Colau entra en precampanya electoral amb futur incert

Tots els partits saben que tindrem eleccions municipals dins d'un any. I comencen a escalfar els motors de la campanya. Tenim candidats   proclamats, com en Alfred Bosch per ERC i Neus Munté pel PDEcat, altres que ho volen ser com Jordi Graupera i Ferran Mascarell. Apareixeran  nous partits com el Moviment 1 d'octubre creat per el president Puigdemont a l'exili, se suposa per segur la seva pròpia linea sense intrferències d'Artur Mas.  Collboni pel PSC i Ada Colau per els Comuns tsmb´r competiran, ara enemics, desprès del seu divorci d'hivern.  Pel que fa al domicili no tinc clar si l'alcaldessa viu a Barcelona o a Sant Just Desvern. La seva decoració no surt a l'Hola. El que si tinc clar és que té cotxe i xòfer i quan surt de Barcelona per l'aeroport es fa obrir la sala d'autoritats. Ada Colau darrerament es multiplica per aparèixer de nou a la sexta, es clar que ara més assentada com alcaldessa i sense dir que els banquers son uns criminals. Tot i així, mentre critica que no li facin cas per fer el que vol, com la multiconsulta que li han espatllat, va descobrint que els pisos buits a Barcelona no arriben al 3%, molt per sota de les previsions pel que fa als petits propietaris. Com era d'esperar soón els grans tenidors els que controlen la major part, i la culpa, com sempre passa al govern. L'alcaldia vol disposar de pisos per el lloguer social, però no ofereix compensacions a la baixa de preus del lloguer, com podria ser l'exempció fiscal, la bonificació per obres a l'edifici, la garantia del pagament dels lloguers. S'en va parlar als diaris no fa pas gaire, i encara no sabem quin és el parc real de l'habitage disponible. Tot va amb la lentitut habitual de la burocràcia, com l'inici de les obres del Camp Nou que porten a l'espera des del referèndum del 2014, perquè no està encara aprovat el pla. I això passa mentre 3.000 pèrsones o més  estan sense casa a Barcelona. Prop d'un miler ja viuen a la via públicai altres no poden pagar els lloguers. La pobresa severa afecta a la ciutadania i la Capital de Catalunya no es pot permetre aquestes situacions. El que tampoc es pot permetre és tornar al "chabolismo" de les barraques dels anys 50, ara amb immigrants i desnonats. És possible que l'Ajuntament deixi sense protecció els drets bàsics dedicant-se a repartir queixes? Al Raval es parla d'un pla de xoc per redreçar la situació anàrquica i la inseguretat creada per el narcotràfic,  la comercialització otganitzada de la droga, mentre comerciants i manters, aquests en qualitat de venedors ambulants, es disputen l'espai públic dels punts més passejats i comercials de la ciutat, amenaçant la supervivencia empresarial de molts comerços, beneficiant de l'efecte crida de la tolerància municipal, al igual que els pidolaires  que practiquen la mendicitat estratègicament situats. La imatge tercer món està assegurada amb la permissivitat de l'Ajuntament. Colau, tard, tres anys desprès de la seva elecció es troba davant el rebuig ciutadà que no havia imaginat  i la cada dia més llarga llista de problemes que no arriba a resoldre'ls, empenyada en tornar a remodelar la avinguda diagoal i posar més tramvia, desprès d'haver retirat el tramvia blau. Però no la veiem als barris, no sabem si ha tornat a explicar-se dadvant els veíns de nou barris als que fa uns anys entisiasmava amb el seu paper de "la senyora". En el seu editorial del 21 de maig, la Vanguardia considera que l'alcaldessa es mostra satisfeta de la tasca duta a terme: és cert, no ha aturat la contaminació de la ciutat, ha agreujat el marasme del tràfic urbà, no pot amb els grans cacics econòmics, ni creant una companyía elèctrica per competir. Colau no ha parat l'arribada de manters i pidolaires. Només busca cops d'efecte i tornar a ser la imatge televisiva. Per dur a terme la seva feina, segons informava El País el 10 d'abril de 2018,  Colau multiplica ls ajuts i encàrrecs a cooperatives afins als seus plantejaments, se suposa ideològics. Colau ha entrat en la carrera del clientelisme si això és veritat. Pot ser que sigui la seva manera d'entendre les llibertats, els drets socials i la democràcia  organitzant l'estat del benestar des de l'Ajuntament. Colau no ataca dialècticament el problema de la persecució del color groc, de la protesta groga dels republicans catalans. Pot ser que la contaminació acústica del Raval que no crec arribi a Sant Just desbordi i superi el pla d'usos. Els problemes moltes vegades no se solucionen fent plans restrictius que desincentiven l'inversió en els negocis de la zona. Error com el de potenciar els hostels i negar la construcció de nous hotels, crear problemes amb les terrasses, i no haver atacat abans el problema dels pisos turístics il·legals. I ara només li queda seguir navegant amb la seva peculiar aura de divagacions i cara simpàtica. Per Colau la culpa de tot si ella no pot, serà dels indepes decididament republicans que li poden espatllar anar a sopar amb el Rei. Molts reptes i sense poder acabar cap projecte estrella. Pot ser tingui raó Xavier Roig, amb el que explica en el seu article  Barcelona, els problemes venen de lluny, publicat al diari Ara el propassat 25 de maig, amb alcades mediocres i inactius, sense superar la la grisor que governa la ciutat des de fa molts anys. Colau no ha sapigut desempallegar-se del lobi turístic de sempre, dels senyrs del turisme que  dominen la ciutat, caient en el model  "platja, paella, sangria i sol". L'editorial de La Vanguardia del 21 de maig, gairebé lloa l'alcaldessa, suposadament perquè no  s'entèn amb els republicans, que és el que convé al sector que controla el negoci del turisme de la ciutat. Només l demana autocrítica 'per avançar en el diàleg   i treballar en la definició de les ambicions de Barcelona del futur'. És prou evident que no se li pot permetre a l'alcaldessa seguir amb la grisor instal·lada a l'alcaldía sense saber el que vol ni com resoldre l'atenció social que cada dia exigeix més inversions als barris vulnerables, situació que no ha de mesurar amb xifres que vanten la supèrbia dels càrrecs, sinó amb situacions reals. I encara més: Pensant Ada Colau que es pot atacar el President Joaquim Torra per conservador, minoritari i republicà poc inclusiu, i sense mirar al seu voltant, opina que el President no eixampla la idea de republica. Però segueix sense veure que el govern republicà és a la presoo a l'exili i no el defensa quan es tracta de fer-se propaganda i critica el President Quim Torra si no obra diàleg amb l'Estat, quan sap que és el Sr. Rajoy qui no vol dialogar amb el govern català.  Colau, volent viure al mig del pont per recollir de les dues bandes, segueix en la divagació irreflexiva i un cert  to demagògic que no fa recomenable votar-la. Molt ha d¡'explicar l'aldessa del perquè no ha tocat els intocables del turisme i fa lo fàcil que és carregar contra Joaquim Torra perquè no és d'esquerres. Com a bona comunista clàssica, Colau no té pàtria. No ha dit que la seva pàtria sigui la classe obrera. Però tampoc és internacionalista.  Llavors què és en realitat?