Catalunya camí de la independència

La història de Catalunya ens ofereix el coneixement de divereses proclames de sobirania del poble català. La revolució dels Segadors de 1640 que va donar lloc a una guerra de 12 anys amb el suport de França a Catalunya, en convertir-se en una guerra de separació de Castella. La guerra de successió durant 14 anys a la mort del Re3i Carles II i el final tràgic de la resistència de Barcelona l'11 de setembre de 1714, fins la guerra napoleònica 1808/1814 en que Napoleó annexionà Catalunya a França separant-la d'Espanya amb la seva invasió militar i ocupació del territori, sense conseguir-ho per l'aferrissada resistència deels catalans en els que la situació va despertar el desig de llibertat,; la proclamació de l'Estat Català el 9 de març de 1873, la República catalana proclamada per Francesc Macià el 14 d'abril de 1931, amb una duració de tres dies, transformada per raó del pacte establert entre Govern Generalitat i Govern espanyol en regió autonòmica, amb un estatut de 1932 retallat per les Corts republicanes i derogat pel dictador en entrar a LLeida l'abril de 1938, segons explica Oriol Junqueras en una breu introducció al llibre "Les proclames de sobirania de Catalunya", editat el 2009, no ens han permès aprendre les terribles lliçons de la història. L'error de creure que tots els mals de Catalunya no venien de l'absolutisme, sinó de la Monarquia borbònica. Rovira i Virgili en el seu "Resum d'història del catalanisme" publicada el 1936, refereix que en el camp polìtic modern, els primers corrents favorables a la llibertat de Catalunya es manifestaren en els partits extrems: el carlí i el republicà, demanant aquests l'establiment del sistema federatiu d'Estats autònoms, seguint els plantejaments de Francesc Pi i Margall, President de la Iª República espanyola l'any 1873. És el 1922 que Francesc Macià fa públic el seu projecte d'Estat Català que trigaria en proclamar fins el 1931, doncs el 1923 es constituí un directori militar sota el comandament del general Primo de Rivera per encàrrec del Rei Alfons XIII, i fou suspesa la Constitució de 1876, començant un període de dictadura i decadència i descomposició política de la política espanyola que va acabar amb la victòria electoral republicana de 1931 i la renúncia del Rei que va marxar a l'exili, essent proclamada la IIª República espanyola. Xavier Ferré, doctor en sociologia i història, en la seva tesi doctoral publicada amb el títol "Per l'Autodeterminació", fent una anàlisi de l'evolució ideològica del nacionalisme català, fet en "un poble liberal que vol ésser lliure, deia, d'un poble democràtic que vol ésser liure, d'un poble democràtic que vol governar-se ell mateix, d'un poble nacional que vol encarnar el seu esperit en la forma material d'un Estat que sigui instrument i garantia de la llibertat pròpia", mostrant l'esforç constant dels catalans per recobrar l'Estat perdut a partir de la renaixença patriòtica del segle XIX. Rovira i Virgili destacava, analitza Isidre Molas en nocasió del centenari del naixement de Rovoira, citat pel Dr. Ferré en el seu estudi, "la concepció del catalanisme com a negació d'un "tot tancat" i que com a moviment nacional català, és patrimoni de tots i des d'ell sorgeixen les grans opcions polìtiques", apareixent el nacionalisme republicà en oposició al Catalanisme conservador que representava la lliga regionalista dirigida per Francesc Cambó. La qüestió nacional per tant no és un invent de la dreta catalana, sinó un fet que té també un sustent cultural que li dona força a diferència dels nacional socialismes inculturals i agressius, genocides i antidemocràtics. La idea de nació liberal i democràtica apareix en ple segle XVIII amb la creació i independència dels Estats Units d'Amèrica que descriu Alexis de Tocqueville, obrint una nova era mundial segons defineix l'historiador Gordon S. Wood en "La revolución americana", en la que hi hauria benevolència i comprensió, trencant amb la tirania el 1776 amb la declaració d'independència, que una vegada arriba a Europa es cinverteix en una de las bases de la Declaració dels Drets de l'Home i del Ciutadà de 1789 que inaugura la Revolusió francesa liquidant l'absolutisme de la Monarquia. Maspons i Anglasell, en el seu "La crisi de l'edad moderna" publicat a Mallorca el 1956, desprès de p'osar dee relleu les "falles del constitucionalisme que afectaven al fons en voler substituir cada constitució la concepció de l'Estat que es proposaven anul·lar per una altra que no tingués els seus inconvenients, doncs la tendència de falsificar continguts creant divorci entre el pa´`is que constiueixen i la llei, doncs les constitucions polítiques estan fonamentades en doctrines polítiques; no són constitucions nacionals, donat que no parteixen de la realitat i es proposen organitzar un sistema polític que en la majoria de casos no coincideix amb la noció de país, perquè els redactros buisquen solucionar el seu problema polític com va passar amb la Constitució de 1978 que dona continuïtat a un Estat que es proposà dirigir d'una manera constant tots els moviments dels pobles incorporats a l'Estat, amb independència de la diversitat de caràcters regionals o nacionals existents en el territori. Els Estats han mantingut el principi d'inviolabilitat dels representants electes, que s'han apoderat constitucionalment de la sobirania del poble, obrant amb la mateixa amplitud de decisió que s'atribuien els reis en ple segle XVIII, sense que els electors ho pugui impedir per molt que en discrepin, a diferència del que passava a Catalunya amb unes Corts, que avui en dirien assemblea nacional, pactant la governança i el respecte als furs catalans, compilant els usatges i forjant les lleis amb equitat i la tradició jurídica catalana, avui negada per l'estrat que vol suprimir la nació catalana com si es tractés d'una heretgia a eradicar radicalment. En els monents actuals, quan ens hem proposat construir la nova Catalunya sobre les bases de la democràcia i les llibertats que sempre ens han caracteritzat, recobrant l'Estat Català arrebassat, mitjantçant la pràctica de l'autodeterminació reconeguda com a dret fonamental per les Nacions Unides en diverses resolucions que aixequen les mentides històriques a que ens volen sotmetre per fer-nos perdre tota esperança quan el que han de fer és difondre una cultura de pau i respecte inventada i practicada a Europa el segle XI en que es va conèixer el primer reglament acordat en el Synode d'Elna del 16 de maig de 1927, a prop de Tolosa, que l'Estat espanyol ha tingut l'oportunitat de contrastar amb la seva política negacionista i obstruccionista envers les reivindicacions i exigències democràtiques catalanes. Eñl Dr. Moisès Broggi d'indubtable patriotisme català, en les converses amb Carles Brasó publicades el 2011, afirmava que "la democràcia és el millor sistema, però s'ha de perfeccionar", reconeixent que la gent té motíus suficients per estar indignada, que la democràcia no significa que la majoria tingui la raó, doncs "la democràcia, és per Broggi, el respecte a totes les opinions",..., preferint la diversitat a la uniformitat..., i cal evitar el pensament únic i que qualsevol líder o ideologia proclami un pensament inqüestionable, perquè voldria convertir la societat en un rusc igualitari". Parlant del camí de la vida Broggi es va mostrar partidari ds'un nacionalisme constructiu en el seu llibre "Reflexions d'un vell centenari", presentat com a vinculació del poble a una firma e cultura."..., en ,loc de mantenir una convivència forçada amb dominadors i dominats, quan la relació no es basa en la col·laboració sinó en el domini i l'explotació, contiuant Espanya posant tots els obstacles que pot al lliure desenvolupament de Catalunya, conflicte absurd en una democràcia europea, que resoldrà finalment la victòria de la democràcia i un referèndum d'autodeterminació vinculant, celebrat a Catalunya amb totes les garanties i observadors internacionals, fins que Espanya entengui que la independència és legal davant el Dret internacional com ja va admetre el Tribunal Internacional de Justícia en 2010 en el cas Kosovo.