temps de trencadissa i nou Estat de Dret

Les relacions Catalunya Espanya són cada dia més tenses. També la indignació de molts catalans. Veiem que mentre oferien un diàleg que no ho ha sigut mai el Govern activava nous procediments criminals contra els càrrecs electes catalans. Fer pol`pitica a Catalunya és fer oposicions a ser tractat com un presumpte delinqüent. Ha sigut vergonyant que ens diguin que el TC alemany ha tumbat la petició de referèndum a BAviera, sense aclarir res, ni qui, ni com ni de quina manera s'ha tramitat. El diari digital El Món publica avui un article del Professor Joan J. Queralt amb el títol "Bayern is nicht Katalonien", on explica que no hi hagut sentència, sinó una simple inadmissió per resolució del 16 de desembre, sense argumentació ni fonaments de dret, que ha fet servir la Vicepresidenta espanyola que va de llesta, amb mentida deshonorant, per pontificar des de l'ignorància, doncs volen sotmetre "políticament" el cas català a una jurisdicció extrangera com exemple quan saben que no és poden crear aquests paral·lelismes amb tanta alegria. Inadmetre a tràmit no és cosa jutjada i lsa mateixa qüestió es pot tornar a plantejar en un altra moment, realitat jurídica processal que un Advocat de l'Estat amb alta categoria i preparació, com és la Vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, no pot ignorar ni tractar amb banalitat demagògica com va fer ahir parlant amb Oriol Junqueras, per dir de nou "No al Referèndum" que farà Catalunya. La Vicepresidenta sap que el peticionari de Baviera és extraparlamentari, individual. També sap que tant per història, com diu el Professor Queralt, com per situació actual dins dels respectius sistemes polítics i constituicionals, és inexistent la identitat bavaressa amb Catalunya quer ha imaginat la Vicepresidenta espanyola. Tampoc era la petició fruit d'una decisió parlamentària. Som davant de situacions diferents amb diferent tractament, doncs entre Baviera i la Rep´`ublica Feeral Alemanya no hi ha cap conflicte que impoulsi voler celebrar un referèndum d'autodeterminació. La Sra Vicepresidenta fuig de parlar de la Sentència del Tribunal Suprem del Canadà de 20 d'agost de 1998 que va conjuminar els principis de legalitat i de democràcia en el cas Quèbec. Tampoc li interessa el cas dp'Erscòcia, ni els referèndums celebrats a Montenegro i altres pobles, avui Estats i membres de les Nacions Unides. Espanya ni vol aplicar aquesta visió jurídica i doctrina, i farà un pas més endavant requerint els funcionaris de Catalunya perquè no col·laborin en el referèndum. Les ànimes dels notres predecessors Bisbe Feliu d'Urgell, Sant Pacià teòleg, Puig i Cadalach, Prat de la Riba, Eduard Toda, Gaudí, Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Joan Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer, Francesc Macià, Rafael Campalans, Joan Comorera, Rovira i Virgili, Gabriel Alomar, Josep Tarradellas, Heribert Barrera, Lluís Mª Xirinachs, Jordi Carbonell, Mossèn Armengou, Josep Trueta, Josep Pallach, Joan Reventós, Mossèn Dalmau, Paco Candel, Mossèn Josep Mª Rovira Belloso, Joan Fuster, Joaquim Ruyra, Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Francesc Pujols, Mercé Rodoreda, Montserrat Roig, Modest Cuixart, Antoni Tapies, i Pau Casals i tants d'altres literats, artistes, professionals, industrials, dirigents polítics i socials, que han aixecat honorablement el nom de Catalunya i l'han fet universal, sempre veien que el fet identitari és una qüestió de democràcia, trencar idees preconcebudes, refer projectes, rectificar errors, fer bon ús de les llibertats. És ben clar que volen desqualificar el secessionisme, la desmembració de l'estat, sense voler reconèixer que una Espanya agressiva contra Catalunya no convenç ni entusiasme. CAtalunya porta temps desconectada emocional i socialment, de manera transversal. La catalanofobia que respiren les accions dels unionistes fracturant la societat espanyola i creant dubtes i mala maror a la catalana, és una resposta del Govern d'Espanya a les legítimes aspiracions catalanes i una mostra de manca de generositat i germanor. José Maria Carrascal escrivia a ABC sobre la qüestió catalana el passat 5 de gener. El seu article era clarament dirigit contra la celebració del referèndum anunciat per el President Puigdemont. Carrascal, en el seu escrit va declarar il·legal el referèndum perquè contradiu la unitat d'Espanya disposada a la Constitució i segueix ironitzant sobre una possible il·luminació del President de la Generalitat recriminant-li tanta insistència en el referèndum si sap que és il·legal. Però la oferta de diàleg de Rajoy tampoc arriba a res i dona per fet que l'independentisme fa marxa enrera, com està nfent l'Alcaldessa de Barcelona Ada Colau exigint les seves condicions, sense mullar-se per Catalunya com sempre ha fet, per veure si dona o no suport a la nova comtessa. Carrascal diu que ens movem en la utopia, no en la realitat. Coincideix asmb els partits unionistes als que hem d'afegir el encara no nat partit liberal de Catalunya que lidera l'exdiputat i Conseller convergent Fernandez Teixidó. L'auguri és d'autodestrucció i seguir en els núvols, mentre l'Estat, parlant de diàleg i de solucionar el tema financer, incompleix totes les obligacions envers Catalunya, seguinbt amb la pol`pitica de "puedo prometer i prometo" que deixa les deficiències com una simple informalitat de la que els Ministres no en són responsables. Sense abaixar el sostre de despesa pública real, ans al cntrari inhcrementant-la en armament i defensa,fent política econòmica de desvaloritzar les pensions amb la passivitat vista dels sindicats bde treballadors, no aclarir com acabarà el sou dels funcioanris en no haver presentat un pressupost 2017 a debat parlamentari, diferències fiscals entre Comunitats en lloc de promoure criteris pe descarregar la pressió fiscal dels catalans, apujar l'IBI que grava la propietat per no tenir que subvencionar els Ajuntaments i deixar sota mínims la financiació autonòmica actual, tolerant que els amnistiats per frau fiscal s'escapin de pagar el tipus correcte i legal, deixant la red sanitària en condicions de treball i asistència al ciutadà inadmissibles. Com diu Daniel Laspra en el seu article del 10 de gener a Nació Digital, "la subjecció a texts sagrats implica interpretacioins diferents i sovint contradictòries, essent mutable la realitat. La llei pot dur al trencament de la convivència quan un col·lectiu imposa la seva hegemonia o ho pretén, sobre la resta de ciutadans". Aquest afany acaba sent pervers i destrueix l'Estat de Dret perquè com diu Laspra, mai la llei pot estar per damunt del Demos del que deriva la seva legitimitat i expressament la seva efectivitat. La llibertat xoca amb l'ordre contituït i l'abslutisme legal que s'aplica als dissidents, donant empara als criminals de guerra afavorint la impunitat dels crims del franquisme mentre es persegueix els demòcrates catalans. La política espanyola s'ha basat en el despropòsit, la manca d'ètica i la mentida maliciosa, a més de l'anticatalanisme militant. Ens van enganyar amb la Constitució, han desvirtuat l'esperit amb què es redactà el nou Estatut de 2006, com molt bé explica Wifredo Espina en el seu "Tmps de Rauxa". En ben poca cosa ha valorat el Govern d'Espanya la personalitat nacional de Catalunya, esborrant el 2010 el Tribunal Constitucional el reconeixement de Catalunya com a nació aprovat per el Parlament de Catalunya i votat per el poble català en referèndum. Ens han intentat mantenir en lo confús i difuminat món autonòmic del café para todos que reparteix el Govern Central, millorant el filtre i la quantitat segons convé als seus interessos. El resultat és que 40 anys després de la llei per la reforma política de 1976, la democràcia està amenaçada en lloc de consolidar-se i evolucionar. Les desigualtats, les discriminacions, les exclusions, l'aïllament dels rebels i dissidents, la judicalització criminal de la activitat política que exigeix més democràcia i llibertats, la jerarquització del món polìtic, l'oportunisme que ha aparegut a En Com´ñu Podem, i l'afebliment dels valors que defineixen la democràcia encorsetada ara per una Constitució de conveniència que recull la doctrina franquista del concepte i definició d'Espanya, ´són prou motiu d'inquietud sobre la sort de l'estat de Dret, per què la trencadissa ja està consumada amb la intolerància i el no diàleg espanyol amb el Govern de Catalunya que finakment només podrà parlar davant els tribunals de n canviar l'escenari actual. L'Estat espanyol ens ha dut a un temps de trencadissa i cap un nou Estat de Dret democràtic i social, equitatiu i adaptat a la realitat de les circumstàncies socials del poble català.