abans enemics, avui conveniència i unitat

El cas dels catalans no deixa de ser la utopia permanent de tot un poble que se sent maltractat per un Estat que durant anys fou un enemic dels aliats. L'aliança del General Franco amb el dictador nazi Adolf Hitler va situar Espanya en el rengló dels enemics dels aliats i durant molts anys Espanya no va conseguir formar part de les Nacions Unides. Espanya no reunia les condicions d'estabilitat per les relacions pacífiques i amistoses entre les nacions basades en el respecte dels principis de la igualtat dels drets i el de la lliure determinació dels pobles. Fou pr aquesta raó que les Nacions Unides van prendre el compromís de promoure el respecte universal dels drets humans i les llibertats fonamentals sense fer cap distinció. Catalunya seguia sent la gran perdedora d'una guerra civil i fins passat els anys 50 seguien els afusellaments dels republicans empresonats i condemnats, cap dret democràtic, la llengua catalana prohibida, l'església rebent sota pali les autoritats franquistes. Negació i cap reconeixement del dret a la lliure autodeterminació catalana que reivindicava l'Assemblea de Catalunya els anys 70 i abans els patriotes exiliats que van presentar la situació catalana a les Nacions Unides. Catalunya era i ha sigut essent una nació sotmesa per Espanya, nació negada per Espanya i les seves institucions judicials, no reconeguda per Espanya ni oficialment per una Europa tecnocràtica i dirigida per carrecs no electes que es nega a reconèixer els pobles d'Europa. Només compten Alemanya i França com a grans conglomerats de diners i habitants administrats per uns Estats forts. El Regne Unit de la Gran Bretanya és a punt per marxar del conglomerat urbà europeu dirigit per la voluntat d'una Alemanya que ha sacrificat el benestar en nom de l'austeritat. Els interessos del capital germànic han convertit Europa en un conglomerat de conveniència, una falsa unió de Estats, pèr voler construir la gran Alemania amb els pobles afins i servir-se com a servidors dels pobles perifèrics considerats ciutadans de segona. La conmveniència no crea amics ni unió. Però sembla que la millor convergència la troben millor i més fàcilment amb els abans millors enemics. No els interessa més sobirania que la de la nova Europa és a dir la veu d'Alemania. Els pobles com Catalunya que creuen en la llibertat de ser i de fer traduïda en un sobiranisme democràtic no poden estar ni aplaudir aquesta manera de fer, i menys pidolar res. La llibertat va molt més enllà del que diguin els dirigents actuals de la vella Alemania. La utopia catalana segueix la seva ruta.