És del poble, senyor

El restaurant està molt ben situat, al bell mig de l'avinguda principal de la població, davant la platja i l'espigó d'atracament dels vaixells que arriben d'altres pobles de la costa nord del país. Quan entres, un cambrer et rep dient-te "bona nit" en llengua estrangera, sense comprovar si ets o no del país, i ràpidament et vol situar en una taula col·locada a prop dels tancaments sense vidre del restaurant que el separen del carrer. El carrer és de tots i no pots impedir que un suposat músic t'arribi amb un acordió i es posi a amenitzar l'àpat sense demanar-li amb tangos, pasdobles i cançons com La cucaracha i Amapola. Quan acaba el concert, que normalment coincideix amb el final del primer plat dels clients, veus una persona que amb un somriure ensenya un moneder obert i demana d'alguna manera una aportació voluntària com a reconeixement del seu art musical, tot passejant entre les taules del restaurant. Recollits el diners, el músic no desapareix com els romanesos que també amenitzen els dinars i sopars a totes les taules exteriors dels bars i tasques de la població, i que surten corrent quan els demanes que toquin l'himne de la República. Sembla que els romanesos confonen república amb repressió policial o no s'entén que no diguin paraula i se'n vagin a un altre lloc. El nostre artista, que també diu "merci" quan li cauen unes monedes, veus que, finalment, va a un racó del mostrador i un cambrer li ofereix una copa de conyac. El músic es pren la copeta amb un altre somriure, agraeix el detall i marxa per la porta que hi ha més a prop del mostrador. Li vaig preguntar a la senyora de la caixa per què ho permetien, jugant-se el no ser citats com a establiment recomanat. La senyora em va dir, amb veu amorosa: "és un músic del poble". Jo vaig entendre que l'expressió era discriminatòria. Per què un sí i els altres, no. La resposta fou clara: "és del poble". No cal dir que les donacions eren sense rebut i, per tant, la recaptació dels serveis musicals sense IVA. Em vaig trobar en una situació similar fent una excursió en vaixell i una altra excursió amb vehicle col·lectiu estirat per un tractor guarnit com una màquina de tren antic. Les senyoretes que pujaven als vaixells i al tren, amb la màquina a punt per a disparar, anaven fent fotos a la gent sense demanar cap mena de permís i si deies que no volies foto, que és una il·legalitat retratar-te sense permís, es posaven a riure i contestaven: "si després no la vol ens la torna i en pau, no passa res". Una foto val cinc euros i tres, dotze. També sense factura i sense IVA declarat. Estic parlant de quantitats. Dono per suposat que els inspectors d'Hisenda també fan vacances i prenen refrescs als pobles de platja sense demanar ticket i sense pagar IVA. Segur que no m'equivoco. El frau fiscal és viu també als pobles de la costa en plenes vacances.