més que indignació

Les notícies que ens arriben per les radios i els diaris informen dels diversos casos de corrupció que van esclatant als partits governants. És com una esta de creació de falsos oasis econòmics en paradisos fiscals, voler desorbitar el descontrol del poder, la inconscièncis del disbarat continu.  La gent diu prou a la disbauxa dels corruptes i exigeix als partits una actuació ben diferent de la que estem vivint i veient. Per uns quans la polòtica és poder. Qui té poder no ha de donar explicacions. Alfonso Guerra ja va treballar a fons per la  mort de Montesquieu i la confusió de poders  que ara continua. Si no funciona la divisió de poders, la Justícia es confon amb la llei i el poder polìtic, la pluralitat de poders és un sol poder, tot el poder. No sorprengui a ningúi la indignació del poble, l'exigència d'un aclariment judicial independent i ràpid a tanta porqueria humana. Molt ha de canviar a la nostra societat perquè no apareguin en pantalla politics que ens diguin, com l'Alcaldesa de Madrid fa uns dies,  que els polítics són un reflexe de la societat. No sabem a quins polítics es referia, doncs la societat és patidora i soporta amb molta dignitat les retallades dels drets socials imposades pels seus governants que no saben com sortir de la crisi més que retallant  despesa pública i inversions i privatitzant els serveis públics. Els polìtics conservadors com la Presiodenta del Parlament de Cartalunya o la mateixa Secretària General del Partit Popular no viuen amb el poble, no viuen escanyats ecnòmicament com el poble. No podrien viure amb sous o pensions de 636 euros mensuals. Mai han provat de fer-ho. El càrrec s'allunya del poble immediatament que reb la primera paga i menja calent. No es gens estrany el que passa., La nostra democràcia ha permés la dictadura dels partits i la disbauxa financera. La dictadura es fonamenta en la corrupció. La societat ni és corrupta. Els que la governen, però no s'en amaguen. La confusió de la corrupció generalitzada voldria dir els que es passen per malalts, no van a la feina i cobren de la seguretat social, els que viuen de l'atur, subvencions i ajudes. La petita corrupció genera la gran. Els més espabilats'han vist amb possibilitats derecollir el sac gros. És la cultura del pelotazo. La van inventar els conservadors. Però l'han aprofitat tots, com l'acomiadament barat.  Uns  quans que es creuen selectes ho volen tot, molts, que són els més, la societat que no veuen ni volen veure els qui manen no tenen gairebé res. No sabem encara de quina societat parlava l'alcaldesa de Madrid. De la nostra, segur que no.