desmesures polítiques

El nacionalisme sembla una paraula maleïda, més maleïda encara en els nostres dies si el nacionalisme és democràtic. El catedràtix Xosé M. Núñez explica en el seu llibre sobre les utopies pendents que en acabar el 1945, el nacionalisme era com ideologia i com a concepte una mena de pària intel·lectual, una paraula associada a ansies de dominació i a l'assassinat de milions de persones innocents. Nacionalisme era vist després d'aquella Guerra Mundial com quelcom propi del segle XIX, promotor d'odis, rivalitats, sobrevaloració de les qualitats de la nació pròpia, expansió per la força. S'ha identificat modernament el nacionalisme amb el feixisme, essent deslegitimat per l'opinió pública europea a l'hora de construir espais de llibertat, benestar social i drets humans. Molts polítics que volen ser anacionals no s'han parat a pensar que el Québec dels 60, La reunificació alemana, l'Escòcia dels nostres dies, les petites nacions separades de la Unió Soviètica,no són un moviment egoísta ni antidemocràtic, ans al contrari. S'ha volgut confondre el nacionalisme creat pel feixisme amb el nacionalisme democràtic d'afirmació pacífica d'una realitat identitària. Mentre als Estats dits democràtics veiem un ascens polìtic de la ultradreta antieuropea, l'antifeixisme ha fet la seva feina generant nous grups ultradretans que no tenen res a veure amb les reivindicacions nacionals democràtiques de pobles com el catal'a i l'escocès. Es vol condemnar el nacionalisme democràtic català com violador de la llei amb el rebuig manifest de les seves reivindicacions pel nacionalisme castellà.La constant temptativa de voler imposar la bandera única com a símbol d'unitat de la nació, la única que reconeix el govern absolut del Partit Popular ha significat la acceleració del procés de demolició legal, sicològica i mediàtica de la nació catalana. La manipulació informativa és el fenòmen més extraordinari vist per modelar una opinió pública que es desentengui de la independència somiada, doncs L'Estat espanyol no reconeix la identitat nacional catalana com un fonament sòlid de la legitimitat a un autogovern propi, passant l'Estat espanyol a mostrar la seva força i dominació de les estructures polítiques catalanes, barrant el pas a la afirmació democràtica del nacionalisme català que vol construir la seva república i desconnectar de l'Estat espanyol. Catalunya vol definitivament el seu reconeixement jurídic com a poble històric, dotat de dret, llengua i cultura pròpies que demostra ser una minoria viva, sense ambicions de domini, sinó de reconeixement del que el sistema dictatorial li va prendre assumint el seu fet multiracial i multicultural del seu territori que exigeix un respecte real i una vinculació asimètrica a Europa. A la fi de la dictadura es bva obrir un període de renéixement del nacionalisme democràtic que no ha vist un límit a les tendències secessionistes fins l'absolutisme del Partit Popular que ha portat la situació social al malestar, la corrupció, l'empobriment, la recentralització i l'absolutisme del poder mobilitzant la població castellano parlant a Catalunya, radicalitzant la situació política al negar la pluralitat identitària existent, sense tenir en compte la flexibilització que recomana el Consell d'Europa, doncs no es pot limitar la capacitat de decidir i d'influir de la ciutadania, sense tornar al passat, ni servir-se dels instruments de dominaci´ño del passat. Calen projectes democràtics, civisme i pluralitat indentitària per no repetir errors del passat. Prerpò també per evitar la desmesura de la polìtica de l'Estat que vol impedir l'accés d'un poble ben identificat com és el català a la seva lliure realització nacional. Cal veure ara amb quin nacionalisme s'identifica el Govern Central de l'Estat espanyol. El futur no és servir-se de la llei i la força del poder per imposar silencis i obediència. Les nacions no es construeixen a cop de bandera única, llengua única, pensament únic, destruir la multiculturalitat i reprimir les minories nacionals discrepants.