oportunitat d'una democràcia socialista

Si entenem per democràcia socialista aquella que estableix i  distribueix els drets i els deures d'una manera equitativa, estaríem contribuint a la cohesió social si a més també distribuïm els bens, la riquesa i les càrregues socials d'una manera justa, segons  entén el pensador Mario Bunge. La igualtat social exigeix l'aplicació efectiva de la equitat i la justícia com a exigència per assolir  a la igualtat social. La igualtat exigeix a més   apreciar el valor social i moral del treball. Socialitzar no és estatitzar. Fer la democràcia social demana  treballar en totes les esferes socials, sense autoritarismes, sense altres exigències que les de la equitat i la justícia social.  Democràcia i socialisme es poden construir sense renunciar a la modernitat que sembla afavorir el capitalisme, sense abandonar  el pensament racional. Els moviments socials han estat històricament plens d'utopies i assajos, creant des de  totalitarismes a societats plenament lliures, però sempre oposats a l'ordre social establert. El mateix pensador liberal John Stuart Mill va criticar el capitalisme per injust, com tanmateix en John Maynard Keines que mai ha sigut considerat socialista, va denunciar la injustícia d'un capitalisme arbitrari i  al servei dels rics. La socialdemocràcia europea ha seguit un socialisme moderat compatible amb la democràcia liberal, apostant per la via reformista en lloc de la dictadura revolucionària del proletariat que defensava Carlos Marx. Els partits socialistes de post guerra s'han tornat i són una oposició lleial a l'ordre establert, treballant, però per millorar la situació de les classes treballadores i la classe mitjana, l'extensió a tota la societat d'uns serveis de salut públics i l'accés indiscriminat a l'educació. Aquests nous socialdemòcrates també s'han de preocupar de la problemàtica de la necessitat d'habitatges socials, les famílies en condició d'exclusió social i misèria, l'acolliment de refugiats, els menjadors socials, els transports públics. El gran problema de la socialdemocràcia és el pactisme amb el poder del vell ordre, la vella política que se sent omnipresent i omnipotent quan disposa de la força de l'autoritarisme conservador aliat amb potències imperialistes. Malgrat l'acció política de la socialdemocràcia certes elits concentren tot el poder i imposen les regles de govern basada en la llei. El bipartidisme no ha sigut un remei renovador de la política, sinó un bàlsam  de preparació de portes giratòries per agrair els serveis del poder. Dels ideals s'ha passat en molts cassos al cinisme. El poder queda enquistat en els partits, la ciutadania només compte pel moment de votar en una democràcia que es degrada a formal. Qualitat de vida, benestar, salut, cultura, investigació i innovació tecnològica arriben avui de la maquinària de l'estat en funció de qui  dona les instruccions, oblidant el PIB per capita que tant preocupa de cara a la igualtat i la sostenibilitat, segons diuen els nous economistes.La socialdemocràcia no  insisteix en la socialització de la riquesa que es troba a Davos, S'agaró o les jornades de Sitges  any rere any. La política s'ha tornat  electoralista a la cerca de la fidelitat una clientela que no discuteixi l'ideari d'una societat sense classes que continua existint, amb la renúncia de molts moviments a lluitar per la justícia social oblidant els punts clau del capitalisme salvatge i especulatiu que estaven obligats a combatre. El món capitalista seguirà sent sostenible mentre   les esquerres no explorin la possibilitat d'un canvi per un ordre més just i sostenible. Cal defensar una democràcia integral, un cop hem descobert que no funcionen ni la dictadura del proletariat ni els règims totalitaris, fugir de l'irreal i promoure la democràcia participativa, inclusiva, sense exclusions, sense opressió, socialitzant els sectors necessaris i liquidar l'explotació econòmica de  la feina abusiva i els baixos salaris, partint però d'un estat liberal actualitzat, lluitant contra la idea del cicle de creixement que no disminueix la pobresa ni augmenta la feina, ans al contrari. El diari El Punt/Avui publica aquest 5 de febrer una entrevista amb el Catedràtic d'economia Anton Costas que fa un repàs de l'evolució de la doctrina Keynes i la democràcia. No s'ha impedit el patiment que ha generat la crisi financera del 2008, l'error de la política de l'austeritat i les retallades de despesa pública amb la caiguda de l'economia de l'euro, ocasionant greus danys a la població, trencant el nexe de l'economia amb el progrés social, amb unes taxes de creixement que no permeten augmentar la ocupació ni els salaris dignes, creant més pobresa. Costas assenyala que ens trobem en el pitjor dels mons perquè la riquesa s'acumula a mans d'uns pocs deixant   la resta a la interpèrie, doncs una part de la societat, la més rica, es desentén del que passi a la resta que és el que significa Davos i el club Bilderberg, embrutant el mercat i la lliure competència.