Barcelona, Capital de la República

Hi ha gent que pensa que tenim un govern municipal sense percepció democràtica, però que segueix un ordre dins d'un orde sense fanatismes., amb noves dinàmiques per reconquerir a les properes eleccions el poder de govern que se li escapa.  Veiem actituds a la cúpula del govern que s'assemblen a atacs de paranoia histèrica  i neuròtica per la degradació urbana, el retard en posar en marxa solucions   que  no apareixen. La Barcelona actual arrenca de la Barcelona del 92 que, dirigida per Pasqual Maragall i el seu equip, fou un homenatge al socialisme utòpic del segle XX, involucrat en el desarolisme urbà i el lliure mercat. Aquell Ajuntament governat pel socialisme  burgés, va obrir la porta a l'especulació urbana, amb pisos valorats l'any 1992 entre 25 i 42 milions de pessetes, sense subvencions, destinats a ciutadans amb un bon nivell econòmic. Foren els pisos de la Vila Olímpica que es venien abans de les olimpíades, acompanyats de zones verdes, bones platges, un marina nova i d'hotels de gran categoría en la mateixa zona. Aquesta fou la transformació de Barcelona: Modernitzacio i vistes al mar amb una renovació d'infraestructures  urbanes, rondes  de mobilitat ràpida i tunels.  Era encara la ciutat del transport individual i el vehícle privat. El barri olímpic  esdevingué una zona residencial de clase mitjana alta dins de la ciutat, i no es va aprofitar per fer habitatges socials per reduir els reductes de la precarietat social. No es coneixen habitatges de la Vila Olímpica que passessin a membres de la classe obrera. El socialisme olímpic fou doncs un socialisme dels dits de "caviar". Les inestables  vivendes socials continuaven fora del centre urbà, a Badalona, l'Hospitalet, Cornellà, Ciutat Badía, El Turó de la Peira, Ciutat Meridiana, Trinitat Vella o el Carmel,  amb comunicacions interurbanes  i assistència social deficients. La Vila Olímpica no havia sigut programada per habitatges socials, escletxa que encara hi és a l'Auntament. El socialisme polític de la petita burgesía havia oblidat les classes treballadores i l cohesió social. La protesta fou atacada fulminantment amb la persecució de presumptes terroristes republicans del 92, per l'Audiència Nacional que habia substituït els Tribunals d'Ordre Públic. Els jocs olímpics eren com ara la pàtria i tot s'havia de sotmetre al seu èxit. Fidel Castro i el Rei Juan Carlos eren benvinguts. Jordi Pujol, el President de la Genralitat feia el seu paper sabent que el protagonisme oficial sería de l'alcalde socialista. Però no convenia res que poguès alterar el bon desenvolupament de la festa. Era l'èxit de Samaranch més que de Pasqual Maragall. Però la ciutat veia i agraïa la feina a Maragall, no a l'ex franquista Samaranch. Els treballadors tampoc van merèixer millors oportunitats, excepte  treballar a les obres, però sense millorar d'habitat ni de condicions laborals. D'aquella política que va dirigir un arquitecte com a Regidor del PSC, moltes coses han quedat per xplicar, silenciades en la desmemòria, doncs l'important era l'èxit dels jocs, junt amb la primera bombolla immobiliaria i la recessió post olímpica. Els preus de pisos i locals de negoci i restauració  es van apujar notablement a tota la Barceloneta i la zona del port. Es va perdre la Barcelona diversa a partir del moment en que la immigració començava a tornar a casa. Haviem creat una Barcelona de ficció, amb una excel·lent façana marítima. El socialisme democràtic no es veia per en lloc. El capitalisme s'havia apoderat de Barcelona. L'especulació tenia el seu lloc assegurat.  El negoci no havia fet més que començar, i encara dura, de bombolla en bombolla. L'Ajuntament actual no ha sapigut desembolicar la trama social i ha perdut la oportunitat de la permanencia. El desgrat de la població és conegut, i l'alcaldessa sap que possiblement no podrà revalidar càrrec i passarà a la oposició. La Capital de la república catalana ha d'aplicar una nova dinàmica i socialisme democràtics  que obliguen a una millor gestió i més efectiva dels recursos. No es pot començar a pensar en entretexir draps nous  a pocs mesos de final de mandat, havent a més tret l'alcaldessa la placa de la Plaça de la República que i havia a la façana de l'Ajuntament, que és com es coneixía la actual Plaça de Sant Jaume en temps de la República. Pot ser que li agradi més a l'alcaldessa apostar per la protecció del  Rei d'Espanya, perquè monarquia a Catalunya no n'hi haurà cap més.