L'independència arribarà pas a pas

La independència és possible. Som en el moment que tres segles d'espanyolització no han transformat l'anhel històric dels catalans a veure respectada la seva identitat. Ha aparegut un nou independentisme polític i econòmic forjat a partir d'un nou discurs sobretot funcional i econòmic que s'ajunta al clàssic històric i identitari. L'Estat espanyol ha trigat a adonar-se d'aquesta realitat en marxa tot i que una part dels catalans actuals manifesten sentir-se també espanyols per raons d'origen o lligams familiars. Però aquest doble sentiment no és incompatible amb la defensa de la plena sobirania de Catalunya. La política és la nova aspiració dels catalans davant la tesi de l'expoliació o de l'asfixia. El cost econòmic que té Espanya per Catalunya i la repercusió en retallades socials d'aquest cost a Catalunya és el nou argument per seguir el desafiament. El catalanisme tradicional va acabar amb l'experiència Maragall-Serra i va obrir la porta al independentisme. Es va fer realitat que Catalunya no podia ni debia liderar res a Espanya com havia proposat Cambó amb el seu discurs sobre "la concòrdia". Ara cal desenvolupar plenament l'estat propi, la República Catalana parlamentària independent. És el nou punt de partida. El model autonòmic espanyol, amb molts punts de contacte amb els sistemes federals com molt be analitzava en Joan Ridao en el seu treball "Podem ser independents?" (RBA, 2012), no resolt els problemes de la financiació de Catalunya ni de la solidaritat entre comunitats, ni dels sostres competencials, ni de les balances fiscals. La Constitució de 1978 no reconeix explícitament el dret d'autodeterminació que és el que s'empressa en recordar el Govern d'Espanya a cada pas de Catalunya per trobar la màxima legitimitat democràtica i l'internacionalització de la reivindicació nacional catalana i poder arribar a la creació del nou estat com han fet altres comunitats independents de l'Est d'Europa en els darrers anys sense contradir el Dret Internacional, sense arribar a situacions impròpies en una democràcia del segle XXI. La solució es troba a les urnes en la resposta del poble català amb el seu vot contra la regressió política espanyola. Voler aturar amb actes de repressió el procés de Catalunya cap a la independència sense comptar amb l'opinió electoral del poble català situaria l'Estat espanyol fora de les democràcies europees. Hem arribat a un punt en el que ja no és qüestió de la política del peix al cova i l'ara convé, sinó de definir d'una vegada que Catalunya és una nació i que té perfecte dret a desenvolupar lliurament la seva personalitat nacional dins del marc europeu. El dret de Catalunya a la lliure l'autodeterminació no el pot decidir l'Estat espanyol ni l'Unió Europea. És Catalunya qui ha de decidir.