discrepància, boicot i unitat forçada

La gent normal, el ciutadà que està jubilat o viu i treballa a qualsevol indret d'Espanya per tirar endavant la seva familia i no es preocupa dels afers públics, no volen que Catalunya marxi d'Espanya. No veuen o no saben les raons que argumenten els catalans. No reben informació directe que els digui el que passa a Catalunya, el que diuen i defensen clarament els catalans. La premsa catalana no arriba als kioscs de diaris fora de Catalunya. I si arriba a algun punt, la gent no la compra. No interessa aquesta informaciò que no té res a veure amb la informació local. La majoria de la gent ni llegeix el diari ni s'interessa per les notícies a la televisió. A més la cultura catalana és inexistent a les televisions que emeten des de Madrid. El que podem sentir caminant entre la gent o prenent csafé en els bars és algun comentari de gent que parla malament dels catalans, l'expressió de "¡qué se han creído estos catalanes!". I hpo diuej cinvençuts de que és el correcte, doncs és el que diu el gobierno. També hi ha gent que mira en els envasos el lloc on estan fabricats els productes que compren als supermercats i no volen els que tenen la indicació d'una ciutat catalana com a lloc d'origen. Es com allò de "antes sidra que cava catalan". La discrepància, però la porten en silenci. Sempre parlaran de la família. El que importa diuen és la familia i no parlar de política. Però no doinen vives a Europa. Igual que en tempos de Franco, la gent no vol parlar del tema català ni de les reivindicacions catalanes. Molts diuen que no tornaran a votar cap partit. No volen discutir per què no saben ni entenen que parlar pacíficament no vol dir enfadar-se. No volen entendre els greuges que presenten els catalans. Avui mateix el Ministre Sr. Garcia Margallo que s'ha declarat demòcrata-cristià i monàrquic durant l'acte de Tribuna Barcelona ha aprofitat per oposar-se al dret a decidir, dient, sense dir-ho directament, amb respectuosa elegància i cordialitat que era cosa imposible. Ha deixat sense contestar moltes preguntes que se li han presentat sobre la qüestió catalana. Tampoc ha dit si Espanya seguirà oposant-se a la adhesiò de Catalunya a la Unió Europea un cop proclamada la independència. La resposta és clara, doncs el Ministre forma part d'un govern unionista que vol imposar la unitat de l'Espanya actual com sigui. Ha dit que les coses s'arreglaran parlant. El Ministre sap que la fugida de Catalunya posa en dificultats Espanya davant Europa, per molt que digui que Catalunya tindrà un important deute per pagar. I aixó ho diu després de dir que els Estats nació no tenen raó de ser en una Europa en la que perden les funcions nacionals i davant les organitzacions i companyies multinacionals que arriben a tenir més pressupost que els mateixos estats, la qual cos vol dir que només els estats forts poden afrontar aquests grups. Amb aquesta expposició ja ha dit el que pensa del futur de Catalunya i la seva posiciò davant el dret a decidir que reclama la societat civil catalana. La llei del silenci és la que volen imposar. El silenci negant drets democràtics no lliga amb la invitaciò a parlar dins de la legalitat. I un es pregunta si la legalitat actual serveix d'alguna cosa.