carrer ample, carrer estret

En temps passats els nuclis urbans eren construïts amb carrers estrets. Eren criteris de defensa, no d'urbanisme els que fomentaven l'acumulació de persones en nuclis urbans. Les clavegueres seguien l'arquitectura romana doncs no l'havien millorat. El poder estava centrat en grans palaus, amb grans avingudes per celebrar grans victòries militars amb desfilades. Els arcs de triomf recordaven els romans. Sempre la idea de l'Imperi i del poder eren presents en totes les construccions i l'urbanisme. Casernes, presons, academies militars, hospitals militars eren els complements indispensables a tota política de creixement militar i de dominació. Els règims magnificats per l'autoritat del poder sempre han volgut deixar per el futur obres que coneixem avui com faraóniques. Però la creació d'indústries, excepte en temps de guerra civil o de règims totalitaris, sempre ha sigut cosa de la iniciativa privada. Intentar convertir Espanya en un país potència comercial marìtima ha sigut finalment iniciativa de l'empresa privada que obria rutes comercials. Fer grans dipòsits de documents i tresors artístics dits museus ha sigut cosa de la iniciativa pública, mentres que la iniciativa privada es feia amb tota la indústria de l'entertainment. En époques de dificultats econòmiques, de llarga crisi, com ara, les obres públiques permeten donar la idea de la iniciativa pública, l'ús dels diners públics, per promoure treball de les empreses privades, en obres, instal·lacions, investigació, serveis socials, salud pùblica i coopperació. Aquest seria el nou carrer ample que voldria la societat civil en democràcia avançada, també dita social. Les ret5allades ens porten en canvi cap el camí estret lluny dels palaus del poder i de les regles dels mercats financers que control·len les retallades als súbdits del sistema en nom de la austeritat pública imposada des de uin poder servent.