activar la protecció de patrimonios de la gent gran

El cas de la fundació AFAL que feien públic ahir nit els reporters de la Sexta posa de relleu i reclama la importància que cal reconèixer a la proteció dels patrimonis de la gent gran que perd físicament pr malaltia o edat la capacitat de disposar i decidir. El desconeixement de les possibilitats de fer del que arriba a la demència senil o l'aparició de l'alzheimer condueix a la dependència de l'afectat. La legislació no preveu amb prouta energia ni garantia les mesures a aplicar quan un patrimoni passa a ser administrat per tercers sota règim de tutela, siguin familiars o no. No es té en compte a l'hora de decidir la voluntat de destinació dels bens abans manifestada per el propi interessat, ni el que pugui haver deixat disposat en el seu testament que no se sabrà fins després de la mort del causant. No es preveu cap control dels administradors designats ni dels assessors dels administradors ni dels col·laboradors dels administradors. No és comprensible que es separi el deficient o discapacitat psíquic de l'entorn familiar si l'afectat no ha manifestat vitalment aquesta voluntat. El malbaratament i l'apropiació de bens aliens ha sigut una malahurada constant en institucions de tot ordre i cuidadors que han volgut enriquir-se buidant les butxaques del malalt o de l'avi indefens. La tendència denunciada sobre l'aparent cuidador ha sigut quedar-se els bens del tutelat. La realitat demostra l'existencia d'un desordre legal que permet els abusos i les apropiacions amb documents discutibles, amb captació de voluntats, amb enganys, amb falsetats i sobrepreus. La legislació hauria de preveure aquests casos i facilitar fiscalment la protecció de patrimonis destinats a finalitats socials i culturals. També s'haurien de crear i promoure les institucions professionals adients sotmeses a lleis de l'honestedat, honradesa, claredat i transparència de la gestió dels bens de l'administrat, sota controls públics. El tema fiscal no s'ha resolt amb els dels discapacitats que els pares volen tinguin la finalitat de mantenir-los i vetllar per la seva educació i seguretat d'acord amb la llei de protecció de patrimonis. El cost fiscal actual impedeix peró trobar la fòrmula viable. Destinar patrimonis amb finalitats culturals i socials no obliga a la seva liquidació i conversió ràpida en diners, doncs una bona administració pot assegurar una rendabilitat permanent i una seguretat viable pel compliment de les finalitats disposades per el propi interessat abans de perdre el seu propi control. Hisenda hauria d-eximir de tributaci'o aquests patrimonis amb finalitats socials. Responsabilitats i exigències de tractament virtuós hauran de ser les regles a crear per una legislació específica com podrien ser els trusts britànics, respectuosa de la voluntat vital de la disposició dels patrimonis a crear documentalment amb força per imposar-se. Una protecció legal d'aquests patrimonis amb exempcions fiscals és possible per acabar amb l'abús i l'espoli dels que ens adverteixen els mitjans de comunicació. Una investigació més a fons del que ha pogut passar durant els darrers 25 anys en tota mena de centres i la destinació dels bens dels internats o residents seria desitjable l'obrís la Fiscalia de l'Estat sense més dilació exigint les responsabilitats adequades de tot el que es descobreixi.