Propòsits per a una nova democràcia

Construir una democràcia basada en la consciència crítica dels ciutadans que participen del Govern de la societat, en un marc de llibertats; amb respecte a una societat plural, multiracial, multicultural, i amant de la cultura de la pau i del respecte als drets humans com a garantia de la pau social, és la fita més important del segle actual. El posicionament evolutiu dels sectors conservadors, combinat amb la necessitat d'un règim democràtic creant un bipartidisme dreta i esquerra, permet redefinir a cada contesa electoral les finalitats a les que aspira cadascun dels partits en pugna pel poder. Podríem creure fàcilment que la política es troba en un carreró sense sortida. Hi haurà qui reclami que es tornin al país d'origen tots els immigrants sense papers i els que han perdut la feina. Però no plantejaran l'estudi de solucions per què la gent no perdi l'habitatge per no poder pagar hipoteca o lloguers. Els temps actuals són tristos perquè els dirigents no ens presenten propòsits per a construir una nova democràcia per a tots. Volen una societat limitada a uns quants que controlen les fonts de riquesa. I aquest és el problema més greu de futur. Si la democràcia només beneficiarà a uns quants que controlen els mitjans de producció i mantindrà la resta com esclaus d'aquests, és evident que som a les portes d'una revolució social que s'avança en el món audiovisual.

Despotisme com a mostra

El cas Bankia, a Madrid, les subvencions a la Ciutat de la Llum, a València, les decisions sobre els nous traçats dels ferrocarrils ràpids, l'apoderament del dret de transvasament de les aigües... són unes quantes demostracions d'una manera de fer que ens aproxima al despotisme. No es tenen en compte els drets dels accionistes, se salten a la torera les normes i instruccions d'Europa, practiquen la política de l’‘ara convé’ decidida des d’un ministeri. Però no se sap ben bé quin paper hi té el ciutadà en aquesta manera de conduir els interessos col·lectius. Sembla que ens trobem davant d'una conspiració més dels que es troben situats al poder. No expliquen el perquè ni per a qui, el com ni amb quins mitjans. Però a Catalunya ens queixem que es destinin fons públics al sanejament de la banca, quan caixes catalanes intervingudes passen a subhasta d'entitats bancàries privades. Els polítics catalans protesten. Però sembla que les coses segueixen el mateix camí que ja tenim dibuixat. Vivim en la societat de la mentida, en una mena de despotisme polític de necessitat.

Defensen la monarquia

Ho he llegit en un article de La Razón. M'he quedat sorprès, doncs tenia la idea de que la dreta no vol la monarquia. I ja no és el primer article que trobo en diaris de dreta que parla bé de la institució monàrquica. El mateix Miguel Angel Revilla, en el seu llibre Nadie es más que nadie, diu que Joan Carles es un rei amb “sentit comú” afirmant que és un “tipus castís, molt intuïtiu, amb sentit de l’humor i una gran capacitat per a radiografiar a qui té al davant”. Diu Revilla que no és monàrquic però que la seva figura ha estat clau per a consolidar la democràcia. També recorda que la figura del Rei es va engrandir amb la seva postura davant el 23 F de 1981. Semblen passats els temps en què Jiménez Losantos i la COPE atacaven la figura del Rei. El propi Revilla explica, en el seu llibre, una anècdota de 2007 sobre la transcripció en els mitjans d'uns comentaris sobre una entrevista que va tenir amb el Rei. Els periodistes van voler jugar amb la coneguda bona fe i rabiosa sinceritat del president Revilla, interpretant les seves paraules com els va semblar. Les crítiques a la monarquia, com diu l'acadèmic de la Reial Acadèmia de la Història senyor Luis Suárez a La Razón del 5 de maig, se centren en la persona del Rei. Segons Suárez, es vol ignorar que la monarquia és una forma d'Estat molt europea. Ara, ens diu que Alfons XIII va ser obligat, des del carrer i infringint la llei, a suspendre l'exercici de les seves funcions amb conseqüències doloroses per als espanyols. Segons l'articulista, va tornar la legitimitat amb la Transició acceptada per en Joan i després pel seu fill: criticar al Rei perquè faci vacances és una ingratitud. Segons l'articulista, la monarquia està consolidant Espanya i no hem de posar en perill el futur, doncs d'ella depèn aquesta línia subtil sobre la que es construeix i s'alimenta el patriotisme. No puc estar d'acord amb aquest senyor, doncs la monarquia, com a forma d'Estat, no era present en la fundació de la Comunitat Europea del Carbó i l'Acer, l'any 1957. Més aviat, la monarquia a Espanya, acabada la Segona Guerra Mundial, va ser vista per les grans potències com la solució menys traumàtica per a succeir al dictador. Però el manteniment d'una monarquia a Espanya no es pot vincular, com ha fet aquesta amb els seus silencis i divagacions, al no reconeixement de les nacions catalana i basca. Una monarquia partidària de la forma unitària és un sistema que no permet avançar en la democràcia i, per tant, obliga a qui no creu en la pàtria espanyola a passar per ella parlant d'unes falses concòrdia i unió que tan sols generen desigualtats, recels i decepcions. Una monarquia que actuï d'aquesta manera en una democràcia té els dies comptats, i l’actual és plenament conscient de que és al poder gràcies als interessos internacionals per a evitar l'avenç del comunisme que de veritat amenaçava i lluitava contra la dictadura que es va aixecar contra la legalitat republicana, l’única que era veritablement democràtica. No vulguin ara canviar la història i fer-nos creure que la proclamació de la Segona República espanyola, que tan bé retrata i descriu Josep Pla en el seu llibre Tres dies d'abril, va ser un acte il·legal. Aquest tipus d'articles, que volen convertir en valors el que es una institució de compromís, encara fan més mal a l’actual monarquia espanyola que la mateixa Constitució, que li reconeix uns poders propis d'un cap de Govern que no li corresponen a un poder moderador.

Cap un canvi de model però no de formes

La pugna electoral a França, a Sèrbia i a Grècia ens permet analitzar el mateix dia com es manifesta la voluntat dels electors. Haurem de valorar l'abstenció, els vots rebuts pels ultres, el càstig electorals als grans partits de sempre. També haurem de valorar el sistema electoral seguit a cada lloc i la veritable influència dels partits polítics en la societat. A França, ha guanyat el candidat socialista amb el suport dels centristes. Canvi de model polític, per tant, a França i a Europa. A Grècia, ha perdut el Partit Socialista i ha guanyat la dreta. A més, el partit neonazi tindrà també escons, a més del comunista clàssic. La reacció electoral en temps de crisi a Grècia ha estat favorable als extrems. Ara veurem a les legislatives franceses de juny el que acaba passant, doncs el partit ultradretà que dirigeix la senyoreta Le Pen pot aconseguir una bona representació parlamentària. I a Barcelona, el Partit Popular de Catalunya ha tancat el seu congrés presentant-se com a alternativa de govern a l'actual de la Generalitat dient, amb tota l'alegria quan guanyava les eleccions presidencials el candidat socialista, senyor Hollande, que la socialdemocràcia és un fracàs, oposant-se, a més, a que la televisió pública sigui, segons diuen, una televisió independentista. Però, a més, s'ha pronunciat contra el que en diu “rupturisme sobiranista” perquè afirma que ataca la cohesió social, quan és a l'inrevès, i ens vol tenir lligats amb orgull a una Espanya que fa aigües. Passarà ara el que li va passar a Miguel Ángel Revilla, quan va començar a moure's en política, demanant la recuperació de Cantàbria. Qualsevol demanda d’autogovern i de reivindicacions culturals i històriques serà immediatament atacada per separatista. Ja no parlem del pacte fiscal, que el tenim denegat d'entrada. L'espectacle polític i l'augment d'impostos els tenim assegurats. El president Rajoy no trigarà a anunciar-ho. Però la gent és que ni l'escolta. Ara passarem a ser esclaus d'Hisenda. Treballarem per a pagar impostos més que mai. El que hauríem de fer és reclamar al senyor Sarkozy la devolució del Toisó d'Or que li va concedir el Rei. Els seus atacs a Espanya durant la seva caiguda electoral són inacceptables i no mereix aquesta distinció que, haurem d'interpretar, va obtenir per un nou error del Rei i del Govern espanyol en uns moments de crisi en què la dreta especulava amb la continuació del poder conservador a França. Quan era molt fàcil advertir que el poble francès ja no el volia i menys la submissió al dictat de la potència alemanya, submissió d'alguna manera ja manifestada, també, pel Govern espanyol. Si alguna cosa ha fet mal a Europa ha estat el voler ser un imperi quan no és més que un territori amb un Govern en dificultats.

Llibertat, per a fer què?

La Constitució diu que es garanteixen moltes llibertats. Però quan veig, un divendres, en un cafè-restaurant de Madrid, prop del Banc d'Espanya i del Congres dels Diputats, a les 15 hores, una barra plena de gent prenent cerveses i tapes mentre per la petita pantalla surt la senyora vicepresidenta del Govern, Soraya Sáenz de Santamaría, informant als periodistes dels acords presos en el Consell de Ministres i la gent no fa ni cas, ni ho mira perquè està per les seves converses i riures, reflexiono. El que hagi acordat el Govern, tant els fa. Ja no té cap interès. Surts del cafè i passes per davant d'un quiosc que hi ha al carrer d’Alcalá, davant el ministeri d'Educació, Cultura i Esports. Els diaris continuen al mateix lloc del quiosc, sense vendre prop de les quatre de la tarda. Poc interès per la informació. Cap interès per la política. A la nit, els teatres i els bars es tornen a omplir. Al Teatre de la Zarzuela fan La Chulapona, una sarsuela amb fons moralista, el que en deien l'“òpera dels pobres”. Un dels artistes fa un comentari irònic sobre un govern, que també serviria per l'actual. La gent riu per l'acudit. Però el show continua. I un es pregunta: la llibertat, per a fer què?. Doncs sí, els costums no han canviat, la informació no interessa i el que compta és omplir l'estómac i viure sense pensar en res, tenint calés a la butxaca, com ja passava sota la dictadura de Franco... Doncs quelcom no ha funcionat des que tenim la Constitució. A la gent tant li fa la monarquia com la república. Confonem la república amb la poliarquia, doncs aquest tipus de règim vol dir govern de la col·lectivitat, fet que en l’època moderna no s'ha produït mai. El poder col·lectiu sempre ha desaparegut en mans d'un grup conductor que ha transformat el col·lectivisme en una submissió al poder de la minoria dirigent. En canvi, la república pot tenir com a equivalent el mateix Estat en el sentit d'incloure com a Estat la mateixa societat civil. En el món romà, la república va coincidir amb el moment històric del paganisme. Però la poliarquia va seguir instal·lada al poder, que és l'equivalent dels actuals clans o grups que dirigeixen els partits polítics. I és que sempre han existit una minoria governant i una majoria de governats, de manera que la sobirania no rau mai en el poble, la nació, sinó en la cúpula de l'Estat, en els poliarques. El veritable poder polític ha estat sempre la poliarquia, acompanyant o no una dictadura, en els 20 segles de govern polític que ha conegut la humanitat. La llibertat ha estat el mateix símbol que avui pugui mostrar la Reina d'Anglaterra exercint de reina en actes oficials amb una corona de diamants i pedres precioses. Apoderar-se de la llibertat i administrar-la als governants és l'objectiu històric de tot governant. Napoleó fins i tot va difondre la llibertat com a senyera, a punta de baioneta, envaint Itàlia, Egipte, Mèxic i Espanya, però generant un poder poliàrquic per administrar-la a favor dels invasors, sense respectar la llibertat dels vençuts.

Defensa del parlamentarisme

Ahir al matí, vaig assistir a la conferència que ens va donar el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, en el decurs d'un esmorzar organitzat per Ediciones Primera Plana-El Periódico. Vaig tenir l'oportunitat d'escoltar en directe una exposició que va advertir sobre el possible fracàs de la Unió Europea, la problemàtica del jovent que es torna emigrant, l'ascens electoral de partits d'ultradreta, la consolidació de la regla de la unanimitat en lloc de la de la majoria, per l'actuació dels caps d'Estat i de Govern, i el progressiu buidat de contingut parlamentari europeu i nacional dels corresponents i respectius parlaments. El missatge en forma d'avís va ser clar i contundent.

Primer de maig contra el negacionisme

Diuen que els sindicats no representen als treballadors o no existeixen. Neguen l'esperit reivindicatiu dels treballadors. No s’hi reuneixen. Per al Govern no compten: nega la força sindical. Però milers de treballadors han sortit avui al carrer a fer acte de presència i a manifestar la seva protesta per la política de destrucció de l'Estat del Benestar, la reducció progressiva dels ja baixos salaris i el poder sense límit donat als empresaris. El Govern es nega a dialogar, tant sols informa a través dels mitjans de comunicació i sense deixar-se fer gaires preguntes, dels acords presos en Consell de Ministres cada divendres. Som davant un procés de negacionisme social. El poble es manifesta contra el negacionisme de la classe obrera.