Defensen la monarquia

Ho he llegit en un article de La Razón. M'he quedat sorprès, doncs tenia la idea de que la dreta no vol la monarquia. I ja no és el primer article que trobo en diaris de dreta que parla bé de la institució monàrquica. El mateix Miguel Angel Revilla, en el seu llibre Nadie es más que nadie, diu que Joan Carles es un rei amb “sentit comú” afirmant que és un “tipus castís, molt intuïtiu, amb sentit de l’humor i una gran capacitat per a radiografiar a qui té al davant”. Diu Revilla que no és monàrquic però que la seva figura ha estat clau per a consolidar la democràcia. També recorda que la figura del Rei es va engrandir amb la seva postura davant el 23 F de 1981. Semblen passats els temps en què Jiménez Losantos i la COPE atacaven la figura del Rei. El propi Revilla explica, en el seu llibre, una anècdota de 2007 sobre la transcripció en els mitjans d'uns comentaris sobre una entrevista que va tenir amb el Rei. Els periodistes van voler jugar amb la coneguda bona fe i rabiosa sinceritat del president Revilla, interpretant les seves paraules com els va semblar. Les crítiques a la monarquia, com diu l'acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història senyor Luis Suárez a La Razón del 5 de maig, se centren en la persona del Rei. Segons Suárez, es vol ignorar que la monarquia és una forma d'Estat molt europea. Ara, ens diu que Alfons XIII va ser obligat, des del carrer i infringint la llei, a suspendre l'exercici de les seves funcions amb conseqüències doloroses per als espanyols. Segons l'articulista, va tornar la legitimitat amb la Transició acceptada per en Joan i després pel seu fill: criticar al Rei perquè faci vacances és una ingratitud. Segons l'articulista, la monarquia està consolidant Espanya i no hem de posar en perill el futur, doncs d'ella depèn aquesta línia subtil sobre la que es construeix i s'alimenta el patriotisme. No puc estar d'acord amb aquest senyor, doncs la monarquia, com a forma d'Estat, no era present en la fundació de la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer, l'any 1957. Més aviat, la monarquia a Espanya, acabada la Segona Guerra Mundial, va ser vista per les grans potències com la solució menys traumàtica per a succeir al dictador. Però el manteniment d'una monarquia a Espanya no es pot vincular, com ha fet aquesta amb els seus silencis i divagacions, al no reconeixement de les nacions catalana i basca. Una monarquia partidària de la forma unitària és un sistema que no permet avançar en la democràcia i, per tant, obliga a qui no creu en la pàtria espanyola a passar per ella parlant d'unes falses concòrdia i unió que tan sols generen desigualtats, recels i decepcions. Una monarquia que actuï d'aquesta manera en una democràcia té els dies comptats, i l’actual és plenament conscient de que és al poder gràcies als interessos internacionals per a evitar l'avenç del comunisme que de veritat amenaçava i lluitava contra la dictadura que es va aixecar contra la legalitat republicana, l’única que era veritablement democràtica. No vulguin ara canviar la història i fer-nos creure que la proclamació de la Segona República espanyola, que tan bé retrata i descriu Josep Pla en el seu llibre Tres dies d'abril, va ser un acte il·legal. Aquest tipus d'articles, que volen convertir en valors el que es una institució de compromís, encara fan més mal a l’actual monarquia espanyola que la mateixa Constitució, que li reconeix uns poders propis d'un cap de Govern que no li corresponen a un poder moderador.