Democràcia moderna i universalisme

Va ser el catedràtic de Dret Polític de Salamanca, ex senador i ex diputat senyor Tomás Elorrieta Artaza qui va fer un clar estudi de la gènesi de la democràcia moderna, la que arriba fins a la independència de les nacions d'Amèrica Llatina i la restauració monàrquica de 1876. La que Espanya no va saber incorporar. El Govern del poble o naixement de la democràcia moderna es produeix, segons Elorrieta, quan els dits pobles civilitzats proclamen els ideals democràtics de llibertat, igualtat i fraternitat, duent a terme les revolucions més transcendentals que registra la història. Tomás Elorrieta explica tot això en el seu estudi sobre la democràcia moderna, que publica després del també seu llibre Liberalismo. Elorrieta comença el llibre citant a Pericles. El discurs de Pericles afirma que tots som iguals davant la llei i quan la república atorga honors a algun ciutadà ho fa en consideració a les seves virtuts i no al seu rang social. Pericles deia que la democràcia es diu així pels drets que reconeix a tots els ciutadans. Elorrieta diu que la llibertat és el poder que necessita una nació per a defensar la seva sobirania interior i exterior. La llibertat, la igualtat i la fraternitat es complementen mútuament, de manera que la llibertat sense igualtat és una llibertat fictícia; la igualtat sense la llibertat fa a tots els homes i dones esclaus de l'Estat, avançant-se al socialisme d'Estat. Diu també Elorrieta que llibertat i igualtat sense fraternitat són dos principis suspesos a l'aire, sense cap garantia. El Mestre Elorrieta explica en el seu llibre La Democràcia Moderna que els veritables orígens de la independència de les repúbliques hispanoamericanes s'ha de buscar no solament en la guerra de la seva independència sinó també en els diversos elements històrics que van contribuir a que dins de l'imperi colonial espanyol es desenvolupessin els gèrmens de les noves nacions. No podem oblidar que l'imperi espanyol d'Amèrica es va organitzar com el territori d'unes províncies noves de la corona de Castella, amb les mateixes institucions característiques: tots sotmesos al rei absolut, que ocupava el lloc més alt del Reial i Suprem Consell de les Índies. Les guerres d'independència de les noves nacions varen ser més aviat guerres civils i alliberaments d’esclaus, com a Caracas el 1811, a Mèxic el 1812... el Congrés argentí es va declarar el 1813 i Bolívar va decretar l'abolició de totes les formes d'esclavatge el 1816. Van ser les noves repúbliques les que, lluitant contra l'imperialisme i l'absolutisme, van crear la democràcia internacional mitjançant el Tractat de Panamà de 1826, amb la creació d'una sobirania entre nacions com a garantia de la sobirania nacional. D'aquesta manera, les constitucions de les noves repúbliques comencen a manifestar que la seva finalitat principal és la d'assegurar els beneficis de la llibertat per a tots els ciutadans i per a tots els homes de tot el món que vulguin viure en el territori. Va ser l'afirmació de l'ideal de la universalitat com a font de la fraternitat humana i de la solidaritat internacional ben abans de la Societat de Nacions, de les Nacions Unides i de la Unió Europea. Molt hem d'aprendre de les antigues províncies de Castella, alliberades de l'esclavatge molt abans també de que els Estats Units i la mateixa Espanya proclamessin l'abolició de l'esclavatge.