les veritats no agraden

Avui és un dia de commemoracions de fets lamentables. És l'aniversari de l'afusellament del President de la Generalitat Lluis Companys després d'un judici sumarísism davant un Tribunal Militar, al Castell de Montjuic. Han passat els anys i encara no han reconstituït la Sala del judici ni la cel·la en la que va esperar el President l'hora del seu afusellament condemnat per rebel·lió militar. Però avui és el dia en que milers de treballadors es manifesten en defensa del seu lloc de treball i del seu salari. Reclamar els drets dels treballadors és quelcom que molesta. Defensar el treballador contra les dificultats i les tensions del medi de vida hoinest que és el treball. Les cindicions de treball defineixen les cindicions de progres personal i social. S'ha de proclamar la dignitat del treball hionest i honrat com instrument realitzador de la llibertat i el desenvolupament de la persona, en lloc de permetre quie el treball es converteixi en una maledicció i un instrument de deshumanització. A les empreses apareixen dictadures cegues enverinades pel benefici que suposa reduïr el sou dels treballadors. L'important per molts empresarios és tenir beneficis a qualsevol cost. Aquiests empresarios formen part d'un règim sense consciència que s'aprofita de les lleis protectores de la llibertat del mercat que han impulsat a travers els polítics conservadors.La cindició ibrera, paraula que ara no agrada per què no es volen viure les realitats ni les desgràcies dels que perden lloc de feina i salari. Les cinciències no es mouen encara que el Papa parli de estar al costat dels pobres, encara que l'Església recordi que els Papes sempre s'han pronunciat per una moralitat i dignificaciò del treball des de l'encìclica Rerum nivarum de Lleó XIII, un mín en lluita ciontra les desigualtats socials. Cal dir ara que el treball téalguna prioritat sobre el capital i no que el capital no és més que una acumulacií de treball quan l'especulaciò no para. Els bins sentiments quie es prediquen des de les esglésies no son suficients. La justícia social demana molt més, com demanava Lluís Companys com a defensor dels treballadors ciontra els abjsos der la patronal. Els eopresaris han d'entendre que el salari njust va lligat amb les responsabilitats familiars i de formaciò i promoció del treballador. Els treballadorsno són esclaus a tenir lligats de per vida a la mateixa taula o màquina. No es pot oposar el capital al treball ni el poder absolut de la propietat de l'empresa qujan es faqn deslocalitzacions amb finalitats espewculatives i de reducció destructiva dels salaris, contra la primacìa del treball. Els empresaris segueixen negant el dret dels treballadors a participar en la gestiò de l'empresas, no acceprten l'accionariat obrer, excepte quan les cooperatives apareixen pser salvar les epereses caigudes per una gestió egoísta. Encara que les veritats no agradin, cal que el món empresarial pensi que les coses han canbviat i que els treballadors, la és necessària i no substituible per màquines, que els obrers no són mercaderia ni peroductes de segona mà de usar i tirar. La justicia social vol lleis diferents a les actuals en vigor a Espanya i a Catalunya. Ja no som en un estat social de dret, ara s'ha caigut lo social de l'estat de dret com al PSOE la "O" d'obrer.

el que vol el poble és democràcia no contaminada

Els fets dels darrers dies que els representants polítics intenten interpretar de moltes i diverses maneres tenen un sentit molt clar i indiscutible, i és que el poble vol viure en democràcia. Viure en democracia vol dir que s'ha de garantir el dret a la llibertat d'expressió de totes aquelles opinions i ideologies que respectin els valors democràtics. La única excepció será la dels que volen destruir la democràcia utilitzant els medis de la mateixa democràcia. A tots els ha de quedar clar que el dfret a decidir el futur de Catalunya és dels catalans, de tots els que viuen i treballen a territori català. Cap persona, cap instituci+ò amb seu fora de Cartalunya pot invocar el dret de propietat sobre els catalans, les terres i empreses catalanes i el seu futur. La terra és de qui la treballa i n'és propietari, i el país és de qui el fa, no de qui el vol dominar com sigui, no dels hereus dels que va guanyar una guerra civil, menys encara dels que volen l'extinció del català i de tot el que signifiqui Catalunya. El poble català, parlant catàlà o castellà ha dit que vol una democràcia que li permeti opinar en tot momento. S'han manifestat els unionistes, els que no volen cap referèndum i que tot segueixi igiual, i els que volen el dret d'exercitar el dret de decidir. Tots han dit la seva, uns amb més gent que els altres. Els unionistes van invocar la majoria silenciosa en defensa de la seva posición. Finalment la majoria silenciosa ha fet un clar rebuig de tot el que significa partit polític sectari, monolític i endogàmic. Lamajoria silenciossa no té cap necessitat de sortir de casa per manifestar la seva opinió, és la que no anirà a votar a cap partit o la que vota i no diu el que pensa. No és pot manipular l'actitud dels que no es manifesten amb els partits convencionals, com tampoc alguns partits no poden fer el boicot a les iniciatives de moviments populars. La democràcia ara ja passa per el dret de debatre i discutir el que diuen i fan els representants parlamentaris i els partits convencionals. Es vol gent no manipulada ni contaminada. Es vol una nova democracia, un model ben diferent de l'actual en el que compti la responsabiolitat de la ciutadania, que es reconegui el dret de revocació i de reprovació de representants polítics i de governants. Es vol que els actuals dirigents polítics reconeguin que no són res sense el poble, que la legitimitat democràtica és en el poble i sense el poble no hi ha autoritat reconoguda que valgui. La democracia representativa sense el poble un cop s'han acabat les eleccions ja no serveix. Cal que els actuals dirigents polìtics instal·lats en el poder s'adonin de que les coses están canviant. Cal que reconeixin que la democràcia, el dret de decidir tot el que afecta a la vida i seguretat del poble s'ha de tornar al poble i no segretar-la més. La política també és assegurar la fidelitat dels capdavanters polítics al servei del poble.

el pecat d'oblidar els altres màrtirs

Diuen que la fe mou muntanyes. Diuen que per la fe es guanyen les batalles. Diuen que que la fe és necessària per conduir el poble de Cartalunya a la seva llibertat. En nom de la fe s'han fet barbaritats contra els pobles que tenien una fe diferent, s'han cremat a la foguera purificadora savis que descubrien com guarir malalties o salvar la gent de la mort. Era molt fácil proclamar una creuada contra els infidels, mentres els considerats infidels es defensaven dels no creients. Era molt fácil enviar els humils llauradors i menestrals a morir pel Rei i la Creu. Avui a Tarragona els que no demostren amb fets quina fe és la que els mou a exigir del Govern espanyol limitar el dret a l'avortament, imposar la religió com una asignatura obligatòria a es escoles, mentres no diuen res al Govern per protegir els que ho perden tot per la crisi, els que han entrat en la miseria marginal que intenta ajudar Caritas i la Creu Roja. No expliquen el què fan amb els diners que recullen sense pagar impostos a la Sagrada Familia de Barcelona, a l'Escorial, el Pilar, la Catedral de Burgos, l'Almudena de Madrid, la Catedral de Sevilla, per dir algunes institucions que semblen gaudir de bons ingresos. No se sap com administren els bens immobiliaris lliures d'impostos que s'han anat inscribint a nom de l'Església. Però si se sap que l'Església oficial espanyola calla davant la crisi, no es posa al costat dels pobres com vol el Papa, tornen a parlar de màrtirs de la persecució religiosa en un momento passat de confrontaciò armada entre dos Espanyes. No condemnen ,'alçament ni la guerra civil, no condemnen la persecució dels milers de republicans assassinats davant els murs dels cementiris o a qualsevol voral de carretera. Tot i que molts republicans morts siguin molts catòlics, no els faran Beats, tant sols els que van assassinar els anarquistes incontrol·lats de la FAI, els que més van fer esclatar el seu odi contra la opressió i l'abús en forma violenta contra els senyors i els seus capellans quan l'Església i les dretes espanyoles es va posar al costat dels alçats amb armes contra la República, finançats pel Rei dimissionari Alfons XIII i capitalistes ben coneguts, per fer front als revolucionaris i les esquerres que van guanyar democraticament les eleccions generals de 1936. L'Església católica va beneïr l'alçament i la dictadura i es va posar al costat de Franco durant més de 40 anys, i ara hi torna, siguin el que diguin per dissimular-.ho. L'acte de beatificació d'avui no és pot interpretar com un acte de reconciliació, és un acte de reividicació en nom de la fe, de reconeixement del franquisme i la seva causa, i de despreci dels que sense estudis i ignorants demanaven justícia social i equivocadament només veien una església al costat dels rics. Desperten els morts d'una guerra civil, desperten els odis contra els assassinats i les denúncies d'abans i de després. Desperten el record de les venjances i les enveges dels nacionals contra els republicans durant i un cop acabada la guerra. Desperten el record d'unes morts inútils i absurdes. Desperten la farsa de la beatificació com excusa de mostrar poder i glòria dels selectes. La Beatificació d'avui no és un acte de fe, és un acte contra la fe de la gent humil, dels que encara tenen els seus familiars morts per les tropes del Caudillo Franco, enterrats en vorals i en el fosar comú de molts cementiris, contra els soldats republicans morts als camps nazis i els acusats falsament de rebelión militar, un escàndol més dels que no volen canviar les mentalitats. No demanar perdó l'Èsglésia per la submissió i glorificació al Caudillo aliat amb Hitler i la no comdemna moral de les seves hordes assassines de la falange i la legió que va assassinar capellans fidels a la República, són actes contra la fe del poble que vol oblidar un mal són i una cruel guerra entre germans. Ara els fanàtics d'una Església que anyora els Tribunals de la Inquisició, ens demostren que el que la fe mou són diners i el poder de la supèrbia. No creuen en la reconciliació entre germans, no els interessa. Volen que la gent s'els posi de genolls, no defensen els valors de comprensió, respecte, germanor, perdó. En nom de la fe en el futur, que Déu els perdoni pel que fan. Encara que no seria mala cosa netejar els temples dels mercaders que s'en aprofiten i aclarar per què han servit els diners que van treure dels cors sensibles a la fe en Déu amb les visites de l'anteriors Papes. Cal que l'Església no oblidi que encara queden màrtirs de la fe per beatificar.

hispanitat per la desigualtat

Han vingut a Barcelona per celebrar la festa de la Hispanitat. Uns eren de dretes, no entenen res de les reivindicacions catalanes. Els altres ultras convençuts. S'han servit de cantants, grups musicals i esportistes d'èxit sense el seu consentiment per les seves finalitats de convocatòria i animació. Els ultras camí de Montjuic han cremat una senyera i l'han escupit mostrant el seu despreci per el símbol més representatiu de Catalunya. S'han sentit els insults contra el President Artur Mas i crits de violència. La ciutat ha seguit un comportament totalment normal de molts comerços oberts i també la biblioteca de Catalunya. La población barcerlonina no s'ha sumat a cap concentració. La majoria silenciosa de que parlen els unionistes no s'ha vist per enlloc. Per els catalans avui no és un dia de festa, no celebrem res. Alguns han aprofitat per descansar. Els dissabtes són dia de descans i per la conciliació laboral de les families. Des de Madrid en plena celebració de la festa amb la oligarquía política i militar ens parlen de la unitat i de la inconveniència d'una disgregació. Però a Madrid no hem vist més que una bandera, la espanyola. Han oblidat com sempre les banderes de les nacions sense Estat que hi ha al territori espanyol. Catalunya, Euskal Herria i Galicia no compten. Segueixen ignorant a Madrid la realitat nacional de la diversitat dels territoris i es creuen que la història és la que ells ens expliquen. Ignoren la història autèntica i la no escrita. A Madrid no han desfilat els aturats, ni els discapacitats, ni la gent que necesita assistència, ni els estudiants que no han pogut pagar la matricula de la Universitat, ni els desnonats per no haver pogut pagar la hipoteca, ni els malalts de la sida. A la manifestaciò de la Plaça de Catalunya de Barcelona es veia molt jove de casa bona, empolainat i vestit de roba de marca. i també molta senyora ben vestida i ben pentinada amb bandera a la mà que no donava la impressió de fer llits, passar l'aspiradora, rentar la roba ni de planxar camises. La dreta segueix aglutinant els diners avui com ahir. El somriure de la dreta és el del poder, presentar-se com la veritat eterna, els millors de la societat, els intocables, la veu de la impunitat en els negocis. Obliden que cap autoritat és ilimitada, ni la dels representants politics, ni la dels ciutadans, ni la de la llei. La llibertat és la garantía contra tota arbitrarietat. És precisament aquesta la gran veritat que no agrada a la dreta quan s'acostuma a imposar els criteris de govern i a governar a cop de Decret llei.

vèncer com idea de justícia és el que volen

L'horitzó d'una Catalunya sobirana en el marc europeu d'interdependència que explicava Josep LLuís Carod Rovira en el seu article sobre identitat i sobrania publicat al diari Ara el 23 de Juliol de 2011 és un desig que cada dia expressa més gent. Els sondeitjos informen que els partidaris del si ja passen del 60%. Els nervis s'han apoderat dels barons del PP i ara tot és negar qualsevol cosa que pugui sortir de Catalunya, del seu propi partit fins i tot. Ens volen vencidos amb la mateixa idea del comunicat d'abril del 39 referent a les tropes republicanes que els nacionals colpistesvan batejar com ejercito rojo. Ara volen el mateix amb la qual cosa han destroçat totes les possibilitats d'una reconciliació entre germans que van voler posar en marxa tots els polìtics tant de dretes com d'esquerres a la mort del dictador. Han ressuscitat les dues Espanyes i el que diofonen és una idea d'injustícia o de desigualtat. Ara tots contra Catalunya, dretes i esquerres epanyoles és la táctica que segueix el Govern español, esperant que les forces polítiques catalanes es fragmentin ies divideixin encara més. A Madrid temem la unitat catalana. Els espanta que els catalans puguin anar Junts a Europa. Esperen que tots es barallin i que la unitat no sigui posible. Que oposició i Govern a Catalunya acabin enfrontatnt-se. Volen que uns dinamitin els altres. Volen arribar per posar pau i ordre. La legalitat està al seu servei. La legitimitat democrática del Parlament de Catalunya i la Generalitat no els és suficient per escoltar els catalans. El diàleg promès entre Catalunya i Madrid, entre Madrid i Catalunya, és inexistent. A Madrid no ens volen escoltar. Volen vèncer com sigui i doblegar la voluntat dels catalans. Obliden que la justicia no és això. La percepció del que passa per les imoosicions i cm ens menystenen a Madrid obliga a una profonda reflexió i a trobar un acord patriòtic entre totes les forces catalanes.La unitat és absolutament indispensable per fer front als constants atacs fins ara retòrics i provocacions de Madrid. Ells volen vencedors i vençuts. Nosaltres l'abraç fraternal, la reconciliació i trobar-nos a Europa. No poden ni podem ignorani oblidar el passat, pero hem de superar-lo i contruir futur en pau i amb llibertat.

apologia lliure del nazisme a Espanya

El Partit Popular obra la porta a l'antisemitisme militant a Espanya. No aprovar en la sessió d'aquesta tarda convertir en delicte l'apologia del nazisme ha sigut un pas endarrera en la història moderna d'Espanya, clasificar-nos com un Estat protector d'ideologies extremistas, ultras i reaccionàries en nom de la neteja de la raça. El fet ofèn totes les consciències democràtiques i la memoria dels que van lluitar i morir en defensa de les llibertats i la democràcia contra el totalitarisme hitlerià i el feixisme italià. El Parlament espamyol amb aquest pas legitima el franquisme aliat del nazisme. No estranyin ara els homenatges als veterans espanyols de la divisió blava que va anar a lluitar amb l'exèrcit nazi contra la Rússia soviética. No estranyi que aviat es facin homenatges als aviadors de la Legió Còndor que va bombardejar Gernika, i als aviadors italians que van bombardejar Lleida i Barcelona matant milers de civils. No estranyi la tolerancia envers les organitzacions nazis i feixistes que creixen al territori espanyol. L'alerta ha sonat aquesta tarda tant al Parlament español com al català. El franquisme com a dictadura és reprobable i ha de ser condemnat en tot règim democràtic. Fou un error la amnistía en forma d'indult general posterior a la Reforma democrática del règim els anys 70 que va alliberar els franquistes de multiples delictes al temps que es tapava l'evasió de divises. Fou una decisió de reconciliaciò per abrir i cimen´çar uns temps nous. Ara veiem que no ha servit per res tapar, voler oblidar i que no s'en parli. La memoria viva i activa ha de sortir, les noves generacions han de saber el que va passar, el com i el perquè. No podem seguir vivint d'espatlles a la realitat de la historia quen ens volen amagar amb clase de religió obligatòria en un territori europeo plural i divers obligat a respectar la llibertat de religió i de consciència. Permetre la difusió de les idees nazis és permetre intentar destruir la democràcia des de dins.

cuando la moderación es vivir aún peor

El Ministro de haciendo señor Montoro parece el malo de todas las películas que no quiere subvencionar el Ministro de educación, cultura y deporte. Nos dice que los salarios crecen moderadamente para no decir que van hacia atrás, que se reducen, que cada vez los trabajadores y los pensionistas cobran menos. Cobrar menos no equivale a moderación, sino a reducción, rebaja o recorte. Tampoco habla de las subidas de impuestos sobre la propiedad con la revisión del catastro. Ser propietario también se vuelve en una pesada carga para muchos que ya han tenido que bajar los alquileres. La propiedad urbana ha pasado de rendir un 7% a rendir un 4% o menos en función de las reparaciones y aumento de coste de los servicios. Y la moderación que dice el Ministro encubre una rebaja más que considerable del nivel de vida de todos. Mientras dice esto el Fondo Monetario Internacional advierte del casi nulo crecimiento económico español que no despejará la crisis y de las posibles nuevas caídas de empresas ahogadas por sus deudas corporativas. Las perspectivas reales no son buenas, más bien malas. Pero el Gobierno se ha empeñado en decir que todo va bien, que irá mejor, que salimos de la crisis y que en 2015, época de elecciones, habrá dinero. Mejor que nos digan la verdad para que podamos ajustar y moderar aún más nuestras previsiones. Si hemos de vivir peor, que no nos lo oculten. Preferimos como personas responsables saber la verdad de lo que nos espera, saben y no nos dicen. Quizás mejor ver una película de Charlot de aquellas que no gustaban a según quien que ostentaba el poder absoluto en las empresas y en la vida política. Charlot hablaba de realidades de su tiempo. Nosotros hemos de hacer futuro, prevenir el futuro de los que están y de los que se marchan con la formación pagada a dar lo mejor para otros países, corporaciones y centros de investigación en I+D. Hemos de lograr que tanta moderación no nos lleve a la desesperación de los muchos, quizás haya que desmoderar tanta moderación que se nos impone por Ley, Decreto Ley o como sea, siempre por una via legal, claro está. Quizás haya que moderar el ánimo legislativo reductor de los actuales gobernantes que blasonan de su poder absoluto. La esperanza es cambiar el entramado de tanta moderación reductora en las próximas elecciones, pues en democracia no hay otra esperanza ni vía.