la política té forma humana

Creure's que la política pot aturar la vida civil és un greu error. La vida seguirà hi hagi un règim o un altre, una monarquia o una república, una democràcia presidencialista o una democràcia parlamentària, una democràcia liberal o una democràcia socialista, una dictadura o una dictablanda. La política no és cosa de màquines, sinó de persones disposades a treballar amb organització o al dictat, amb orientacions dogmàtiques o sense dogmatismes, per seguir polìtiques conservadores o polítiques progressistes. Vida pública amb ètica o vida pública sense ètica. Llibertat i diàleg honestos entre polítics i ciutadania.La societat necessita avui una regeneració democràtica que pot passar per apartar de les cadires a càrrecs actuals, acabar amb el tràfic d'influències, la degradació de les relacions socials, la manca de respecte a les minories, la manca de biona fe en les relacions entre uns i altres, anar d'espabilats, anteposar el benestar personal al familiar, acumular riquesa i amagar els beneficis del capital. La pol`pitica pot siognificar també mal ús dels bens pùblics gestionats pels càrrecs electes i càrrecs designats pels partits. Els grups de pressió han de ser sotmesos a vigilància en les seves actuacions de passadís. Els obsequis i invitacions que signifiquin trair els ideals i la mínima ètica han de ser rebutjats sempre. Certes dàdiv es poden esclavitzar i desconstruir tota una política. El compromís d'una política sana ha de ser construir, socialitzar allò que sigui necessari per el progrés social.La política és fa per la societat, per millorar la vida de les persones, per afermar la dignitat de tots. La política de castes és tant rebutjable com la desconstructiva i la impossible. La política és també fer possible el que la situació permet en cada cas.

política espatarrant, però política?

Gent del partit socialista català vinculat al Partido Socialista Obrero Español crítica el procés de les converses Mas/Junqueres dient que és com un vodevil. Considerant que no és seriós el que estan fent ambdós dirigents polítics. Finalment arriba en David Fwernandez de la CUPO i diu com Junqueras que no es pot fer llista única sense partits amb personalitats independents, associacions. Catalunya és un país plural i no és pot obviar la seva pluralitat política en cap elecció. No pot passar desapercebut que Oriol Junqueras en uyn article publicat avui a El Periòdico proposa al Prewsident Mas de fer un govern de concentració nacional i cinvocar eleccions que hauran de ser constituents. Això seria lo més raonable en l'actual situació i deixar-se Conv ergència de més excuses i dilacions per anar guanyant temps i intentar recuperar el seu sostre electoral, és a dir poder. Hi ha gent que està en la creença que els únics instruments són els partits, quan resulta que una bona part de l'esquerra creu que l'instrument de canvi radical és la independència. CVonvocar eleccions no podrà trigar gaire més. I que el President Mas intenti culpabilitzar del retard de la convocatòria a una ERC que li ha donat suport fins ara no és manera de donar les gràcies a qui demana eleccions quan abans perquè el poble decideixi el que s'ha de fer triant els seus representants lliurament. Podrien haver aprofitat el temps tots els partits per fer la nova llei electoral amb llistes obertes que és una bona manera de deixar triar qui ha de representar, no que els partits vulguin imposar qui va a la llista, una forma de verticalisme que comença a ser discutible perquè és demostratiku de manca de democràcia interna. Els partits acostumats a decidir en part a dit els seus representants i càrrecs o a posar gent a les llistes que no discuteixi les ordres de dalt només demostren que són instruments de qui mana i dirigeix el suposat partit que es pot convertir facilment en un grup de pressió segons els mitjans i poder de que disposi.Molt està per fer a la polìtica catalana. Però dir que és un vodevil. és un greu error i una mala consideració de quelcom espatarrant com la polìtica autèn trica que tots volem arribi a través de l'evolució de la mateixa política i realitzar la ruptura amb la vella política que encara sobreviu al govern de Catalunya. David Fernández i Oriolo Junqueras tenen raó. Però cal que una elegant educació de les orelles faci desaparèixer la definició de vodevil i poc seriós a qui demana més democràcia.

resposta a l'odi contra la llibertat d'expressió

Ja està clar que l'assalt i afusellada dels periodistes de CHARLIE HEBDO fet aquest matí a Paris ha sigut un atemptat terrorista islàmic. Els radicals volen implantar el seu totalitarisme i destruir les llibertats. Només coneixen la via de la violència per imposar la seva creença. L'islamisme radical vol portar el caos a Europa i s'ha de servir de la violència com ha fet a Irak i Siria. No creuen en els drets i llibertats de la ciutadania, no creuen en la cultura occidental. Cal destruir totes les lleis occidentals. Només la Sharia és vàlida per ells. La ciència, el coneixement, els Museus, l'Art, la música, la forma de vestir, les creences dels europeus, no interessen a l'islamisme radical, no les volen. L'islamisme radical és destrucció d'occident. Volen l'enfrontament, el caos. És repugnable l'assassinat dels creadors i periodistas, com també el dels dos policies. Hem vist com dos dels assaltants remataven un dels policies ferits. I que això ho facin cridant la grandesa d'Alà, és encara més greu. No és pot matar en nom de Déu. Déu no ordena matar per guanyar la virtud. Avui s'ha demostrat que hi ha una part de la societat disposada a destruir la societat. Però cal que sàpiguen els terroristes que cap atemptat podrá fer desaparèixer la llibertat d'expressió, la llibertat que permet el diàleg i l'intercanvi d'idees. La llibertat que tots estem dispossats a defensar és més forta que mai, forma part de la nostra identitat col·lectiva. El delicte de terrorisme ha de ser perseguit i els responsables han de ser declarats culpables en un judici públic i imparcial. Però la llei que s'ha d'aplicar no será la islámica, sinó la del país on han produït el mal, la que la societat ha votat democràticament a través dels seus representants polítics. Al menys ja saben que la reprobació social és total i la condemna moral ja la tenen. L'objectiu dels assassins no era la venjança simplement. Perseguien enfrontar la societat europea, la dels cristians i jueus contra els islàmics, extendre la lluita islámica a Europa, fer saltar els fonaments de la Unió Europea.Els islamics moderats que viuen a Europa son veritablement conscients de que l'odi religiós és estéril i que l'Estat Islàmic és la tiranía d'uns quans empoderats de les modernes cimitarres i fonts de petroli que no construeix res més que la ignorància i la desconstrucció social.

Jubilem la Constitució

Alguns teòrics de la democràcia estudi9en com modernitzar la democràcia, fer-li una posta al dia. Es parla de la incorporació de nous valors i de nous poders. D'una banda tenim governs que procuren que la seva actuació no trascendeixi fins a la publicació de les decisions mentre els ciutadans demanen més participació. D'altra banda tenim poders transnacionals que no donen compte de la seva actuació. El Rei Felip VI va parlar ahir als comandaments militars de la idea de servei a la societat que també vol dir treball ben fet i gestió honesta. Cap democràcia no es pot considerar consolidada pel sol fet de que es basi en una constitució que ha construït una participació formal de la ciutadania, avui considerada insuficient per molts drets i llibertats que la constitució hagi reconegut. Aquestes democràcies constitucionals acostumen a ser democràcies limitades doncs, com passa a Espanya, no permeten canviar les regles de joc ni que el votant disposi de la suficient capacitat de decisió. Es creu sovint que el que realment fa efectiva la democràcia són les regles bàsiques, es a dir la constitució que es creu farà més forta la democràcia. Però la realitat és ben diferent. Ara trobem democràcies, com la italiana en la que s'ha produït un procés de desconstitucionalització del sistema. A Espanya tenim crisi política, de legitimitat, amb ciutadans indignats pel mal funcionament dels poders i dels serveis públics. Es vol lligar democràcia i sistema liberal, quan el fenòmen és el del desarrelament de la citadania davant les institucions, davant una classe política allunyada de la realitat i de la mateixa Constitució. Partidaris de privatitzar-ho tot no van posar els mitjans per parar la corrupció, aguditzant la crisi, amb una ciutadania que desperta de l'encanteri de la sortida de la dictadura 1939/1975 per la via evolutiva, un cop descobert que la manca de respecte a la minoria catalana és un fet, una recentralització dissenyada parlant de regeneració i sostenibilitat. Confiança dels ciutadans en els partits polítics és cosa perduda quan el poble veu que la regeneració promesa no permet fer una nova llei electoral per concòrrer amb llistes obertes i que el President del Govern sigui escollit pel vot directe dels ciutadans. Ni llibertat ni igualtat quan les institucions esgoten les possibilitats del règim que se serveix de la Constitució com a trinxera no permetent el canvi necessari en el sistema. El règim desconeix a consciència que existeixen drets creats pel Dret internacional i de les Nacions Unides que ha de respectar per haver signat els Tractats que els van internacionalitzar, declarant a més que aquests Tractats formen part del dret intern espanyol. La Constitució s'ha de llegir i interpretar d'acord amb aquests Tractats i si la interpretació oficial de la majoria governant no coincideix amb els Tractats la Constitució interessadament convertida en instrument polìtic del poder s'hauria de jubilar el més aviat possible per consolidar la legitimitat del dret construït per la Carta de les Nacions Unides, construir una nova lleialtat política.

abans enemics, avui conveniència i unitat

El cas dels catalans no deixa de ser la utopia permanent de tot un poble que se sent maltractat per un Estat que durant anys fou un enemic dels aliats. L'aliança del General Franco amb el dictador nazi Adolf Hitler va situar Espanya en el rengló dels enemics dels aliats i durant molts anys Espanya no va conseguir formar part de les Nacions Unides. Espanya no reunia les condicions d'estabilitat per les relacions pacífiques i amistoses entre les nacions basades en el respecte dels principis de la igualtat dels drets i el de la lliure determinació dels pobles. Fou pr aquesta raó que les Nacions Unides van prendre el compromís de promoure el respecte universal dels drets humans i les llibertats fonamentals sense fer cap distinció. Catalunya seguia sent la gran perdedora d'una guerra civil i fins passat els anys 50 seguien els afusellaments dels republicans empresonats i condemnats, cap dret democràtic, la llengua catalana prohibida, l'església rebent sota pali les autoritats franquistes. Negació i cap reconeixement del dret a la lliure autodeterminació catalana que reivindicava l'Assemblea de Catalunya els anys 70 i abans els patriotes exiliats que van presentar la situació catalana a les Nacions Unides. Catalunya era i ha sigut essent una nació sotmesa per Espanya, nació negada per Espanya i les seves institucions judicials, no reconeguda per Espanya ni oficialment per una Europa tecnocràtica i dirigida per carrecs no electes que es nega a reconèixer els pobles d'Europa. Només compten Alemanya i França com a grans conglomerats de diners i habitants administrats per uns Estats forts. El Regne Unit de la Gran Bretanya és a punt per marxar del conglomerat urbà europeu dirigit per la voluntat d'una Alemanya que ha sacrificat el benestar en nom de l'austeritat. Els interessos del capital germànic han convertit Europa en un conglomerat de conveniència, una falsa unió de Estats, pèr voler construir la gran Alemania amb els pobles afins i servir-se com a servidors dels pobles perifèrics considerats ciutadans de segona. La conmveniència no crea amics ni unió. Però sembla que la millor convergència la troben millor i més fàcilment amb els abans millors enemics. No els interessa més sobirania que la de la nova Europa és a dir la veu d'Alemania. Els pobles com Catalunya que creuen en la llibertat de ser i de fer traduïda en un sobiranisme democràtic no poden estar ni aplaudir aquesta manera de fer, i menys pidolar res. La llibertat va molt més enllà del que diguin els dirigents actuals de la vella Alemania. La utopia catalana segueix la seva ruta.

nacionalisme espanyol com antídot

Hi ha encara qui planteja que el nacionalisme secessioniste és el radicalisme del catalanisme de poca volada. Per conseguir l'objectiu secessionista diuen que cal afeblir la consciència nacional espanyola amb el desenvolupament d'altres consciències nacionals. El catedràtic de Teoria de l'Estat de la UNED Sr. Andrés de Blas, en un article que publicava ahir el diari el País sobre les causes de l'independentisme, considera que la societat espanyola en el seu conjunt, incloent la catalana, ha fet una valoració deficient dels instruments que té a la seva disposició per tractar les tensions nacionalistes. Proposa sense amagar-ho el nacionalisme espanyol com antídot al independentisme democràtic. Intenta dir que l'independentisme no és un fenòmen democràtic i no gaudeix de legitimitat. Contraposa dret d'autodeteminació i dret a decidir a pluralisme, tolerància i lleialtats compartides. L'autor considera que s'ha donat valor a prejudicis del segle XIX paral·lels a la lluita de raçes, de religions o de classes, sense adonar-se que aquesta lluita mai ha desaparegut del teritori espanyol i fou impulsada pel règim franquista sense cap pietat creanbt èlits entre la burgesia acomodada a la dictadura i la nova burgesia nascuda entre els servidors de la mateixa. Trioba a faltyar els partits nacionalistes actuant com agents de representació dels interessos econòmics i socials dominants en les seves societats. Assimila d'aquesta manera nacionalisme a la burgesia dominant, el que ha sigut la minoria catalana al Parlament espanyol. Afirma que el radicalisme es depenent de personal alliberat dels seus vincles socials tradicionals, de manera que no creu en la formació en llibertat d'un ideal renovador que no creu en el paper de la burgesia ni dels seus representants polítics. També diu que la crisi que viu Espanya és un estímul per les actituds independentistes, quan resulta que l'estímul ha sigut l'ofegament econòmic de Catalunya, el radicalisme radial i centralista dels governs tant de dretes com d'esquerres que han passat per Govern de l'Estat, la catalanofobia fomentada desde un llocs de governs amb poder per eliminar qualsevol menció o notícia, acte cultural o expressió en llengua diferent de l'espanyola als mitjans públics. Encara no s'ha oblidat allò de "Hábleme en cristiano" que tantes vegades ens havien dit quan començamem en català alguna comunicació amb funcionaris de l'Estat espanyol. L'error és creure que catalans i bascos ens dediquem a afeblir la legitimació de l'ordre polític espanyol i afavoror les tesis independentistes, quan resulta que el que fem és defensar la nostra identitat nacional davant l'acorralament judicial a que es troba sotmesa la nostra política i fer els impossibles perquè la legitimitat democràtica històrica de Catalunya no es vegi més malmesa. No veu que l'independentisme avui és l'expressió del desig nacional majoritari, i Catalunya no accepta avuio sotmetre's a una consciència nacional espanyola, doncs no creiem en cap promesa de l'Estat governant qui gpoverna i sabedors que res no podem esperar ni der socialistes ni de conservadors espanyols que tantes vegades enes han negat. Es diuen liberal demòcrates quan en realitat són negacionistes de tot el que reclama Catalunya, generant unes tensions i més problemàtica social que el poble català no mereix. No veuen els polítics espanyols i tampoc l'autor de l'article comentat que és el poble qui reclama una regeneració democràtica i el dret d'exercitar la democràcia psarticipativa que Europa ens reconeix a tots els europeus i les Nacions Unides als pobles que volen decidir el seu futur polític. Més aviat caldria que els Catedràtics de Teoria de l'estat parlessin de solucions democràtiques d'acord amb el Dret de les Nacions Unides i els principis del Consell d'Europa. Millor que els polìtics de Madrid parlin de consciència democràtica abans que de consciència nacional, seria molt millor.

Pau i llibertat per 2015

Comencem l'any amb el dia internacional de la Pau quan segueix la guerra a molts països per causa de l'aparició de l'Estat Islàmic que no respecta la vida dels habitants dels territoris ocupats pels seus guerrers. Segueix la guerra civil a Siria, una temptativa de cop d'Estat a Gambia i petites guerres a diversos països africans, més per aprofitar el poder de la por i la força de les armes com passa a Libia, a Nigèria i a Somalia, i dictadures com la de Guinea que aprofita obertament la riquesa acumulada del petroli. Petroli, minerals, territoris, explotació de mà d'obra, ambicions sense mesura, lluites religioses sagnants contra el decadent occident europeu i tot el que no sigui creure en el que es mana fusell en mà és en definitiva el que trobem a l'hora de començar l'any. El radicalisme islàmic ha sigut la pedra amb la que ha ensopegat la construcció de societats lliures a Àfrica i a Âsia. La llibertat troba moltes dificultats per desenvolupar-se arreu del món. A Egipte, periodistes empresonats per causa discutible i pendent de nou judici, a Thailandia un estudiant és acusat de crim de lesa majestat per una representació teatral universitària considerada subversiva, a Rússia no agrada al Govern que la oposició es manifesti i critiqui el règim al carrer com també passa a la Cuba dels germans Castro amb els crítics. Als Estats Units la pel·lícula "interviu" discutida i amenaçada sobre un suposat assassinat del President de Corea del Nord, primer retirada de la cartellera i després exhibida com a fil d'art i assasig, recupera el debat permanent sobre la llibertat constitucional d'expressió i de creació. Al Marroc retiren dels cinemes la pel·lícula "Exodus" per infringir la prohibició corànica de reproduir la imatge dels profetes. A països àrabs ser sexualment diferent del sexe amb que un ha nascut pot costar empresonament. Al Regne d' Espanya encara no agrada que els artistes cantin en català a les emisores públiques. A Venezuela els mitjans de comunicació no estatals van desapareixent com a conseqüència de la descompsició econòmica del sistema. Desapareixen la pau i la llibertat quan no arriben els aliments, i la política no és més que un engany permanent a la població que viu en situacions d'esclavitud al servei d'una minoria dominant. Les dictadures i els règims tirànics viuen fora de la visió de la realitat social i internacional, amb promeses inviables sense adonar-se que en els temps actuals la informació és instantànea i tot se sap a qualsevol lloc del món en fraccions de segons. La manca de pau i llibertat és la demostració de que certs règims estan en crisi i ha reculat el sentiment de ser lliures a l'espera de que l'Estat ens ho solucioni tot sense importar el preu. Els grans principis són tergiversats al servei de la tirania i el nou poder absolut es presenta com alliberador dels pobles que sota l'anterior règim han viscut sotmesos a d'altres interessos i sense més ideals que la supervivència. Consolidar i difondre l'esperit de pau i les avantatges de la llibertat en els actuals societats sotmeses és un dels grans reptes del món lliure en l'any que comencem.