On queda la llibertat d'expressió?

Fa pocs dies, concretament el 4 de febrer, tots els mitjans rebien una comunicació de la Fiscalia de l'Audiència Nacional donant per fet que les xiulades del camp del Bartça del propassat 30 de maig són injúries al Rei i que la instrucció i judici se celebrarien al Jutjat Central 4 de l'Audiència Nacional. La noticia va ser situada a tota plana en els mitjans de comunicació i també va ser comunicada per la televisió pública de l'Estat. Curiosament aquesta Fiscalia no va explicar que el procediment segueix en tràmit al Jutjat d'Instrucció 2 de Barcelona que hi té una Fiscal de l'Audiència de Barcelona assignada. Tampoc van explicar que està pendent de resoldre un recurs de reforma contra la interlocutòria aceptant la inhibició en favor del Jutjat Central de la Audiència Nacional. Dir les coses d'aquesta manera és desinformar. El més greu és que la resposta i els escrits de queixa i proposta de tramitar diligències de comprovació no han tingut ressó com a resposta a la comunicació de Fiscalia. Sembla que només interessi el que diu la Fiscalia, la qual cosa trenca l'equilibri i el dret de l'opinió pública a saber-ho tot. Tampoc té en compte la Fiscalia que la llibertat d'expressió no és un invent definit per la Constitució espanyola amb les limitacions segons la seva interpretació del Codi Penal. Efectivament el Tribunal Europeu de Drets Humans ha tingut l'oportnitat de pronunciar-se varies vegades contra l'Estat espanyol construint una jusrisprudència soibre les injúries al Rei que la Fiscalia espanyola ha de respectar. La Fiscalia diu el que diu fiant-se d'un informe de la Guàrdia Civil parcial i tendenciós, no contrastat amb la realitat que va demanar el Consell Superior de Deportes i va a cabar a la Fiscalia per obrir procediment contra clubs de futbol i entitats dites independentistes segons la llista feta per la GC en el seu informe pel Consejo Superior de Deportes d'on va arrencar tot. Dos sentències del Tribunal d'Estrasburg destrocen tot l'argumentari de la Fiscalia.Una del 23 d'abril de 1992 (Cas Senador Castells contra España) i l'altra la Sentència del cas Otegui de 15 de març de 2011. El Tribunal senyala que la llibertat d'expresió ha de prevaler sempre excepte que es defensi la violència. També senyaña el Tribunal europeu que el Rei no és immune a la crítica en l'exercici de les seves funcions o en la consideració de representant de l'Estat. El mateix Tribunal afirma que els tribunals esoanyols atorguen al Monarca un paper inadmissible com a símbol de la unitat del'Estat. Utilitzant polìticament el seu comunicatservint interessos de l'estat caldria veure ara si la Fiscalia s'ajusta o no al seu estatut regulat per la lei 50/81. Defensar la llei no permet finalitats polítiques i menys contradir la jurisprudencia del Tribunal d'Estrasburg. Voler espantar la gent amb aquestes manifestacions davant de possibles futures pitades és inadmissible política i jurídicament. A més des deel 30 de maig no consta cap queixa dela casa Reial ni constància de protesta o queixa per part del Rei en lloc, que en cas afirmatiu tampoc serviria per abonar injúries, doncs la llibertat d'expressió preval. Defensarlo contrari com fa la Fiscalia sembla contradir-se amb la Convenció Europea de Drets Humans i libertats fonamentals. Actuacions com aquesta, pocmeditades, posen en fallida la llibertat i la seguretat jurídica com podria pasar també amb els titellaires que foren detinguts a Madrid per un espectacle de titelles que gaudeix de la llibertat de creació i protecciò del mateix article 20 dela Constitució espanyola amb esperit obert i extensiu com vol el Tribunal d'Estrasburg.