abstenció per desencant

Avui informava el diario.es que l'abstenció electoral decidida pels electors, o sigui la ciutadania que pot ser cridada a votar en el territori de l'estat espanyol arriba al 43,4% i havia superat el 55% el tercer trimestre de 2013. Vol dir cansanci de l'actual manera de gobernar? Significa insatisfacció pels radicals canvis legislatius en les problemàtiques que més afecten la gent treballadora? No facilitar legalment la dació en pagament de l'immoble en cas d'impagament de la hipoteca, abaratir l'acomiadament, permetre la mobilitat de la gent treballadora i les reduccions salarials fins a un 30% dels sous avant crisi, la caiguda de la vigencia dels convenis col·lectius, a més de liquidar el dret a l'avortament, seguir carregant l'esforç fiscal en els treballadors i privatitzar tota mena de serveis que haurien de seguir en el sector públic, no obligar a bancs i caixes amb perdues reflotades amb diner públic a tornar el cost del seu manteniment en actiu en el mercat financer i permetre que els serveis energètics puguin presentar als clients una factura carregada d'impostos que pot arribar a doblar el preu del subministrament, continuant amb uns preus carregats d'imposició especial en el combustible necessari pels vehícles públics i privats, són supòsiuts que donen la idea del cansanci de tot un poble divers. També està cansada la gent de veure l'actitut tancada del Govern español en la qüestió catalana, sembrant la confusió i el descrèdit de tot un poble treballador, emprenedor i capdevanter de l'economia esapanyola avui per avui, bon pagador d'impostos, pacient i constant en l'exigència de les seves reivindicacions nacionals. El desencant del que fa el Govern central arriba a la seva propia massa de seguidors i és el fenòmen observat en els sondejos de la pèrdua de vots del bipartidisme, essent més possible cada dia l'entesa entre els pobles de l'Estat, sense necessitat de l'Estat central, si fos possible obrir el diàleg sense tenir que pasar pel Govern espanyol. A la fí tots som i anem a Europa, en uns Estats Units d'Europa sense fronteres, protectors de la diversitat lingüística i cultural, garants de la llibertat, sense que a Europa li importi el tamany i el nombre d'habitants dels Estats membres, doncs no ha exigit a San Marino la fusió amb Itàlia, ni a Luxemburg amb Alemania, ni a Portugal amb Espanya, ni a Bélgica amb Holanda, ni a Monaco amb França, ni a Liechstenstain amb Alemania, ni a Hungría amnb Eslovaquia, ni a Rumania amb Albania. Un país, un futur és el que reclama Catalunya. Parlar de països reals i vius encara que no constin oficialment en el paper timbrat no és quelcom que vagi contra les essencies de l'estat afectat per aquesta problemática, donat que els estats no es parteixen com un pastís, sinó que el pastís segueix unit dins del conglomerat general en aquest cas europeu. El que cal doncs és sentit d'Estat i no seguir produint més desencant i.malestar a totes bandes. Sembrar espines acaba per tornar-se contra qui sembra tant de mal i confusió internacional. És perdre credibilitat. Atacar com a dolent qui està carregat de prestigi és acabar fent heroi i intocable qui reb estoicament i amb humilitat la mala paraula, el verí del mal llaurador.