Ni diners, ni llibertats

Ara que ja sabem que la llibertat d'expressió, segons el Reial Decret LLei 24/1977, de 1r d'abril, anterior a la Constitució de 1978, sobre la llibertat d'expressió està limitada a no manifestar-se contra la unitat d'Espanya i les forces armades, dir coses que es puguin valorar pels Tribunals, en demèrit o menyspreu de la Institució Monàrquica o de les persones de la família Reial, la obscenitat, les injúries o calumnies, afegint la norma que els delictes dirigits contra la Autoritat Pública seguiran essent delictes públics, qualificació i acció pública que no llegim en el Codi Penal de 1965, encara que manté els anomenats ultratges a Espanya i delictes contras la Corona, entre les que se citen les injúries. També inclou aquest Coodi nque es deiz protector de les llibertats, la desobediència a l'autoritat. Amb totes les reformes que ha sofert aquest Codi, inclosa la llei mordassa i els procediments iniciats per perseguir criminalment actes polítics considerats punibles, ens queda clar que la aquesta llei de caire reaccionari no ha sigut més que un aperitiu del que el Govern d'Espanya tenia preparat pels contestaris i també pels catalans rebels i desobedients dels seus dictats. La penalització de conductes no obeix a situacions formals, sinó a valoracions, moltes preestablertes predeterminades, que comencen per qui obra d'expedient d'investigació per un fet que considera rutinariament és un delicte públic. Però en canvi, no és delicte en democràcia la pobresa constitucional, les diferències entre rics i pobres. La desigualtat es considera el preu de la recuperació econòmica. LA misèria és el resultat del desequilibri de la demagògia que impidex la lluita per la dignitat obrera, doncs és el ciutadà qui ha d'imposar les condicions de la seva existència, no l'Estat a l'home i la dona. Es pot considerar legal una irrupció de la desigualtat en la vida social per la desigualtat en les rendes, l'aïllament i la discriminació per procedències? De fet només veiem una part de la societat a l'oci i el lleure. Molts que no veiem pels carrers en dies festius, no coneixen el cinema, ni el teatre, ni els concerts de rock, menys encara la música clàssica, ni visiten museus per posar-se al dia de la cultura que els ha admès. No veiem cap iniciativa insitucional en la lluita per reduir la desigualtat i per reduir la pobresa que analitza el Catedràtic de Sociologia de la Univeritat Complutense de Madrid Julio Carabaña en el seu llibre "Ricos y Pobres". Per molta gent, la cultura fiable és la del televisor, amb programes espanyols o estrangers en funció de l'antena de cada casa. Uns s'estratifiquen en el castell de la opulència, mentre que els altres en el de la servitud, la incultura i l'esclavatge per la manca de llibertat real i l'abandó, com difria . Perquè tantes deficiències. Perquè s'admet en democràcia la societat desigual? Uns pocs pressionen les consciències de las gent feble, aprofitant que l'esperit és moldejable per la paraula de l'autoritat, sigui civil o religiosa. L'objectiu és separar abans d'hora l'ánima del cos de la gent que perd la força, sovint el jovent sense feina, l'estudiant sense futur a la seva terra. Ara des de les esglésies, a més de pregar per la unitat, es torna a parlar amb estridència de terrorisme, genocidi i maldat, com si els problemes socials no fossin els importants. Són els qualificatius que alguns bisbes catòlics a València i Barcelona deixen caure en els seus sermons i deeclaracions públiques, parlant malament de l'avortament confonent el dret a la vida com el dret a la integritat pels no nats en lloc de condemnar els atacs tyerroristes i matança de cristians a països islamofòbics, del món divers de la sexualitat i de les formes de vida, dissimulant la inacció de l'organització parroquial i de les insitucions públiques a l'hora de donar serveis socials i foment educacional. Parlen amb veu més alta del pecat que assimilen a delicte per atemorir i fidelitzar creients, sense rellegir abans les conclusions del Concili Vaticà II, el dels anys 60, començat pel Papa que deien socialista del poble, Joan XXIII, com tampoc segueixen, pel que es veu, les orientacions de "miseriòrdia i humilitat" del Papa negre que ara tenim, el jesuíta Jorge Bergoglio. Condemnen quan no som en temps de condemnes morals dels problemes de la vida diària, sense apropar-se a la veritat de la vida de les persones que defensen la seva llibertat i dignitat com poden. Poder religiós del vell règim, oposat a l'actual Papa i poder civil han creat un cercle acció/repressió aliat a les classes conservadores, feta pública la voluntat del Govern Català de conduir el poble cap a la independència per la via pacífica i democràtica, sota l'empara del Dret Internacional que el Govern d'Espanya vol desconèixer i no considerar. El Govern d'Espanya que ara no té diners per finançar les autonomies, no presenta altra règim per aturar protestes que el de la Constitució i la acció protectora del Codi Penal que interpreten des de una Fiscalia a les ordres del Govern d'Espanya, amb lectura restrictiva i molt discutible de les lleis, donant per inexistents els Tractats internacionals que Espanya vulnera sistemàticament. L'objectiu és assegurar una vida sense democràcia, a la castellana preconstitucional, ben diferent de la Catalunya plural. Tanta cridòria i ús presencial dels mitjans de comnicació estatals, no espanten Puigdemont ni el poble català. Saben que no els tenim por per molt que ens vulguin presentar davant els Tribunals de Justícia posant-nos querelles. Els catalans veiem en cada acusació per fets i opinions polítiques una flama de la llibertat de tot el poble. La maldat no és en el cor dels catalans, ben segur. Els catalans creiem en la societat de llibertats i el diàleg honest. Parlant de llibertats com a l'Estat que volem recobrar, hauriem donat un altra redactat al Reial Decret de 1977, com també al nou Codi Penal, doncs la paraula és quelcom sagrat que mai l'Estat pot interferir, molesti o desaagradi a qui li toqui davant la crítica.