El Republicà

Fa unes setmanes que vaig donar vida a un digital amb el nom de capçalera EL REPUBLICÀ que substitueix i segueix l'anterior Opinió socialdemòcrata. Ens va semblar als responsables del seu funcionament que la deenominació El Republicà és la que més s'ajusta al que pensem. És l'amplitud de pensaments sota els valors republicans i els principis democràtics el que compta. El republicanisme ha donat nom a diferents digitals, de dretes i d'esquerres. Republicanisme és la gran paraula a Catalunya, ara més que independència. No hi pot haver independència sense república.

volen i dolen

El president Puigdemont a l'exili vol poder i vassallatge. Ell sap que això no çés possible avui per avui. Però en democràcia el vassallatge no encaixa. L'Estat ha fet la tenalla mper aturar el procés i imposar la dominació hegemònica per la política dels fets consumats. És l'eterna cançó espanyola sernse visió de futur. Viuen en la supèrbia angoixant de no voler donar sortida democràtica al contenciós català. i sense cap interès per fer una societat igualitària i acabar amb la incertesa.La proposta d'eleccions a Catalunya per reforçar el camí de la resposta i la diferència democràtica és coherent, com també un govern de concentració nacional al que s'oposen la CUP i els Comuns, aquests fent el paper de propers a l'unionisme que s'espera ratifiqui Pablo Iglesias. Catalunya segueix essent l'objectiu i el nord de tota la política espanyola.

Som una democràcia de paper

Fa molts anys que anem veient que la politica és el resultat d'una conspiració constant dels estats majors dels partits i que totes lew decisions importants es prenen al marge de les institucions.FA lts anys que ens varem trobar davant la necessitat de decidir etre seguir sota una dictadura o intentar la aproximacio a una democràcia. El compromìs mínim era superar el passat i implantar un nou règim capaç de modernitzar i democratitzar la vella maquinària de l'Estat. Ha sigut així? Podem dir al cap de més de 40 anys que es va aconseguir l'objectiu? Tebim ara democrpacia participativa? Funciona la transparència? Quin és el sentit democràtic? Té credibilitat la política? Serà possible instaurar una societat igualitària com ja somiavem el 1981? Ens hem quedat sense autonomia i sense llibertat, amb una democràcia de paper que només provoca indignació.

La mentida no pot ser argument de poder en democràcia

Han passat alguns dies des de les nostres crítiques a Ada Coau. Ara veurem que segons El Periódico d'avui la alcaldessa novament divideix els barcelonins amb les seves crítiques al republicanisme independentista valent, el dels dirigents polítics que no tenen por de ser sancionats i perseguits judicialment. Dir el contrari és enganyar i fer joc brut al dret nacional de Catalunya. També menteix Pedro Sánchez dient que l'economia espanyola és puntera i resulta que estem al lloc 16 del ranking de 29 estats europeus. Ciontrariament al que diu el candidat a President del Govern del Regne no anem prou bé. Es poden donar la mà Sanchez i Colau. De fet Collboni l'ha representat bé a l'acord de governança per Barcelona sense republicans independentistes. Els nostres dirigents presos ja tornen a ser a Catalunya. Ara silenciats pels mitjans a l'espera de la Sentència del TS. Sembla un avenç del tracte que els volen donar, no reconèixe'ls cap dret polític i servir-se'n per portar la inseguretat, l'amenaça de la resposta de l'Estat, la por i la desconfiança d'uns envers els altres per dividir més els catalans. De la mentida i la traició poc hem d'esperar. De la repressió, resistència pacíficca i no abandonar el que volem, tot i que la Comissió Europea hagi rebutjat la Iniciativa Ciutadana Eueropea demanant vigilància dels riscos sistèmics per a l'Estat de Dret del cas espamyol. La Comissio s'ha tret del damunt aquesta petició argumentant que no són competents. Això, disculpin aquests senyors ja fa temps que ho sabem. Haurem de començar a estudiar si ens interessa aquesta Europa que es va allunyant de la democràcia i dels drets de les minories nacionals que ha de protegir obliugatoriament. Es veu que a algú important i poderós no interessa. Seran els que amenitzen el seu casament amb la musica i lletra de "El novio de la muerte"? Seran els que no volen pagar impost per les begudes ensucrades? Els bancs que no cobren els crèdits donats als aprtits? Algun Cardenal amb influència? Serà el Ministre JOsep Borrel que encara no ha certificat desinfecció dels independentistes i republicans de Catalunya? Serà la Senyora Lepin i en Mario Salvini que només volen Estats on manin ells?

Deia no, i ha sigut que si.

Ada Colau volia segir essent alcaldessa. I ho ha aconseguit amb els vots de Valls i el PSC. Abans del ple anava dient pels mitjans que no acceptaria cap componenda com aquesta. Però ho ha fet, barrant el pas al republicanisme i l'independentisme que representa avui Ernest Maragall. No va ganyar les eleccions, però s'ho ha fet venir bé, després de plorar una mica, per seguir al davant de l'Ajuntament. Veurem quan li dura aquesta componenda, doncs Valls no està per els presos polítics ni llaços grocs a la façana de l'Ajuntament i el PSC on ha guanyat ha començat a retirar les estelades.

llibertats no són delicte

S'acaba el judici del proçés. Ha quedat clar que això de la rebel·lió i de la sedició que diuen les acusacions no encaixa amb els fets. S'ha parlat dels diferents criteris per conceptuar i criminalitzar o no el dret de manifestació. El referèndum ara ha quedat com un acta de mobilització i manifestació pacífica. Estem davant d'un judici polític, situació que no gaudeix de consideració favorable en una democràcia. Qi o ga promogut cap rebel·lió ni ha participat en cap acte de violència és acusat de delicte i se li demanen anys de presó. Què es persegueix? És la ideologia? Proves incomplertes, testimonis que no han dit la veritat, exageracions en l'acusació, desconeixement del veritable concepte de dret de manifestació y de desobediència civil o de resistència pacìfica. No s'entén que amb un judici amb fort contingut polític els acusats estiguin en presó preventiva. La imatge de la justícia espanyola no guanya prestigi al món democràtic, sinó que perd punts.La democràcia espanyola ha quedat en entredirt. La sentència condemnatòria que s'espera malgrat els esforços de les defenses dels acusats serà la confirmació de que la deriva autoritaria exclou el Regne d'Espanya de la societat democràtica. Aquest judici ha sigut un judici contra les llibertats de la dissidència política.

Colau, fals oportunisme

Ada Colau no es resigna a donar pas a qui ha guanyat les eleccions municipals a Barcelona. Ha sortit la política supèrbia, caradura, desvergonyida, materialista sense valors, de plors hipòcrites, disposada a convertir Barcelona en una ciutat proletària i enriquir l'entorn socialista. Colau diu que vol una ciutat d'esquerres i amb aquesta excusa s'oposa a tot el que digui Ernest Maragall i a fer de Barcelona una ciutat de llibertats, puntera ennel benestar. Deixar de ser socialista de carnet és fer-se de dretes deu pensar Colau. Que esquerra republicana hagi fet unes primeres passes amb els ex convergents sembla consolidar la seva tesi. Colau no vol independentistes al poder. Prefereix polaritzar la política entre independentistes i contraris a la independència com li demanen des del PSOE i els seus a Madrid. Colau sap que ha perdut credibilitat i esperit democràtic. Cal que Colau no enganyi i digui la veritat. Hi ha qui diu que és una vividora i una oportunista. El que ha fet optant a continuar d'alcaldessa ha caigut molt malament en un ampli sector de la ciutadania. Colau o ha explicat quantes empreses municipals ha creat i controla ni quanta gent dels comuns ha col·locat en serveis públics. Posats a saber què està pasant, per què no ho diu? Pretén seguir burocratitzant l'Ajuntament? Seguirà permetent que la Avinguda Joan de Borbó de la Barceloneta es converteixi en un park de manters il·legals? Quina política municipal contra la delinqüència? Quines propostes per renovar el park urbà envellit de la ciutat? Quan, amb què i com fer la política d'habitatge social i accessible que la ciutat necessita? Quins acords metropolitants per desconcentrar la ciutat? Anirà l'alcaldessa a Strasburg el proper 2 de juliol? Quan anirà a la presó a visitar Forn, Junqueras i Pau Romeva? Explicarà al món el que passa amb els polítics presos i la posició del govern espanyol contrari a tot el que fa olor d'independentisme i republicà?

desobediència transformada en rebel·lió

Avui la Fiscalia de l'Estat ha començat el seu informe oral com acusació en el procediment judicial que se segueix al Tribunal Suprem contra els membres del govern català destituit que foren detinguts, la presidenta del Parlament Sra. Forcadell, els presidents d'Omnium Jordi Cuixart i la ANC Jordi Sánchez, a més del Conseller de justícia Sr. Mundó i l'ex conseller Sr.Vila. Per els Fiscals estem davant d'un cop d'estat per què els acusats van promoure el referèndum il·legal, van intentar substituir una legalitat per una altra, destruint l'ordre constitucional i trencar la integritat del territori d'Espanya. La desobediència als requeriments del Tribunal Constitucional els Fiscals la interpreten com acte de rebel·lió per manca de respecte a la llei i utilització de canals il·legals per els seus propòsits d'independència. Cop a la legalitat costitucional, servint-se de la vuiolència i l'intimidació per culminar el procés d'independència. Es va animar l'enfrontament dels votants amb les forces d'orde públic deixant entre uns i altres 1093 ferits. La violència es considera suficient per juystificar les finalitats de derogar la Constitució a Catalunya i declarar la independència d'aquesta part del territori nacional espanyol. La Generalitat tenia centres de poder, autogovern, competències i mitjans econòmics. Es volia trencar, afirmen els Fiscals, els lligams de la Comunitat autònoma catalana amb la Constitució sabent que es trobarien amb l'oposició de l'estat. Es va intentar impedir l'investigació de la justícia amb violència, doncs les concentracions no eren una simple protesta, sinó un acte d'obstaculizació intimidatòria i violenta. Es va voler demostrar que la Constitucvió, la foráça no estava en mans de qui l¡ostentava legalment. Es van hostigar les forces de l'Estat desplaçades a Catalunya, amb reiterats acosaments i increpacions, scraches davant els hotels i amenaces als propietaris dels hotels. De la protesta es va passar a la obstaculització, fent desaparèixr el principi d'autoritat. Els acusats no van fer res per aturar aquesta situació, i es van moure en el cinisme i el pacifisme amb slogans pacifistes. La fiscalia defensa així que a Catalunya hi va haver violència donant detalls dels actes encaminats a cumplir amb les ordres judicials.La Fiscalia insisteix en que existeix nexe causal entre la declaració d'independència i aquests fets. El referèndum era necessari d'acord amb la normativa emesa per la Generalitat que permetia declarar la independència només que hi hagués un vot favorable de més a la independència. L'Estat va haver d'intervenir, conclouen, fonamentalment a través del poder judicial. No van desconvocar el referèndum sabedors de la seva il·legalitat i van animar la gent per anar a votar.

Puigdemont cap de la dreta catalana

Puigdemont ha arrassat a les eleccions europees a Catalunya. Ara ja li osen entrebancs per accedir al seu lloc com eurodiputat. Espanya a més li exigeix que passi per Madrid pere jurar la Constitució espanyola, motiu per ser detingut per què és un perseguit de la justicia espanyola. No li demanen que juuri la Constitució europea. Els eurodiputats no van a Europa a defensar nacionalismes, sinó a fer Europa. És una burla dels drets dels electors a tenir la representació política que han votat. El mateix passa amb Junqueras que no admeten pugui ser diputat europeu i és segur que no el deixaran sortir de la presó per anar a la Constitució del Parlament europeu. Abans la comndemna perquè no pugui sortir de la presó. És un mal intent de final que saben no succeirà. La dignitat està per damunt d'aquesta burla de la democràcia. El fet més notable però, és que Puigdemont ha superar PDeCAT, JuntsxCat i la mateixa Crida, a més de l'operació Graupera per Barcelona. Puigdemont és el nou líder indiscutible de la dreta catalana. Les acusacions de la Fiscalia de l'estat contra els polítics catalans passaran a la història, no precisament per bé de la justícia espanyola, sinó per glòria dels polítics màrtirs. Caldrà veure fins a quin punt està disposat a enfrontar-se amb les Nacions Unides l'estat espanyol, ara que ja saben que detencions, empresonaments i judici són actes arbitraris com ha sentenciat la Comissio de Drets Humans.

MEDIOCRITAT, INDECÈNCIA I INQUISICIÓ

No he pogut passar per alt les crítiques als partits polítics que estan sotmesos a interessos que els limiten l'acció política.Tampoc podem passar per alt la mediocritat dels líders i les mentides en la paraula precuinada els que han memoritzat o llegeixen en els actes públics de campanya. Som davant una actuació molesta que fa que la gent apagui els televisors a l'hora del telenotícies, no es llegeixin les seccions de política dels diaris i els actes públics dels partits estiguin només compartits amb militants, parents i amics. La gran massa ciutadana, parlant clar passa de discursos i predicadors de la indecència que volen fer-se amb la gestió de l'imperi de la llei, i la seva definició a cop d'intrigues, insults i mentides. També trobem predicadors i predicadores de religions atees excloents i impositives que es creuen els propietaris de la política o d'un Parlament. Cada dia és més clar que la obediència de partit és la submissió al lider i el seu clan que constitueix el nucli dur de la organització. Quanta raó tenien els amnarquistes dels anys 30 del segle passat quan no volien anar a votar perquè no es fiaven dels partits. Els patits fan que la gent fugi de la política per què no els qualla la raó democràtica de que parlen amb la pràctica de la mateixa democràcia. Els partits encara segueixen amb el model vertical i no han superat el vell estadi de les idees engabiades.

No tenir por a la democràcia

Avui ha acabat la part inicial del judici. S'ha parlat molt dels drets fonamentals i dels drets humans. S'ha parlat molt de la inviolabilitat parlamentària. S'ha negat la existència de violència que veu la Fiscalia en la conducta de protesta col·lectiva dels acusats i el poble català. Carme Forcadell ha recordat com va dir en un acte a Sabadell que no tenim por. No la té ni ella ni cap dels acusats. Saben tots al que s'exposen tot i parlant tant clar. S'ha arribat a parlar de la politica com a farsa. Tots han posat de relleu com van actuar de manera pacífica. Cuixart, ha quedat demostrat, en veient els videos del 20 de setembre, que exercia drets reconeguts a tots els països democràtics. Al carrer hi ha qui pensa que ara jutjarà l'independentisme una Espanya que no va voler jutjar la dictadura. Veurem com es desenvolupen les declaracions testificals. Uns contradint-se amb els altres. Les manifestacions i votar no són delicte. És clar que ho va prohibir el Tribunal Constitucional. Però el que fa la Fiscalia i l'Advocacia de l'Estat sembla un interrogatori dels temps de la inquisició. No fan preguntes concretes com caldria. És rodar i rodar a veure que cau. Els acusats volien explicar moltes més coses de les que els han permès.Els interrogatoris no són tertúlies. Els magistrats i la Fiscalia no coneixen d'on prové la flama del Canigó.També desconeixen el valor de la sardana,la botifarra de Vic, els calçots de Valls i un bon cremat. Carme Forcadell ha tornat a dir que no s'ha de tenir por a la democràcia.

cap el judici que no s'hauria de celebrar

El Tribunal Suprem ja mou les naus per la celebració del judici contra els polítics catalans. Ara Ada Clau reclama que el judici sigui just, però no aclareix com ha de ser un judici just. Ja surt a la foto que és el que li interessa, aprofitant l'ultim minut. Joaqim Torra es llença a parlar de nova declaració unilateral d'independència si hi han condemnes. El govern espanyol diu que la Justícia és independent. Però pocs s'oposen a que conntinui un procediment que no hauria d'haver començat mai. És clar que a Madrid mai han volgut parlar de referèndum i que Rajoy i la diplomacia espanyola desfeien a l'exterior tot el teixit català. Mai van voler dialogar. Qualsevol idea de diàleg amb Rajoy era falsa i errònia. Llei, ordre i Rei és el que simbolitza en realitat la bandera espanyola imposada als catalans.Tota la política espanyola s'ha sacrificat a la unitat. S'ha perseguit la discrepància i la dissidència.S'han destruit la cohesió i la concòrdia possibles. El socialisme a més s'ha descpmposat com ideologia, entrant en el negacionisme de la dreta espanyola. La ignorància i la manca d'educació segueix persistint a la societat espanyola, la qual cosa permet imposar la dictadura constitucional. Hem votat cada vegada i també una Constitució que ha permès la implantació i l'existència d'una democràcia deficient, fluixa, com diria Arzalluz, doncs les democràcies depenen de la manera de fer les lleis, d'aplicarles i de regular l'organització social, mentre la Monarquia ha sigut el pont de les essències franquistes a la democràcia formal. El judici no resoldrà res més que la situació dels politics catalans emporesonats i acusats de greus delictes. La capacitat de condemnar o d'absoldre és del Tribunal Suprem. Però també serà el moment zero per un nou procés cap a la independència. L'exigència del referèndum que el govern espanyol nega, és legítima.Però nonés es confirmarà si els partits catalans guayen les eleccions amb majoria de vots i d'escons una i altra vegada. És el poble qui té el dret a decidir el futur, no els governs ni els tribunals. Aviat sabrem on se situa l'oportunisme i on se situa el poble català.

La Corona es reivindica, Robles estrena vestit

L'any comença amb actes que permeten fer discursos a la Corona parlant de la integritat que imposa la Constitució. La Unitat del conjunt de la nació espanyola, única nació que la llei i el Tribunal Consitucional reconeixen és el discurs que coincideix amb el del 40 aniversari de la Constitució. El discurs es repeteix a cada event. El Rei parlava ahir de conpromís ab el respecte als dres humans i a la dignitat de les persones, sobretot les més febles. Està per veure com es desenvolupa aquest respecte quan la llibertat i la democracia fan marxa enrera. Vestir d'uniforme com l'autoritza la Constitució en la seva qualitat de cap de les forces armades, no genera empatia enuna societat moderna que no creu en l'autoritat de l'uniforme. El Rei no ha vist o prefereix ignorar, i la Ministra de defensa tampoc, que, segons el CEO el 80% dels catalans està poc o gens satisfets amb el funcionament de la democràcia. I la veritat és que la única manera per fer-se escoltar és la de la protesta social, les mobilitzacions populars. Hi ha descontent amb els polítics. Alguns els acusen de ser inútils. També sabem ara, segons sondeigs, que si es tornés a celebrar un referèndum sobre l'actual Constiució, un 57% dels catalans la rebutjarien. A Catalunya la Monarquia ha perdut la confiança que va donar amb la Reforma política de 1976. Nosabem el que opina la gent a la resta de l'Estat. Però Cataluya és un bon indici. Volem fugir dels absurds, però no trobem definicions de camins estables. No es fan pronòstics. Sabem que hi ha un camí que no afavoreix cap diàleg. Sabem que els nostres dirigents que són a la presó, molts espanyols considerenque s'ho tenen guanyat per voler trencar Espanya, segons diuen. La ignoràcia de la veritat històrica pulida amb mentides repetides dia a dia, el silenci dels mitjans a tot allò que no convé als interessos de la unitat de la nació, impideixen saber de les diferències i se segueix tractant els catalans com enemics e la pàtria. La Corona no es fica directament amb l'extrema dreta i ha ignorat explicitament Catalunya. La Monarquia sap que no li convé repetir l'espectacle del 3 d'octubre de 2017. La bandera d'Espanya ara expliquen que era un pavelló de la marina que Isabel II va convertir en bandera d'Espanya. CAl preguntar-se si existia Espanya si no tenia la bandera que ara defensen la Monarquia i el Codi Penal. De cap manera pot ser considerada aquesta bandera símbol d'unitat quan resulta que fou utilitzada com emblema per lluitar contra la bandera espanyola de la II República. Fou una bandera fruit de la divisió que poresidia les accions i actes dels militars que van seguir a Franco i ara amb una corona diferent és la bandera d'Espanya. Margarita Robles, Ministra de Defensa, amb trajo de cerimònia, elegant també va fer el seu discurs. Al menys va insistir en que les forces armades han d'estar allunyades de decisios partidistes o cojunturals, per protefir els ciutadans, preservamt-ne el benestar i el lliure exercici dels drets i llibertats. Ben segur que aquest discurs no era per Catalunya. Al menys Margarita Robles va defensar el paper de la dona com a agent de pau i seguretat. El seguiment serà l'inici del judici contra els presos polítics acusats de rebel·lió. Serà una bona manera de demostrar qui mana, com deia Soraia Sénz de Santamaria quan venia a Barcelona. Però enguany ni l'Escola judicial se salva. Els despatxos dels nous Jutges es lliuren a Madrid. És qüestió de que s'acostumin al protocol i cerimònies de qui té el poder. Pensen alguns ciutadans que en lloc de tant trajo de cerimònia, un trajo o vestit de menjar macarrons, com diuen els entesos, seria suficient com ho és per asssitir al Concert d'any nou al Musikverein a Vienna.

No ha canviat res

No ha canviar res' ha dit el Molt Honorable Joaquim Torra davant la tomba de Francesc Macià. És cert, doncs el discurs del Rei no ha sigut més que un monòleg i la declaració subliminal de la seva voluntat de mantenir els dirigents polítics catalans a la presó o a l'exili. El Rei ha parlat de concòrdia i convivència quan ni escolta el president de la Generalitat i rebutja rebre'l. Aquest Rei es nega a escoltar els catalans. S'ha desligitimat de nou davant el poble català que esperava un altra anunci. El Rei s'ha proposat que renunciem a les nostres llibertats i al dret a ser poble. Ha oblidat allò de la "nación de naciones" i segueix sense reconèixer el caràcter nacional de Catalunya. No sabem quina audiència televisiva ha tingut el discurs reial per les cadenes nacionals, però més aviat creiem que a Catalunya mínima. Felip VI no convenç la gent catalana ni que vingués a fer el discurs sentat al tro del nen Jesús del Belén de la Plaça Sant Jaume. Aquest rei s'ha mostrat com és la Monarquia borbònica, cruel, insensible i sense sentiments. Evidentment el Rei no ha fet cagar el tió per què ja té tots els regals que desitja. La Reina pot estrenar quatre vestits de marca o elaboració personalitzada per setmana que en fan 192, amb un cost que no sabem qui paga. No s'ha fet públic el menú del sopar de Nadal de la Casa Reial, però segur que no ha sigut un sopar de llar de pobres. Per què no van mai el Rei i la Reina a compartir sopar de Nadal amb els desnonats de la vida? Segur que seria més apreciat que la vista del Palau Reial que es va fer de caprici i li hem pagat tots. Quina és la seva acció solidària per Nadal? La Constitució de que tant parla el Rei d'Espanya Felip VI en els seus monòlegs no li impedeix compartir plat amb gent sense recursos i veure de primerà mà que li passa al poble del que viu. Seria bo que sortís de palau sense escortes i obrír els ulls a la realitat de la vida del poble, parlar amb la gent, també amb el president Quim Torra, per què no?

Noves amenaces sense fonament

Ha passat gairebé un mes des de que vaig escriure la darrera entrada d'aquest blog. La situació política a Catalunya segueix una linia estranya. D'una banda es parla de moderació i contenció, i per l'altra d'acció republicana. De fet tots volem una república per Catalunya, si bé tots saben que això xoca amb la Constitució de la Monarquia.  La Monarquia és el veritable problema i escull per el canvi necessari per la supervivència de Cataluya. L'Escut monàrquic    l'hem vist a Espanya des de els anys 40 fins el 1981 amb l'àliga abraçant les colunes d'Hèrcules i per damunt de la Corona reial i els escuts de pobles quw avui integren Espanya. El 1981, l'escut va canviar der disseny, doncs no era presentable  presentar una Constitució acompanyada d'un escut procedent de la dictadura franquista. L?aniversari de la Declaració Universal dels Drets Humans de 1948 ha passat sense pena ni glòria als mitjans i entre la classe política espanyola, a diferència del Parlament de Catalunya que va fer la oportuna commemoració i concrrt de la Coral Sant Jordi. Ara plouen amenaces, unes abstractes, de "coneqüències" i altres de exigència  per part de les dretes que volen l'aplicació del 155 i tancar tv3. No s'amaguen. Els de Vox li han posat una querella a Jaquim Torra per què no els agrada el que diu. Aix+ò de la via eslovena els ha sentat malament. No volen reconèixer que els morts els va provocar l'atac militar de Sèrbia. És d'esperar que a l'Estat espanyol siguem més civilitats tots plegats i no es facin bogeries. D'entrada sobra la querella perquè posa en evidència la catalanofòbia una vegada més. Hi havia qui pesava que calia desmarcar-se de la via eslovena proposada per Quim Torra, suposem a iniciativa del preident Carles Puigdemont. No fa falta, han passat dos dies i ja ha perdut el caràcter de notícia, ni ha tingut seguiment.  El que cal es desmarcar-se de la política de dretes que emana de part de l'actual govern control·lat per JuntsxCatalunya i la Crida Nacional. No n'hi ha prou amb declaracions i comunicats. És una qüestió de fets.  La gent d'esquerres que és al govern, ha de practicar el seu esquerrisme i posar en pràctica solucions i projectes  per reduir les desigualtats, la inseguretat, la manca d'educació i cultura de molts, fer ciutats habitables, millorar le comunicacions i potenciar el comerç i la indústtria catalana, tot defensant  i fent respectar els drets laborals. No cal que pensin en trencar aquest govern. Però si exigir millors polítiques. Els que ens amenacen viuen en un món erròni i llunyà de la societat catalana, i possiblement de la democràcia també.

Podem creure en el futur?

Podem començar a reure que el futur és dels heterodoxes i dels heretges. No hi ha hagut progrés al món sense gent de pensament lliure que lluita per el canvi de la societat, protegir els vulnerables, moure les consciències per solucionar les desigualtats i frenar el nou caciquisme de les oligarquies. La actual situació de degradació políticaoccidental exigeix una nova revolució comntinuadora de  la revolució de les idees que va començar el maig del 68. La política no s'acaba amb unes eleccions. Tampoc l'autoritarisme acaba amb la democràcia. Hi ha la necessitat de fer un canvi de cultura. Ho va dir Bennie Sanders. Nous objectius han de ser presents a la política de govern: prioritzar l'educació, millorar la sanitat i fe-la universal, sistema judicial i funcionament policial renovats per prevenir delictes, cooperació amb els educadors, treballadors socials i psicòlegs, adoptar les mesures  adients perlluitar contra el canvi climàtic, innovació i millor tecnologia.millors condicions laborals, cultiu de la dignitat humana, acabar amb els conflictes armats. Tenim dèficit? Tornarem a fer retallades? Pagaran més impostos les SICAV i les SOCIMIS? Eliminaran l'impost sobre les pensions? Rebran finalment els treballadors un salari mínim que els permeti viure i fer vida social? Podríem alleugerar l'impost de successions per aquelles famílies amb dificultats per obtenir crèdit per pagar l'impost? Podrem arribar a solucionar el problema de la vivenda sense actituds expoliadores?

Tenim un govern aparador?

La Vicepresidenta del govern espanyol Carmen Calvo insisteix en una entrevista a El Periódico d'avui que l'autodeterminació no existeix en una democràcia. Tampoc es mostra favorable a l'alliberament dels presos polítics que no reconeix amb aquesta qualitat. Dona doncs una versió oficial del que pensa el  govern del PSOE i ens recorda que l'únic camí d'entesa passa per un nou Estatut. Carmen Calvonque demostra una autèntica ignoràcia del que pensen a les Nacions Unides, marca les regles i no accepta cap proposta que la contradigui.  Això no fa pas gaire de democràta, per molt que s'ho digui i ho proclami la Vicepresidenta. La qüestió és aburrir els republicans catalans i qye pensem que ni som ni serem, fer-nos perdre eficàcia conservant competències que l'Estat no traspassarà a Catalunya. Quina idea més boja creure que podrem disposar d'un Dret Públic propi. Falta coratge als polítics catalans per plantar cara als de Madrid? Carmen Calvo, això0 si, molt prudent, no es fica amb la corrupció. Quants marros quedsen per dscobrir?  I això ho diu la Vicepresidenta coincidint amb la reunió de diàleg     celebrada ahirt al Palau de la Generalitat. Poques sorpreses. PSOE i PSC defensen la mateixa idea del nou Estatut per rebaixar l'independentisme. Aquest és l'únic referèndum que ofereix el president Pedro Sánchez, la seva proposta mentre es nega a parlar de fer un referèndum pactat. Ens hem convertit en un país d'hipocresia? Pensen realment els governants en qui sosté el sistema? cal aclarir també si els catalans tenim sentit de l'estratègia. Deixem escapar oportunitats de feina per les nost5res industries a favor dels francesos. Per què no ens hem bellugat per fer-nos amb la construcció dels nous trens per el Marroc?   Què ha fet l'Estat espanyol? Era un problema d'avantatges i comissions o no han fet res?  Volem saber-ho. L'Estat espanyol que és com es coneix Espanya és un estat centralista, on molta gent no entén aixó de la diversitat. No veuen que la realitat no s'analitza per igual al Govern d'Espanya i al Govern de Catalunya. A més ens diuen com hem d'exercir la democràcia i es converteixen en intoleranats si no ho fem con volen a Madrid. Que els catalans pensem en una deocrpacia diferent no interessa a Madrid.  Hi ha una manera de que ens respectin i és que Catalunya sigui econòmicament vital, també per els que no són ni volen ser catalans. Ho hem de fer encara que el govern espanyol es desinhibeixi de promoure inversions a les quatre provincies catalanes o intenti com  ha fet el del PP endur-se empreses catalanes a Madrid, per què els interessa que aquestes inversions aterrin a altres llocs, no a Catalunya.

Esbandir i desempallegar-se de tradicions

Ara que  s'ha presentat a Manresa, lloc molt tradicional del catalanisme, la Crida Nacional de Puigdeont, no hi ha cap dubte que no hi haurà en aquesta Crida tradicions diferents, sinó identitat de criteris per fer-se amb el poder i esbandir la competència, per què segueix vigent la lluita per els espais de poder. La tradició política catalana que fa anys es va perdre, no és la de la unitat a cegues, sinó la de la col·laboració en estratègies comuns amb pactes de no agressió, el respecte i el pacte polític de govern. La Crida no neix transversal. No hi hem vist els sindicats de treballadors. Tampoc hem vist en el reportatge del miting a Manresa una massiva presència de jovent, però si ple de gent gran emocionada per l'esperança i el somni visual. Només surten a les fotos els compromesos amb una linea de refundació de Convergència, més enllà de la Casa Gran del Catalanisme.  Aquest acte i els discursos dels promotors a l'interior eren els esperats. Repeteixen el que ja sabem i no aporten res de nou a la politica catalana, excepte la divisió i un futur disseny d'enfrontament amb la gent d'esquerra.  Faran difícil l'entesa per què es marquen objectius que només poden satisfer moralment la precipitació, el neguit i l'ansietat  dels que es creien que el 10 d'octubre Catalunya ja era República. La tradició correcta és la del pas a pas del bou, llaurar bé la terra. No és gens clar que sigui una bona feina de conreu deixar de banda els predecessors del PDEcat i dividir els partits  esgarrepant prohoms dels altres  abduïts per la il·lusió d'arribar d'una vegada a "l'altra banda del riu" que Artur Mas va voler convertir en mar. La fòrmula només ha agradat als que ja hi són. Sembla una crida de funcionaris i càrrecs per la continuïtat, prometent futur. L'acte  i els parlaments recorden altres temps i velles fòrmules.  El futur de la història catalana continua sense  ser escrita  per els que venen del passat,  amb tant d'avenç en el temps com es creuen o volen fer creure. La política habitual segueix el seu curs. Res de nou del que ja esperavem.  Tot vestit, amanit i disposat. Parlar de tradicions és  una fal·làcia quan el que es fa és intentar desempallegar-se de les tradicions polítiques i partits que han desacreditat la dreta catalana o que tenen possibilitats de treballar per Catalunya des del poder limitant i moderant els abusos empresarials, l'especulació, el frau, la precarietat laboral i els baixos salaris, l'abandó dels vells i la manca de solidaritat amb els que viuen en la pobresa i els exclosos de la vida social.  D'això, aquest autoanomenat recull de tradicions diverses no en parla.

Companys segueix al mateix lloc

Ha passat el moment de les desfilades i discursos a la premsa d'aquest matí davant la tomba del M H president Lluís Companys, afusellat avui fa 78 anys. El primer president democràtic  acusat de rebel·lió militar pels que es van alçar en armes contra la República segueix  364 dies desconegut a la seva tomba de Montjuic, excepte fa tres dies quan uns quans feixistes van intentar accedir-hi, no sabem per què i els ho van impedir.  La guàrdiia d'honor ha desapaegut de davant la tomba, igual que l'any passat, només han passat les "autoritats". Companys segueix sense guàrdia d'honor, mentre es critica el govern de l'Estat per què encara no han condemnat el fet del sumaríssim militar i la seva execució al Castell de Montjuic. La seva cel·la segueix sense ser recuperada. Es va esborrar de la història convertida en magatzem. Hem vist també dos guàrdies urbans de gala quan ha arribat la alcaldessa amb el seu grup polític dels comuns i regidors i regidores. El que era desagradable era veure com s'acostaven a la tomba, amb tot el cerimonial, xerrant i sonrient com si fos una festa la passejada.  L'acte consistia en depositar unes flors i desprès de les fotos fer un discurset als mitjans dient el mateix de cada any. Acabat tot els guàrdies urbans de gala també han desaparegut. Molt diferent ha sigut la arribada del  M H President Joaquim Torra, seriós, amb cara de preocupació i força sentiment.  Havia de pensar mentre abaixava el cap davant la tomba que no és rebel·lió defensar la democràcia, com també és cert que portem un any més sense Estat propim sense valors republicans presidint l'acte. El president es mostra indignat davant la injustícia  i els silencis i oblits del podert central. Ara hem de considerr lamentable a més que els nostres dirigents processats i empresonats siguin tractats com a presos 'per rebel·lió'  quan el 2005 es va derogar el delicte d'organitzar un referèndum sense permís. També resulta estrany que el 1987 el Tribunal Constitucional declari no ser rebel·lió ni terrorisme a qui no utilitza armes ni explosius amb la finalitat de produir la destrucció de l'ordre constitucional. Com deiem l'any passat, queda molt per fer per que acabi la injustícia. També queda molt per fer per què el president màrtir no segueixi abandonat en la soletat de la seva tomba durant 364 dies l'any. Quan li posaran una guàrdia d'honor 365 dies l'any? I el President Macià, que anirem a veure el proper Nadal, pensa algu que no meréixeria també un tracte honorable en lloc de l'actual de president mediàtic un cop a l'any?

LA CATALUNYA REBEL

Demà és el 78 aniversari de l'assassinat per afusellament del President de la Catalunya republicana  M H LLuís Companys.  Al Predident màrtir li hem de retre tots homenatge i mostrar respecte davant la seva tomba al Fiossar de les Moreres de Montjuic. Fou el nostre presixent màrtir de l'odi i el feixisme. Ara molts volen que la política caigui en la decadència sota la influència de la política espanyola. Encara ressonen els ensenyaments d'Eiximenis, l'autor de "Regimen de la cosa pública". El movient nacional a Catalunya no ha sigut ni és excloent, pèrò si eternament discrepant de la tesi de la unitat heogràfica de la Península Ibèrica per justificar  la unitat dels pobles ibèrics sota un mateix Estat despreciant la expansió mediterrània de Catalunya. La influència del castellanisme  a Catalunya ha sigut negativa des de el compromñis de Casp. Ferran d'Antequera va arribar a Catalunya més com vencedor que com a rei disposat a acceptar les decisions de les Corts catalanes i sotmetre's al dret català. Catalunya va soportar excessos i ofenses fins la guerra dels Segadors  que va acabar amb un tractat de respecte a les llibertats interiors catalanes. malgrat que el Rosselló va passar a pertànyer a França i Portugal guanyava la seva guerra de la independència de Castella. el 1714, el rei Borbó va abolir totes les llibertats  catalanes imposant el règim unitari i una terrible venjance. Les armes van guanyar Catalunya. Les Corts de Cadiz de 1812 no van reconèixer als catalans les llibertats perdudes el 1714. En plena reconstrucció nacional i superació de la crisi a la que Castella la va sotmetre, Catalunya i enple segle XVIII va poguer començar a comerciar amb Amèrica. Catalunya va recuperar forces, va lluitar contra la despoblació  les dificutats d'entesa amb la política feta a Madrid contrària a reconèixer les aspiracions catalanes. També fou necessari defensar el dret civil propi de Catalunya davant la temptativa d'imposicio d'un Codi Civil espanyol únic el 1889. Fou Prat de la Riba qui va dir el 1890 que "la pàtria catalana, petita o gran, és la nostra pàtria única". El separatisme com a sentiment  es mantenia dins d'un moderat regionalisme que evolucionava cap el nacionalisme davant la manca de comprensió d'Espanya, situació en la que ens tornem a trobar. Espanya ens exclou de la llibertat nacional, amb el retorn de l'autoritarisme que ens obliga a treballar de nou contra la dictadura d'Estat. En cap casa el nou catalanisme democràtic és partidarin d'actes violents, doncs es dona prioritat als valors democràtics i la cultura del vot. La democràcia contra la no democracia i la manca de diàleg Estat/Catalunya per resoldre les diferències. Són doncs més de doscents anys reclamant els drets de Catalunya a la seva llibertat com a poble. El socialisme republicà no pot estar absent d'aquesta reclamació, doncs es pot considerar indigne que ens enviin partits com agents provocadors a Catalunya i que pretenguin destruir l'educació i la immerssió i fer viiure el poble català en la anormalitat. El tema català sembla ser la sola raó de l'existència dels constants atacs  a la via catalana cap a la democràcia. Malgrat la important arribada de migració castellanoparlant a Catalunya des del final de la guerra civil 36/39, Catalunya continua presentant  característiques ben oposades a les d'Espanya, la qual cosa impideix  al poble català viure sota un règim veritablement foraster. Més aviat s'ha produit l'assimilació dels nouvinguts per la via dels fets i les relacions. Aquesta és la Catalunya que diuen rebel, però de la mà de la no violència.