legalitat i aparença democràtica

David Hume defensava que tot poder descansa en l'opinió general i està limitat per la mateixa opinió, doncs, com deia el mateix Hume, malgrat que els homes són governats en bona part per l'interès, aquest mateix interès i tots els assumptes humans, estan totalment governats per l'opinió. Aquest estat d'opinió que ofereix una implícita obediància al legislador sempre aque aquest no ultrapassi l'esfera de la norma general, no és contradictori, segons Friedrich A. Hayeck, amb que el ciutadà es negui a obeir quan l'autoritat imposa un determinatr comportament. Que una llei sigui admesa con vàlida, no dep.én der que s'hagin seguit les fòrmules i reglaments de creació de la llei, doncs també depén de que es tracti o no d'una norma general de comportament. En nl+òpgica democràticca, no es pot considerar el poder com omnipotent. L'Estat oblida sovint que el bé més preciat és la llibertat. La relació entre lleis o govern es presenta pels teòrics com  un ordre de relacons, de manera que la autoritat deriva de la llei, no la llei de l'autoritat, doncs tota autoritat neix de la llei, quelcom molt diferent de la facultat de legislar que darrerament es tendeix a cedir en favor de la governança amb majoria parlamentària, malgrat que existeixen normes que acaten els pobles  sense necessitat d'imposicions autoritàries. L'aparell legislatiu s'ha de desenvolupar , d'aquesta manera ent lleis quen no c rein desavanències, sinó per protegir i millorar la legislació aplicable a la societat, eliminant les limitacions i restriccions innecessàries de les llibertats. Són llavors discutibles les normes que agfavoreixen determinats grups, aplicant mesures coercitives contra els  que volen canviar el funcionament polític o l'ordre preestablert. Això dificulta la supervivència d'un model de democràcia basat exclusivament en la llei, doncsn impedeix la redistribució del poder, doncs estariem creant societats amb aparença democràtica i normes amb aparença de legalitat, que acabarien per destruir l'ideari democràtic, evidenciant de fet tot lo contrari a una democràcia liberal, doncs, comdeia Hayek, en una societat lliure l'individu no pot quedar sotmès a cap mòdul de comportament de tipus col·lectiu. No hi han democràcies iguals. Identitat no significa igualtat. Les agressions a ciutadans indefensos  per persones amb creus gamades tatuades als seus braços no es corresponen a una societat democràtica el segle XXI. Democràcia és modernització dels costums i de les lleis, reconèixer i garantir la diversitat. Avui, com diu el President Carles Puigdemont des de Bruselles, "Espanya és un Estat allunyat de la pràctica democràtica". Incompresiblement, faltant a l'obligaciò al respecte dels adversaris, s'han banalitzat i s'en riuen dels milers de ferits   del dia 1-O. El mateix Ministre Dastis davant la BBC es va atgrevir a negar l'existència delsbferits per les càrregues policials. En una democràcia no és pot donar empara a la violència ni impunitat. Es ridiculitza el President de la Generalitat, s'aixequen les banderes espanyoles amb prepotència per resoldre les discrepàncies amb la gent que vol la independència. L'absurd s'ha instal·lat al poder, amb l'aplicació a Catalunya de normes que l'ofeguen i de lobbys que treballen per empobrir-la, en lloc de modernitzar-la i també a Espanya. S'apliquen normes i mesures més per la discòrdia i la imposició que per la concòrdia. Ara la Vanguàrdia ens ofereix el resultat d'una enquesta segons la qual una majoria creu que el procés acabarà sense avenços després de les eleccions del 21-D. En aquesta situació seguim veient polìtics catralans empresonats, com escriu Marius Serra a La Vanguardia. De fet amb el 155 només queda que la Fiscalia o una nova censura revisin els programes electorals i comencin a tatxar propostes i compromisos davant els electors, per limitar encara més la democràcia parlamentària representativa a la que ens han reduït. Certes legalitats són promotores de greuges. Ja ho foren les provincies creades a Espanya el 1833 per intentar impedir el ressorgiment dels fets nacionals incontrovertibles. Els catalans hem volgut sempre un debat racional i entendre la llei com un instrument de civilitat, no com un vestit de ferro que la majoria imposa a les minories  segons escriu Antoni Puigverd  a la Vanguàrdia en el seu article "Summum ius summa injuria". Doncs com afirma Puigv erd, és responsabioitat de l'Estat del 1978 no segar l'esperanáça de futur de la identitat catalana. CAl que elpopder no descansi en una a aprença democràtica i una legalitat veta a mida. Cal que es respecti l'opinió general, sense restriccions, limitacions ni exclusions.