greuges entre aparences i intimidacions

La vanitat del poder impideix tota política de neutralitat. Emperadors, Papes, Presidents de govern i caps d'estat han volgut sempre centralitzar les decisions fins anar cap el desastre. Som davant una situació difícil de recuperar, però no impossible si la democràcia que vol dir diàleg i respecte a les minories nacionals com la catalana entra finalment en joc davant la incapacitat certa davant la força de la vanitat i l'estètica del títol de les persones que es posa davant la història de l'estat, que no acaba coincidint amb la història del poble i del conglomerat de nacions dels territoris ibèrics. Es fa des de Madrid una política excloent de la democràcia els que pensen diferent i volen solucions noves, lleis creatives per desenvolupar la seva llibertat. Es refusen ara en nom de l'ordre i la llei els principis liberals i s'implanten restriccions de les llibertats. La diversitat cultural, esdevé inexistent a cop de Decret. Tot el que està fent el Parlament de Catalunya s'interpreta des de l'Estat com una crida a la desobediència de les lleis, un acte de rebel·lia i de despreci a la Constitució. Les acusacions estan servides. No s'admet la crítica, ni la denúncia que dona fe de les violacions de drets. Ningú dela cúpula de l'Estat agafa el telèfon per parlar amb el president dela Generalitat en funcions, però esmolen les eines del poder i les intimidacions es llencen a l'opinió pública amb una descripció pròpia de decisions predeterminades per l'obssessió del poder. Cal no obsessionar-se amb el poder, sinó amb la gestió del poder. Cal fer entendre que els gestors de la política han acabar amb la política de bunkers i les èlits que no permet treballar per transformar la democràcia en una eina de combat contra les desigualtats, la pobresa, les privatitzacions especulatives, la corrupció i la destrucció del model de societat del benestar i de les lleis socials. La solució és possible que no estigui en la linea de l'enfrontament del poder de la llei contra la denominada insurgència de paper. Caldrà trobar nous punts de partida i no voler fer política d'aparença ni a Madrid ni a la Generalitat. La política no consisteix en crear aparences, sinó en treballar per millorar les realitats i fer política de pogrés. No se solucionen els problemes del dia a dia noi es millora la democràcia a cop de llei impositiva o prohibitiva ni amb advertencies amb to intimidatori, menys encara servint-se de la qüestió catalana per fer campanya electoral de partit. És greu que els dos grans partits no reconeguin que la Constitució de 1978 ha esgotat un model i no es pot viure en la improvització de la repressió. La manca de diàleg, la manca de reconeixement i respecte als drets de les nacions sense estat com Catalunya a més de l'immobilisme del poder de l'estat contrari a les reivindicacions i greuges dels legítims representants de la nació catalana deslegitimen els que es volen servir del poder de la llei de l'Estat central per silenciar el nacionaisme democràtic de Catalunya. Cap on va doncs la democràcia a l'estat espanyol?