política ninnundi

Manuel de Pedrolo deia que la llibertat  no és fer el que vulguis, és no haver de fer allò que volen els altres. Aquesta expressió val tant per les dretes com per les esquerres, pels monàrquics com pels republicans, doncs ser lliure, segons Nelson Mandela, no és només alliberar-se de les les pròpies cadenes, sinó viure d'una manera que respecti i millori la llibertat dels altres. Ara s'ha posat de moda que  els grans responsables polítics a partits i institucions són triats i decidits fora de la via electoral. Uns amb tota la ingenuïtat i els altres amb tota la convicció de que han perdut la virginitat. La demoràcia sabem que no es fa per decret ni per acord politic, sinó amb l'educació i néixer cada dia. Però en la nostra societat política hi ha encara molts murris disposats a grimpar. Els grimpadors es pensen que tractant de ninnundis els que treballen i fan partit ja tenen obert el camí cap els càrrecs. Més aviat çes la raó dels ximples que diría Voltaire, doncs, com argumentava Sócrates, no reconeixen la pròpia ignorància. El que no es pot exigir als demòcrates és combregar amb la mentida i les veritats prefabricades amb paraules. El que cal és una aferrissada defensa de les llibertats, sense prejudicis i sense la corrupció que afebleix la democràcia i facilita el caciquisme.  La política ninundi que és la dels cacics i la que declara ninnundi als que proposen el que no es vol escoltar ni convé als cacics,  està condemnada al fracàs. Només correspon a societats verticalitzades, sense somnis i sense futur.