ser pobre no és delicte

Alguns ciutadans comencen a tenir la impressió de que la delinqüència es produeix amb més força i presència en els barris de gent amb pocs recursos, on la marginalitat comença, on els més discriminats troben refugi. Però la majoria no veuen que ser pobre no és assimilable a delinquent. Molts han fet el descens social o per què s'han arruinat o per què han perdut la feina, o per què no en troben, o per què no arrenquen. I no tenir mitjans econòmics no vol dir que un sigui mala persona, no respecti l'ètica ni els drets dels demés. Té el mateix dret al vot el pobre que el ric. Té el mateix dret a opinar el pobre que el ric. Pot ser que trobem molts rics que han fet fortuna especulant amb la misèria dels altres, no pagant impostos, emportant-se comissions d'obres públiques, molts amb domicili fora del lloc de residència real, es digui Monaco, Andorra, Amsterdam o el poble que millor els vingui i mb el compte en un paradís fiscal. Els pobres no tenen ni pensen en aquestes oportunitats de defraudar. Només demanen poder treballar i portar un sou a casa. El nivell de solidaritat entre rics i pobres tampoc es veu. Els rics segueixen passant de llarg dels pobres i encara pensen que els guariran millor en una clínica de pagament, sigui a Houston, Ginebra o Disseldorf. Dir que l'atur es resolt amb contractes de treball d'una hora o fins a tres hores, és enganyar la gent. La gent el que vol és un salari digne i just, i un treball digne, amb dret al descans i a dur una vida familiar, tenir una llar, educar els fills, trobar empara i protecció sanitària a la vellesa.