iconoclastes, però no cainians ni autodestructius

He llegit les manifestacions d'un antic dirigent socialista que tracta els catalans de cainians i autodestructius. El vell polític tracta els catalans d'amants de tot allò reprovat per Déu, d'adoradors de la perversió i de gent negativa de cara al seu futur, si hem de fer cas de les definicions dels Diccionaris de la llengua catalana i castellana que he consultat. El que són en realitat els ciutadans immersos en una societat definida per lleis portadores dels valors de la dreta conservadora, impulsats per un erroni esperit de competir, d'enveja i d'afany d'adquirir bens i posicions, és iconoclastes, és ésser partidaris de enderrocar tot allò que ens fa nosa en el camí per fer-se amb un espai. No, ens mou majoritariament el desig de confluència i cooperació, trobar-nos en un punt nou qu'exigeix compartir, crear, ésser tolerants, dialogants i comprensius els uns amb els altres. Ens hem deixat portar moltes vegades a la nostra societat per impostures i falsetats, i ja no acceptem les imatges com a símbols per qué hem patit l'imatge del règim de la persecució i la repressió de les llibertats beneït per institucions religioses. És molt clar que preferirien els ciutadans actuals adorar allò reprovat, llegir els llibres de l'índex i els que retirava la censura franquista, Pot ser que encara es confongui la situació actual amb l'anterior. En política encara parlem d'enderrocar règims per la via electoral. Volem que el futur polític acabi amb la ella política que impedia la democràcia interna als partits, la figurada en els estatuts, la que dels afiliats en feia soldats. S'ha d'acabar que la societat la moguin a dreta i a esquerra les minories autoproclamades excel·lents, que els sense títols universitaris no trobin lloc a les llistes electorals ni s'els escolti, que la societat polìtica actual els doni l'esquena quan reclamin el seu dret de participar el el debat i presa de decisions. Una política d'esquerres no es pot fer als despatxos com qui reparteix dinars i paquets d'aliments a la gent necessitada. La política d'esquerres fuig del silenci i vol la responsabilitat compartida i la veritat del que passa, on som i del que disposem per decidir on s'ha d'aplicar. Dretes i esquerres parlen de justícia social, però no aclareixen que fer amb la fam al món, doncs després del discurs segueixen morint milers de nens mal alimentats, no acabem amb les diferències entre els treball manual i el treball intel·lectual, no canvia la concepció del sector públic com a instrument de l'Estat, l'esquerra no promou la igualtat dins de la complexitat social actual, no treballa per recuperar els valors de la justícia social, alliberar els pensionistes de l'esclavatge de les seves míseres pensions i els treballadºors dels seus salaris de supervivència. L'esquerra actual, com la dreta gopvernant, no es renova per què segueix permeten l'existència d'una societat dividida en classes que no facilitat la igualtat d'oportunitats, amb una desigualtat creixent. Aquesta seria la única iconoclàssia permesa per recuperar la seguretat i renovar els espais de llibertat corretgint els dèficits democràtics.Només és permesa en una esquerra democràtica la iconoclassia de les minories socials que amb manca d'honradesa s'autoproclamen gent selecta i patrons del lideratge social i veuen la democràcia com la finestra de sortida de les seves ambicions personals. Cohesió i confluència exigeix consens en la defensa de la renovació del contingut dels valors del reformisme social, de les polítiques fonamentals. No és moment de destruir, sinó de confluir, que les urnes parlin a Catalunya i crear las bases de la nova cohesió política i social.