quan la unitat és la barbàrie

Hi havia un temps en el que, seguint a D'ors es considerava que la superació de l'estat de barbàrie per un estat de cultura és l'adquïsició d'una clara consciència d'unitat i de continuïtat. Uhitat i continuïtat és la manifestació de la natura més racional, la suprema aspiració de la intel·ligència segons Ortega i Gasset, ambdós citats per José Mª Pemán en el seu llibre "Cartas a un escéptico en materia de formas de gobierno" (Ed. Cultura Española, 1937). Dir o defensar el contrari és manifestr-se irracional. La unitat és el màxim bé de les societats polìtiques, diu Pemán afegint que segons Sant Tomás, "la multitud se rige mejor por uno que por varios". I aquestes afirmacions, per venir de qui venen, es donen com veritats indiscutibles. El comandament de la societat el consideren incompatible amb el comandament democràtic de la pluralitat. No volen la pluralitat i menys el pluralisme. Ara els que manen tampoc. Pensen igual que els seus antecessors. Som encara en el postfranquisme?És ireeversible la democràcia plural? És possible un nacionalisme solidari? Per què han volgut frenar les autonomies argumentant desordre i caos en les que són més solidàries? La història com invenció humana, com deia José Luis Lopez Aranguren,és configurada pels historiadors. Però creure o defensar que Catalunya inundada de gent de parla castellana no pot fer reposar la seva identitar en un ésser nacional i una llengua no compartida per la majoria de la immigració arribada en forma massiva els anys 60 és un extraordinari error que la voluntat ciutadana actual de voler votar i decidir democràticament el futur polític, en pau i llibertat, en una societat multicultural demostren. Ha quedat demostrat i ho reconeix el Professor Gonzalez Casanova que cita Lopez Aranguren ("España una meditación política", Ariel, 1983) que Espanya no ha sigut mai una nació, sinó una monarquia que ha mantingut unides a diferent nacionalitats, encara que un Tribunal Constitucional amb origen polític digui el contrari. Es cerquen catalanistes heterodoxes que es troben sembla al Partit Socialista. Per+ò de catalanista s'en és o no s'en és. No existeixen figures híbrides. Cal fugir de la confusió encara que sigui creada de bona fé, en la convicció de que la realitat polìtica és diferents de la que és. El nacional catolicisme ha sigut l'error històric més gruixut de la postguerra. La falsa unitat, el fals continuïsme, l'arribisme i l'incens, negar tot dret a les minories nacionals vençudes. S'ha d'admetre l'evolució de les idees, el canvi social, la independència doctrinal, una cultura liberal, comunistes en actes religiosos, proletaris reformistes, la llunyania de les aspiracions revolucionàries de la nova societat que vol el benestar social per a tots. Una esquerra democràtica, acceptant el parlamentarisme, sense el marxisme revolucionari és possible. Serà la superació de l'estat de la barbàrie de la unitat que ha permés la corrupció, la bombolla i l'atur, i el continuïsme de les oligarquies financeres i els governs tecnòcrates controlant el sistema.