La història no és alternativa ni solució.

Karl Popper deia en el seu estudi sore "La sociedad abierta y sus enemigos" (Paidós, Barcelona 2017), escrit els anys 40 del passat segle,  que ens podem bellugar entre el racionalisme i l'irracionalisme. N'hi han que passen de l'amor inles bones relacions a l'odi en forma quasi instantània si els dus la contrària, per raons emocionals, idees preconcebudes i fixes, en lloc per un principi d'autoestima i de fraternitat social. L'irracionalisme és doncs la mostra  de la insatisfacció i la desigualtat. I en aquesta situació Popper es preguta si la història té algun significat, doncs moltes interpretacions sobre la història són falses o incompatibles, generant conflictes absurds i antihumans, contraris a la dignitat humana. S'ha volgutreduir lahistòria alsfets dels grans i poderosos i a la piràmide de guerres i saquejos, mostres de supèrbia i poder contràries al missatge de l'estimació evangèlica entre persones i germans. Segons Popper la història no té significat, però podem interpretar la història del poder polñitic dews del punt de vista, diu Popper, de la nostra lluita per la societat oberta, per la primacía de la raó, la justícia, la llibertat, la igualtat i el control de la delinquència internacional. Li podem donar finalitats i significat a la història, doncs ella no pot dir-nos el que hem de fer i no ens permet dominar els tombants i objectius que ens hem proposat d'elegir.