar en les eleccions presidencials al nou partit liberal Yábloko. O bé la tossuderia del president Abdoulaye Wade, de 85 anys, d’intentar il·legalitzar els seus opositors per mantenir-se en un poder que manté des de l’any 2000 a Senegal. I, a casa nostra, que la senyora Sánchez-Camacho vulgui avançar-se al president Mas en visites a Madrid, intentant afeblir -i contraprogramar, cercant notorietat- l'acció d'un Govern del que no en forma part; aquests fets, com deia, ens han de fer pensar que podem perfeccionar la democràcia i no voler amagar la realitat o desfigurar-la amb criteris personals, la qual cosa pot generar discriminació i arribar a ser antidemocràtica.

El cuévano más allá del puente

Érase una vez, hace muchos años, después de la Guerra Civil que asoló España entre 1936 y 1939, un tranquilo pueblo de labriegos y esforzados propietarios de tenadas de ovejas, algunos caballos y burros, y alguna que otra ternera, cerca de la carretera de Burgos a Santander que, por miedo a que les robasen sus hijos, siempre les decían que cuando salieran a jugar, al acabar la escuela, no fueran más allá del puente sobre el río que separaba el pueblo de la carretera nacional. Eran descendientes de las mesnadas navarras que tras las luchas medievales para defender la cristiandad permanecieron en aquellas tierras sembrando trigo, patatas y manzanas reineta, conservando su cultura y tradiciones. Les decían a los niños que por la carretera pasaban coches con cuévanos y que se los podían llevar. Mientras, los domingos, la Guardia Civil, a la que durante la semana no se veía vigilando la carretera, salía al campo a buscar a los agricultores para obligarles a ir a misa para cumplir con el precepto dominical, con independencia de cómo estuvieran las labores y el tiempo. Era la nueva dictadura del vencedor en la guerra. Así transcurría la calificada como de plácida vida postguerra de la España nacional, hasta que la pluma de Miguel Delibes subió de Valladolid a las tierras de la comarca de la Lora, el campo como él decía, donde conoció el mundo rural auténtico que retrató en su ‘disputado voto del señor Cayo’ y cada vez que escribía historias sobre el mundo rural, como cuando llegaba al pueblo una burra con un corderito recién nacido. Hay que ver ahora, en la política actual, a las madres y hermanos que piden que se investigue la desaparición de bebés en hospitales públicos en la España enmudecida por la fuerza del vencedor en la guerra, y uno se pregunta hasta dónde operan los cestos y canastos, llenos o vacíos de objetos impropios, no precisamente de bebés traficados en hospitales o de niños del campo secuestrados como ocurre en países asiáticos, claro que en 3D.

Defectes estructurals i tragèdia ideològica

Per ràdio, m'assabento que ha caigut un edifici de 20 plantes a Rio de Janeiro, com a conseqüència de defectes estructurals. D'altra banda, el Comitè de Competició no sanciona Pepe per la trepitjada a la mà de Messi perquè no li han hagut d'amputar cap dit. Trepitjar mans d'un caigut sense amputar-les no té relleu ni tant sols informatiu, es veu. Als jutjats de València, sembla que els personatges públics podran rebre regals com els que hem pogut escoltar durant el judici dels senyors Camps i Costa, i la senyora alcaldessa de València podrà rebre i lluir bosses de reconegudes marques de luxe sense pagar i sense cap problema. Llegeixo comentaris ornamentats de tragèdia ideològica. N'hi ha un que diu que a Espanya la democràcia ha mort i que el cas Camps no l’iguala ni La escopeta nacional de Berlanga. Hi havia qui demanava caviar, ho varem escoltar tots. Però el fet ara no té cap mena d'importància, com tampoc que un amic fent regals es passés tres pobles. Hi ha qui es compadeix del que ha passat amb el jurat valencià que, diuen, representa l'electorat d'eixa terra. S'arriba a parlar de veredicte vergonyant amb la taula ben parada, amb les falles ben a prop: ‘cremàs’, color i alegria festera enguany. No serà el mateix amb el cas Garzón a Madrid, n'estem segurs. Seran els defectes estructurals crònics d'aquest país. Anem pel camí d'una tragèdia grega per les ideologies, creences i llibertat de consciència? Serà veritat allò que ens deien del crepuscle de les ideologies? Hi haurà recursos d'apel·lació contra la sentència?.

Llibertat sense fractura social

M'assabento pel Herald Scotland que el senyor Alex Salmond diu que la independència d'Escòcia no generarà desunió social amb els britànics. Un nou criteri per a la llibertat d’un poble sense fractures socials ni econòmiques. N’aprendrem?. Al Regne d'Espanya segueixen les crítiques contra les oficines comercials catalanes a l'estranger. Però no reconeixen la desmesurada despesa de conveniència i plaer de les ambaixades espanyoles ni la despesa innecessària de la neteja de les vivendes dels generals de la Guàrdia Civil. Per què només diuen el que convé a una minoria conservadora, per a redefinir la nació espanyola?. Que no en tenen prou amb la macrobandera plantada al bell mig de Madrid i amb fer desfilades militars sense les banderes de les nacionalitats històriques com Catalunya, les terres gallegues i Euskadi?. És això Espanya per a ells?. Millor que pensin en que hi ha una transformació social per la mutació de la vida que produeix l'augment de la població a les grans ciutats i aglomeracions urbanes o en la necessitat de fomentar els ‘green buildings’ i protegir el medi ambient com a objectiu prioritari. Que no oblidin que l'aigua, la llum i l'aire, a més de la terra, fan més pàtria que les banderes i els càntics. El president Obama ho ha plantejat ben clar en el seu discurs: esperança i fe en el poble. Cal protegir les idees, potenciar la igualtat d'oportunitats, ajustar l'economia, treballar contra la desigualtat creixent i la pobresa, defensar la llibertat americana, evitar els abusos i impedir el malbaratament bancari. El capitalisme no està contra la democràcia i a Davos ho veurem. Però cal evitar les mutacions properes a la dictadura oculta, que persegueixen el control de la comunicació i de la creació de les idees.

Desafecció política o reprobació?

Han passat mesos des que varem fer eleccions i ja no recordem el que va passar. A les municipals, va votar a Barcelona tan sols un 52,97 per cent dels electors, la qual cosa vol dir que un 47 per cent es va abstenir de votar, va votar en blanc o va emetre vot nul. Els partits amb representació municipal, superant la franja legal del 5 per cent, van recollir entre tots un 83,94 per cent del dit 52,97 per cent dels vots. El més votat va rebre 174.000 vots en una ciutat com Barcelona, la més gran de Catalunya -d’1.600.000 habitants censats-, amb tendència a la baixa, o sigui un 10 per cent i escaig de la població catalana, de 7.500.000 habitants. A les eleccions generals de novembre de 2011, l'abstenció, abstinència, reprovació o deserció va ser d'un 35 per cent aproximadament. Es pot observar, mirant els resultats i comparant unes eleccions i les altres, que hi ha hagut un transvasament de vots entre partits amb centre de decisió no català i una abstenció i vots en blanc, tot amb criteri de càstig als representants polítics. L'accent de la notícia és que som davant d’una democràcia no fiable per la facilitat amb què la gent canvia el vot sense debat i sense conèixer realment les propostes de Govern dels partits més enllà de les declaracions d'intencions. El màrqueting s'ha instal·lat a la política i es parla dels partits com de marques de comerç. Però la democràcia no és una marca col·lectiva; resulta que és una forma de vida i una forma de govern. Petita i, alhora, gran diferència a tenir en compte.

Coses del passat i coses del futur

Ollanta Humala diu al diari El País que la divisió entre esquerra i dreta és cosa del passat, que va acabar amb la caiguda del Mur de Berlín. La veritat és que, cada vegada més, existeix confusió entre uns i altres, que tots es tornen conservadors del poder, que pocs parlen de progressivitat dels drets socials, de que la igualtat és la justícia. Per la seva banda, Enrique V. Iglesias va dir ahir a Madrid, durant el Fòrum Global de la Sostenibilitat, que de la crisi actual en sortiran una nova economia i una nova societat, que tindrem una nova forma de fer política i un nou sistema de relacions internacionals. Em sembla una mica utòpic, doncs el senyor Hollande va dir també ahir que els privilegis s'han d'acabar i que no es pot admetre que mentre uns pocs s'enriqueixen més i més, la pobresa s'agreuja. Un es pregunta, a més, si existeixen filials dels bancs a paradisos fiscals, si paguen impostos els museus i llocs turístics més visitats com la Sagrada Família, el Museu Dalí, el Museu Picasso, La Pedrera i el Museu del Barça. No es poden finançar centres d'assistència social amb part dels diners que reben aquests centres? Noticia important: el partit liberal Democratic Progressive Party ha guanyat les eleccions a Taiwan amb el 45 per cent dels vots emesos.

Ulls i memòria

Recordo el dinar de commemoració de la proclamació de la República que van fer a Can Soteras de Barcelona els homes de la columna Macià-Companys encara vius, el 14 d'abril de 1995. Vaig dir que no es podia perdre la memòria històrica. I ara no la tenim, ens l'han tancat. Tampoc ens tornen els papers de Salamanca. Una bona actriu política que vol dirigir el PSOE va esbandint ara que és filla d'immigrants, esperona la unitat d'Espanya i parla d'ulls i memòria quan els del partit de la competència al poder parlen de transparència i responsabilitats dels gestors econòmics i ja no es neguen a negociar el pacte fiscal amb Catalunya. Ella no explica que va comprometre, com a ministra de Defensa, alguns milers més d'euros. Què farà si arriba al cap del PSOE?. Les grans emocions i entusiasmes traslladats a la despesa pública poden arruïnar un país si no es planifica l'economia en temps de crisi. I ens han de preocupar, a més, els que diuen que l’educació occidental és pecat. Ja no són els capellans, que deien que el liberalisme és pecat, els que ens persegueixen. Ara, a Nigèria, els cristians són perseguits i pugen les morts per tenir fe en la llibertat de creure, portada des d’occident. Haurem de llegir Paul Krugman per a posar-nos al dia de les noves solucions. També ens ha de preocupar el silenci informatiu davant els milers de suïcidis a Espanya, uns 3.000 aquest any passat, diuen que a causa de la soledat i les tragèdies econòmiques i vitals. I el turisme?. No podríem fer un turisme polític, anar a visitar països en procés de canvi, a veure proclamacions d'estats de dret, democràcies noves, campanyes electorals o algun que altre referèndum per la independència?. No podríem fer una ruta pels països africans que han assolit l'independència i son democràcies estables?. No trobo agències a FITUR per a fer turisme polític. Tornaré al museu de la memòria virtual. Sort de Google i la Wiquipèdia.