Esbandir i desempallegar-se de tradicions

Ara que  s'ha presentat a Manresa, lloc molt tradicional del catalanisme, la Crida Nacional de Puigdeont, no hi ha cap dubte que no hi haurà en aquesta Crida tradicions diferents, sinó identitat de criteris per fer-se amb el poder i esbandir la competència, per què segueix vigent la lluita per els espais de poder. La tradició política catalana que fa anys es va perdre, no és la de la unitat a cegues, sinó la de la col·laboració en estratègies comuns amb pactes de no agressió, el respecte i el pacte polític de govern. La Crida no neix transversal. No hi hem vist els sindicats de treballadors. Tampoc hem vist en el reportatge del miting a Manresa una massiva presència de jovent, però si ple de gent gran emocionada per l'esperança i el somni visual. Només surten a les fotos els compromesos amb una linea de refundació de Convergència, més enllà de la Casa Gran del Catalanisme.  Aquest acte i els discursos dels promotors a l'interior eren els esperats. Repeteixen el que ja sabem i no aporten res de nou a la politica catalana, excepte la divisió i un futur disseny d'enfrontament amb la gent d'esquerra.  Faran difícil l'entesa per què es marquen objectius que només poden satisfer moralment la precipitació, el neguit i l'ansietat  dels que es creien que el 10 d'octubre Catalunya ja era República. La tradició correcta és la del pas a pas del bou, llaurar bé la terra. No és gens clar que sigui una bona feina de conreu deixar de banda els predecessors del PDEcat i dividir els partits  esgarrepant prohoms dels altres  abduïts per la il·lusió d'arribar d'una vegada a "l'altra banda del riu" que Artur Mas va voler convertir en mar. La fòrmula només ha agradat als que ja hi són. Sembla una crida de funcionaris i càrrecs per la continuïtat, prometent futur. L'acte  i els parlaments recorden altres temps i velles fòrmules.  El futur de la història catalana continua sense  ser escrita  per els que venen del passat,  amb tant d'avenç en el temps com es creuen o volen fer creure. La política habitual segueix el seu curs. Res de nou del que ja esperavem.  Tot vestit, amanit i disposat. Parlar de tradicions és  una fal·làcia quan el que es fa és intentar desempallegar-se de les tradicions polítiques i partits que han desacreditat la dreta catalana o que tenen possibilitats de treballar per Catalunya des del poder limitant i moderant els abusos empresarials, l'especulació, el frau, la precarietat laboral i els baixos salaris, l'abandó dels vells i la manca de solidaritat amb els que viuen en la pobresa i els exclosos de la vida social.  D'això, aquest autoanomenat recull de tradicions diverses no en parla.

Companys segueix al mateix lloc

Ha passat el moment de les desfilades i discursos a la premsa d'aquest matí davant la tomba del M H president Lluís Companys, afusellat avui fa 78 anys. El primer president democràtic  acusat de rebel·lió militar pels que es van alçar en armes contra la República segueix  364 dies desconegut a la seva tomba de Montjuic, excepte fa tres dies quan uns quans feixistes van intentar accedir-hi, no sabem per què i els ho van impedir.  La guàrdiia d'honor ha desapaegut de davant la tomba, igual que l'any passat, només han passat les "autoritats". Companys segueix sense guàrdia d'honor, mentre es critica el govern de l'Estat per què encara no han condemnat el fet del sumaríssim militar i la seva execució al Castell de Montjuic. La seva cel·la segueix sense ser recuperada. Es va esborrar de la història convertida en magatzem. Hem vist també dos guàrdies urbans de gala quan ha arribat la alcaldessa amb el seu grup polític dels comuns i regidors i regidores. El que era desagradable era veure com s'acostaven a la tomba, amb tot el cerimonial, xerrant i sonrient com si fos una festa la passejada.  L'acte consistia en depositar unes flors i desprès de les fotos fer un discurset als mitjans dient el mateix de cada any. Acabat tot els guàrdies urbans de gala també han desaparegut. Molt diferent ha sigut la arribada del  M H President Joaquim Torra, seriós, amb cara de preocupació i força sentiment.  Havia de pensar mentre abaixava el cap davant la tomba que no és rebel·lió defensar la democràcia, com també és cert que portem un any més sense Estat propim sense valors republicans presidint l'acte. El president es mostra indignat davant la injustícia  i els silencis i oblits del podert central. Ara hem de considerr lamentable a més que els nostres dirigents processats i empresonats siguin tractats com a presos 'per rebel·lió'  quan el 2005 es va derogar el delicte d'organitzar un referèndum sense permís. També resulta estrany que el 1987 el Tribunal Constitucional declari no ser rebel·lió ni terrorisme a qui no utilitza armes ni explosius amb la finalitat de produir la destrucció de l'ordre constitucional. Com deiem l'any passat, queda molt per fer per que acabi la injustícia. També queda molt per fer per què el president màrtir no segueixi abandonat en la soletat de la seva tomba durant 364 dies l'any. Quan li posaran una guàrdia d'honor 365 dies l'any? I el President Macià, que anirem a veure el proper Nadal, pensa algu que no meréixeria també un tracte honorable en lloc de l'actual de president mediàtic un cop a l'any?

LA CATALUNYA REBEL

Demà és el 78 aniversari de l'assassinat per afusellament del President de la Catalunya republicana  M H LLuís Companys.  Al Predident màrtir li hem de retre tots homenatge i mostrar respecte davant la seva tomba al Fiossar de les Moreres de Montjuic. Fou el nostre presixent màrtir de l'odi i el feixisme. Ara molts volen que la política caigui en la decadència sota la influència de la política espanyola. Encara ressonen els ensenyaments d'Eiximenis, l'autor de "Regimen de la cosa pública". El movient nacional a Catalunya no ha sigut ni és excloent, pèrò si eternament discrepant de la tesi de la unitat heogràfica de la Península Ibèrica per justificar  la unitat dels pobles ibèrics sota un mateix Estat despreciant la expansió mediterrània de Catalunya. La influència del castellanisme  a Catalunya ha sigut negativa des de el compromñis de Casp. Ferran d'Antequera va arribar a Catalunya més com vencedor que com a rei disposat a acceptar les decisions de les Corts catalanes i sotmetre's al dret català. Catalunya va soportar excessos i ofenses fins la guerra dels Segadors  que va acabar amb un tractat de respecte a les llibertats interiors catalanes. malgrat que el Rosselló va passar a pertànyer a França i Portugal guanyava la seva guerra de la independència de Castella. el 1714, el rei Borbó va abolir totes les llibertats  catalanes imposant el règim unitari i una terrible venjance. Les armes van guanyar Catalunya. Les Corts de Cadiz de 1812 no van reconèixer als catalans les llibertats perdudes el 1714. En plena reconstrucció nacional i superació de la crisi a la que Castella la va sotmetre, Catalunya i enple segle XVIII va poguer començar a comerciar amb Amèrica. Catalunya va recuperar forces, va lluitar contra la despoblació  les dificutats d'entesa amb la política feta a Madrid contrària a reconèixer les aspiracions catalanes. També fou necessari defensar el dret civil propi de Catalunya davant la temptativa d'imposicio d'un Codi Civil espanyol únic el 1889. Fou Prat de la Riba qui va dir el 1890 que "la pàtria catalana, petita o gran, és la nostra pàtria única". El separatisme com a sentiment  es mantenia dins d'un moderat regionalisme que evolucionava cap el nacionalisme davant la manca de comprensió d'Espanya, situació en la que ens tornem a trobar. Espanya ens exclou de la llibertat nacional, amb el retorn de l'autoritarisme que ens obliga a treballar de nou contra la dictadura d'Estat. En cap casa el nou catalanisme democràtic és partidarin d'actes violents, doncs es dona prioritat als valors democràtics i la cultura del vot. La democràcia contra la no democracia i la manca de diàleg Estat/Catalunya per resoldre les diferències. Són doncs més de doscents anys reclamant els drets de Catalunya a la seva llibertat com a poble. El socialisme republicà no pot estar absent d'aquesta reclamació, doncs es pot considerar indigne que ens enviin partits com agents provocadors a Catalunya i que pretenguin destruir l'educació i la immerssió i fer viiure el poble català en la anormalitat. El tema català sembla ser la sola raó de l'existència dels constants atacs  a la via catalana cap a la democràcia. Malgrat la important arribada de migració castellanoparlant a Catalunya des del final de la guerra civil 36/39, Catalunya continua presentant  característiques ben oposades a les d'Espanya, la qual cosa impideix  al poble català viure sota un règim veritablement foraster. Més aviat s'ha produit l'assimilació dels nouvinguts per la via dels fets i les relacions. Aquesta és la Catalunya que diuen rebel, però de la mà de la no violència.

10 d'octubre

Ara fa un any que es volia posar en marxa la República Catalana.  Però seguin essent una autonomia  intervinguda per l'Estat.  Dies més tard, el 27 d'ctubre el desenllaç fou destitucions i querelles. Algú a Madrid es va creure que no resistiriem l'escomesa. Però la paciència és una virtud catalana, com també el pragmatisme i el possibilisme.  Oriol Junqueras,  des de la presó ens dona lliçons de confiança en el futur. Mostra paciència infinita. No s'aferra a cap cadira. No vol poder. Vol que Catalunya vagi endavant i prosperi. Vol que els catalans estiguem units i treballem per fer república cada dia. És considerat ja com el líder de Catalunya, doncs sabem que sortirà un dia o altra de la presó i no se'l quedaran. Junqueras és ara la peça clau de la nova política republicana catalana. El seu paetit ha de fer pinya i no deixar-se portar per les presses i les inprevisions. La defensa de la personalitat nacional de Catalunya té les seves exigències. Però l'acció s'ha d'adaptar a cada moment. No podem demanar a la dreta catalana que faci cas a la gent d'esquerra doncs no forma part del seu tarannà. Però si alguna cosa no qualla és el conservadurisme català que no pensa en millorar les condicions laborals dels treballadors, ni els salaris. Però si li sembla bé l'especulació i disposar del poder de la Generalitat, encara que sigui en diferit. La dreta catalana s'ha d'amotllar als nous temps, acceptar que durant anys el govern és cosa del poble organitzat, i no voler jugar amb aparences de progressisme creient que els treballadors els faran cas en un moment electotral, ni proposar-se explotar el vot de la por i la decepció confusa de la gent. A la dreta catalana cal demanar-li també joc net i que no vulgui enganyar amb primàries que no ho són tant  quan els promotors apareixen ara que ja saben qui és la competència. No vulguin dividir més per afeblir la política d'esquerra. El seu tempus ha passat.