política incontinent, polítics verbosos

Pere Quart, el poeta, havia escrit sobre la mentida històrica, la incontinència i dels que espremen d'ells mateixos suc celestes. Serà jactància o un excés verbal el que li ha succeït al Senador Vidal, però també ha sigut un fet demostratiu de que una política va a la deriva i genera decepció. El cas del Senador que desprès de dir el que ha dit comporometent el seu propi Govern, dimiteix com a Senador i tira enrera desmentint-se ell mateix, no deixa de ser manifestació d'un protagonisme que no lliga amb el funcionament racional i democràtic d'una organització política. La primera raó s'ha de trobar en el defecte tantes vegades e nunciat de la manca de democràcia interna dels partits a l'hora de fer llistes electorals, fent coalicions cntra natura, incorporant independents que no escolten els demés, candidats que pateixen de la vanitat de creure's importants i posseidors del dret absolut a definir actituds dels propis partits que el patrocinen. Aquests candidats acaben comprometen l'acció política, convertint-se en xerraires a canvi d'audiència i aplaudiments, quelcom de sofisme, quelcom de mentida, parlar sense mesurar les conseqüències del que diuen. El fet de la seva caiguda és demostratiu també de la manca de visió política dels que el van catapultar a un lloc de responsabilitat pública com és el de Senador que també va ocupar honorablement LLuís Mª Xirinacs. Vidal, amb els seus excessos verbals ha defraudat l'electorat català, donant carnassa als enemics de la Catalunya independent per llençar-se com llops sobre la Generalitat posada en entredit, per molt que ho desmenteixi. Com ex Jutge sabia que faria mal quan va dir el que va dir. Ha defraudat i decepcionat els que van creure en ell i li van donar el vot. ës un candiat resultat de la combinació de l'ambició i el marketing, amb la manca de democràcia interna de partit, a més de la manca de control dels candidats abans de ser incorporats a les llistes electorals. El que ha passat podria ser interpretat com un tema d'estraperlo discursiu, però és una lliçó de que no hauria d'haver passat en una ERC moderna que ha incorporat una gestió piramidal i un cert arribisme que li afecten per crear privilegiats sense serenor ni solidesa. Els partits són organitzacions durables, amb una vida que serà superior a la vida dels seus dirigents en cada moment. La seva finalitat és conseguir el poder i exercir-lo d'acord amb uns principis i uns programes que han rebutr el suport popular en unes eleccions. Els partits polítics no deixen de ser l'expressió politica de les diverses classes o fraccions de classes, doncs els partits exigeixen pluralitat de classes i de plantejaments polítics i socials. Són grups disciplinats politizant la alta funció pública, la qual consa no impideix la intrussió d'interessos particulars com diu el Professor francès Michel Offerlé en el seu estudi sobre els partits polítics. Els parlamentaris es converteixen en actors seleccionats oblidant moltes vegades la integritat, segons explica Simone Weil en el seu "assaig sobre la supressió dels partits polítics". Per Simone Weil la idea de partit polític no entrava en el concepte de política de 1789, doncs disposar de poder volia dir totalitarisme. Al menys era clar que el crim i la mentida no són legítims, doncs el poble viu l'ansia del bé i la justícia social que no es compleix amb la demagògia i el verticalisme polític. L'Estat espanyol ha aprofitat l'avinentesa del fet per aplicar ara a Catalunya una concepciò castellana vertical i autoritària del dret que designa com Estat de Dret, quan aquesta expressió no existeix en Dret català, ni equivalent, perquè el Dret a Catalunya fou concebut per protegir llibertats.