llibertat d'expressió limitada i decebedora

Han tornat les eleccions. No són un espectacle més, però ho semblen tal com es presenten al públic. No hi ha debat seriòs. Tornem a veure per TVE els discursos crítics del "candidat", com diuen les locutores. Fpacilment ens podriem creure que només es presenta un candidat per partit, tant a Galicia com a Euzkadi. Només apareixen els partiots parlamentaros. Sgeueicen informant d'acord amb el plantejament der blocs electorals. No hi ha una veritable llibertat d'informaciò. La gent nomñés reb la informació que preparen els informatius. No hem sentit cap partit criticar aquesta estranya i singular activitat informativa. La premsa sembla que jugui el mateix joc.  Descineixem qui son els candidats a diputats. Descineixem el cintingut dels programes electortals, no en parlen, Tan sols rebem al cmençament de campanya crítiques  dels uns contra els altres. A Catalunya ja ha començat una precampanya d'una campanya electoral trascendental. Els caps de llista previstos ja cimencen a aparèixer en públic cercant el favor dels mitjans de comunicaci´p. Algun candidat trucarà al diari de torn demanant que li millorin la presentació de les seves fotos, com aquell artista que no volia que li prenguessin fotografies des de la dreta. No existeix una premsa d'esquerres amb prou difusió. Els grups de comuniació hauran de mostrar quina és la seva veritable obediència. Però és més que segur que no canviarà la polìtica informativa primant els grans partits. Com deia Jsep Gifreu en el seu article 25-N: què farà la premsa, publicat al diari El Punt el passat  6 d'octubre, l'escenari mediatic és un escenari escindfit. Els mitjans, els seus professionals i els seus propietaris no són neutrals. L'opinió pública s'haurà de fer als actes pùblics, a les publicacions independents, unitàries i periòdiques,  i a la xarxa electrònica. La televisiò pública no és neutral, juga el joc dels blocs electorals i la prèvia selecció de matèrial a les oficines dels informatius. El mateix passarà a les redaccions de la premsa. Les estrisores ja estan esmolades. La llibertat d'infiormació ha querdat enverinada a més amb els baixos sous i els acomiadaments a dojo de joves periodistes. La llibertad de la informació no està garantida i no es complirà. Cap dels partits parlarà de renovar la democràcia, canviar la llei electoral, fer llistes obertes, deixar informar lliurament els periodistes. modificar la llei que permet fer informatius amb els blocs electorals que són blocs pubkicutaris en realitat.  La llibertat d'informació està en pèrill. La llei no garanteix una informació lliure. No existeixen en tot l'Estat espanyol mitjans i grups que respectin la llihbertat professional dels periodistes., Es publica el que convé i prou. La selecció de la informació és un parany que permet publicar la gran mentida direccional i falsejar la democràcia. Les eleccions acaben sent decebedores.

catalanisme, corrupció i discriminació

El diari el Punt parla de les mentides contra el catalanisme, es va oblidar de parlar de la corrupció en el catalanisme. La corrupció afecta a determinats sectors de la burgesia que no tindrien cap inconvenient en col·laborar amb qualsevol règim que els permeti viure en un món de trampes econòmiques, defraudant la hisenda pública. Els diaris comencen a parlar dels corruptes. Però també porten les declaracions de polìtics que ens acusen de xenòfobs. Per els polítics de Madrid i alguns dirigents socialistes i conservadors i el Rei abonant-los, hem de ser espanyols ens agradi o no, espanyols de DNI, dependents d'Espanya com sempre. Res de socavar los cimientos del règimen com diu el Fiscal general. El que cal és, libertad bien entendida y unidad de destino en lo universsal, que sabem tots molt bé el que significa. Però  contrariament al concepte d'una societat moderna, oberta i pural i diversa com és el món, cal ara per la burgesia espanyola i catalana criminalitzar la immigració, tots els immigrants són delinquents i cal fer-los marxar. Tornem al temps de l'expulsió dels jueus i dels magrebís. Posem muralles legals, socials i policials.  Com a fruit d'aquest dèficit democràtic,  una part important de la població no vol donar cap facilitat per aquesta gent que patint per el camí, ha vingut al nord buscant una vida millor per retrobar-se amb la misèria, el rebuig, la discriminació i un país amb tanques i portes tencades.  Els africans semblen tenir poc futur a Catalunya. Van començar a venir al maresme per treballar a pagès cridats per propietaris de finques. Ara a la Capital catalana fan de ferrovellers, venedors ambulants i el que s'ofereixi a la construcció, obra pùblica, xòfer de taxi, i qualsevol feina que els permeti guanyar uns pocs euros per menjar i enviar a les seves families. Fan les feines que no volem fer els catalans i els espanyols residents a Catalunya. Alguns ja tenen targeta de residència, aviat la nacionalitat. Però la societat catalana, les lleis i les autoritats els han d'obrir la porta com a ciutadans amb la mateixa dignitat humana que els oriünds. Quans immigrants militen en partits catalans? Les tanques socials existeixen. Però el catalanisme avui ha de ser integrador, enderrocar les tanques socials i polìtiques posades als immigrants, fer rebuig dels corruptes, burgesos defraudadors fiscals i polítics aprofitats i grimpadors de càrrecs. No desacreditar més la polìtica, ser demòcrates de veritat, no de faramalla. És una qüestió de dignitat nacional.

figures de pessebre trenquen la unitat catalanista

Ho ha dit un lector de e-noticies. Però la veritat és que ERC ha donat per acabades les negociacions per formar una coalició de partits. S'ha trencat la possible candidatura única i unitària que volia el poble. Ara podran omplir la llista amb força noms de desconeguts, però adictes a la maquinària dels partits. Com figures de pessebre. immòbils, tots seran a la llista respectiva. La unitat política s'ha perdut una vegada més. Tant dona que hagi sigut culpa de SI o de ERC. Mentres  cerquen com papallones lloc a les llistes de CiU aliats de ERC com en  Laporta i en Carretero. La gent d'esquerres haurà de pensar que tot és un conflicte  d'interessos, que s'han de fomentar els nous valors socials, com a base de tota política de progrés social, les llibertats i els drets humans. Però els partits actuals ja no  són a temps. Seguirà manant la dreta. Rebran tots un vot de càstig  per la seva actitud,. El dia 25  de novembre sabrem la magnitud de l'error de SI i ERC.  Aquesta vegada han donat tots plegats força arguments al PP per atacar l'egolatria catalana.  I els magnífics saltadors de coalició en coalició que cerquen cadira episcopal, millor que es retirin i es situin a la dreta que els correspon sense confomdre més l'esquerra, a no ser que ERC  i SI siguin ja partits de dretes que han abandonat l'esquerra que els va veure nèixer.  La crisi que s'ha destapat en aquests sectors dits d'esquerra com també  en el PSC  és forta. La manca de generositat, comprensió i de habilitat polìtica  dels dirigents de tots els partits que es diuen independenmistes, han frustrat una vegada més les esperances de tot un poble noble que demana massivament llibertat i justícia social. Ara es clar que hauran d'aparèixer noves forces renovadores, una recreació de l'esquerra  amb potència, opinió  i capaç de liderar els catalans  en la transició ntacional cap a l'Estat propi i la democràcia social de la que ni en parlen. Egoísme, prepotència, intolerància, no diàleg i destrucció del contrari en lloc de recuperar i sumar per la causa, son valors de la dreta, no de l'esquerra. Seguint per aquest camí  les esquerres catalanes estan perdudes i seran irrecuperables.  Com figures de pessebre. Ara queda tot en mans de CiU i Artur Mas com a posició sòlida. L'esquerra catalana com una tragèdia grega, tensió, escridassant-se, traint al poble que va demanar unitat l'onze de setembre. El poble ha vist que menys del 0,5% de la pobació que són els militants dels partits dits independentistes, compromet seriosament el futur de la transició nacional i l'Estat propi. Sort tenim dels Bisbes catalans i Montserrat que no fan el mateix i parlen de dignitat humana i legitimitat democràtica.

Ara, diners per al Marroc i monòleg via mitjans

El senyor Rajoy no en té prou en retallar els fons i béns que corresponen a Catalunya sinó que, a més de passar de les queixes dels catalans, ha viatjat al Marroc per a reunir-se amb el rei del país veí, que ens reclama Ceuta, Melilla i Al-Andalus com a territoris històrics que, segons el rei del Marroc, pertanyen a la seva sobirania. I li ha ofert, sense dir res, uns 400 milions d'euros que Catalunya necessita i espera. És més important per a Rajoy tenir contents i grassos els veïns de sota que la vaca de Catalunya. I a més, organitza un monòleg de cara als europeus que estaria molt millor en un cafè-teatre que a les portes del palau reial del Regne del Marroc. Sembla que no sàpiga que a Europa hi ha una comissió, un consell de caps d'estat i un parlament. No es vulgui ara marcar farols ni medalles de llautó el senyor president del Govern espanyol, ni vulgui tapar els enrenous dels seus diputats europeus i de la ministra de Foment que tampoc ha entès que Europa és cosa seria. No vulgui donar lliçons als polítics europeus que l'estan mirant amb microscopi i digui a la ministra que a Europa no es pot anar embolicant demanant el mateix quan t'ho han negat a diferent instàncies. Tripijocs que Europa no vol. Podem sortir-ne tots malparats. I, a més, no crec que agradi gens a Europa l'exigència a Catalunya de donar les classes en castellà, llengua en perill de desaparició a Europa més que el català que es parla a Andorra, Sardenya i possiblement a més llocs, com Perpinyà, Balears i part de València, Castelló i Alacant i la franja de Ponent.

Espanya no es justifica

Ho deia avui un expert en qüestions ferroviàries. Espanya, intentant una i altra vegada que els europeus li paguin un corredor central en comptes del mediterrani que ja està decidit, perd credibilitat davant la Comissió Europea i davant el Parlament europeu. No miren els espanyols les coses amb criteris racionals sinó amb criteris politics, com els aeroports sense vols i les autopistes de peatge sense cotxes, i no els importa el conflicte d'interessos. Pretenen treure avantatges atacant als catalans. Cometen l'error de centrar la qüestió territorial a Madrid. Tot s'ha de fer des de Madrid. Tot és per anar a Madrid. A Madrid, s'ha de decidir tot. A Madrid s'hi ha de domiciliar les centrals de les empreses perquè paguin els impostos a Madrid, no a Catalunya. Segueixen amb la política centralista, volent una Espanya radial. Madrid rep un 111 per cent d'inversió pública del ministeri de Foment i Catalunya, un 35 per cent de les obres pressupostades i aprovades. A més, anul·len obres adjudicades. Es queden la propietat dels immobles que havien de transferir a la Generalitat, no compleixen l'Estatut a l'hora de presentar el pressupost per a 2013. A Madrid, poden incomplir la llei i després llançar-la contra els catalans. No ens volen reconèixer com a nació encara que parlin d'un estat federal. Serà una nova autonomia de ‘café para todos’, una federació de regions autònomes. Per a la gent de Madrid, la nació catalana és un anacronisme històric. Ja no existim com a nació des de fa segles. Això de nacionalitat històrica, ni per al Rei d'Espanya va amb Catalunya. Com diu el president Artur Mas, hem de sortir el més aviat possible, dignament i pacífica, del ‘café para todos’ que paguem nosaltres i es prenen els altres. La ignorància de les coses, la inexperiència i la manca d'esperit reflexiu i de diàleg dels polítics espanyols no tenen per què entorpir el procés de la llarga marxa de Catalunya cap al progrés i l'Europa del diàleg, la tolerància, el respecte i la comprensió de la diversitat i la pluralitat política que Espanya nega.

Culpables encara que no sigui veritat

El ministre espanyol de Cultura ha tornat a la càrrega contra Catalunya. Ara, diu que no respectem el castellà i que amb l'ensenyament actual estem generant independentistes. Dir això sense conèixer Catalunya ni la veritat del que passa a l'escola és molt greu. El ministre, que em perdoni, demostra ser un ignorant si no parla amb mala fe. Tanta com es palesa en les manifestacions precipitades de l'editor Lara, cap del grup Planeta. Qualsevol paraula contra Catalunya, es pensen que els dóna vots i fidelitza més gent a Espanya. La veritat és que la gent està cansada de tanta tonteria. Pot ser que els haguem de dir que han de tornar a l'escola a aprendre educació i història, i a l'Oriol Junqueras, que presenti algun programa de televisió a Telemadrid. Pot ser que tingui més èxit que el ministre d’Educació i Cultura. Tanta lleugeresa en els homes que haurien de donar exemple ens ha de preocupar. Ens fan culpables encara que no sigui veritat. Com en temps dels judicis contra els republicans vençuts i humiliats.

Més aïllament, més asfíxia

Comencem el dia amb les noticies econòmiques. Ara, puja l'atur a Catalunya amb 634.000 persones sense feina. A Espanya, la xifra ja arriba a un 14 per cent més amb la política del PP. Passem dels quatre milions d'aturats. Segueixen descomptant-nos els caps de la Hisenda espanyola els pagaments que legalment ens deuen. Els pressupostos de l'Estat per al 2013, a més, ho contemplen com una cosa sense importància, parlant de l'interès general. Poden incomplir la llei i no passa res. Si nosaltres diem alguna cosa que no els agrada, immediatament, les amenaces d'intervenció militar, de suspensió de l'autonomia tan minsa que tenim, si cal. Per acabar-ho d'arreglar, PP i PSOE intenten aconseguir del Parlament Europeu els ajuts i acords fins ara negats per al corredor ferroviari central. No ens fan les obres públiques pendents a Catalunya i demanen a la Unió Europea que els pagui el corredor central, deixant desguarnit el mediterrani. Política d'aïllament, per si de cas. I Europa ara diu que no ens trauran d'Europa si guanyem la independència de Catalunya. Era d'esperar. Nosaltres som seriosos i complidors. Ens prefereixen, clarament. Molt bé el president Mas plantant cara a Madrid. Cal dir-los que si Catalunya perilla, Espanya encara més. Santiago Niño Becerra ja ho va explicar ahir al programa d’en Cuní. Independents, tindríem superàvit. Catalunya és un poble ric. I Espanya necessita fer-se amb la nostra riquesa per a pagar els deutes del malbaratament de l'Administració governada pel PP. Com que no poden pagar ja ni el deute, la solució és acabar de buidar les butxaques dels catalans. No pagar l'Estat espanyol el que ens deu i imposar més impostos i retallades. O sigui, en resum, com deia al principi, més aïllament i més asfíxia.