Barcelona, debat permanent

Fa quaranta anys l'advocat Eduard Moreno i l'arqueòleg i investigador Francesc Martí, van escriure un llibre sobre Barcelona amb la pregunta directa als ciutadans "Barcelona, ¿a donde vas?". Volien i van dir amb visió de futur la veritat sobre el que és i passava a Barcelona, acabar amb l'apatia, el desentendre's els ciutadans de la cosa pública, volien que els ciutadans deixessin d'alienar-se en el futbol, la televisió i el consumisme i el jovent en les discoteques. La realitat urbana i social de Barcelona s'anava posant en marxa i el detonant fou els moviments veïnals, l'Assemblea de Catalunya i la mort del dictador l'any 1975 que va obrir la possibilitat de sortir a la llum els partits que s'anaven fent a la clandestinitat. Barcelona havia crescut sota un pla comarcal de recuperació del dèficit de vivendes destruïdes per la guerra civil i l'arribada de nova població provinent de zones deprimides d'Espanya. L'autarquia espanyola i la manca d'inversions feien arribar a Barcelona cada dia més gent sense sostre, el neixement del barraquisme, viure en comunitat, en pensions i com rellogats. Sobre una població de 1.280.000 persones es calculaven 400.000 habitants en condicions anormals de vivenda i allotjament. El drama social va crear els entorns de Montjuich, el Somorrostro, Torre Baró, el Carmel, zones sense equipaments ni control sanitari. Aquest entorn va desaparèixer amb la Barcelona dels jocs olímpics dels anys 90. Però va seguir el drama social amb la crisi posterior, l'arribada de nova immigració aquesta vegada de diverses procedències, l'augment de la delinqüència amb el narcotràfic i els grups organitzats. Nou Barris, Trinitat Vella, i el més enllà de Barcelona camí de la carretera de Montcada conegut com Ciutat Meridiana van construint la macrocefalia d'una Barcelona ofegada pel creixement humà del seu entorn que es va voler convertir en metropolitana, una Ciutat Estat de 3.297 km/2 aglutinant el 70% de la població de Catalunya, però que va deixar caure una gran part de la seva gestió en mans privades i l'especulació immobiliaria des de el seu començament. L'àrea metropolitana inventada per llei el 2010 era una Barcelona utòpica, creada per tècnics que carregava contra la identitat de les poblacions veínes amb el dèficit públic exigit pel desenvolupament econòmic del monent de les empreses instal·lades al cinturó de la gran ciutat. Avui es parla de la metropòlis i no és veu que el passat segueix essent un referent del futur. Sense noves actituds i nous referents no hi haurà canvi autèntic, sinó que seguirem encorats en el caos del passat, pot ser amb millors façanes urbanes, però discutint competències i generant recels entre poblacions. L'Àrea Metropolitana va acabar convertint-se en una necessitat provocada pel creixement de Barcelona i pel desenvolupament dels municipis del seu entorn com concentracions urbanes sense cap mena de planificació. No s'estandaritza la ciutat ni l'àrea i no es pot racionalitzar el creixement per l'especulació urbanística que desencadena el govern conservador del President Pujol a Catalunya i el govern Aznar a Espanya que permet l'aglomeració humana sense vida social i les diferències de classe dins de les mateixes poblacions. La única novetat fou els 90 la remodelació de la façana urbana, la recuperació de barris i la creació de vies ràpides de cintura amb nou model arquitectònic gràcies a l'esforç de l'Ajuntament de Barcelona i la seva hàbil gestió compromesa amb els jocs olímpics i l'oportunitat de les empreses i joves urbanistes per obrir noves vies de promoció internacional de la ciutat. Però la pregunta de on va Barcelona segueix flotant a l'ambient polític quan es proposa com capital d'Estat. Cal seguir treballant per trobar la definició de Barcelona com a ciutat del futur. Ens preocuparem de la façana mediterrània o del desenvolupament de la ciutat i una nova remodelació urbanística? El debat segueix obert.