culte de país

Ens recorden els polìtics que Catalunya és una causa pública que interessa tothom. Les campanyes preelectorals, els discursos en forma de conferència davant molt de públic tenen un component de revisió del que s'ha estat fent. El debat el seguim de conferència en cionferència, de declaracions en declaracions. Hi ha més de4bat als mitjans i a travers els mitjans que al Parlament. Les figures dels partits es transformen per què poden canviar-se o seguir el mateix ritme, repetir el mateix missatge i cerimonial abans de guanyar o perdre unes eleccions. Molts han intentat definir i defensar un model de catalanisme polític, des de Valentí Almirall a Ernest Maragall, aplicant les idees que es troben en l'ambient de cada temps. Molts van defensar el federalisme en forma de particularisme, de regionalisme o d'autogovern en forma d'autonomia com va fer el mateix President de la Generalitat Pasqual Maragall i el Senador socialista canari Luis Fajardo. Amb la definició de regió el mateix Almirall ja fa una definició de nació. La nació catalana, segons Guimerà <> com explicava Prat de la Riba en el seu compendi de doctrina catalanista. Per donar curs a aquesta causa, cal una visió política ample i generosa, construir un estat, la qual cosa requereix avui una política coherent amb aquesta voluntat, per fer progressar el país. I els catalans ho hem de conseguir malgrat la radicalitzaciói anticatalana de l'Estat que és a més un pèrill per la estabilitat democràtica. El retorn d'Espanya a la nostalgia de l'Imperi perdut i el colonialisme no és més que una mostra del fenòmen involucionista que ha fet perdre tota la credibilitat de l'Estat espanyol.